 |
| Pérez votant a l'assemblea (delcamp.cat) |
Dimarts vaig treure el cap a l'assemblea de proclamació de Lluís Miquel Pérez com a candidat dels socialistes a les properes municipals. I he de reconèixer que vaig xalar com una criatura fent la crònica pel twitter. Amb aquesta joguina estic revivint la passió per la immediatesa informativa que em regalava la ràdio fa una colla d’anys. Quanta raó tenia l'Ernest Benach, patró local de les noves tecnologies!
A l’assemblea hi vaig fer cap gràcies a la invitació de l’Edurne Seco, una de les bones professionals de la informació que ha fet carrera a la nostra ciutat. L'Edurne, quan exercia de “periodista de trinxera” tenia la virtut de donar-te peixet amb la seva aparença fins a cert punt fràgil i angelical. D'aquí que la seva aguada fiblada informativa sovint acabés fes mal al destinatari de la notícia.
Pel que fa a l’assemblea en qüestió jo ja na n'havia seguit algunes amb “nocturnitat i traïdoria” a l’històrica i tronada seu del PSC a la Plaça del Castell. La feia petar amb els Granell, Mestre o Parisi, històrics "Infants terribles" del socialisme reusenc a la resistència i que, amb els anys, s'havien convertit en "vells encantadors". Ells s’encarregaven d’entretenir-nos –als periodistes- mentre les “noves generacions del PSC” feien i desfeien. Per això se’m va fer estrany trobar-me’ls -als socialistes- a l'espai d’avantguarda de la seu del col·legi d’Arquitectes, al carrer de Sant Serapi. Un Sant, per cert, al que se l’invoca sovint pels mals de panxa atenent la cruesa del martiri que va patir. Més d’un candidat, doncs, el deu també invocar la nit de les eleccions mentre els nervis li recargolen l’estómac.
L'assemblea va ser impagable. L'incombustible Paco Secall, que continua amagant el secret de l’eterna joventut, va actuar de mestre de cerimònies. I a la primera fila l’alcalde i la seva esposa amb la Teresa Pallarès al costat. Crec, sincerament, que va ser la imatge de la nit. De Pallarès s’havia fet córrer que volia ser la nova candidata socialista. Els més punyents afirmaven que, directament, pretenia fer-li el llit a l’alcalde. Per això els gestos i, molt especialment, les paraules van ser molt significatives a l’hora de transmetre un claríssim i ensucrat missatge d’unitat. Pallarès i Pérez es van acabar tirant més flors l’un a l’altre que les roses que es van repartir entre els assistents al final de l’acte.
Al candidat socialista se’l va veure emocionat “Pensant en Reus” com resa el seu eslògan de campanya. I és lògic. Darrere del polític hi ha la persona, el ciutadà i és molt humà aquest tipus de reacció i més tenint en compte que a Pérez la seva ciutat “li fa bullir la sang” en el més ampli sentit de la paraula. Potser per això els seus correligionaris li van voler tocar la fibra amb la projecció d’un vídeo que recordava la seva trajectòria personal, associativa i política. I amb un cúmul de testimonis de bons amics que avalaven la seva candidatura. Em va cridar l’atenció l’amic Paco Garcia, inquiet president del Centro Extremeño, que en va deixar anar alguna de formidable, amb un col·loquial “Luís, tu eres un tío como Dios manda”.
Enmig de tantes emocions, potser massa contingudes i tot, per relaxar l’ambient el mateix candidat es va permetre alguna brometa en el seu discurs vinculada a la coincidència de l’acte amb el partit del Madrid “Aniré de pressa ja que n’hi ha que volen anar a veure el futbol. Entre el públic hi ha molts seguidors de l’Olimpique de Lyon”. I aquesta broma fàcil em va servir per establir un símil futbolístic a les portes d’una precampanya que promet emocions fortes. Veient el resultat final Pérez, com el Barça, es va imposar amb solvència a la lliga domèstica assolint la confiança majoritària del seu partit amb un sol vot en contra, gairebé testimonial. Ara, però, arriba l’hora de la veritat, la competició forta. I haurà de demostrar si és capaç, també, de guanyar la gran final, les eleccions del 22 M, l’autèntica champions. Suposo que Carles Pellicer ja deu somniar en derrotar-lo, en fer d’Arsenal. Això sí, el candidat nacionalista haurà de trobar al seu Arshavin per guanyar-lo ni que sigui de rebot i a l’últim minut. I aquesta és la clau, no ens enganyem. El que al final acabarà decantant el marcador és l’equip. Pérez i Pellicer es juguen la victòria final en funció de l’entusiasme, la il·lusió i les sinergies que puguin generar els seus respectius equips. Per això tothom està esperant els fitxatges estel·lars que uns i altres presentaran per convèncer a l’afició. Amb els equips veurem si, finalment, la pilota o -millor dit- la papereta decisiva acaba entrant. Ens esperen jornades apassionants. Gairebé tant com les de la Champions.
