El “Vertigen del trapezista” és un llibre deliciós del Jesús Tibau, de lectura fàcil i agraïda, on ens regala un recull de contes amb una sèrie de personatges que sovint busquen el fràgil equilibri entre el passat i el futur, entre els somnis i la realitat. Una indecisió que en molts casos els arriba a provocar vertigen. Després de la lectura ahir al Diari de Tarragona de l’ànàlisi “Las cartas sobre la mesa” on el gran Joan Morales feia un profund diagnòstic sobre els candidats a les municipals del mes de Maig a la nostra ciutat, crec que Tibau ben bé podria dedicar un dels contes del seu llibre als polítics reusencs. Perquè tots, absolutament tots, s’hi juguen molt en unes eleccions que marcaran el futur de la ciutat i, també, el seu futur polític. Anem a pams analitzant la realitat de cadascun dels candidats.
Lluís Miquel Pérez té el repte de mantenir l’alcaldia que el seu partit ha ocupat, ininterrompudament, durant els últims 32 anys. I la tendència a la baixa del seu partit, el PSC, evidentment no l’ajudarà. Una derrota a les urnes tindria conseqüències imprevisibles pel partit a Reus en general i, naturalment, per la seva carrera política en particular. En aquest supòsit s’imposaria, de ben segur, una renovació total entre els socialistes reusencs.
Els convergents i els seus socis d’Unió, en canvi, juguen amb el vent a favor. I sembla que mai com ara tenen a tocar l’opció de governar una ciutat que sempre se’ls ha resistit. Però aquesta confiança pot ser el gran enemic de Carles Pellicer. Si no se’n surten l’espetec serà considerable i l’etern aspirant, possiblement, veurà seriosament afectada la seva carrera en la política municipal.
Alícia Alegret representa la renovació total del Partit Popular a Reus després de molts anys de veure sempre la mateixa cara, la de Miquel Àngel López Mallol. Però la transició no ha estat pas plàcida i s’han obert algunes ferides. Si Alegret no aconsegueix, com a mínim, igualar els resultats del seu antecessor el seu lideratge quedarà en entredit.
L’Àngel Cortadellas torna per intentar el que per molts és gairebé impossible: mantenir estable la nau d’Esquerra enmig de la gran tempesta interna que ha generat moltes, masses turbulències. Podrà aconseguir que el seu partit continuï sent determinant en el govern de la ciutat? Si els resultats no l’acompanyen més d’un el batejarà com Cortadellas “el breu”. Temps al temps.
I l’Ernest París tampoc ho té fàcil. Un grup de militants, alguns d’aquells de “tota la vida”, ha abandonat la formació ecosocialista disconforme amb la seva manera de fer. Quan els draps bruts no es renten a casa, malament. No és la millor manera d’afrontar unes eleccions que molts veuran com un plebiscit al seu lideratge a Iniciativa.
Per tot plegat, i per moltes altres coses, Pérez, Pellicer, Alegret, Cortadellas i París podrien ben bé protagonitzar un d’aquests contes del Jesús Tibau titulat “El vertigen del candidat”. Perquè vertigen, i del gros, deu ser el que deuen tenir cadascun d’ells pensant què pot passar l’endemà del 22 de maig si les coses no surten com esperen. Queda clar, però, que aquest vertigen n’hi ha un que no el patirà: l’Ariel Santamaría. A ell tot se li’n refot. És la sort que tenen alguns candidats atípics.
