"El Món de Reus és el Món". Blog finalista del premi "El Periodista de l'any 2011" del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Tarragona



17.5.11

Pérez i la “patxorra” del Pellicer

Pérez al www.delcamp.cat
Durant anys, especialment en el Reus dels temps estranys de la postguerra, la gent d’aquesta ciutat només tenia la ràdio per estar connectada al món. Una ràdio, Ràdio Reus naturalment, que es convertia en un membre més de la família com ho demostrava el lloc principal que es reservava a l’aparell receptor als habitatges de les famílies de la ciutat. Aquella ràdio, l’EAJ 11 que emetia sota el paraigua de la Sociedad Española de Radiodifusión (SER) va programar a principis dels cinquanta un concurs musical i de varietats que es deia EN BUSCA DE ESTRELLAS i que es feia en col·laboració amb l’empresari Pepe Vila, del Fortuny, pare de l’actual President de la fundació del teatre.  L’objectiu era clar, buscar i trobar nous valors artístics. Aquell concurs va ser un autèntic esdeveniment ciutadà ja que molts dels participants eren de la comarca i els guanyadors van aconseguir una notable projecció pública. De tot plegat encara avui hi ha molta gent, naturalment d’una certa edat, que se’n recorden i que t’expliquen com de celebrades van ser les multitudinàries sessions que acollia el coliseu de la plaça Prim. Ahir a l’altre gran teatre de la ciutat, el Bartrina, em va semblar assistir a una nova sessió del EN BUSCA DE ESTRELLAS però d’un altre univers, el del Partit Socialista. Les estrelles en qüestió tenen nom i cognoms: Sandra Guaita i Jordi Lamas. Els van presentar com el futur del PSC. Però ves que no hagin de ser també el present després del 22m. Temps al temps.

Ahir els socialistes jugaven a casa. El Bartrina és el seu teatre malgrat que Convergència l’ocupés fa algunes setmanes per presentar la seva candidatura, abandonant el seu feu natural, el Fortuny. Situat estratègicament a l’últim pis vaig començar a observar els moviments a les primeres fileres de la platea. La Misericòrdia Dosaiguas, enfundada en un vestit més vermell que la rosa socialista, la feia petar amb dos històrics dirigents veïnals. Em refereixo als dos Miquels, el Folquè -ex-regidor de l’ajuntament- i el Reverté, del Barri Fortuny. Just darrere l’Enric Fandos, sindicalista actiu, vinculat amb el Reus de Futbol i professionalment dedicat al sempre diligent servei de Correus. A la quarta fila hi havia el Miquel Àngel Prats, secretari de la comunitat de regants del Pantà de Riudecanyes i membre infatigable de l’AMPA del Joan Rebull. És un d’aquests inquebrantables i lleials militants socialistes sempre disposat a fer de secundari a les seves candidatures. Com l’Enrique Garcia, del Centro Manchego, artífex de la celebrada lectura continuada del Quixot que es fa cada any pels voltants de Sant Jordi. A l’Andreu Martín, un dels nous valors  socialistes, el vaig veure baixar pel passadís central. No ho va fer en bicicleta, cosa que és notícia atenent la seva estreta vinculació amb l’associació Bicicamp. També hi havia un veí de l’Andreu, el Bartolomé Pluma, de la Urbanització Blancafort. Al Bartolomé li he d’agraïr el seu fidelíssim seguiment d’aquest blog. Els seus comentaris, sempre oportuns i assenyats, són un estímul per continuar retratant cada dia el Món de Reus. I gairebé a punt d’iniciar l’acte, quan ja sentia refilar al flabiol i el tamborí, van arribar els capdavanters del Patronat Sardanista, el Francesc Salas i la Maria Àguila. Ella, novament, ocupa un lloc a la candidatura socialista.

Hi havia molta altra gent però em vaig haver de centrar amb l’aparició dels autèntics protagonistes. Abans encara van arribar el Francesc Vallès, a qui més d’un piulador li recordava pel twitter el seu vot en contra dels fons de competitivitat de la setmana passada al Congrés, el Xavier Sabaté, la Martina García, el Germà López, el Ramon Urgellés o el Joan Anton Verge entre d’altres. I finalment, l’hora de la veritat. Van fer entrada els caps de cartell. La Sandra Guaita, que semblava que desfilés per la passarel·la, seguida per la gran Teresa Pallarés, el Jordi Lamas que enlairava el puny tancat demanant coratge i entusiasme a la parròquia, i el Lluís Miquel Pérez amb la seva esposa Al cap de llista socialista, però, el va aturar un senyor que era a l’extrem de la tercera fila que no és que l’abracés, sinó que el va esprémer entre els seus braços petonejant-lo repetidament. No m’estranya que amb mostres d’aquesta calidesa l’alcalde s’emocionés.

I es va iniciar l’acte. I va sortir la conductora de l’acte. I va deixar anar “Mireu, sóc la Sandra Guaita, la noia que l’alcalde va conèixer en un porta a porta”. I ho vaig trobar genial. Els polítics no en tenen gaire de sentit de l’humor. I encara menys capacitat per fer broma d’ells mateixos. Per això el detall de la Sandra em va semblar d’una naturalitat tan extraordinària com excepcional. La Guaita ho va fer bé tenint en compte que possiblement era el primer acte d’aquestes característiques on havia de desenvolupar un paper tan principal. Em va agradar com parlava, amb una pronúncia excel·lent. Per deformació professional m’hi fixo molt amb això. I la candidata parla amb claredat, vocalitzant. Vaja, que s’entén. La Sandra, després de donar pas a un vídeo que ben bé podria ser el llargmetratge de LA VIDA DE PÉREZ, va presentar a la Teresa Pallarès. L’abraçada amb el cap de llista socialista a peu d’escenari va ser per emmarcar. Pallarès va centrar bona part del seu discurs en la promoció de ciutat i, específicament, en el Gaudí Centre que amb molta modèstia va catalogar de fill seu. En puc donar fe d’això. Jo vaig assistir, periodísticament parlant, al part en qüestió. I el recordo com un naixement complicat, amb fòrceps i on a punt van estar de fer-li fins i tot una cesària. Però al final la criatureta va arribar al món amb plenitud de facultats i ara cada dia fa més goig com ho demostren “la quantitat de gent amb pantalons curts i mitjons que venen a visitar-lo”. La descripció del turista tipus que va fer la Pallarès em va sorprendre. Encara sort que no hi va afegir que anaven amb “sandàlies”. Aleshores m’hagués esgarrifat. La imatge d’una munió de turistes amb pantalons curts, mitjons i sandàlies fa fredat, per moltes divises que portin a la butxaca.

Després d’un altre vídeo, en aquest cas va ser la reestrena de l’autèntica VIDA DE PÉREZ amb l’esmorzar al bar Iris i tota la pesca –s’imaginen que al filmar-lo s’hi troben al Pellicer i al Miquel Domingo fent el talladet?-  la Sandra Guaita, novament en el seu paper de conductora, va donar pas al Jordi Lamas amb qui va coincidir a les Monges de la Teula. Ahir, precisament, ho va recordar de manera entranyable i sentimental.  I Lamas, el charmant socialista, va sortir a l’escenari per fer el seu “Debut mitinero” com ell mateix el va definir. I va dir, fent la primera gràcia per trencar el gel, que se sentia “observat”. La canallesca que prengui nota, ja tenim un altre #Theobserver. I la seva intervenció, per ser la del debut, em va agradar, especialment a l’evocar aquelles pàgines viscudes quan era petit i el seu pare era el senyor regidor d’urbanisme de l’ajuntament de Reus. El número 2 de Pérez va recordar que els diumenges a la tarda el Sr.Lamas pare –avui ja avi- pujava als seus tres fills al cotxe i anaven a veure les obres municipals que es feien a la ciutat. Ho vaig trobar deliciós i, a la vegada, molt alliçonador per aquests marrecs de cal Lamas. Possiblement aquest exercici explica, també, el compromís ciutadà del mateix Jordi. Aquestes coses que vius de petit t’acaben marcant de gran.

I finalment va arribar el torn de Lluís Miquel Pérez. Va sortir a l’escenari, com es lògic, enmig d’una ovació sonora. És el que passa quan surt el teu alcalde a l’escenari i no un simple candidat. Pérez va voler fer una menció especial als primers de la llista. Em va agradar el que va dir del Germà López “jo voldria ser com tu, dedicar-me a la docència” va dir Pérez. I se’m va representar la imatge de l’Enrique Tierno Galvan, el viejo profesor, que va ser alcalde de Madrid. Pérez hi té una retirada. Bé, potser no. Tanmateix el que s’ha de reconèixer és la bona feina docent de López a l’IES BAIX CAMP, amb un compromís ferm amb l’ensenyament i la formació dels més joves. I que, precisament, ha dipositat bona part de l’experiència acumulada a les aules en aquest projecte socialista al que hi està dedicant molt de temps i esforç amb un pòsit d’il·lusió important.

On Pérez es va recrear va ser en l’homenatge als regidors que marxen i que ocupen llocs simbòlics a la llista. A un que marxa però que no és a la candidatura, com l'Ortiz, el va ignorar. Era previsible. Va tenir molt bones paraules pel Joan Anton Verge, el Pepe Magrazó i  el Josep Morató. A mi, particularment, em sobta l’adéu de Verge. És un dels regidors més ben considerats de l’actual govern municipal. I a més -crec- tenia corda encara per fer coses importants. Al bon jan del Pepe Magrazó -de qui l’alcalde va destacar la seva comprensió a l’hora de fer el relleu deixant pas a gent més jove- comprenc el seu adéu. Ja deu tenir ganes d’enfundar-se el xandall per anar caminant cada matí a Castellvell a comprar el pa com sovint li veia fer abans d’agafar la responsabilitat política. D’això ja han passat quatre anys. Com passa el temps.

I feta la descripció de la llista Pérez va començar el seu discurs sobre el DEBAT DE L’ESTAT DE LA CIUTAT. Si, ho han llegit bé, no m’he equivocat pas. Enlloc d’un míting en el sentit clàssic de l’expressió, Pérez es va dedicar a fer una relació exhaustiva, detalladíssima de la gestió de govern. No ho vaig acabar d’entendre. El públic que ahir era al Bartrina ja es veia convençuda del projecte socialista i, humilment, crec que esperaven alguna altra mena d’arenga per generar entusiasme i convicció en la victòria per la cita electoral de diumenge. Aquest discurs de Pérez va ser un pèl llarg, potser massa i tot. Però a l’acabar aquella repàs de fites aconseguides, Pérez va adoptar una altra actitud més agressiva, bel·ligerant i combativa. Em va semblar que feia, figuradament, una regressió al seu temps d’infantesa, quan amb pantalons curts i els genolls pelats jugava pels carrers del Barri Fortuny. I els dies de fira anava a la parada d’aquell firaire on la canalla tiraven boles al ninot a veure qui el feia caure. Tot això no ho va dir, és clar. És el que jo vaig interpretar quan va començar a carregar d’una manera desaforada contra el seu gran oponent, Carles Pellicer. Me’l vaig imaginar, com he volgut retratar, tirant boles compulsivament al ninot de fira que en aquest cas tenia la cara del candidat convergent. Les tirava a tanta velocitat que no vaig tenir temps material d’apuntar-me totes les canonades. Per bé que de tants espetecs allò va semblar més aviat la tronada. Prenguin nota: “Pellicer no té propostes. Ens copia frases literals del nostre programa”, “Al cartell electoral té un rictus ranci”, “Reus no pot tenir un alcalde  que menteix, que diu mitges veritats”, “Només sap enviar missatges incendiaris”, “Diu que vol un Reus en positiu i fins ara només l’ha vist en negatiu”, “Com pot ser alcalde d’una ciutat com la nostra algú que confon el dèficit i el deute de l’ajuntament?”, “Es descobreix abans a un mentider que a un coix, i per això l’hem descobert mil vegades”, “Va tenir la veritable patxorra de qüestionar l’aparcament del Carrilet, un dels més moderns de tota Espanya”, “A Reus al Pellicer no el poden ni veure”, “La nostra ciutat no mereix un alcalde com ell”, “Són vergonyoses les males maneres que gasta”, “Practica una política nefasta” “Només es mou per l’interés personal de ser alcalde a qualsevol preu”. I finalment, va rematar amb el famós tema del facebook afirmant que “Ha alimentat infàmies sobre mi, fent córrer bulos per internet, contra la  meva persona i la meva família”. Insisteixo, no les vaig poder apuntar totes.  Vaig témer que se m'acabés la tinta del bolígraf. Si realment de petit disparava al ninot amb la mateixa agilitat i duresa que ahir ho va fer contra Pellicer, es devia endur tots els regals de la fira.

I finalment també va fer una comparativa amb altra gent del partit de Pellicer. Ja deia ahir que Pérez, per exemple, sempre parla de manera elogiosa de Tomàs Barberà, antecessor en el càrrec de l’actual alcaldable de CiU. “A Convergència mateix hi ha altra gent amb una manera de fer més noble i constructiva”. I es va remuntar als inicis de la democràcia per citar l’exemple de Francesc Cailà, el reusenc que va sacrificar el seu càrrec de President de la Diputació per aconseguir que la facultat de medicina anés a Reus. El cas de Cailà és paradigmàtic pel fet prioritzar els interessos de ciutat per sobre dels personals. Doncs bé, resulta que una de les filles de l’històric polític convergent és la Dolors Cailà, i forma part de la candidatura de Pérez. I tinc la sensació que no n’han tret prou partit d’això els socialistes. Dissabte al míting de Convergència Pellicer demanava recuperar l’orgull de ciutat, el “reusenquisme” en deia ell. Doncs bé, un dels exemples històrics de genuí “reusenquisme” el constitueix el referent Cailà. I Pérez, si treballés aquest àmbit amb la Dolors Cailà, possiblement podria esgarrapar algun vot al gran rival que utilitza sovint aquest argument de ser el partit dels RTV.

En tot cas la visceralitat de l’atac de Pérez contra Pellicer és l’enèsim exemple de les pèssimes relacions que de fa temps existeixen entre els dos polítics més importants de l’ajuntament  del Món de Reus. Per això he deixat pel final una imatge que em va semblat molt il·lustrativa del que pot ser el futur polític d’aquesta ciutat. Casualment vaig tenir assegut al costat al convergent Marc Arza. Només coincidir vam estar comentant la piulada que havia fet al twitter minuts abans i on descobria que algú, ja  a l’interior del teatre, li havia dit a la cara alguna cosa del tipus “Qué hace un convergente de mierda como tú en un sitio como éste?. Tampoc s’hauria d’amoïnar gaire per això el Marc. Si algun socialista es preocupa del número 11 de la llista de CiU també vol dir alguna cosa. Però en tot cas vaig veure al Marc un pèl afectat per l’incident. I em va saber greu. Perquè la grandesa de la democràcia, d’un entorn on les idees es poden plantejar i discutir en una dinàmica de mutu respecte i tolerància, s’expressa a partir d’exercicis com el que ahir va fer el Marc. Perquè ell, al cap i a la fi, ahir era al Bartrina per veure als seus rivals i malgrat tot amics Sandra Guaita i Jordi Lamas, companys de classe a la Presentació. I a mi em va fins i tot emocionar veure l’aplaudiment sincer i espontani que el Marc els hi dedicava als seus dos amics quan se’ls va presentar. Perquè al cap i a la fi crec que el futur polític d’aquesta ciutat pot ser molt més agraït amb actituds de respecte com la d’Arza, Guaita i Lamas que no pas amb les picabaralles de Pérez i Pellicer que no sé si ens mereixem la gent que estimem el Món de Reus.

I així es va acabar el míting del PSC, amb una abraçada emotiva de Pérez i Josep Morató dalt de l’escenari, mentre el Paco Secall, responsable de campanya, advertia al regidor Carles Salas que fes notar al cap de llista la presència a primera fila de l’ex-alcalde Josep Abelló que, dempeus, aplaudia enèrgicament la intervenció del seu successor en el càrrec. Pérez ho va fer disciplent, abraçant-se a l'Abelló tot dient que “m’ha ensenyat tot el que sé com alcalde”. Per cert, s’hi han fixat? Ahir Pérez, després d’esbudellar a Pellicer, no es va adreçar directament a l'Alícia Alegret. Alguns mitjans van intepretar alguna crítica entre línies al PP, però el nom de la seva cap de llista no va ser pronunciat en cap moment pel candidat socialista. A buen entendedor…