 |
| El Pirata el del Gorro pedalant a la conferència de l'Ariel d'ara fa 4 anys |
Ara fa quatre anys l’Ariel Santamaría va participar al cicle FENT CIUTAT organitzat per la Cambra de Comerç amb l’objectiu d’escoltar als candidats a les municipals del 2007. Aquell dia el singularíssim líder de la CORI va fer una cosa que no s’havia vist mai en els 125 anys d’història de la corporació. Durant tota la conferència el número dos de la llista, el Marcos Diego Palacios més conegut com “Pirata el del Gorro”, va estar pedalant dalt d’una bicicleta estàtica a la mateixa sala d’actes com recorda la instantània que il·lustra aquest article. I quin era el perquè de tot plegat? Donar a entendre que la CORI no és un partit unipersonal fet a major glòria del seu líder, sinó que hi ha altres actius a la llista que treballen, sense parar, en benefici del projecte col·lectiu. S’imaginen -seguint el mateix esquema- a la conferència del candidat del PSC Lluís Miquel Pérez, al número 2 Jordi Lamas caminant a pas lleuger dalt d’una cinta de córrer? O durant el mateix acte del líder convergent Carles Pellicer a la Teresa Gomis saltant a la corda tota l’estona? Doncs aquests podrien ser els equivalents al cas exposat si no fos que aquests últims són partits “seriosos” on no s’hi estilen aquesta mena de “performances”. En canvi la CORI viu precisament d’això, de l’astracanada, de la bestiesa, de la provocació. O, millor dit, vivia d’això perquè ahir també a la Cambra, i dins del cicle #reusfutur2015, vam tenir la versió més convencional de l’Ariel Santamaría. Amb més quilos i menys cabell que ara fa quatre anys, l’alter ego reusenc d’Elvis Presley es va presentar a la Cambra amb la seva número dos, aquesta “espurna diabólica” de rialla fàcil i generosa (com bé indica el seu cognom) que és la Cori Alegre. I també el Josep Maria Turcó, més conegut com a Pep “Rubio”, brillant president del Front Reusenc que ahir em va semblar que tenia més el cap al Reus-Barça d'hoquei de dijous vinent que no pas en el contingut del discurs del seu líder espiritual. I amb tot això, què va dir Santamaría? Picant d’aquí d’allà em vaig quedar amb les seves referències a diversos noms propis del Món de Reus. Per fer un tastet citaria als següents:
Lluís Miquel Pérez, primera autoritat municipal. Va corroborar el que ja sabíem, que s’ha obsessionat amb l’alcalde. A la pregunta “aniria a sopar amb ell si el convidés”? la resposta va ser contundent: “Mai, ni a prendre tapes al Bon Mar (el popular bar del raval de Jesús). I si m’hi obliguessin exigiria que algú tastés abans el menjar. No me’n refio gens ni mica”. És curiós com es poden arribar a deteriorar les relacions humanes. Ara fa vuit anys quan l’Ariel es va presentar per primera vegada i ni en somnis es podia imaginar arribar a ser regidor, em va confessar en més d’una ocasió que el millor alcalde que podia tenir la ciutat era el Sr.Pérez. Déu n’hi do.
Fèlix Oliva, ex número 2 de Pellicer. El va citar vàries vegades com exemple d’empresari compromès amb la política local i la seva ciutat. Va admirar la seva capacitat de parlar clar i va apuntar que li hagués agradat que formés part de la seva candidatura en un aiguabarreig indigest. Si el Carles Pellicer ho arriba a sentir s’hagués ennuegat amb el pinyol… de l’Oliva, naturalment.
Ramon Peña, president de l’Associació de Veïns del Passeig Prim. El va definir com exemple de líder veïnal ocupat i preocupat del seu barri. Peña és un personatge de cabells cargolats i presència gairebé tan singular com la d’Ariel Santamaría. Que li preguntin al regidor d’urbanisme, Jordi Bergadà. Quantes vegades se li devia travessar el croissant a l’hora de l’esmorzar llegint al diari les denúncies del líder veïnal per les obres del passeig i els famosos fanals de l’arquitecte Miralles! A Bergadà allò el devia desgastar més que la reformulació del POUM.
Anton Baiges, ciutadà compromès. Ariel va descobrir, quan li vam preguntar a l'acabar la conferència pel finançament de la seva campanya, que el filòleg reusenc havia fet una aportació simbòlica i “anònima?” ara fa vuit anys . Baiges ha pujat un esglaó en la seva coneguda transversalitat de la que ja n’he parlat vàries vegades en aquest blog: era d’Esquerra, va d’independent a les llistes de CiU, circula amb la bicicleta d’un d’Iniciativa i ara sabem que va fer de mecenes de la campanya de la CORI. Espectacular.
Carmen de Mairena, personatge inclassificable. Es va desfer en elogis per la número 2 de la seva candidatura al Parlament de Catalunya. Va dir que era com la Mare Teresa de Calcuta, una dona única, excepcional, amb un cor més gran que el Tecnoparc. Una mica més i proposa fer-la filla adoptiva de la ciutat.
En definitiva, noms i renoms que van capitalitzar l’atenció d’un discurs atropellat, disbauxat, sovint sense cap ni peus. Però hi va haver un aspecte que em va cridar l’atenció. Quan vol l’Ariel fa de polític, parla com un polític, dispara com un polític. Passa, però, que les seves disquisicions són tan recargolades que gairebé és impossible separar el gra de la palla i sovint t’acabes perdent quan es posa en jardins indesxifrables dels que ben bé no saps com s’ensurt. L’Ariel és un personatge culturalment cultivat, amb carrera universitària, amb un bon nivell intel·lectual. Amb un assessor amb cara i ulls al darrere encara podria construir un discurs convincent dins dels seu àmbit. Però em sembla que ja hem fet tard. Ahir em va quedar clar que l’Ariel es presenta a la selectivitat del 22 de maig fent com aquells estudiants que no han repassat la lliçó però que decideixen provar sort per veure si la flauta acaba sonant, encara que sigui per casualitat. Ho veig complicat, i més després de la seva confessió d’ahir: passi el que passi aquesta és l’última vegada que es presenta com a cap de llista de la CORI atenent, també, que la seva autèntica vocació és la de fer de carter on es viu més tranquil i es sent més realitzat. Em sembla que aviat podrà recuperar aquesta anhelada felicitat. Especialment si a la CORI ja no pedala ningú.
