 |
| La portada del Diari de Tarragona del #reus22m |
D’un dia com avui, el de les eleccions, se n’acostuma a dir “la festa de la democràcia”. I certament quan arribes al teu col·legi electoral pots ratificar aquesta màxima al peu de la lletra. Interventors i apoderats dels diversos partits et regalen el millor dels seus somriures i les paraules més agraïdes. Tot són atencions i reverències. No poso en entredit la sinceritat d’aquestes reaccions espontànies, per bé que n’hi ha que et sorprenen venint de qui venen. És, però, l’esperit d’una jornada on també n’hi ha que no semblen tan contents. Veus alguns –no tots- presidents i secretaris de taula que fan una cara de fàstic que no es pot aguantar, com maleint la seva sort per la desgràcia d’haver estat triats per desenvolupar aquesta responsabilitat. I es que ja se sap que de festes, especialment a les que t’hi fan anar per força, no n’hi ha al gust de tothom.
Només arribar al meu col·legi electoral, l’escola Ciutat de Reus, en trobo amb la Laura Salvat, membre de la candidatura de l’ARA REUS. El seu germà, el Tito Salvat, és candidat de la CUP. És la xarxa del Món de Reus que tot ho lliga i ho relaciona. A la Laura la vam veure ahir des de casa per la tele, cridant i animant al seu Reus Deportiu. Va ser un dels molts intrèpids reusencs que ahir se’n van anar a Andorra. El Gabi Sanz, l’home de l’hoquei a Ràdio Reus, ho descrivia d’una manera molt gràfica per antena “Andorra sembla avui el carrer Monterols!”. L’objectiu de l’expedició era cantar en directe el Mambo, el número vuit, tantes com copes d’Europa hauria de tenir a dir d’avui l’equip roig-i-negre. Així de clar ho vèiem quan en pocs minuts ja dominàvem per 3 a 0 al marcador. Ferran Calabuig, a Punt 6 Ràdio, va arribar a dir que ja “tenim una ansa de la copa!”. Però, el que són les coses, quan ens les prometíem tan felices, vam deixar escapar el títol davant del Liceo que esperem sigui aquesta l’única copa que ens acaba prenent aquesta setmana. Per cert, ahir vaig pensar molt amb l’històric delegat del Reus, el Ton Roig, periquito d’alçada. Ell això de perdre una final que vas guanyant per tres gols de diferència no li ve de nou. I mira que han passat anys d’allò de Leverkusen, però mai més te’n treus l’espina.
La Laura, però, no perd el somriure i avui encara menys. Ella és mestra a la Ginesta, l’escola bressol que hi ha al costat del Ciutat de Reus i per tant ha tingut a tots els Baiges Petits. De la seva estada ahir a Andorra m’explica que va coincidir a la graderia amb l’Anton Borrell, el fill del qui va ser alcalde de Reus després guanyar les municipals d’ara fa 28 anys. Encara avui n’hi ha molts que recorden la figura de Borrell, amb el seu famós pla de rellançament de la ciutat. I per això es pregunten que hauria estat de la ciutat si no hagués perdut la vida en aquell tràgic accident a la carretera de Cambrils del març del 85. El seu fill, que es diu igual que el pare, treballa ara d’advocat a Andorra i per això ahir, enfundat amb la samarreta de l’equip del seu poble, no es va voler perdre la final de la Copa d’Europa.
Camí del gimnàs on s’habiliten les taules electorals al Ciutat de Reus, vec a tres cupaires que s’esperen. Sembla que la gent de la CUP vesteixin fins i tot seguint un mateix llibre d’estil. Samarreta i pantalons pirata o bermudes i barba de 4, 5 o 6 dies. Estan tots tallats amb el mateix patró. Amb ells la fa petar el Toni Fullat que actua com interventor de Convergència. Fullat va ser un dels valents que va donar cos i forma a la gènesi de la CORI ara fa vuit anys. A les últimes municipals va ser persona de confiança de l’Empar Pont a Esquerra, i ara treballa, des de la base, a les ordres de Carles Pellicer. Veient la seva promiscuïtat política, n'hi ha que es pregunten on serà de qui quatre anys. Amb Convergència, també acreditada, una veïna dinàmica del Barri Gaudí, la Noemí Llauradó que enguany repeteix a les llistes nacionalistes. I també la Cori Domènech, mare de l’Escola Mowgli, i assídua lectora d’aquest blog cosa que li agraeixo. No és l’única. Fent cua per votar -davant meu hi ha alguns residents de la llar d’avis del pont de la carretera de Castellvell- se m’atansa la socialista Pilar Osete, persona vinculadíssima a l’associacionisme del Barri Gaudí. Ella em va fer l’honor, fa anys, de convidar-me a fer el pregó de la festa d’estiu del Barri. I també ha treballat activament a l’AMPA de la Mowgli. Amb el seu somriure encantador em comenta que xala tant amb la lectura del Món de Reus. Em satisfà la seva reacció. Si amb aquestes quatre paraules puc regalar grams de felicitat als meus lectors ja em sento sobradament recompensat.
A la taula, com acostuma a passar, també identifico a alguns dels soferts patidors que vetllen pel perfecte desenvolupament de les votacions. Reconec a l’infermera de la Doctora Casajuana Briansó, fisioterapeuta amb consulta oberta al carrer de la Lleona, just davant de la popular Taverna de l’Almir. I al seu costat la Missi, monitora del menjador de l’escola dels Baiges Petits que es desfà amb atencions vers ells. Precisament els hi demano si poden ser ells, els petits, els qui dipositin la butlleta. M’agrada que se sentin partícips de la festa, que valorin la importància d’anar a votar. La meva mare sempre ho diu això. Ella se’n va estar molts d’anys sense poder votar i per això considera gairebé un sacrilegi aquells que practiquen l’abstenció més ufana. La presidenta de la taula accedeix al meu prec de manera complaent després de comprovar que, efectivament, només en tenen un de sobre a la mà. La meva dona sempre m’explica que en una ocasió que li va tocar ser presidenta de taula un d’aquests candidats de repertori que hi ha Reus, que encara avui reomple alguna de les llistes electorals, va intentar dipositar dues butlletes a l’hora. La meva dona se’n va donar compte i ho va evitar. Ell, al veure’s descobert, i com aquell qui res enmig d’una sonora riallada, va deixar anar “Si cola, cola!”. Déu n’hi do com les gasten alguns “demòcrates”.
Al sortir em trobo a l’artista Aureli Ruiz, fent d’actiu militant d’Esquerra. L’Aureli m’ha anat informant aquests dies des del twitter de la moguda dels indignats al Mercadal. I abans de marxar, encara tinc una estona per fer-la petar amb la Montserrat Adzerias, la dona de l’Àngel Cortadelles qui, per cert, ha estat un dels candidats més matiners a l’hora d’anar a votar. Amb la Montse la pregunta retòrica i obligada “Com ho veieu?”. I després de dir-me que estan molt contents per la feina feta i la resposta de la gent, m’explica una anècdota d’aquest mateix matí: “Ha vingut un senyor que ens ha dit que no ens votaria però ens ha volgut agrair que gràcies a la nostra guia d’itineraris de la ciutat han descobert coses que no sabia de la ciutat!. De fet la guia d’Esquerra és un d’aquells reclams electorals que valdrà la pena conservar a l’hora de fer neteja del #reus22m.
Mentre els nens s’entretenen amb alguns dels jocs infantils de l’escola, dono una ullada al mòbil. Pel twitter em quedo amb una reflexió de l’increïble home avellana, el cupaire Miquel Saperas, sobre l’aparença d’alguns interventors i apoderats al seu col·legi electoral “Hi ha apoderats que semblen homes-anunci: megatargeta identificadora, megacarpeta… Només els falta anunciar “compro oro”” I veient com, efectivament, alguns apoderats volen fer-se veure a qualsevol preu, em pregunto si el Cervera haurà agafat a les brasileres de l’altre dia per col·locar-les a l’entrada d’algun col·legi amb plomes i tot. Hagués estat fantàstic.
Al final, de tornada cap a casa, ens aturem al quiosc. I a la portada del Diari de Tarragona, avui amb l’agraïda capçalera DiariREUS, llegeixo “Todo en el aire” amb una foto dels candidats amb representació municipal retratats al costat d’una de les avionetes de l’Aero Club. Tots envolten l’aparell però n’hi ha un de candidat que seu al comandament. No em podia ser cap altre. És l’Alícia Alegret, la filla de la primera dona pilot de la ciutat. I el candidat socialista, el Lluís Miquel Pérez, al costat de l’hèlix com disposat a fer el que convingui. I Pellicer, mentrestant, s’asseu a l’ala però, atenció!, sense paracaigudes. La foto de l’Alba Mariné compta amb l’assessorament del Francesc Gras -Gras Tercer al Món de Reus- que a pàgines interiors veiem com empeny l’aeronau. Ves que aquesta foto no sigui tot un presagi. Ves que no la puguin fer servir fins i tot demà per il·lustrar els resultats electorals. Se'm farà eterna l'espera fins aquest vespre a les vuit. És la passió pel #reus22m.
