 |
| Carles Pellicer al reusdigital.cat |
Ahir al món de Reus va començar la precampanya electoral que és l’eufemisme amb el que es coneix el període de temps, sempre variable, que precedeix als quinze dies pròpiament dits d’estricta campanya que marca la llei electoral. El tret de sortida el va donar el gran aspirant, Carles Pellicer, que va omplir de gom a gom al Palau Bofarull per descobrir el “Reus en positiu, les claus del canvi”, el seu projecte de ciutat amb el que vol liquidar el domini socialista dels últims 32 anys a l’ajuntament de la capital del Baix Camp. I ahir els seguidors de Carles Pellicer van anar a la conferència com ho fa la culerada cada dia de partit, convençuts de la seva victòria el proper 22 de maig. De fet ahir es va poder constatar que la gent de CiU continua instal·lada dalt de tot de l’onada del Tsunami que les passades eleccions autonòmiques va escombrar als socialistes. I en el cas de Reus, on l’Ajuntament sempre ha estat sota els designis del PSC, l’horitzó d’un possible triomf fa que es generi un entusiasme col·lectiu entre els nacionalistes que ahir es respirava a la casa de la Diputació a la nostra ciutat.
Pellicer va tenir el millor dels presentadors, Josep Poblet, l’alcalde de Vila-seca, president de la Diputació i diputat al parlament de Catalunya –Déu n’hi do quina tirallonga de càrrecs!. Als qui gaudim escoltant a un bon orador ahir vam xalar amb la seva introducció. Poblet té una increïble facilitat de paraula, amb una floridura desbordant. El seu discurs és com una mena de Draghon Khan que es pot arribar a recargolar com una muntanya russa fins a límits insospitats, però del que sempre, sempre se’n surt airós utilitzant l’adjectiu adequat a cada circumstància. Adjectius elogiosos que ahir va dedicar amb generositat al protagonista de la nit. Un d'aquests adjectius se li escau, a Pellicer, com anell al dit: el de treballador incansable. Si la cursa a l'alcaldia fos una carrera de fons, una marató, el candidat convergent la guanyaria sobradament. No és d’estranyar, doncs, que després de la seva intervenció Pellicer sortís eufòric a l’escenari.
No desgranaré el contingut del discurs ja que, entenc, temps hi haurà d’analitzar les propostes d’aquest Reus en positiu del candidat convergent. El seu fidel escuder, Jaume Vendrell, me’n farà arribar aviat una còpia per fer l’anàlisi més precís. Però si que vull subratllar una evidència que vaig constatar observant el públic que omplia no només la sala sinó també les dependències adjacents (de fet molta gent no va poder veure a Pellicer, només el va poder escoltar ja que, senzillament, no s’hi cabia). D’entre el públic vaig reconèixer a molts dels qui podríem definir com “Pellicer escèptics”, gent bàsicament propera a l’òrbita de Convergència i Unió que s’ha passat anys i panys renegant del seu propi candidat i posant en dubte la seva capacitat de lideratge i, per tant, les seves opcions raonables d’arribar a ser alcalde. Per això ahir em va fer gràcia veure’ls observant detingudament les evolucions de Pellicer davant del faristol il·lustrat amb el somriure ample, generós que va popularitzar Artur Mas a la seva campanya electoral, i pensant que potser s’hauran d’acabar empassant el seu escepticisme si finalment se’n surt.
D’aquests “Pellicer escèptics” n’hi havia un a primeríssima fila que em va cridar especialment l’atenció. Em refereixo a l’implacable i agut articulista Anton Tapias que en una ocasió va escriure al Diari de Tarragona, en clara al·lusió a Pellicer, una frase demolidora “per poder canviar a l’alcalde primer s’ha de canviar al cap de l’oposició”. Però en realitat ahir la meva curiositat era esbrinar com és que Tapias seia en un lloc de tan de privilegi al costat d’insignes Delegats del govern i presidents de llustroses entitats. Deu ser –vaig pensar- perquè és el president del selecte i mediàtic Club de Fumadors del Círcol. Per flipar, i mai tan ben dit.
