 |
| L'irreductible Lluís Gibert i Eduard Ortiz, amb indumentària "casual", a Punt 6 Ràdio |
El locutor/cuiner de Punt 6 Ràdio, el sol·lícit radiofonista Jordi Escoda, està convidant aquests dies als principals caps de cartell de les eleccions del #Reus22m al seu De Bon matí. Divendres serà el torn de l’últim dels sis candidats amb representació municipal, el socialista Lluís Miquel Pérez. Però ahir dilluns Escoda, potser perquè s’havia quedat sense llumins amb els que encendre els seus fogons radiofònics, va decidir convocar a l’home que ha incendiat el món de Reus polític i, més concretament, el món del PSC. Potser volia que amb alguna de les seves guspires dialèctiques acabés encenent també la flama de l’audiència. Naturalment el convidat era l’Eduard Ortiz, l’ombra del qual continua planant sobre la campanya. De fet és lògic que sigui així, atenent que continua sent regidor i, més concretament, tinent d’alcalde. És, per tant, un representant municipal amb totes les de la llei.
Ahir Escoda el va emparellar amb el Lluís Gibert, també advocat com Ortiz. Gibert forma part d’aquest grupúscul d’inquiets independentistes coneguts com els Irreductibles. N’he parlat d’altres vegades en aquest blog. La seva irrupció, fresca, desacomplexada i decidida ha servit també per enriquir aquesta llarga llista d’observadors de la política local que ha permès generar un entorn d’anàlisi i debat certament interessant en aquestes municipals.
De l’entrevista/tertúlia em quedo, una vegada més, amb el curiós caràcter del protagonista. Tant és que estigui en un programa de ràdio, o protagonitzant la conferència més morbosa de la història política recent d’aquesta ciutat o que tingui un ganivet clavat a l’esquena -en sentit figurat és clar-. Ortiz no s’immuta. Sempre gasta el mateix to de veu, la mateixa cadència al parlar. Ni puja ni baixa l’entonació, ni deix escapar una rialla ni una llàgrima. El seu discurs és completament homogeni, el que no vol dir –i aquest és un detall molt important- que sigui monòton o avorrit. Ell les deix anar com aquell qui no vol la cosa.
Si no va sentir el programa radio/gastronòmic pot baixar-se’l a l’adreça www.punt6radio.cat. Per anar fent boca li regalo algunes píndoles abans del consum de l’estofat. Durant la seva intervenció Ortiz va reconèixer que la campanya “me la miro amb molta tranquil·litat i més fredor.”. Això de fredor caldria comprovar-ho. Alguna cosa li deu bullir per dins, segur. Sobre aquest tema -el de les campanyes- va fer una precisió “Quan les campanyes es miren des de fóra, te n’adones que les coses no són com et pensaves des de dins”. Gibert va aprofitar aquesta reflexió per apuntar que aquests dies de frenesí electoral són massa previsibles, que tot segueix un guió tancat on no hi ha marge per la sorpresa com va ser el cas -segons Gibert- del debat de divendres a Canal Reus. Ortiz va reconèixer que no se l’havia ni mirat ja que “no ho sabia que hi hagués un debat”. Segons el regidor socialista, els partits feien propostes molt superficials i això no estava bé tenint en compte que “els votants són més intel·ligents del que es pensen els candidats”. Va afirmar que els mítings –com el que ahir va fer el seu partit al Bartrina- serveixen de ben poca cosa “de les 500 persones que poden omplir el teatre només una dotzena hi poden anar a veure si els convenç aquesta proposta. La resta són gent que ja té el vot decidit”. I en aquest sentit es va mostrar partidari de la fórmula del “míting exprés”, allò d’arribar amb la furgoneta, muntar la paradeta i deixar anar el el discurs davant dels vianants ocasionals.
Sobre la propera legislatura Ortiz va tornar a insistir sobre la duresa dels propers quatre anys atenent l’absència de recursos. “Hi haurà pocs diners i es podran fer poques inversions. Per això convé encertar-la a l’hora de destinar aquests recursos” .I en aquest sentit va apuntar “que s‘haurà de retallar per força en totes les àrees, també en cultura. És el que passa quan no hi ha ingressos”. Després va tornar a parlar del pacte secret amb el PP que ell mateix va desvetllar el dia de la conferència al Círcol “el teníem tancat molt abans que l’acord definitiu de legislatura amb Esquerra i Iniciativa”. I en aquest sentit -el dels pactes- va apuntar una possibilitat interessant de cara al futur govern local “jo entendria que un o dos regidors d’altres grups municipals, que en principi haurien d’estar a l’oposició, poguessin tenir alguna delegació de govern atenent el seu pes específic a nivell local”. Però ell mateix reconeixia que és difícil. “En ciutats mitjanes en amunt la generositat del guanyador és escassa. A ciutats petites, en canvi, la cultura del pacte, de sumar és més evident”.
Però GIBERT, que tenia ganes d’animar la tertúlia, va fer un viratge cap a la política espanyola i va treure el tema del Fons de Competitivitat i la submissió que el PSC va demostrar a les ordres del PSOE en la votació de la setmana passada al Congrés. A Ortiz el viratge de l’irreductible li va anar com anell al dit per enviar un bon recadet als seus correligionaris de la capital de l’Estat “tenia l’esperança que els diputats del PSC canviessin el vot, i vaig quedar astorat al veure que no ho feien. Crec que era necessari establir més debat intern per decidir en una qüestió com aquesta. Cal preguntar-nos realment què és més important, l’interes general de Catalunya o bé assegurar-se anar a les llistes d’aquí un any, a les properes Generals. Queda clar que aquests diputats s’han estimat més assegurar-se un lloc a la llista. Per això, i per evitar situacions com aquesta, el PSC hauria de tenir un grup propi. És lamentable el paper dels diputats catalans del PSC al Congrés espanyol.” Al congressista reusenc, Francesc Vallès, li devien xiular les orelles després d’aquesta crítica despiatada contra els seus -encara- companys de partit.
Veient que la cosa s’animava, el Jordi Escoda va decidir tornar al terreny de joc local traient el nom de l’Ernest París, un dels “amics” d’Ortiz a l’ajuntament. El convidat va recordar, una vegada més, que els d’Iniciativa li havien fet “Mobbing al començament de legislatura. I ell (París) ho sap. Per què no ho vol reconèixer? I a més ara es queixa que el dia del Círcol el vaig atacar sense poder ell defensar-se. Doncs haver vingut a la conferència que era pública i oberta a tota la ciutadania”. Si Ortiz, que és advocat laboralista, diu que li van fer “Moobing” és evident que sap del que parla.
I ja a les acaballes de l’entrevista van comentar la seva responsabilitat al capdavant de la Guàrdia Urbana. Ortiz va dir que creia haver ajudat a fer una transformació de la policia local. I en aquest sentit va destacar que ell, públicament, sempre ha protegit al col·lectiu, donant la cara i defensant-lo d’atacs sovint injustos i sense carregar els neulers gratuïtament contra ningú del cos. Segons Ortiz aquest manera de fer és la millor manera de comptar sempre amb la complicitat dels agents ja que si no fos així “ja pots proposar a la guàrdia urbana fer una unitat de mediació o fer la policía de proximitat que et diran Puja aquí dalt i veuràs París”. Ho vaig trobar brutal. He de reconèixer que he volgut escoltar un parell de vegades més aquest fragment. S’hi han fixat amb la frase feta? “Puja aquí dalt i veuràs PARÍS”. L’he buscada en algun diccionari i no l’he trobat exactament. M’ha sortit alguna variant amb alguna altra paraula i també població. Però en cap cas he trobat el “PARÍS” que amb tant d’èmfasi fa servir Ortiz. No em diran que tot plegat sembla que no pugui ser casual després de com han anat les coses.
I així es va acabar l’entrevista. Gibert es va sincerar davant del seu col·lega de professió afirmant que en l’àmbit polític tots arribem a les mateixes conclusions i que el que convindria ara és buscar les solucions per posar-hi remei “En el meu cas -va dir Gibert- la via és la de l’Estat propi.” Si esperava que Ortiz s’hi sumés amb entusiasme, es va equivocar. El regidor socialista no va badar boca. Això sí, a l’acomiadar-se va fer una petita estirada d’orelles al locutor/cuiner “He estat content de la vostra invitació, però m’hauria agradat que m’haguéssiu convidat també fa dos o tres anys quan tenia plenes responsabilitats de govern”. Ortiz havia llençat un dard enverinat. Se li va entendre tot. I és que als periodistes, no ens enganyem, només ens interessen les ganivetades. Som de por.
