Durant molts anys a Reus dos “Sanromà”, que com s’acostuma dir “no eren família”, van treballar l’un just davant de l’altre al capdavall del Passeig Sunyer. Pujant a mà esquerra –on ara hi ha la gran zona blava de la biblioteca Xavier Amorós- s’hi aixecava l’edifici de Vidres Sanromà. I just davant, a l’altra banda de la coca central, hi havia l’establiment de “l’altre” Sanromà, el de les Pedres Artificials. Per això la gent de Reus distingia a ambdues empreses amb un afegitó en funció de la seva activitat comercial. Passava, per tant, que els seus propietaris perdien el segon cognom: l’un era el Sanromà dels vidres i l’altre el Sanromà de les pedres.
Precisament dilluns moria a la nostra ciutat el “Sanromà de les pedres”, el Francesc Sanromà i Sedó als 75 anys d’edat. Era un dels últims artesans del treball en pedra, d’aquells que ja no se’n troben. El seu taller era una bona mostra d’aquesta capacitat creativa. A la terrassa de casa hi tinc una magnífica rosa de Reus que porta el seu segell artístic. Amb els anys el seu negoci es va traslladar a la zona de l’antic velòdrom on actualment els seus fills continuen amb l’ofici del pare.
Però al marge de la seva dilatada activitat professional, Sanromà va tenir una intensa vida associativa. Al museu del Reus Deportiu, a les vitrines situades al hall de l’entitat del carrer Gaudí, es pot comprovar que va ser un dels activistes de la seva secció de submarinisme. De fet a la vitrina dedicada als “homes rana” del club roig-onegre s’hi pot veure la càmera fotogràfica creada artesanalment i cedida per ell mateix que va servir per captar algunes interessantíssimes i realment insòlites imatges subaquàtiques. Amb els anys Sanromà va canviar l’aigua per la terra i l’asfalt atenent, també, la seva innata afició a les caminades. Actualment era el president de l’Associació Excursionista de Catalunya a Reus i des d’aquesta responsabilitat, i amb el suport entusiasta d’una junta entregada, la bona feina de Sanromà explica el magnífic desenvolupament de la caminada Reus-Prades-Reus, una prova que s’ha convertit en tot un referent a casa nostra. A la pàgina web de l’AEC se’l descriu de manera magnífica amb aquestes paraules “D’ell guardarem sempre la seva generositat, coratge i simpatia que el feia ser estimat per tothom. Descansa en pau president, company i, sobretot, amic.”
Però a Sanromà el que li agradava era caminar per la seva ciutat, de la que n’estava enamorat. I per això era habitual veure’l amunt i avall, pujant i baixant a una velocitat considerable. Talment semblava que tingués un motoret a les cames. Per això se’ns farà difícil no veure’l mai més tombant pel passeig amb el seu somriure franc, regalant-te sempre una paraula amable i una salutació cordial. Sap greu l’adéu de Sanromà perquè per damunt de qualsevol altra consideració era un bon home. I això, realment, cada vegada és més difícil de trobar. Per cert, si al cel s’organitzen caminades que es preparin, sabran el que és bo.
