Pels Joves tot això...¡y dos huevos duros!

El debat en una "piulada" fotogràfica de l'Òscar Subirats

He arribat a la conclusió que l’Ernest Paris, des de l’òptica de la dinàmica de campanya, de rodatge personal, de ritme comunicatiu, la va encertar al fer l’acte central aquest dilluns amb la memorable interpretació del seu últim tango amb dedicatòria al Bravium. Això li ha donat soltesa, seguretat, confiança. I ahir, com el John Travolta a la pista de l’Odissea 2001 a “Febre del Dissabte Nit”, va tornar a ser el rei a l’altra sala de ball electoral on va actuar. En aquesta ocasió l’escenari va ser el Centre de Lectura.  El Consell Municipal de la Joventut, on precisament Paris hi té responsabilitats com a regidor de l’àrea en qüestió, hi va programar un debat per conèixer les propostes dels diferents partits destinades a l’atenció de les reusenques i els reusencs del demà. S’hi van convidar als representants de les formacions polítiques que concorren a les municipals. I tot i que es van excusar els d’Ara Reus i Ciutadans, a la taula presidencial de la sala d’actes del Centre no s’hi cabia. El moderador, el Josep Cartanyà, Director de l’olla radiofònica de Punt 6 que va estar correctíssim en la seva funció de mestre de cerimònies, va reconèixer que mai havia vist una taula a vessar com aquella. Amb tanta gent el París més que el Tango es podia arrencar amb una Conga. Però la visió de la taula em va fer pensar en una imatge més bíblica. La idea me la va donar el Lluís Gibert que anava piulant genialitats diverses al twitter. En aquella disposició allò semblava el Sant Sopar. I tot just el Paris, al mig, s’erigia com nostre senyor. A l’esquerra hi tenia un Sant Joan peculiar, el representant de la CORI, el Frank Serrano. I a la dreta, fent de Sant Pere, l’Àlfred Pitarch d’Esquerra. L’Àlfred això de la història sagrada ja li agrada. I no ho dic pels miracles i mares de Déu del seu partit. El número 3 dels republicans surt cada any a la Passió de Llop's Teatre fent el personatge de la RAÓ. Per cert que el seu germà, el Carles, també artista dels Llop’s era a la sala. Aquest Pitarch forma un duet meravelles amb el Jesús Llongueras a la productora JUAN DESAFINADO. Però, precisament, de desafinar res de res. Son uns artistes fent vídeos. El que tanca l’exposició ARA TOCA FESTA del Museu és seu. I és una obra d’art. I ara també s’han encarregat del vídeo electoral d’Esquerra del que en parlaré ben aviat. En tot cas, on volia anar a parar, és en el paper que interpreta el Carles Pitarch a la Passió. Fa de Judas Iscariot. I veient-lo, i amb aquesta associació d’idees, de seguit vaig pensar qui podia fer de Judas en el Sant Sopar electoral que s’anava a servir al Centre. A un extrem hi havia el Cartanyà de Punt 6. I a l’altre el Cesc Invernón de Solidaritat. Vaig demanar pel twitter alguna idea. Ningú va piular, malgrat que algun Irreductible se’n moria de ganes

Però bé, el Sant Sopar, beneït pel Nostre Senyor París, ens va oferir algunes imatges impagables. D’una banda vam poder veure, per fi!, a la Sandra Guaita en acció. La dona que va convèncer a Lluís Miquel Pérez en un porta a porta. Quan la va veure l’alcalde va dir “I like” i va fer un “plantxasso” per incloure-la a la seva llista electoral. Se’ns va presentar amb una brusa vermella, llampant. Semblava una rosa d’aquestes que el Jordi Lamas, el charmant socialista, repartia minuts abans en campanya a un dels Centres Cívics de la ciutat. Guaita es va asseure al costat del convergent Marc Arza. I  va ser aleshores quan vaig comprovar, una vegada més, que el món de Reus és un mocador. La Sandra i el Marc compartien taula com pupitre a les monges de la teula fa anys. Igual, igualet que l’Ortiz i el Pellicer a La Salle. En un moment donat, i per les circumstàncies del debat, ens van enganxar. L’Arza feia una cara de trapella que no podia amb ell. Ves que no li fes un pessic a la cuixa per sota la taula. I la Sandra, en legítima defensa de la seva raó socialista, li va engegar un “Escolta Marc...” que si la va entendre tot. Va ser deliciós, semblaven dos adolescents enamorats. Tot el contrari que una altra de les parelles de la nit que seien a l’altra extrem de la taula. Allà no hi havia química sinó fissió nuclear. Van coincidir el Xavi Milian de la CUP i l’Albert Tafalla de Plataforma. Ni fet expressament. Mai havia vist a tocar a dos personatges tant antagònics. Això del Tafalla, l’increïble home pernil, ja té mèrit. Saber-se l’aneguet lleig de les municipals i, tot  iaixí, donar la cara té el seu valor. Tot i que n’hi ha molts que, precisament, el que voldrien és xafar-li la cara. La dels cartells electorals, és clar.

De la resta de convidats em va fer patir molt la noia del Partit Popular, la Lídia Vera. Va reconèixer obertament que ella venia en substitució d’un company de partit al que li havia sortit un imprevist de darrera hora. Vaja, entre nosaltres i parlant clar, que li havien fet una “putada” a l’enviar-la a l’acte. I és clar, va començar a llegir un paper amb quatre anotacions que algú li havia preparat. El pulmó convergent, el JM Agell, descobria una evidència al twitter: “està nerviosa”. Qui tampoc ho portava gaire preparat era el Cesc Invernón, un clàssic de l’activisme associatiu a la nostra ciutat, que va venir en representació de Solidaritat. Al Cesc el recordo d’aquells aplecs retrobats de Paret Delgada que ell, amb d’altres idealistes, van ajudar a recuperar. Un any me’l va fer presentar. Vaig coincidir amb el Ramon Barnils. Només per això ja va pagar la pena. Invernón va reconèixer que l’havien convocat tard i que per tant aniria fent sobre la marxa. Al Jordi Lamas això li va sembla inadmissible i va deixar anar la següent piulada “Alguns dels partits no han dedicat ni un moment a pensar el que havien de dir. Vergonyós”.

També va fer cap un xicot de la CORI, Frank Serrano, un nou valor de la pedrera Juantxi. I en la seva intervenció va dir, per fi, alguna cosa enginyosa, ocurrent. Allò que sabia fer tan bé l’Ariel i que ara, potser per obra i gràcia de l’esperit sant o d’Innova, ja no es recorden de com es fa. Serrano va dir “Volem fer cabartets pels joves”. Ho vaig trobar sensacional. I se’m va representar la figura de la Liza Minelli alliçonant als adolescents de Reus en les arts amatòries. Però la meva fantasia no va anar més enllà. Aquell xiquet ho havia dit -això dels cabarets- amb una poca gràcia i una desídia absoluta, com qui resa el pare nostre a catequesi o passa el rosari a Crist Rei. Molt depriment tot plegat.

També vaig comprovar l’efecte catalitzador que genera Plataforma per Catalunya entre aquells que escolten les seves propostes. Articula un consens immediat entre tots els grups -un consens en contra, és clar- i alhora activa al cent per hora als piuladors. Va ser intervenir el Tafalla i els del twitter, que fins aleshores havien mantingut un ritme lent, començar a afusellar el teclat dels mòbils respectius. Guillem Ramos del delcamp.cat, i a qui li agrada el mullader, deia “Comença Tafalla de PxC. Cap xiulet ni cap crit a la sala. PxC parla només d’ajudes econòmiques pels d’aquí”. L’Arza “El de PxC parla en català, però jo el sento com si fos Alemany de fa set dècades. És estrany?”. Gerard Baiget “PxC vol ajudar econòmicament el sector privat (q te a veure amb joventut?) i continua amb propostes racistes.” I el geganter “carrasclater” Jordi Brunet va estar sembrat “PxC còpia de la CUP. No para de mirar-se les notes del Xavi”. Per cert que al Milian li va agafar un sotrac quan el Tafalla va dir “Com els nostres companys de la CUP nosaltres també apostem per crear sales d’estudi descentralitzades“. Això de “companys” al Milian li devia sonar malament, molt malament. Amb companys així...

I pel que fa al debat pròpiament, l’Arza va ser el gran provocador. Quan es tractava d’explicar les propostes de joventut per la propera legislatura, el cadell convergent va ser taxatiu “Hem de partir de la base que la propera legislatura a l’ajuntament no hi haurà ni un duro i que per tant de coses no se’n podran fer gaires”.  Aleshores el París va sortir en defensa de les finances municipals “Em sembla molt frívol això de dir que no hi ha ni un duro a la caixa”. I novament el Marc Arza, que en campanya ha abandonat aquella tofa capil·lar tan característica per fer-se un pentinat més convergent, s’hi va tornar amb gràcia. “Té raó, senyor Paris, m’he equivocat, no es veritat que no hi hagi un duro a la caixa. El que no hi ha és ni un euro!”. El vaig veure còmode al Marc en aquest paper d’ase dels cops. Se’n va sortir satisfactòriament. I em va fer gràcia quan, per criticar la despesa del nou Casal de Joventut que s’ha construït a la Palma (un milió d’euros) va posar com exemple el nou edifici dels Despertaferros i que ha costat menys de la meitat “Jo convido a tots els assistents que vagin a veure el Casal Despertaferro i que el comparin amb l’edifici de la Palma. Ja em diran on s’han invertit millor els diners”. El Milián de la CUP va posar uns ulls com a taronges. Qui era l’Arza per convidar al personal a la casa d’un altre? I si l’home pernil li prenia la paraula i es presentava amb els seus adlàters a veure el futbol al nou Casal? No em vull ni imaginar la previsible reacció dels cupaires davant l’arribada de tan il·lustres convidats.

Però al marge dels calers i les retallades –aquesta vegada París no va ensenyar les famoses tisores- també es va parlar de barraques i del Parc de la Festa. Es va criticar l’estat de la instal·lació a tocar del Parc dels Capellans “A mi em sembla que d’un solar amb una tanca al voltant no se’n pot dir parc” va etzibar l’Arza. I el París, novament, es va indignar defensant la idoneïtat de la instal·lació. Però el que em va fer més gràcia va ser el de la CORI que en la seva al·locució va demanar el “Parc de la Festa pel Poble” i que s’obrís tot l’any. Em va recordar aquella històrica campanya ciutadana de “la Palma pel poble”. Conec bé el Parc de la Festa. A un servidor li agrada tant el Món de Reus que fins i tot hi tinc la meva segona residència en aquesta bonica zona de la ciutat, davant de los “verdes prados” de l’avinguda de Riudoms. És on estiuejo. I no em puc ni imaginar que dimonis s’hi pot fer tot l’any en aquell parc si no hi ha una activitat específica. Amb el bat de sol que hi cau a l’estiu. Com no sigui passejar el gos o que hi assagin els trabucaires. Per cert que el representant juantxi es va posar en un jardí de dimensions considerables parlant, precisament, d’uns gossos, de la guardia urbana i d’uns magrebins. No vaig entendre que treia a cap tot allò. Al sentir-ho al Tafalla de plataforma li va agafar salivera. Però quan se’n donar compte de l’absurditat del discurs que estava construint, el jove juantxi va plegar veles. La cara dels seus companys de taula era per emmarcar-la.

Però, com he dit al principi, París va ser el gran protagonista de la nit, Per experiència, per posició, per coneixement i per rotunditat la va saber ballar millor que ningú. Va rebatre amb contundència alguns dels arguments dels seus companys de tertúlia que, s’ha de dir, eren tan fràgils que es desfeien com un castell de naips.  L’ecosocialista va parlar de les cartelleres publicitàries per les entitats juvenils “Qui nassos regula les cartelleres de la ciutat?” es va preguntar, tot deixant anar “En aquestes cartelleres no hi pot haver aquests anuncis INDÍGNES d’una sala de festes de la carretera de Salou”. Es referia naturalment a aquell local que hi ha a tocar de l’antiga Danone ple de noies que fumen i et tracten de tu. Però París es guardava una altra bala a la recàmera. Va començar a prémer el gallet quan els seus companys de taula van començar a fer la carta als reis. Aquí tothom s’hi va lluir parlant de projectes i propostes diverses adreçades a la joventut reusenca. Socialistes, Convergents, Populars i Republicans van proposar un estol de projectes saborosos per seduir a l’electorat. I quan va ser el torn del París, se li devia inflar allò que no sona i va deixar anar la frase de la nit: “Pels joves tot això... ¡I dos huevos duros!”. A l’irreductible Lluís Gibert li va faltar temps per piular al twitter “Això dels huevos és el que li devia dir a l’Ortiz!”. I París va demanar tocar de peus a terra. Si la situació financera a l’ajuntament és complicada, d’on volen treure els calers per fer tot allò? Ell, però, té la solució: rescatar part dels 400.000 euros de l’assignació que destina l’ajuntament a la Universitat de l’Aire per finançar els programes de joventut. És a dir, si torna a manar al París i la propera legislatura veuen als estudiants del CESDA fent les pràctiques en avions de paper, ja sabran de quin mal pateixen.

I així va anar tot plegat. Bé, va anar fins que vaig marxar. M’havia entrat gana i em venia de gust fer-me un parell d’ous durs per sopar amb una miqueta d’all i julivert. Pel camí de tornada vaig llegir un eloqüent piulada de la meva estimadíssima Núria Valls “M’ho sembla a mi o el debat #djoves  no aporta res”. Coincideixo plenament amb ella. Al marxar, però, em vaig deixar perdre el milloret. L’apassionant discussió sobre on s’han d’ubicar les barraques de la festa major. N’hi ha que van apostar per posar-les a la Plaça Llibertat. Jo les faria coincidir amb la fira del Vi. Seria “embriagador”. I també em vaig perdre la Conga que el París devia fer amb els seus companys de debat aixecant la cama per la sala Fortuny. Hagués estat fantàstic veure al Tafalla de Plataforma agafadet de la cintura del Milian de la CUP cantant allò de “Al compàs del cha ca chá, del cha ca cha del tren”. I l’Arza fent-li pessigolles a la Sandra. I l’Invernón, a les seves velleses, explicant-li a la nena del PP com és un debat de veritat. I tantes i tantes altres coses que demostren com de bonica pot ser la joventut al Món de Reus.