 |
| Gras, Alegret i Tapias al delcamp.cat |
“Dues dones que ballen” és el muntatge teatral creat pel Josep Maria Benet i Jornet que aquests dies es representa al Lliure. Anna Lizaran i Alícia Pérez, dues actrius diferents i de trajectòria inqüestionable, “ballen” verbalment l’últim text d’un autor a qui se’l considera el “pare” del serial català. Curiosament, i salvant les distàncies, ahir al Círcol s’anunciava un espectacle que ben bé haguéssim pogut titular “Dues dones que ballen”. Les dues Alícies del Partit Popular –la de Barcelona i la de Reus- havien de “ballar verbalment” al ritme de les seves propostes electorals en un espai “ad hoc” -el Saló de Ball de l’entitat- al ritme que marcava el “pare” del serial periodístic reusenc, l’articulista Anton Tapias. Tot plegat s’havia programat en el marc de les conferències que de manera periòdica convoca la selecta entitat de la plaça Prim i que Tapias s’encarrega de coordinar fins a l’últim detall, gairebé de manera obsessiva. Seu era el títol prou suggeridor de la conferència “Alícia al quadrat”. Però al final l’anunciada multiplicació es va convertir en una divisió i Alícia Sánchez Camacho va excusar la seva presència deixant a l’altra Alícia -a la nostra, a la de Reus- tota sola davant del distingit auditori. Es veu que havia d’acompanyar al Rajoy per Barcelona, no fos cas que es perdés. I crec sincerament que hi vam sortir guanyant. Tots aquests artistes convidats –Sánchez Camacho, Garcia Albiol i d’altres patums populars- que van de tourné pel país particularment no m’interessen gaire. Per això vaig agrair que finalment l’Alícia pogués esplaiar-se explicant com serà el seu nou Reus.
Però al que anàvem. La sala de ball era plena de gom a gom tot i que el Barça jugava a la mateixa hora. Això sí, els assistents van tenir informació puntualíssima del desenvolupament del partit. Alguns socis del Círcol, que van preferir el futbol a la política, van regalar-nos exclamacions eloqüents i clarificadores de les emocions viscudes davant de la tele. De fet els seus crits van obligar a la conferenciant a interrompre el discurs cada vegada que el Barça marcava un dels cinc gols. I això que el Guardiola tenia males sensacions. Una altra curiositat. Els organitzadors van invertir la disposició de les cadires a la sala “És per deixar via lliure als associats del club del Calinquenyo” em va dir un dels responsables. D’aquesta manera els compulsius fumadors del club més mediàtic de la ciutat podien entrar al recambró sense patir les mirades indiscretes i sovint inquisitorials dels assistents.
Com és habitual en aquest tipus d’actes del Círcol, l’Anton Tapias va arriba a l’èxtasi fent la introducció de la convidada. Com xala el bandido! El dia que va venir l’alcalde de Tarragona, a qui va definir com el Gorge Clonney del Camp, el mateix Josep Fèlix Ballesteros va reconèixer que la de Tapias havia estat la presentació més afectuosa que li havien fet mai. Llàstima que Ballesteros no tornés la gentilesa i la seva fos una de les conferència més decebedores de les que s’han escoltat al Círcol. Quina gran oportunitat va perdre d’erigir-se en el gran líder metropolità del Camp. Aquest tarragonisme brillant i radical que predica el va fer perdre el món de vista. Especialment el Món de Reus.
Tapias, en la presentació va jugar amb el paper determinant que totes les travesses electorals li auguren a la candidata popular “Després de Sant Pere, és la persona de Reus que tindrà més claus en el seu poder” va dir el presentador afirmant textualment que “l’Alícia en el País de les Meravelles” era la dona políticament més desitjada de la ciutat. Va ser en aquest punt quan se’m va acudir -atenent que el món del cinema és tan present en aquesta precampanya- el títol de l’article evocant un clàssic de Luís Buñuel. “Ese oscuro objeto del deseo”. Certament l’Alícia és la més desitjada, per uns i pels altres. Però curiosament cap dels seus pretendents en vol fer ostentació d’aquest desig. D’aquí l’adjectiu “d’obscur”. Això de pactar amb el PP no ven. I la mateixa Alícia, en un dels moments culminants del seu discurs que va valer la interrupció entusiasta de l’auditori, va afirmar que “no pactarem amb ningú que s’avergonyeixi d’una aliança amb el PP”. El Marc Arza pel twitter enviava una piulada demolidora, donant a entendre que amb aquesta premissa ho tindran difícil per generar complicitats. Alegret va demostrar que no pensa vendre’s per un plat de llenties. I per demostrar que qui vulgui l’haurà de festejar amb totes les armes, va carregar contra Pellicer -el seu principal pretendent- a l’afirmar que “fins ara l’únic que ha fet el candidat de CiU és repartir càrrecs. Encara no ha explicat ni una sola proposta” va exclamar demanant la comprensió de la Teresa Gomis que seia a la primera fila. Això ja ho tenen els enamorats i més els que comencem a fer el ruc. De vegades interessa marcar distàncies per cridar encara més l’atenció de l’altre. Són tàctiques que tots i totes hem emprat alguna vegada. I en política no és pas una excepció.
El discurs de l’Alícia formalment em va agradar. Es dona de ràdio i domina l’art de l’oratòria amb energia. Va explicar, un per un, els set punts bàsics del seu programa electoral. És evident que hi podem estar o no d’acord amb el fons del missatge, però els seus arguments van ser clars i contundents. De vegades et trobes polítics que sembla que no s’acabin de creure el que ells mateixos prediquen. A l’Alícia, en canvi, se la veia plenament convençuda i el públic, entregat, es va deixar rendir amb complaença als encants de la seva candidata. Certament ahir es va demostrar que el famós cartell que vam veure fa dies per la ciutat d’aquella candidata amb cara de Mare de Déu, destapant un regalet de sèrie comprat en un 100 pessetes, no li feia pas justícia.
Durant la seva intervenció la candidata popular va tenir un record constant per la seva gent. Pel seu marit i pel seu fill amb qui ha segellat el primer i únic pacte que “tinc tancat hores d’ara, el de treballar amb responsabilitat i honestedat per la seva ciutat.” I el record per la seva mare va ser constant. La “Cèlia de les fruites” va morir en plena campanya electoral de les autonòmiques després d’una llarga malaltia. La Senyora Cèlia va ser una dona avançada al seu temps. Primera pilot d’aviació del nostre aeroport, dona sense fronteres, amb un currículum tan interessant com apassionant, queda clar que continua inspirant moltes de les accions de la seva filla des del cel.
I entre una cosa i l’altre “l’obscur objecte del desig” que farà “ballar” als caps de llista que vulguin governar a partir del 22M va finalitzar el seu discurs de gairebé una hora de durada. Va tancar l’acte l’Anton Tapias que va anunciar una conferència bomba, pel 5 de maig. El primer tinent d’alcalde, Eduard Ortiz, seria l’encarregat d’obrir el cicle “Polítics impacients”. Serà la nit que arrenca la campanya electoral. Aquest Tapias és incorregible, incansable en la seva croada anti PSC. I això que va ser el número 23 dels socialistes l’any 1979!. De fet tampoc sé de que em sorprenc. Aquests que “van ser” són els pitjors. Aquí i a tot arreu.
Per cert, no cal que m’ho preguntin, ja els hi dic jo: a l’acte no hi era el Miquel Àngel López Mallol. Els responsables del partit contestaven amb aquella frase que Sabino Fernández Campo li va etzibar per telèfon la nit del 23F al general Juste Grijalba, jefe de la División Acorazada Brunete, quan va trucar a la Zarzuela per saber si ja hi havia arribat el coronel Alfonso Armada, cervell intel·lectual del cop d’estat “Ni está ni se le espera”. I a l’Alícia em sembla que tampoc li va preocupar gens ni mica la seva absència. Certament en política hi ha ferides obertes que difícilment es tornaran a tancar mai més.
