Possiblement l’amable lector/a recordarà una pel·lícula espanyola de l’any 2005 titulada “El Penalty más largo del mundo”. El film, protagonitzat per Fernando Tejero, explica la peculiar història d’un porter suplent d’un equip de barriada que ha d’intentar parar, a l’últim minut de partit, una decisiva pena màxima. Un penalti, però, que triga una setmana en llançar-se ja que l’àrbitre es veu obligat a suspendre el matx per invasió de camp i el comitè de competició decideix reanudar el partit, a porta tancada, set dies després. De fet només quedarà temps per llençar la falta i prou. I el partit s’haurà acabat. Doncs bé, una situació similar es produirà aquest dimecres a la seu de la Junta Electoral. Naturalment l’atenció no l’acapararà una piloteta que ha d’entrar en una porteria sinó un grapat de paperetes que es van introduir diumenge en diverses urnes i que l’àrbitre o, millor dit, els presidents de les meses van decidir anul·lar. L’emoció del que avui es viurà a la Junta és comparable al que va passar dissabte en l’última jornada de lliga a la divisió d’honor de futbol. Diversos equips, és a dir, partits polítics estan pendents d’una combinació de resultats per saber, finalment, quina és la seva sort. El partit que va començar diumenge no s’acabarà fins avui. N’hi ha que ja van celebrar la victòria que es poden quedar amb un pam de nas. I en canvi d’altres, que no van poder obrir les ampolles de cava, igual acaben fent l’onada sota una pluja de beguda espirituosa al conèixer els resultats. Estem, per tant, davant de l’escrutini més llarg del món. Del Món de Reus, és clar. Mai abans s’havia viscut una cosa semblant a la nostra ciutat. Sembla que fins i tot el “post eleccions” vol estar a l’alçada de les emocions que ens va deparar una campanya electoral única i excepcional.
El resultat de diumenge acabarà variant en funció dels vots nuls recollits que, finalment, la Junta consideri correctes. La gran beneficiada pot ser Plataforma per Catalunya, la formació més damnificada per aquest allau de paperetes invalidades. Les possibles combinacions són aquestes:
· Si donen a PxC entre 1 i 44 vots més, no passa res.
· Si els en donen entre 45 i 145, la CORI perd el regidor (Ariel Santamaría) i el guanya Ara Reus, que en tindria dos (Jordi Cervera i Cori Fargas)
· Entre 146 i 273, entra Plataforma (Albert Tafalla) i surt la CORI (Ariel Santamaría).
· I més de 274, PxC té dos regidors (Albert Tafalla i Francesc Xavier Jerez) i en perden un la CORI (Ariel Santamaría) i un el PSC (Josep Allueva).
Per tant quatre partits viuran avui amb l’ai al cor un escrutini del que tothom estarà pendent. Bé, aquest “tothom” és relatiu, naturalment. Fa referència al grapat de persones vinculades a partits polítics i mitjans de comunicació que segueixen amb passió tot el que té a veure amb les conseqüències del #reus22m. No oblidem que gairebé la meitat de la població del Món de Reus sabem objectivament que tot això no els interessa gens ni mica com van evidenciar diumenge amb la seva abstenció militant.
Repassant les possibles combinacions, qui més té a perdre és l’Ariel Santamaría. En tres dels quatre supòsits se li escaparia una representació que va guanyar legítimament a les urnes i que a molts ens va sorprendre enormement. Contràriament al que va passar amb Jesucrist, a ell al tercer dia el poden enterrar políticament. És per això que des de dilluns he intentat analitzar els resultats de l’Ariel. Ningú, ni ell mateix, semblava donar un ral per la seva opció. S’havia dit, fins i tot, que la CUP arrossegava a bona part de l’electorat natural de la Coordinadora. La crisi semblava un altre factor que no jugava a favor. “La gent ja no està per bestieses, volen solucions” em van dir alguns analistes de la realitat ciutadana. I a tot plegat s’hi ha d’afegir una campanya que ha estat, en línies generals, decebedora tenint en compte el que representa l’Ariel i els antecedents d’ara fa quatre i vuit anys, on se’ns va presentar com un autèntic showman, amb mil recursos i propostes transgressores. Jo mateix ho havia constatat en els meus articles. Aleshores, com s’expliquen els seus resultats? Molt fàcil. Perquè en el nostre anàlisi hem ignorat la realitat de l’altre Món de Reus, la dels “altres” reusencs, parafrasejant en versió local a Candel.
Ja ho he dit moltes vegades. Aquest Món que retrato en aquest blog no equival al global de la ciutat. En sóc molt conscient. Aquesta realitat és la que representem uns pocs centenars de reusencs, que ens movem pel centre i que, sovint, perdem la perspectiva mirant-nos massa el melic. Però hi ha un altre Reus, molt més gran, fins i tot més fecund, i on la gent també vota, sovint sense manies, prescindint de si aquest o l’altre candidat va vestit d’Elvis. Això, per ells, es secundari. Valoren d’altres coses. I és en aquesta altra realitat, on Ràdio Reus es converteix en la CADENA SER per citar només una evidència que jo constatava sovint quan treballava a l’emissora, on l’Ariel i la seva gent han fet molt bona feina. Hi ha alguns llocs on al líder de la CORI se’l considera l’únic polític de debò, l’únic que els ha escoltat, que els ha anat a veure, que els ha ajudat en moments crítics. És important aquest matís. Els ha anat a veure i els ha ajudat. N’hi ha que han fet el primer, però no pas el segon. Per molta d’aquesta gent l’Ariel és l’únic regidor de l’ajuntament que coneixen. L’únic. Ahir parlava amb la senyora María del Barri Gaudí. Té més de 70 anys i en porta més de la meitat vivint a Reus. El seu testimoni el vaig trobar molt revelador “Es el único regidor que me saluda por la calle. Y en más de una ocasión le he preguntado cosas del barrio y se ha preocupado de resolverlas. Por eso lo he votado. Y no sólo yo. Mis amigas, las del Centro Cívico, también.”. No ho hagués dit mai. Però el testimoni és real com la vida mateixa. I de vots com els de la senyora María, l’Ariel n’ha aconseguit un bon arreplec. Un històric líder veïnal de la ciutat també em corrobora aquesta impressió “Yo a todo el mundo les he dicho que votasen al Ariel. Es el único que nos ha escuchado y defendido. ¿Qué si ha servido de algo? Pues no lo sé. Pero al menos nos hemos sentido acompañados. Y eso es lo mínimo que se puede esperar de un político. De los otros (regidores) todavía hoy no tenemos noticia.” I com és que tot això no ha transcendit? Com és que ens hem quedat amb la imatge més superficial de l’Ariel, amb la foto fàcil, amb el titular rimbombant, amb la ganyota mediàtica, amb tot el sidral d’Innova i les seves estúpides disputes amb l’alcalde? És tot culpa nostra, dels periodistes? O potser al partit li ha faltat l’assessorament d’un bon comunicador per poder transmetre la realitat polièdrica del seu líder?. Crec que hi deu haver una mica de tot. Però davant d’aquesta evidència, d’aquests més de 1.800 vots que ha aconseguit Santamaría sense fer campanya i amb recursos limitadíssims, superant a Esquerra i a Iniciativa, la pregunta és obligada. Quins resultats hauria pogut fer la CORI si la seva campanya hagués estat imaginativa, original, reveladora, efectiva i constant? Quants regidors hauria pogut sumar l’Ariel si ell mateix, en campanya, hagués estat fidel a la seva activitat ciutadana i a la dels seus més estrets col·laboradors? Si hagués estat així l’escrutini d’avui seria absolutament intranscendent. Una llàstima tot plegat.
