Una de les paradoxes de la vida és que enlloc t’ensenyen a fer de pare o de mare. Passes per l’escola, l’institut o la universitat i ningú t’explica l’apassionant món de la paternitat ni et dóna els consells més elementals per interpretar adequadament com s’ha de pujar una criatura i tot el que això representa. En permetran una comparativa que pot semblar exagerada però que, particularment, crec que és molt il·lustrativa. En la nostra societat, on tot està regularitzat amb normatives cada vegada més estrictes, per obrir una empresa has de complir tota una sèrie de requisits molt rígids. Altrament no et donen ni la llicència d’activitats ni el permís d’obertura. En canvi per portar una criatura al món, una persona en majúscules amb tot el que això implica, ningú t’exigeix absolutament res.
Em diran que només faltaria això, que haguessis de presentar un certificat que et facultés per fer de pare o de mare. Però on vull anar a parar és que més enllà de l’estricta responsabilitat que aquest fet comporta, hi ha tota la càrrega associada que implica i provoca una canvi radical, de vegades fins i tot traumàtic en la convivència d’una parella. La prova de foc per comprovar que un matrimoni s’estima de veritat és aquesta: mantenir l’afecte i la comprensió enmig d’una realitat absolutament diferent a la que vam viure abans no arribessin aquests “locos bajitos” que tan bé va retratar musicalment Joan Manuel Serrat. I aquest escenari, prèviament, no te l’ensenya ni te’l descobreix ningú.
Naturalment aquesta és una evidència que he constatat personalment d’ençà que tinc tres petits tombant per casa. En el meu cas, per tant, fer de pare és ben bé una qüestió autodidacta. És evident que tinc l’exemple del meu progenitor ben present –sempre penso que ell ho feia molt millor que jo- i que hi ha multitud de llibres –potser fins i tot masses- que intenten alliçonar-te en la matèria. També hi ha els programes de televisió on surten “gurús” que sembla que tinguin una vareta màgica per resoldre totes les situacions de l’àmbit familiar per complexes que aquestes puguin ser. Però, no ens enganyem, cada criatura és diferent i cada pare també, i cada casa encara més. I no hi ha una fórmula màgica que serveixi per tot i per tothom.
Em diran que només faltaria això, que haguessis de presentar un certificat que et facultés per fer de pare o de mare. Però on vull anar a parar és que més enllà de l’estricta responsabilitat que aquest fet comporta, hi ha tota la càrrega associada que implica i provoca una canvi radical, de vegades fins i tot traumàtic en la convivència d’una parella. La prova de foc per comprovar que un matrimoni s’estima de veritat és aquesta: mantenir l’afecte i la comprensió enmig d’una realitat absolutament diferent a la que vam viure abans no arribessin aquests “locos bajitos” que tan bé va retratar musicalment Joan Manuel Serrat. I aquest escenari, prèviament, no te l’ensenya ni te’l descobreix ningú.
Naturalment aquesta és una evidència que he constatat personalment d’ençà que tinc tres petits tombant per casa. En el meu cas, per tant, fer de pare és ben bé una qüestió autodidacta. És evident que tinc l’exemple del meu progenitor ben present –sempre penso que ell ho feia molt millor que jo- i que hi ha multitud de llibres –potser fins i tot masses- que intenten alliçonar-te en la matèria. També hi ha els programes de televisió on surten “gurús” que sembla que tinguin una vareta màgica per resoldre totes les situacions de l’àmbit familiar per complexes que aquestes puguin ser. Però, no ens enganyem, cada criatura és diferent i cada pare també, i cada casa encara més. I no hi ha una fórmula màgica que serveixi per tot i per tothom.
Per això he arribat a la conclusió que el que més agraeixes en una situació vital com aquesta és el confort d’una bona conversa amb gent que parlen el teu mateix llenguatge, que entenen les teves inquietuds i necessitats. I en el cas del Món de Reus aquest espai té nom i cognoms: el centre d’atenció a les famílies Mas Pintat. Certament el lloc és idíl·lic i l’equipament immillorable. Però el que realment fa especial aquest centre són les professionals que hi treballen. Gent implicada, entusiasta i amb una capacitat per generar complicitats que certament s’agraeix. Com deia abans elles –perquè, com no podia ser d’altra manera, totes són dones- no tenen la resposta màgica a tot. Però si que tenen una cosa més important com és la capacitat d’atendre’t, d’escoltar-te i de comprendre’t. En una situació com l’actual, on la crisi ho esquitxa absolutament tot, fins i tot els valors més elementals de la nostra societat, visitar el Mas Pintat de Reus és el millor exercici per reconciliar-te amb la humanitat.
Tota la informació a http://www.reus.cat/cultura/maspintat/xarxa/
