 |
| Tricaz, "genio y figura" |
Aquest dissabte vaig tenir l’oportunitat de participar novament de la “Miscel·lània Poètico Musical de la Setmana Santa”, una proposta de Bravium Teatre on es recreen diversos moments culminants dels dies sants a la ciutat gràcies a la selecció d’inspiradíssimes creacions poètiques que es compaginen amb característics motets musicals. El muntatge el dirigeix l’Estanis Figuerola, artífex d’aquesta creació que enguany s’ha realitzat a l’església de Sant Joan atenent la celebració del centenari d’aquest temple parroquial. Una de les coses que crida l’atenció d’aquest muntatge és el seu nom, certament rimbombant. Per això quan treballava a Ràdio Reus l’Enric Tricaz, home habituat a posar enginyosos renoms a tot i a tothom, va decidir simplificar-ne la denominació tot anomenant-lo com el “Piromusical de la Setmana Santa”. Recordo que fins i tot en una ocasió, tot parlant-ne en directe, l’Enric va passar un mal tràngol ja que només li venia al cap el renom i no pas el nom oficial. Se’n va sortir com va poder.
Tot això ho explico a propòsit de l’últim article que precisament l’Enric -company i malgrat tot amic- ha publicat aquests darrers dies al diari digital ReusDirecte.cat. Me’l recomanava l’altre dia el Paco Damunt, actor secundari de luxe al “pinyol” del Jaume Amenós al Bravium. Sota el títol “Coses de Setmana Santa” Tricaz ens descobreix tot un seguit de pífies que es poden trobar en alguns dels programes de les confraries participants a la Setmana Santa. N’hi ha una, per cert, de sonada a la salutació de l’alcalde a l’opuscle de la Reial Congregació de la Puríssima Sang quan afirma que en el moment culminant de les Tres Gràcies el Sant Crist és portat pel Clavari o la “Clavariessa”. Senzillament impressionant. Doncs bé, l’article en qüestió ha generat precisament tot un seguit de reaccions airades, amb rampells d’una irritació desmesurada. El Tricaz ha provocat, novament, un autèntic Piromusical d’indignació i enfuriment que ha esquitxat les pàgines digitals del Reus Directe. L’Enric ja ho té això quan escriu. És un provocador professional. I em fa gràcia com els que, directament o indirecta, es consideren al·ludits hi cauen de quatre grapes en el seu joc. L’article ha merescut un allau de comentaris que són tan o més saborosos que la seva reflexió periodística. Hi escriuen des del Xavier Just fins a un Congregant de la Sang passant pel “Nazareno infiltrat”. Però fins i tot a la batalla dialèctica, que l’Enric ha anat atiant amb alguna rèplica saborosa, s’hi ha apuntat amb fruïció el gran Consueta i l’omnipresent Salvador Palomar. Això és fantàstic! Decididament crec que el Tricaz hauria d’estar subvencionat per l’Ajuntament. Quan aquesta ciutat sembla adormida, sense debat ni anàlisi ni reflexió al voltant de qüestions tan transcendentals com la que ens ocupa, “Pam!” un articlet dels seus serveix per encendre els més baixos instints i les més fosques passions. És, senzillament, espaterrant.
Però -atenció!- en tota aquesta qüestió hi ha una cosa que no hem d’oblidar. El detonant de l’article de l’Enric és l’errada greu que, en teoria, comet l’alcalde en el seu escrit de salutació al programa de la Reial Congregació. Ara bé, qui som nosaltres, pobres ciutadans mortals, per posar en dubte la paraula de la primera autoritat municipal? Per això aquests dies em ve al cap aquell anunci que feia un diari de referència al nostre país amb un titular definitori de la màxima credibilitat del mitjà “El dia que La Vanguardia publiqui que les vaques volen, és que volen”. Doncs això. A mi si el meu alcalde em diu que el Sant Crist a les Tres Gràcies el porta la “Clavariessa” de la Sang, per què no m’ho he de creure? Oi que el portant de la imatge de Modest Gené va amb vesta i cucurulla i que, per tant, ningú li veu la cara en el moment de fer girar el Sant Crist? Qui ens assegura, doncs, que el portador de la imatge no sigui una dona? Algú li ha aixecat la vesta per comprovar si és mascle o femella? Embolica que fa fort. Potser que ho deixem estar. I és que, com diria l’amic Damunt, amb aquest tema val més fer “poca broma.” Al cap i a la fi per esmolar la ploma ja tenim -i que sigui per molts anys- al gran Enric Tricaz, el del Piromusical.
