 |
| Josep Maria Sugranyes, un Senyor de Reus |
Escriure un obituari d’algú del Món de Reus que fa anys que coneixes sempre és un mal tràngol. Però en el cas que ens ocupa encara més. Ahir a la nit va morir el Josep Maria Sugranyes, persona d’un innegable i constant compromís amb la ciutat que el va veure néixer i que va vehicular a través del seu vincle associatiu amb diverses entitats. Una dedicació intensa que, en aquesta última època, va centrar a la Fundació Reddis, on actualment ocupava la vicepresidència.
Se’m fa molt difícil parlar del Pitu Sugranyes en passat. Per mi era un referent del meu món més proper, més íntim. La nostra relació es va forjar, com tantes i tantes he tingut la sort de construir, gràcies als sempre càlids i afectuosos micròfons de la ràdio, de Ràdio Reus naturalment. Me’l va presentar l’Enric Tricaz que en podria explicar de divertidíssimes de quan tots dos -en cursos diferents- van coincidir a l’Institut. Tricaz, petit però eixerit com no n’hi ha cap més, era sovint l’objecte de bromes molt ocurrents d’aquells “grandots” de l’institut entre els que s’hi comptava el Sr.Sugranyes. Sentir-los a tots dos recordant el dia que van col·locar al Tricaz dins de la paperera era divertidíssim. Perquè ell tenia la capacitat d’explicar-te aquestes pàgines viscudes amb una gràcia excepcional i ens fèiem un fart de riure, sovint en directe, en plena emissió. Era una delícia escoltar-lo explicant-nos aquells refranys que va publicar en un llibre de culte, la Garbellada, editada per Cossetània. I després el seu De Reus a Prades i Poblet, un llibre cabdal per entendre com l’excursionisme és alguna cosa més que una simple pràctica esportiva i que pot abraçar els sentiments més sincers i profunds de les relacions humanes.
Durant aquesta última etapa el Sr.Sugranyes em va demanar en diverses ocasions un cop de mà en temes de comunicació per la fundació Reddis. I això em va permetre recuperar aquelles converses sempre agraïdes, ocurrents, d’un enginy i d’una fina ironia pròpia de l’humor més anglès. Sugranyes era un Senyor de Reus, elegant, distingit, culte, intel·ligent, però sempre proper i assequible. Per Nadal em va fer anar a casa seva. Sabent com m’agrada l’art, em va voler ensenyar la seva valuosa col·lecció amarada d’un profund sentiment reusenc. Obres i escultures d’artistes locals. Era un enamorat de la ciutat, de la seva ciutat, de la seva gent. Aquest contacte retrobat em va fer viure la primera etapa de la seva malaltia, que portava amb una serenor increïble, amb una fortalesa envejable. En aquest sentit es considerava un home afortunat de tenir, en tot moment, el suport constant d’una família que estimava amb bogeria. I la companyia dels seus amics als que sempre podia recórrer. Aquell dia a casa seva em va explicar l’última trobada que havia mantingut amb Mossèn Roquer i la Neus Segrià al voltant de la taula del menjador. Era deliciós escoltar-lo explicant pinzellades d’aquella conversa amb gent d’un cor i d’un esperit tan gran.
De Sugranyes se’n podrien explicar moltes altres coses, com la seva vinculació amb el Tennis Monterols, entitat de la qual en va escriure la seva història, o també la seva activitat professional al capdavant de la gerència del Consell Comarcal del Baix Camp. Activitats on sempre va deixar la seva petja de dedicació responsable, amb un rigor elevadíssim. Però el més important que es pot destacar d’ell, i que mereix el meu més absolut reconeixement, és la seva profunda estimació a la ciutat. Un sentiment que va saber encomanar a tots els que l’envoltaven. Ho puc dir amb la mà al cor. A mi em va ajudar a estimar encara més el Món de Reus. Perquè al cap i a la fi el més important del nostre món són les persones, grans persones com el Sr.Sugranyes. Avui li he de donar les gràcies per tot i dir-li, allà on sigui, que el trobaré molt a faltar. Possiblement més del que s’hagués pogut arribar a imaginar mai.
