Quan vaig estudiar història a la vella facultat de Tarragona vam tenir un professor substitut que va generar expectació, especialment entre les meves companyes. Era un xicot alt, ben plantat, que vestia a l’última i que captivava l’atenció de l’auditori amb una veu profunda. Encara avui quan ens reunim els d’aquella promoció alguna de les meves companyes em pregunta “Què fa aquell noi tan guapet de Reus?” com diu, per exemple, amb el seu característic accent ebrenc la meva amiga Montse Borràs de Móra d’Ebre. El xicot en qüestió no és cap altre que l’Albert Arnavat. Han passat molts anys d’ençà que el vaig tenir de mestre però he anat seguint amb atenció la seva prolífica carrera d’investigador. L’Albert ens ha servit alguns dels millors llibres d’història d’aquesta ciutat. La seva aliança estratègica amb Pragma va permetre crear edicions valuosíssimes que avui formen part del tresor bibliogràfic reusenc. I ara, per Sant Jordi, ens presenta la que ben bé podríem definir com l’obra definitiva de la història gràfica de la nostra ciutat, les “1.000 imatges de la història de Reus”.
Deu fer poc més de quatre anys, arran d’un dels girs professionals de la meva vida, vaig anar a veure a qui aleshores era el Director de Comunicació Corporativa de l’Ajuntament de Reus, el germà de l’Albert, el Claudi Arnavat. La meva relació amb ell havia estat, fins aleshores, peculiar. Per mi el Claudi era un referent de la comunicació local. Coneixia la seva exitosa vinculació associativa amb el Centre de Lectura on el meu pare havia compartit amb ell alguna etapa realment intensa al consell directiu de l'entitat. També l’havia seguit al Reus Diari -possiblement el millor periòdic fet mai al nostre Món- on se’ns va descobrir com un “Guaita” incisiu i corrusiu a l’hora d’observar la realitat reusenca. Però a l’ajuntament amb el Claudi havia tingut alguna enganxada sonada i sonora. Sempre he cregut que el “Generalíssim” –com se’l coneixia popularment de la seva etapa de Secretari General al Centre- tenia coses de geni o, més ben dit, era un geni. I de vegades, com passa amb aquesta mena de persones, el seu caràcter el traïa amb rampells que et podien desconcertar. Però més enllà de tot això el Claudi era un artista en el millor sentit de la paraula, com de fet són tots els Arnavat. El dia que el vaig visitar al seu despatx vaig comprovar que a la prestatgeria hi tenia els dos volums de la Història Gràfica de Reus realitzats per Xavier Amorós, Pere Anguera i el seu germà Albert. Llibres magnífics que, particularment, no m’he cansat mai de fullejar. Al veure’ls li vaig comentar si l’ajuntament no se’n plantejava una reedició ja que anaven molt buscats. El Claudi, com sempre, pensant en gran, anant més enllà, va ser rotund “De reedició res. Hem de fer una obra encara més extensa, aprofitar aquesta base per afegir material nou. Hem de ser ambiciosos i crear la història definitiva”.
Quatre anys després l’Albert Arnavat ho ha aconseguit. El llibre és una delícia. Penso que tots els que estimem el Món de Reus tenim l’obligació de comprar-lo. Una obligació ben entesa ja que el fruïment que ens pot provocar la seva contemplació no en té res d’imposició, sinó que és un goig, un plaer. I no és un llibre car, ans al contrari. De tantes i tantes vegades com te l’acabes mirant l’amortitzes en un tres i no res. I a més és un d'aquells llibre que passarà de pares a fills. Recordar és tornar a viure. I en el cas que ens ocupa, tractant-se de la nostra ciutat, també és estimar. El dia de la seva presentació a la biblioteca Xavier Amorós, l’Albert va dir una frase que vaig reproduir amb una piulada al twitter i que diu molt dels reusencs a l'hora de valorar el seu passat “Una ciutat és tan gran com l’esforç que fa la seva gent per recuperar la seva història. Reus, per tant, és una gran ciutat”. Té tota la raó.
Només puc que felicitar a l’Albert. I lamentar que el seu germà Claudi no pugui fullejar el llibre. Em costa creure que ja no hi és. Per bé que de vegades se’m representa en alguns espais ciutadans que no puc dissociar del seu record. Diria que l’altre dia el vaig veure fent de “Guaita” al saló de sessions de l’ajuntament. I és que hi ha personatges del Món de Reus que no moriran mai.
