El sexe de l’Amorós i el Pallasso del Gilbert

Una de les sorpreses d’aquest cap de setmana ha estat l’article que ahir diumenge publicava Xavier Amorós a la contra del Punt amb un títol molt suggeridor “Secrets del sexe”. Que ningú es pensi, però, que Amorós a les seves velleses en vulgui alliçonar en una pràctica tan recomanable com aquesta. El que fa el “poeta nacional del Món de Reus” és posar l’èmfasi en un evidència fàcilment constatable en els temps que corren i és que, mirant enrere, resulta que hem passat d’un extrem a l’altre amb una facilitat escandalosa. Com molt bé retrata Amorós abans el sexe “era un enigma crapulós de quan ens volien fer creure que el tema només era qüestió de depravats, de primitius, d’hipòcrites, d’escenari com el senyor Tartuffe i de celestinisme de gammes diverses”. Però les coses canvien, tots som més lliures i sembla que enlloc d’un “coneixement ampli i profund de tots els seus aspectes tenint en compte, sobretot, el capital i determinant paper que juga en referència al funcionament de la vida humana” el que acaba passant és que “només hi ha –sobre el sexe- estricta superficialitat, un major exhibicionisme, una major manifestació, una ostentació i un expandiment abundós, encara, de to una mica festiu o grotesc i, paral·lelament, un augment de la seva pràctica”. Amorós acaba sentenciant que “el sexe és un part tan important de la vida que el fet d’haver-lo convertit aparentment en una mena de ferotge secret i, per contrast, en una infinitat de vodevils de diferent argumentació és una de les coses més tristes que li podien succeir a la humanitat”.

Potser per això, per amortir la tristeses d’aquest món, la Marta Magrinyà ens regalava aquest diumenge al Diari de Tarragona una acurada semblança de la desbordant personalitat de l’aleixarenc Gilbert Trilles, un artista polifacètic que es dedica, segons l’escriptora “Al noble art de fer feliç a la gent”. Recorda Magrinyà que “algun espectador li ha dit que la seva feina serveix de teràpia perquè una estona de rialles ens pot treure del pou més profund. Què hi pot haver més útil i gratificant que arrencar somriures a petits i grans? Ho necessitem molt més dels que ens pensem”. I té tota la raó. Sempre he cregut que personatges com el Gilbert si no existissin s’haurien d’inventar pel bé de la humanitat. El Trilles és un Pallasso amb majúscules, entès com un artista de debò que ens regala estones inoblidables, que ens ajuda a fer més agraïda la nostra existència. D’aquests, per desgràcia, cada vegada n’hi ha menys. En canvi de pallassos amb minúscules, que fan més plorar que riure, que es descobreixen sovint el costat més ingrat de la nostra existència, cada vegada n’hi ha més, masses al Món de Reus. Serà qüestió d’evitar-los.

La saviesa de Mossèn Roquer

Sóc dels que de bon matí necessito prendre un cafè en un dels establiments del centre de la ciutat bàsicament per una raó, pel fet social que comporta. Et dóna l’oportunitat de coincidir circumstancialment amb els molts amics del món de Reus que sempre en tenen alguna per explicar-te. Avui m’he trobat a la barra del Caracas, al carrer de Sant Joan, a l’entranyable Mossèn Roquer, responsable del Santuari de Misericòrdia. Li tinc molt d’afecte ja que, entre d’altres coses, ell va oficiar fa més d’onze anys el meu matrimoni. I el devia oficiar bé ja que el matrimoni, per sort, encara continua. La seva conversa sempre és agraïda i conforta de manera grata. Avui m’ha deixat anar dues perles que em ve de gust compartir amb els meus lectors. D’una banda quan li he preguntat com estava, com es trobava. La seva resposta ha estat concloent “Et podria dir que estic molt bé. Però m’estimo més dir-te que estic bé per deixar marge de millora i tenir un estímul per viure encara amb més il·lusió. D’aquesta manera puc pensar que demà les coses poden anar més bé”. Certament s’agraeix aquest plantejament vital, optimista enmig d’una situació –l’actual- on pels efectes de la crisi tothom t’explica angúnies i misèries. Mossèn Roquer també s’ha interessat pels nostres fillets. Hem comentat la guerra que donen, l’engrescament constant que fa que a casa traguem la llengua seguint el seu joc. El Mossèn ha estat taxatiu “D’això vivim, del record dels fills, de com ens han fet gaudir. Aquesta és la nostra raó de ser”. Quanta raó té Mossèn Roquer! Res, que el cafè d’avui, amb tertulians com ell, m’ha sortit regalat. Dóna gust trobar-te amb gent amb la seva saviesa.

El Sr.Macaya dels Retaules

Carles Macaya amb la seva esposa Natàlia Elías

M’ho acaben de dir i me’n faig creus. S’ha mort el Carles Macaya, el Sr.Macaya dels Retaules, un d’aquells personatges entranyables del món de Reus que, a més, estimava amb bogeria la nostra ciutat. De la seva intensa activitat vital se’n podrien destacar moltes qualitats però em quedo amb el que representen els Retaules de Nadal, una realitat ciutadana que només s’explica a partir del seu ímpetu acompanyat, sempre i a tothora, de la seva esposa i companya infatigable, la Natàlia Elías. Aquest Nadal em va fer l’honor de convertir-me en pregoner dels Retaules. I tot fent-la petar abans de l’acte em comentava que creia que havia arribat l’hora del relleu, que ja es veia molt gran i que convenia que un muntatge d’aquesta volada el liderés gent més jove i amb més energia. I ara això…

Precisament aquell dia, el passat 19 de desembre a la plaça del Castell, vaig recordar algunes de les pàgines viscudes amb el Sr.Macaya.  I ho feia amb aquestes paraules:

“Jo fa molts anys que tinc la sort de conèixe’l. Des de la meva condició de periodista he tingut l’oportunitat, en diverses ocasions, d’explicar el desenvolupament d’aquesta activitat. A la ràdio sempre dèiem que la millor manera de comprovar que el Nadal s’apropava no era pas amb els primers guarniments als aparadors i amb la col·locació dels primers motius lluminosos. L’autèntic indicador que el Nadal era a prop el dibuixava la presència del Sr.Macaya que venia a l’emissora buscant la col·laboració habitual, cercant la nostra complicitat per sumar esforços en benefici de la iniciativa. Perquè en el fons, i això ho fa encara més bonic tot plegat, aquests retaules s’expliquen per la suma d’esforços, de voluntats, d’anhels i desitjos d’aquells que hi participen de manera entusiasta.

A la televisió també vaig tenir la sort de comptar moltes vegades amb el testimoni de la gent del Patronat. I tinc un record entranyable per l’oportunitat que vam tenir i que vam cristal·litzar de reproduir un retaule a l’estudi central de Canal Reus Televisió. De l’ombra del Campanar, on s’ubiquen sempre els retaules, a un plató de televisió, de la nostra televisió. L’experiència va ser formidable i molt reeixida i vam aconseguir gràcies als avenços tècnics que als menjadors de la ciutat es poguessin muntar els retaules. I tot gràcies a l’esforç, la dedicació de la gent del Patronat Foc Nou. “

El Sr.Macaya cuidava fins a l’últim detall de tota l’organització. I per això es va preocupar de promoure fins i tot l’himne dels retaules. Una creació de Joan Enric Peris amb uns motets molt inspirats que avui em ve de gust recordar

Hem trobat Jesús Infant

En els braços de Maria;

És la nit que s’ha fet dia;

No ens mourem del seu voltant.

I l’estel des de Betlem

El camí ja ens assenyala;

El Pessebre ens fa d’escala:

Fins al cel arribarem.

Aquesta nit el Sr.Macaya ha agafat l’escala del seu pessebre i s’ha enfilat cap al cel. Que es preparin allà dalt. Segur que ja en deu tenir a punt alguna de grossa.

I és una Crolls

El títol que encapçala aquest article recorda l’eslògan publicitari d’aquesta popular marca d'electrodomèstics que es podia escoltar a la ràdio i a la televisió fa una colla d’anys. M’ha vingut a la memòria al tenir notícia de la conferència que Carrutxa ha organitzat per aquest dijous, i que realitzarà Isabel Martínez a partir de dos quarts de vuit a l’Arxiu,  per evocar la història d’aquesta fàbrica que va ser durant més de trenta anys tot un referent del desenvolupament industrial de la ciutat. La Crolls formava part de l’imaginari reusenc en el més ampli sentit de la paraula. De petits a l’escola sempre fèiem dues visites a empreses emblemàtiques de la ciutat. D’una banda a Virginias per descobrir com es feien els caramels que han convertit Reus en una de les capitals més dolces del món. De l’altra a la Crolls on ens ensenyaven el procés de fabricació de rentadores com la que teníem a casa. De fet la “nostra” Crolls ens va rentar la roba durant gairebé 20 anys. Recordo que el tècnic que la reparava, el dia de la seva “defunció” –la de la rentadora, ell gràcies a Déu continua ben viu - ens va dir  “ja veurà com les rentadores que es comprin a partir d’ara ja no duraran pas tant. Ja no se’n fan com les d’abans”. Quanta raó tenia atenent la desfilada de rentadores que han sucumbit d’aleshores ençà a casa nostra. La fàbrica Crolls va desaparèixer de forma traumàtica víctima d’una crisi com la que estem patint ara. Però sobre les seves cendres s’hi va aixecar Redessa, viver de tantes i tantes iniciatives empresarials que han servit per mantenir la ciutat com un referent econòmic. Tot un símbol d’aquest esperit emprenedor de la gent del món de Reus

Ciutadans incívics

Per qüestions que no vénen al cas durant els últims dies he aprofundit en el coneixement de la realitat dels nous contenidors que s’han instal·lat al món de Reus i que han vingut acompanyats de certa polèmica. Un escarafall ciutadà, objecte fins i tot de debat polític, que l’ha motivat el fet –evident- que els nous contenidors no s’obren tant ni amb tanta facilitat com els seus predecessors el que provoca nombroses molèsties als usuaris. Sobre aquesta qüestió gent que hi entén m’ha explicat el perquè de tot plegat. Dins dels contenidors, de tots els contenidors, alguns ciutadans irresponsables hi llencen sistemàticament andròmines voluminoses que res tenen a veure amb l’objecte al que es destina cadascun dels recipients. La situació va arribar a l’extrem quan un dels operaris que s’encarrega de la recollida de la brossa va veure perillar la seva integritat física per culpa d’un d’aquests abocaments incontrolats. Per això s’ha actuat en conseqüència i s’ha apostat, de manera dràstica, per contenidors amb obertures limitades  que només permeten la col·locació d’un tipus molt concret de residu, amb unes mides específiques.

Queda clar, per tant, que en aquest tema paguem justos per pecadors. L’incivisme d’alguns ciutadans que fan, senzillament, el que els hi dóna la gana ha provocat que a la resta de la població ens toqui el rebre. I com a mostra un botó. Davant de casa –on m’han instal·lat un bonic assortit multicolor de contenidors- hi ha un individu que sistemàticament deix la bossa de brossa al terra sense preocupar-se de dipositar-la al seu interior. Posteriorment a la bossa hi apareix l’adhesiu de la fotografia on s’apel·la a la seva responsabilitat –la del ciutadà, és clar!- i se l’amenaça d’un forta sanció econòmica si no compleix la normativa. El problema és que l’incívic ni repensa ni res i la bossa, dia sí dia també, continua davant de casa meva per a gaudi de tots nosaltres. No podria la regidoria de medi ambient enganxar-li al subjecte en qüestió l’adhesiu directament en un lloc que jo sé? Potser aleshores entraria en raó i tots, absolutament tots, hi sortiríem guanyant.

Tornem-hi amb l’Agràs

Poc podia imaginar-me dissabte, després d’escriure uns motets elegíacs dedicats al Jordi Agràs, que pocs dies després m’hauria de tornar a referir al president del Centre de Lectura. La Natàlia Borbonès avança avui al Punt que l’escriptor té tots els números per ser el nou delegat de Cultura de la Generalitat a Tarragona. No cal dir que cal felicitar a qui pertoqui per aquesta elecció. Agràs és una persona d’un alt nivell intel·lectual que, a més, ha adquirit una notable experiència en la gestió cultural gràcies a la seva responsabilitat al capdavant del nostre primer ateneu. Per altra banda és una persona absolutament independent. Moltes vegades s’ha buscat penjar-li etiquetes polítiques però tothom ha fracassat en l’intent. En aquest sentit aquesta independència és tota una garantía a l’hora d’actuar amb equanimitat al capdavant d’una delegació tan sensible com és la de cultura. La pregunta ara és com quedarà el Centre. Per una qüestió estatutària però també estètica cal pensar que Agràs renunciarà a la presidència tan bon punt s'oficialitzi el seu nomenament. Qui agafarà el seu relleu? Ja comencen a córrer les primeres apostes al món de Reus.

Borbonès, Benach i Sedó

Avui em de gust fer referència a tres de Reus –una periodista i dos polítics- que han merescut la meva atenció tot fullejant els diaris d’aquests últims dies. La Periodista –i és de justícia escriure-ho així, en majúscules- és la Natàlia Borbonès, l’articulista més irònica, mordaç i directa del món de Reus com es posa novament de manifest en la seva última crònica  publicada tot just avui a la contra del diari el Punt. Sota el títol genèric “I que llarg que es farà tot això”  la Natàlia ens descriu “l’allau de polítics” que es va produir divendres a la recepció d’entitats del Centre i que s’explica, segons ella, atenent la proximitat de les eleccions municipals. Davant d’aquesta evidència, que es farà més palpable a mesura que s’acosti el 22 de maig, Borbonès proposa “treure de l’armari l’elm, les orelleres, la cota de malles, la cuirassa, l’escut i l’armadura, que és l’abillament amb que surt al carrer cada cop que albira unes eleccions a l’horitzó per protegir-se de la demagògia i el mal de cap que li provoquen tots plegats. De fet, encara no s’hi ha degut posar la pols, a l’abillament medieval, perquè només fa dos dies que la va desar. Doncs sí que es farà llarg tot això, si encara falten quatre mesos, i mira que accelerats van tots plegats…”.

Qui potser ja no va tan accelerat és l’Ernest Benach després d’abandonar la presidència del Parlament. Així ho explica al Punt el periodista Manel Cuyàs qui ens revela una conversa amb el polític reusenc on li descriu la seva activitat actual “Em llevo més tard, vaig a córrer, jugo a pàdel, estic més per la família i molts migdies faig el dinar per a tots”. En l’article de Cuyàs resulta curiós, també, descobrir una víctima col·lateral de la pèrdua de responsabilitat política de Benach quan parlem d’aficions futbolístiques “He tornat a meu seient de soci al Camp Nou. Qui hi ha sortit perdent és el meu fill, que l’ocupava quan jo era a la llotja”.

I amb tot això qui deu buscar, precisament, una cadira per seure, i no pas al Camp nou sinó al parlament europeu, és el democrata-cristià reusenc Salvador Sedó. La seva història és realment increïble: després de guanyar per mèrits propis un escó a l’eurocambra,  dos anys després no té ni veu, ni vot ni sou. La culpa de tot plegat sembla ser un embolic burocràtic d’aquests que només passen a Europa. En tot cas cal celebrar la seva serenor davant d’una situació com aquesta. Conec a més d’un polític que, en la mateixa tessitura de veure’s sense veu, ni vot ni sou, hagués embogit. Queda clar que al Salvador Sedó, com escrivia la Natàlia Borbonès, també se li deu fer molt llarg tot això.  

A propòsit de la recepció d’entitats del Centre de Lectura

Ser president d’una entitat, de qualsevol entitat a Reus on la societat civil és el gran actiu ciutadà és un honor molt elevat. Però, no ens enganyem, també té el seu costat més ingrat. Al fet de manllevar hores a la família i l’activitat professional, s’hi afegeix el ser objecte sovint de les critiques  -moltes gratuïtes- que et dediquen aquells que –pensen- ho farien molt millor que tu. De fet  a Reus l’esport rei no és pas l’hoquei, sinó la critica ferotge, cruel i despitada vers aquells conciutadans que tenen una responsabilitat i/o protagonisme que els converteix en centre de l’atenció informativa. Per això sempre he cregut que els presidents de les nostres entitats estan fets d’una pasta especial. Avui hem de gust parlar d’un d’ells, del President del Centre de Lectura, el Jordi Agràs, a propòsit de la recepció d’entitats que es feia ahir divendres. Tinc la sort d’haver estat un observador privilegiat de la seva feina al capdavant del Centre. Crec, sincerament, que ho ha fet molt bé, que ho està fent molt bé. Amb la que està caient, amb una crisi que va molt més enllà del camp estrictament econòmic i que afecta també a tots els valors clàssics de la nostra societat com és el mateix associacionisme, el seu Consell Directiu ha sabut mantenir el posicionament ciutadà del Centre. I fer-ho no ha estat gens fàcil. Bàsicament perquè fàcil, quan ets al capdavant de qualsevol entitat, no hi ha res. Però ell, a més, ha tingut la desgràcia d’haver de suportar dos impactes emocionals realment terribles com són la desaparició del seu predecessor en el càrrec Pere Anguera i la del seu amic i company al consell Albert Via. Potser aquest és el secret de la seva fortalesa que explicaria l’èxit de la seva gestió més enllà, és clar, de l’excel·lent grup de col·laboradors que l’envolta. El record del Pere i de l’Albert –que des d’àmbits diferents compartien la mateixa passió per l’entitat- deu ser el millor estímul per continuar fent del Centre un dels ateneus de referència del nostre país. I això pels socis del Centre i per la gent de Reus és motiu d’orgull. Que així sigui per molts anys.

Reus digital: els primers

Arbonès, Canovaca, Garcia, Giné, Gallofré... No, no estic recitant cap alineació històrica de cap equip de futbol. El que estic és destacant –i em sembla que no me’n deixo a cap- als cinc capdavanters d’un dels projectes periodístics de la nostra ciutat que mereixen tota la meva admiració. Ells són els caps visibles de reusdigital.cat, el primer diari digital de casa nostra que amb una grandíssima dosi d’il·lusió i professionalitat han estat capaços de fer visible, a la xarxa, el nom de la nostra ciutat associat a un projecte de qualitat. Ahir vam tornar a fer la bola grossa convocant, de bracet amb el CF Reddis, una jornada a l’espai BTC de l’Hotel Mas Passamaner per parlar de "Models Empresarials a la Gestió Esportiva" amb la presència de destacats especialistes en la matèria . Una jornada interessantíssima que ens va permetre descobrir la realitat econòmica –fa esgarrifar!- dels clubs de la primera divisió espanyola. En podeu descobrir els detalls visitant www.reusdigital.cat.

Conèixer és estimar: no us perdeu el primer fascicle de” l’Abans”, el recull gràfic de Reus

Aquest divendres tindrem l’oportunitat d’aconseguir gratuïtament, a tots els quioscos i les llibreries, el primer lliurament de “l’Abans”, el recull gràfic de Reus de l’any 1875-1075”. Certament es tracta d’una iniciativa molt interessant que ens permetrà, recopilant tots i cadascun dels fascicles que sortiran cada divendres, disposar d’un llibre amb 900 fotografies de la nostra ciutat, amb especial èmfasi a escenes vinculades a la vida quotidiana. Es tracta d’un projecte editorial ambiciós, coordinat pel Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus i editat per l’Editorial Efadós. Els qui encara avui ens agrada descobrir com era el Reus d’abans fullejant l’entranyable Història Gràfica de Reus d’Amorós, Anguera i Arnavat, certament no podem deixar perdre l’oportunitat de prendre cap a casa un bocí de la nostra història.

Àngels de Pedra "En veu alta"

Ahir el cicle EN VEU ALTA que programa el Centre de Lectura ens va regalar la presentació de l’última novel·la de la Rosa Pagès, Àngels de Pedra. És un llibre altament recomanable amb el valor afegit que la narració transcorre a la nostra ciutat i ens permet reconèixer alguns àmbits que ens són molt familiars. Si el llibre és magnífic, les veus que ahir van fer seves les lletres de l’escriptora també mereixen la màxima qualificació. Dolors Esquerda, Montserrat Auqué i Dolors Juanpere es van encarregar de la interpretació.  Podeu conèixer l’activitat del col·lectiu a la seva pàgina web www.enveualtacultura.net on, a més, de manera periòdica pengen els enregistraments de les lectures en mp3.