Sovint es diu dels artistes que no moren mai ja que les seves obres els converteixen en immortals. Obres que continuen generant emocions entre aquells que tenen l’oportunitat de contemplar-les i que fan que l’esperit dels seus creadors es mantingui viu. Aquesta màxima, en un altre àmbit, es podria aplicar per exemple als mestres. En el seu cas són els seus alumnes els que s’encarreguen, durant anys, de mantenir ben viva la seva memòria. Tots tenim sempre presents els consells i les reflexions d’aquells docents que van marcar la nostra etapa formativa. I l’aplicació d’aquests coneixements a la vida quotidiana fa que sovint se’t faci present el seu record.
Aquesta reflexió ve al cas de la desaparició, la setmana passada, d’una mestra en majúscules, la Sra.Estefanía Martí, la popular Sra.Estefanía del col·legi La Salle. Quan jo vaig estudiar a l’escola de la Plaça Pastoreta, els primers anys de formació estaven en mans d’una sèrie de mestres que vivien amb passió la seva activitat pedagògica. I una d’aquestes professionals era la Sra.Estafanía. El seu immens somriure que s’encomanava, la seva generosa bonhomia i, molt especialment, la seva grandíssima paciència amb aquella colla de galifardeus que no aixecàvem dos pams de terra la van convertir en un personatge entranyable
A ella, a classe, sempre la vam veure gran. De fet fa han passat 35 anys i aleshores nosaltres només en teníem set d'anys, fèiem segon d’EGB. Però ella es va encarregar de demostrar-nos que no era només gran d’edat, sinó que sobre tot era gran de cor i de sentiments. I aquesta imatge la guardarem sempre de manera afectuosa. Perquè els mestres, els bons mestres com la Sra.Estefanía no moren mai.
