Aquests dies es torna a parlar amb certa insistència del Pere Anguera. La presentació, dilluns, del programa del congrés internacional que porta el seu nom i que es realitzarà el proper mes d’abril ha servit per evocar una vegada més el seu record. He de reconèixer que d’ençà la seva desaparició els primers dies de 2010, se’m fa difícil imaginar que ja no hi és, que ja no me’l tornaré a trobar mai més pel món de Reus. Anguera era un personatge únic, excepcional. Un geni en el seu àmbit que, com tots els genis, també tenia les seves coses, les seves manies. Però jo vaig tenir la sort d’haver-lo conegut en un àmbit mínimament privat que em va servir per descobrir algun matís realment interessant de la seva profunda personalitat.
Durant la seva última etapa al Centre el Pere em va demanar de formar part del Consell Directiu de l’ateneu del Carrer Major. I va ser en aquelles reunions del Consell, en el petit espai adjacent a la sala de conversa, on vaig descobrir a personatges realment interessants entre la resta de companys de junta. Des de la rauxa del Joan Navais fins a la prudència del Jordi Agràs, passant pels circumloquis brutals del Ramon Oteo i acabant amb el seny i l’experiència de l’incansable Rafel Ferré entre d’altres. I enmig d’aquests i d’altres socis compromesos s’erigia la figura del president que ens regalava moments inoblidables amb les seves sàvies i oportunes reflexions.
A les reunions del Consell, lluny de fer-ne un simple tràmit, el Pere es deixava anar i de quina manera, especialment a l’hora de desglossar amb tota mena de detalls i puntualitzacions l’informe del President. I a més ho feia amb una gràcia i amb una fina ironia que era una delícia escoltar-lo. Ho passava tot pel sedàs, des de les reunions més transcendents amb autoritats i prohoms de la cultura fins a l’última i, aparentment, insignificant incidència a la casa. Era un Pere Anguera diferent, més proper, molt assequible i certament ocurrent, allunyat de l’estereotip més seriós i distant que alguns han alimentat al voltant de la seva figura.
El dia que em va proposar d’entrar al Centre el vaig obsequiar amb l’apunt que el meu pare va fer del Jove Pere Anguera l’any 1975, quan es passejava per arxius i biblioteques amb una prominent cabellera. El Pere va estar encantat amb el detall. Sembla com s’hi fos ahir i ja fa un any que ens va deixar. Ja ho diuen, i és ben cert, que sempre se’n van els millors.
