 |
| Celebració de l'Ok Lliga. La foto és de la Laia Solanellas pel delcamp.cat. que ahir, tot just, feia l'aniversari. La Laia, és clar. |
No hi ha dubte que els noms propis d’aquesta última setmana al Món de Reus són Carles Pellicer i Joan Sabater. Tots dos han obtingut -en l’àmbit polític el primer i en l’esportiu el segon- sengles títols de renom. I a més ho han fet trencant una sequera d’anys i panys en les respectives confrontacions. Pellicer aconseguia diumenge acabar amb l’hegemonia socialista a l’ajuntament després de 32 anys. Sabater assolia com a president del seu club el títol de lliga que se li resistia des de l’any 1973 i que ell mateix va guanyar, com a jugador, sobre la pista. De tot plegat ja fa 38 anys. Es poden imaginar, per tant, l’alegria, els sentiments i l’eufòria d’un i l’altre. L’èxit justifica segurament tots els esforços i patiments. I converteix als seus protagonistes en persones noves, diferents. Especialment als ulls dels altres. La prova més evident d’això que explico la vaig tenir ahir abans del partit del Reus Deportiu quan les autoritats anaven arribant a la Llotja del palau d’esports. Per primera, primeríssima vegada a la vida, vaig veure que Carles Pellicer no saludava absolutament a ningú. Perquè, en realitat, ahir tothom el saludava a ell. No tenia temps ni d’encaixar les mans dels qui venien a rebre’l de manera entusiasta. Només treure el cap a la Llotja, un bé de Déu de persones el van envoltar per saludar-lo efusivament. Més d’un fins i tot s’hi va abraonar per abraçar-lo i petonejar-lo. Deu passar que al guanyar unes eleccions municipals o la lliga del teu club, de cop i volta tothom, absolutament tothom et riu les gràcies. Deu ser això. Per cert, algú se’n recorda avui de l’elefant negre….? Visca el Reus!
Ahir al matí, al punt de les nou, em vaig trobar sortint del pàrquing del Simonet al propietari de la sastreria CASA PUJOL, el Joan Llauradó. Si a Reus mai es fes el museu del botiguer li haurien de posar a ell com exemple genuí de comerciant local. No li vull cap mal, naturalment, al Sr.Llauradó. Ans al contrari. Però el seu em sembla un cas paradigmàtic de comerciant genuïnament reusenc, atent, simpàtic, amb una grandíssima vocació de servei i d’atenció al client. Només per això ja paga la pena entrar al seu històric establiment del carrer Monterols. Doncs bé, al trobar-me’l li vaig comentar que al vespre ens deuríem veure a l’hoquei “Ara hi estava pensant!” em respongué tot afegint que havia anat a Andorra a veure la maleïda final perduda i que, per tant, per la nit no les tenia totes comptant, a més a més, que depeníem de l’etern rival, el Barça. És allò que en diem l’esquizoreus. Una patologia que afecta a seguidors roig-i-negres que maleeixen els colors blaugrana a l’hoquei però que al futbol es transformen en acèrrims seguidors del club culer.
A la nit a Llauradó el vaig veure assegut a la seva localitat habitual acompanyat de la seva esposa. També hi havia al seu costat el que fou regidor de cultura i esports amb l’últim govern de Josep Abelló. Em refereixo a l’actual president del Bici Camp, Josep Maria Galofre, del que n’he parlat diverses vegades en aquest blog. Tots ells eren a pocs metres d’una Llotja presidencial on no s’hi cabia. Al marge de Sabater i Pellicer la primera fila l’ocupaven la regidora de formació Misericòrdia Dosaiguas, la nova delegada d’esports de la Generalitat Gemma Solé, el regidor d’esports Joan Anton Verge i el Jordi Cervera. De fet a l’entrar em vaig trobar amb els més estrets col·laboradors del líder d’ARA REUS. L’advocat Pujol, per cert, lluïa una morenor insultant. Ahir devia celebrar a la platja la consecució del segon regidor, segur. I dins del pavelló també vaig veure al Jordi Poguet. Primer el vaig localitzar a la general, dempeus, entre el sector més acèrrim i sorollós de l’afició roig-i-negre. Potser buscava nous afiliats pel partit. El dia abans em va confessar que el seu proper repte és arribar al miler de militants. Després, com si s’hagués “teletransportat”, l’home que ha fet possible l’ascensió al cel municipal de Cervera el vaig veure assegut a l’altre costat del pavelló. Per un moment em vaig pensar que n’hi havia dos de Pougets. Això explicaria, de fet, la capacitat de treball d’aquest home que no para mai. Però tornem a la Llotja. L’alcalde va arribar just a l’inici del partit. I a la primera fila, assegut a l’extrem es va trobar a Carles Pellicer. L’abraçada entre ells dos va ser molt efusiva. Diria que Pérez fins i tot tenia ganes d’abraçar-lo. Ahir m’ho va dir algú que coneix bé a l’alcalde “Si una cosa el caracteritza és un profund sentit de responsabilitat institucional”. I per això vaig veure clar que Pérez no s’abraçava al seu rival, sinó al seu futur alcalde. Em va semblar un gest sincer, espontani. Amb això demostra, també, la seva inequívoca estimació a la ciutat.
A la fila del darrera, com no podia ser d’altra manera, l’Alícia Alegret amb el Marcos Massó al costat. Ja no ho diré més que era la Vedette. Però ahir, tan ben centrada, al bell mig de la Llotja, vaig veure clar que els feia ballar a tots al so de la seva música. Em va semblar talment com s’hi veiés una afrodita emergint, amb la seva esveltesa, per sobre d’aquella colla d’homenots. Aquesta dona -políticament parlant és clar- em té el cor robat. Una mica més amunt vaig veure a l’Àngel “piulador” Cortadelles que conversava animadament amb Manel Oliva, el perruquer del desfibril·lador del carrer Major, el marit de la regidora Dosaiguas. Potser Cortadelles li comentava com de “pentinat” havia quedat després de les eleccions de diumenge. Queda clar que els electors li van fer la permanent a ell i al seu partit. Per cert que Pellicer i Dosaiguas també la feien petar. Potser el futur alcalde li demanava algun consell a l’encara regidora d’ensenyament. La Misericòrdia ho ha fet bé en aquest àmbit, en puc donar fe. I em pregunto si els Convergents ho tenen clar en aquest àmbit. Al debat sobre la matèria que es va fer al Centre de Lectura hi van fer anar a la delegada territorial d’ensenyament de la Generalitat, la salouenca Àngels González. Una decisió fins a cert punt incomprensible. És com si al debat d’alcaldables de Reus alguna formació enlloc d’enviar al seu cap de llista, hi hagués enviat al candidat del seu partit per l’Arbolí. Doncs això.
Mentre estava acabant de repassar als integrants de la Llotja on també sobresortia l’empresari amb bona química Xavier Martínez, propietari de l’empresa TECNOL que esponsortiza l’equip, acompanyat de l’home “fort” de la Morella Nuts, el sempre rialler Òscar Sans (el regidor que va marcar la majoria absoluta dels socialistes l'any 91) vaig sentir com l’speaker del palau d’esports, el brillant radiofonista Ferran Calabuig, anunciava l’alineació dels reusencs. Calabuig té un estil peculiar. Adorna cada presentació amb un un renom dedicat a cada jugador. Per això vaig tenir un ensurt quan va dir “I amb el número 3 l’arquitecte de l’equip....” I, coi!, vaig pensar que sortia el Miquel Domingo. Però, és clar, no es referia a l’equip municipal, sinó al d’hoquei. I enlloc del futur regidor d’Urbanisme la gent va aclamar al Marc Gual. Confio, per cert, que en la seva nova responsabilitat Domingo no patini com els jugadors d’hoquei. Especialment quan es mogui entre “torres” de quinze pisos.
I el partit va començar. Durant la primera part, i mentre el porter del Tenerife ho aturava tot, tot i tot, em vaig entretenir en buscar a alguns dels periodistes que ahir van tenir la sort de poder cantar la lliga del Reus Deportiu. Només arribar m’havia trobat al Marc Libiano, periodista cambrilenc del Diari de Tarragona, que sempre se’l veu feliç. Deu ser que això de tocar pilotes -eufemísticament parlant és clar- és molt agraït. Després vaig fixar-me amb el Raúl Rodríguez, del Reus24.com. El Raúl s’ha fet un fart de pencar amb la web de referència de l’esport reusenc. La seva iniciativa periodística i empresarial és digne d’elogi. Canal Reus donava el partit en directe i el Jordi Benavent va posar veu al triomf. Benavent és un home de Reus i d'hoquei, que de petit ja gaudia dels partits dels roig-i-negres acompanyat dels seus pares. La bèstia, Guillem Ramos, enfilat a la tribuna de premsa -o millor dit al galliner de la canallesca- anava enviant piulades amb les incidències del partit. De fotògrafs n’hi havia una colla. El José Carlos León, el Xavi Jurio, el Vicenç Llurba, l’Alba Mariné (aquests dos últims riudomencs) i la Laia Solanellas. La Laia, per cert, brillant assessora de Pellicer, ahir feia anys. Va poder celebrar l’aniversari amb el millor regal. I també vaig localitzar, amb el micro de la ràdio, al Gabi Sanz amb el suport a l’inalàmbric del Joan Ramon Mestre. La meva ràdio, Ràdio Reus naturalment, sempre ha estat íntimament lligada al món de l’hoquei. Per això em va fer gràcia veure dues o tres fileres més avall d’on jo estava a l’històric locutor Enric Tricaz. Deu ser l’home que ha retransmès més partits d’hoquei de la història. I, el que són les coses, mai ha pogut cantar una lliga de cap dels equips de la seva ciutat. Ahir Tricaz s’ho mirava amb inquietud. Malgrat que no gesticulava ni cridava gaire, jo que el conec bé veia que estava patint, que no les tenia totes. N’ha vist tants de partits on s’ha girat la truita en un tres i no res que ahir devia témer que no acabés el mateix, especialment amb els seus “amics” del Barça.
Però a la segona part el Reus es va deixar anar. I a la porteria dels canaris hi va entrar tot el que s’havia resistit al primer temps. I l’EsquizoReus arribava a la seva màxima expressió amb la celebració entusiasta dels gols que el Barça li anava clavant al Liceo. Tot i així al meu darrera un grup considerable de seguidors no es va poder estar de cantar allò tan bonic de “PUTA BARÇA”. El que deia, pura esquizofrènia. I parlant de càntics, la parròquia veient que “Aquest any, sí”, que a la treinta-vuitena anava la vençuda, es va deixar anar amb un repertori escollit amb peces de referència com “Que voti el pavelló”, “Campeones, campeones” o “Sí, sí, sí, la liga ya está aquí”. I després va arribar l’onada. No em refereixo a la conservadora i xenòfoba que segons alguns militants d’Esquerra i d’Iniciativa els ha ensorrat a la misèria aquestes municipals. Em refereixo a l’onada que es fa als recintes esportius i que es va popularitzar durant el Mundial de Futbol de Mèxic al 86. I a la Llotja, totes les autoritats a l’uníson s’aixecaven a mesura que la marea humana arribava a les seves localitats. Pellicer mirava de cua d’ull a l’Alegret, com assajant pel dia que junts faran l’onada per signar el pacte de govern. I, per cert, com xalava la Dosaiguas. Crec que la regidora socialista necessitava una cosa així després de la tristor de diumenge. Pellicer no li podia seguir el ritme. De tant que ballava la Misericòrdia semblava que estigués a la pista de la Cage. De fet al futur alcalde el vaig veure acalorat, no parava de vantar-se. O potser es que li va agafar calor pensant com s’ho farà per ajudar, des de l’ajuntament, al nou guanyador de l’OK lliga. A cada gol de Molet, Marín i Gual Pellicer es ventava més fort. Quin fart de patir.
I a l’acabar el partit, amb 4 a 1 pels reusencs i 7 a 4 pel Barça, l’entusiasme col·lectiu va ser espectacular. Un servidor tenia quatre anys quan el Reus va guanyar la seva última lliga. Doncs ja es poden imaginar el meu sentiment i el dels milers de seguidors reusencs. Sobre el xiuelt final, Sabater es va girar a la seva esquerra i va rebre la felicitació de la Gemma Solé, la delegada d’esports de la Generalitat a Tarragona. I a continuació, com aquell qui dóna la pau a l’eucaristia, es va girar a l’esquerra on es va trobar amb Lluís Miquel Pérez. Però l’alcalde l’esperava amb els braços oberts de bat a bat. L’abraçada de tots dos va ser antològica. La vaig cronometrar. Per poques centèsimes no va arribar als deu segons. Aquest gest va tenir una càrrega emocional i sentimental que, per explicar-la, necessitaríem un article sencer.
I al final invasió de pista. I a l’entrenador, l’Alejandro Domínguez, el mantejaven els seus jugadors i aficionats. Em va venir al cap una de les primers entrevistes que li vaig fer a Domínguez a la ràdio quan era jugador. Va venir amb un altre argentí, l’Ortís, que va tenir un pas discretíssim pel club. Recordo que Domínguez, aquell dia, em va dir “muchas gracias al operador” en referència a un servidor que era a l’altre costat de la peixera fent l’autocontrol. Domínguez sempre m’ha semblat una persona honrada, treballadora i humil. Crec que es mereixia un èxit com el d’ahir. L’entrevista a la ràdio la vaig fer, naturalment, amb la companyia del Tricaz. I per cert, el Tricaz va saltar també a la pista? Naturalment no. A l’acabar el partit el vaig veure aixecar-se i dirigir-se cap a la sortida. Però semblava que li costés marxar. Mirava una vegada i una altra la pista, avançant molt a poc a poc. Com si no s’ho acabés de creure, maleint “la seva sort per la desgràcia” (frase heretada de l’històric radiofonista argentí establert a Reus Alberto Correa Córdoba “El amigo invisible”) de no haver pogut cantar per ràdio, per la seva ràdio, la lliga del Reus Deportiu. Però en el fons crec que Tricaz devia pensar –coneixent-lo- que allò ja no ho tornaria a veure mai més a la vida. Que ja no hi seria a temps d’esperar-se 38 anys més per viure la consecució d’una altra lliga. Esperem que, aquesta vegada, s’equivoqui. Visca el Reus!
