Són com a nens

Misericòrdia Dosaiguas amb alguns infants al reusdigital.cat

He de reconèixer que en això de la política local sóc una mica mitòman. En el fons la figura d’alcaldes i regidors sempre m’ha fascinant pel que té de transcendent dins del meu món. Aquest sentiment és el reflex del que vaig viure a casa. El meu pare, una persona popular i coneguda al Reus de la segona meitat del segle XX, sempre em va inculcar un profund respecte per la figura dels nostres representants institucionals. De petit va voler que conegués als alcaldes Llevat –un dels més joves de la història de Reus-, Colàs –empresari de los “muy cafeteros”- o Martí –aquell senyor que es passejava amb bastó i barret pels carrers de la ciutat-. Aquest sentiment l’he traslladat també als Baiges petits que, malgrat no aixecar dos pams de terra, tenen molt clar qui és l’alcalde i el que representa.

Però no ens enganyem. Aquest sentiment que es viu a casa meva no és majoritari. Potser per la tan amanida desafecció o també per un problema cultural molta canalla a casa quan es parla de polítics només senten adjectius del tipus “dropos, jetes, barres i aprofitats”. Per això em sembla tan interessant l’exercici que es proposa, des de fa anys, amb el Consell d’Infants a la nostra ciutat. Gairebé 500 alumnes de cinquè de primària de 14 escoles han treballat tot un seguit de propostes que ahir al matí, en una sessió solemne celebrada al mateix ajuntament, van poder traslladar als seus representants municipals. És un manera molt pedagògica d’explicar com és l’administració local però, molt especialment, d’humantizar la figura del polític, de fer-la més propera i assequible. N’estic segur que dels protagonistes del Consell d’enguany en sortiran alguns dels nostres representants de l’endemà que d’aquí uns anys també faran campanya a les municipals. I veuran que això de la política no és cap joc, sinó una cosa molt seriosa.

Em va advertir de la celebració del Consell, amb una piulada al twitter, la Raquel Prius, tècnica d’educació. La Raquel és una peça clau en l'equip  de la regidora Misericòrdia Dosiaguas que sap molt bé el que es porta entre mans i per això vol als millors al seu voltant. Prius és una persona encantadora que es dedica amb veritable passió i eficàcia a la seva feina. No fa gaire vaig coincidir amb ella al comitè organitzador del CONVIT REUS 2011, el congrés de serveis lingüístics de territoris de parla catalana. Feia temps que no em trobava amb algú que pogués viure amb tant d’entusiasme la seva feina. I això em va fer reflexionar. La meva constatació convertia en excepcional una actitud, una manera de fer que hauria de ser normal en el món laboral. Queda clar que alguna cosa falla i no és pas la Raquel Prius, ans al contrari.

Ahir el saló de sessions era una festa. A l’ajuntament hi havia els mestres -els artífex de tot plegat-, els pares i mares -plens d’orgull pel protagonisme dels seus fills i filles- i els alumnes, que van tenir l’oportunitat de poder ser regidors per un dia. Precisament els altres regidors, els de veritat, estaven més relaxats que mai lluïnt el millor dels seus somriures. Em va sobtar la presència del secretari municipal, el Jaume Renyer, assegut circumstancialment al costat dels regidors del PP. Feia una cosa veure a un independentista recalcitrant com ell tan aprop dels representants de la dreta més espanyolista. Els portaveus de cada escola es van encarregar de traslladar les seves propostes en l’àmbit que enguany ha estat objecte d’anàlisi, l’esport i els seus equipaments. Van sortir els nens de La Salle, l’escola on em vaig fer gran. Sempre que escolto el seu nom em ve al cap aquella bonica cançó popular que ens regalaven els nostres enemics de l’Institut “Unos fuman puros, otros Ideales y los de La Salle colillas de la calle”. Realment entranyable. I després els del Cèlia Artiga amb la seva directora, Elvira Moyano, convertida en fotògraf ocasional i entusiasta. En aquesta escola tenen a la millor mestra de música. Sé del que parlo. I els del Pi de Burgar de la Pilar Ruibal, mestra i directora de vocació infinita i dedicació absoluta, mare d’un dels periodistes més clarividents que sempre està en Vanguàrdia informativa, el Jordi Baró. I els del Sant Josep amb el gran Jordi Salvadó situat estratègicament entre el públic. Jo si mai he de tornar a l’escola vull un mestre com ell. Home dotat d’una gran sensibilitat per les arts escèniques i musicals, el Jordi és un torrent d’energia, vitalitat i optimisme que s’encomana. Gent com ell fa que el nostre món, el de Reus, sigui millor.

Després d’escoltar la retal·lía de propostes, l’alcalde es va encarregar d’analitzar-les una per una amb el seu to més didàctic. Pérez disfruta com una criatura, i mai tan ben dit, en aquestes sessions. A la ràdio cada any feiem un fil directe amb alumnes de les escoles que l’alcalde l’esperava amb candaletes. Ahir, però, també va ser exigent. El contacte amb la canalla sempre és agraït malgrat que de vegades pots tenir alguna sorpresa. Aquests angelets no en tenen cap de prejudici i te’n poden deixar alguna de fresca que et deix garratibat. De les exigències dels infants em va cridar l’anteció la sol·licitud de crear pistes de tennis i paddle municipals a més de la famosa piscina coberta que ha entrat en campanya gràcies, també, a la petició que en aquest sentit ha realitzat el cap de llista d’Iniciativa Ernest París. A l’última fila dos dels artífex de la transformació esportiva de la ciutat, Jordi Bros i Sergi Parés, prenien nota amb diligència. Ambdós han treballat de valent a l’ombra d’un dels millors regidors d’aquests últims anys, el Joan Anton Verge, treballador incansable, dotat d’una innegable vocació de servei públic. Evidentment no tothom estarà d’acord amb alguna de les seves decisions, però Verge mereix el nostre reconeixement per la seva honestedat i eficàcia.

Però els nens, que quan convé són materialistes, també van demanar la seva compensació a la seva dedicació en aquest consell. Amb bones paraules i copets a l’espatlla no en teníen prou. De fet tampoc van ser gaire exigents. “Amb una samarreta amb el lema del Joc net en tindríem prou” va dir un dels portaveus. Pérez va accedir a la proposta malgrat advertir també -atenent les retallades que ell tan denúncia pel twitter- que això valia molts dinerets i que s’hauria de fer un esforç. Precisament l’alcalde va destacar aquesta màxima del Joc net, “essencial en l’esport i en la vida” va dir la nostra primera autoritat. Segurament estava pensant en el joc net que ha d’imperar també en la vida política i, més concretament, a l’ajuntament. Al cap i a la fi l’ordre, el respecte i l’educació que el mestre inculca als seus alumnes és el que l’alcalde ha de procurar pel seu plenari. Però a un lloc i a l’altre sempre n’hi que fan el ruc, que es porten malament, que s’enrabien, que salten, que no callen, que es queixen, que ballen, que riuen i ploren. Perquè al capdavall els polítics, els nostres també, són com a nens.