El somni d'una nit de maig



Alícia Alegret i Carles Pellicer, protagonistes del Somni d'una nit de Maig (reusdigital.cat)

Abans d’escriure aquest article he volgut rellegir-me el que vaig redactar el passat vuit de febrer titulat “La nit dels Pellicer escèptics”, publicat just l’endemà de la conferència que el candidat de CiU va fer al Palau Bofarull. Aquell dia al saló noble no s’hi cabia. Estava a petar. Però vaig veure clar que no tots els assistents eren seguidors incondicionals del candidat nacionalista. N’hi havia una colla d’aquells que sempre han escampat que Pellicer no podia ser mai alcalde de Reus.  Per això, escèptics de mena, van anar a cal Bofarull a comprovar, amb els seus propis ulls, si el xiquet de la Barnicícola realment podia convertir-se en el màxim representant institucional de la ciutat. D'aquests mateixos, per cert, ahir n'hi havia més d'un que treia el cap eufòric des de la seu convergent a les connexions televisives darrera la closca del guanyador. Ja acostuma a passar. Pellicer no ho ha tingut gens fàcil per arribar fins aquí. Recordo com s’hi fos ara les eleccions de l’any 99. Es va quedar amb un pam de nas al perdre l’acta de regidor a la candidatura de Tomàs Barberà. El vaig veure en un racó de la seu del Mercadal, desencaixat. Gairebé tant com ahir estava el bon jan del Daniel Pi per raons ben diferents. I va córrer la brama que Pellicer portava malastrugança, que marcava precisament la línia de tall. D’ell en avall no sortia ningú. Però com canvien les coses. 12 anys més tard Pellicer serà l’alcalde de Reus després de fer caure l’Imperi Socialista després de 32 anys de domini insultant. Cailà, Escoda, Cardús, Gilabert i Barberà, defensant la mateixa bandera, no ho van aconseguir. I Pellicer, a la tercera, se n’ha sortit. Seu ha estat, finalment, el somni d’una nit de maig.

No és fàcil condensar en un sol article tot el que es va viure la nit del #reus22m a la ciutat de Reus. Una nit que vaig tenir el goig de presenciar, en bona part, en directe a Canal Reus Televisió, amb la grata companyia del director, el Quico Domènech, i del periodista Joan Carrión. Van ser més de tres hores assegut en una d’aquelles complicades butaques del Tribuna, intentant assimilar tota la informació que ens arribava en rigorós directe i opinant, de vegades, a partir de percepcions i no pas amb dades reals. Vaja, que en més d’una ocasió em vaig tirar a la piscina sense xarxa ni flotador. Per sortir esquitxat.

La patacada d’Iniciativa-Verds i Esquerra Republicana va ser de consideració. No recordo cosa semblant. Dos partits fortament arrelats a la nostra realitat ciutadana que quedaven traumàticament fóra de l’ajuntament. I aquest fet dóna encara més valor a la intervenció dels seus respectius caps de llista, l’Àngel Cortadelles i l’Ernest París. El primer no tenia una papereta fàcil. Després de la tibantor existent dins de partit, Cortadelles va assumir la responsabilitat de liderar el projecte. Ha fet una campanya excel·lent, imaginativa i propera, treballant moltíssim, en contacte directe amb la ciutadania. La seva gent, especialment l’Òscar Subirats, mereixen un deu per la dedicació. Però per damunt de qualsevol altra consideració, l’Àngel és una grandíssima persona, atenta, sensible, cordial. Algú d’Esquerra em deia ahir al Mercadal que Cortadelles era el candidat ideal per liderar la llista ara fa quatre anys, quan el partit encara no havia entrat en aquesta dinàmica negativa a nivell de país que l’ha acabat d’enfonsar. En qualsevol cas el seu discurs impecable a la militància en un dels pitjors moments de la història d’Esquerra és per emmarcar. A la façana del Casal, al raval Santa Anna, hi penja una pancarta on s’hi pot llegir “Sempre hi som”. I aquesta ha de ser la màxima que ha d’imperar, la de continuar treballant per recuperar les representació d’aquí quatre anys. Al Casal la vaig fer petar amb un parell de militants. La resta ja havia marxat cap a casa. Opinions dispars. Em va agradar la visió d’un d’ells “Això és una oportunitat. Aquí hi ha molta gent que no ha fet la mili. Doncs ara n’aprendran de les dificultats.” Però l’altra militant no ho veia tan clar. Reflexions enfrontades que són una prova fefaent de l’ambient que es respirarà a Esquerra durant els propers dies. Tenen mala peça al teler.

I l’Ernest París des d’Iniciativa, amb un Daniel Pi desencaixat en segon terme, va fer el seu millor discurs en el pitjor moment. De cop i volta a molts els va semblar que el “Nen” París s’havia fet gran. Iniciativa ja va passar per una travessia del desert similar i se’n va sortir. Curiosament en aquella ocasió li va tocar el rebre a la mare de l'Ernest, la Rosa Just. És qüestió de temps i d’imaginació, malgrat que el mal tràngol que ahir van passar costarà de pair. A París se li va entendre tot donant per fet que el relleu és imprescindible. A Pi el vaig veure després a la tele. Li vaig donar dos copets al clatell amb to afectuós. Tot plegat em va saber molt de greu.

No havia vist mai al meu alcalde a punt de plorar. Perquè, no ho oblidem, l’alcalde del Món de Reus -sigui del color que sigui- és l’alcalde de tots.  De fet no havia vist mai a cap polític, la nit de les eleccions, a punt de vessar llàgrimes a la nostra ciutat. Ahir Pérez va ser més transparent que mai. I en el moment d’adreçar-se a l’audiència el que no va dir, se li va entendre perfectament. L’home que ha transformat la ciutat, que l’ha capgirat com un mitjó, perd l’alcaldia de la ciutat. Queda clar que alguna cosa no s’ha fet bé i més quan se t’escapa el govern d’una ciutat on el teu partit ha estat el gran dominador durant els últims 32 anys. Pérez va estendre la mà a ajudar, des d’una oposició responsable “Nosaltres no fallarem” en referència a la necessitat de treballar col·lectivament per combatre la crisi. En conversa amb Quico Domènech, aquest li va preguntar pels motius de la derrota. Pérez va respondre amb un lacònic “Si jo ho sapigues fill meu….”. Després quan vaig anar a la seu de la plaça del Castell, Pérez era a punt de marxar, acomiadant-se dels seus més íntims col·laboradors. Jo intercanviava impressions amb la Núria Pérez -cap de comunicació- i amb el Quico Artero –cap de gabinet-. I precisament aquest últim s’hi va adreçar tot dient “Alcalde! Perquè encara ets el nostre alcalde, fins el dia 11”. I Pérez, agafant-los a tots dos pel braç, em va dir “Jo sí que ha estat afortunat de tenir a dos col·laboradors d’aquest nivell”. El gest de l’alcalde, en aquells moments, em va semblar enorme.

L’altra cara de la moneda era a la seu de Convergència. En la primera de les connexions la interlocutora va ser la Teresa Gomis. Valorant els primers resultats, que ja apuntaven la victòria contundent de CiU, Gomis afirmava rebre les dades “amb il·lusió!” fent seva una de les frases de capçalera de l’Artur Mas. I a l’acabar la seva intervenció li sortia la seva vena docent afirmant que Pellicer “havia aprovat l’examen”. Cal pensar, a més, que l’havia aprovat amb nota. Quan els resultats van ser definitius la intervenció de Pellicer ja va ser apoteòsica. Al moment de connectar vaig creure que el candidat convergent levitava. Semblava que toqués el sostre amb el cap. Després va resultar que estava dret damunt la taula rebent amb entusiasme els crits dels seus seguidors. “Torero, Torero” li deien. Quedava clar que el “niño de la Barnicícola” havia fet la seva millor “faena”. Només li faltava sortir a “hombros”. I en aquell moment va fer el discurs que més vegades deu haver assajat davant de l’armari mirall del seu dormitori. Un discurs apassionat, donant gràcies a tothom per l’esforç i la dedicació “Sense vosaltres no ho haguéssim aconseguit!” va dir enmig d’una ovació sonora. I va voler dir uns quants noms propis, com el de la Teresa Gomis o el Mario Pàmies. També al Gregorio Simón, que s’ha fet un fart de treballar “transportant” el missatge convergent. I finalment al Sr.Berga. Sempre l’he anomenat així i només sé el seu cognom. El Sr.Berga ha estat l’ombra de Pellicer, el seu més lleial escuder, durant una colla d’anys. Ha estat al seu costat a les verdes i a les madures. El vaig veure emocionat recordant tantes i tantes pàgines viscudes al costat de qui ben aviat serà el seu alcalde.  “Els que són dalt segur que també aplaudeixen” va dir Pellicer en referència a la gent que van dedicar temps i esforços en benefici del partit i que ja no hi són. “A la tercera vegada va la vençuda” va repetir en diverses ocasions, donant les gràcies a la seva més fidel col·laboradora, la seva esposa Cori Vidal. “Disfrutem-ho, m’hi deixaré la pell. Amb il·lusió. Per la ciutat que més estimo!” va dir per tancar el discurs més esperat després de proclamar-se campió de salt de llargada. M'explicaré. Durant la seva intervenció va repetir fins a la sacietat que per fi havien aconseguit superar "els tres metres que ens separen de l'ajuntament" en referència a la proximitat de la seu convergent amb la casa de la vila. El seu espectacular salt d'ahir l'hagués signat el mateix Carl Lewis.

Suposo que les paraules de Pellicer –que es barrejaven amb les dels indignats acampats al Mercadal- poc o molt es devien sentir al local del Partit Popular. Em refereixo als baixos del carrer metge Fortuny on fa anys els de Cal Domènech hi venien mones i on durant els últims dies la “mona” -en el bon sentit- de la política local, l’Alícia Alegret, hi ha fet estada. De fet ahir va estar exultant durant tot el dia, especialment després de veure la portada del Diari de Tarragona on directament la seien al comandament de l’aeronau municipal en una foto que, finalment, ha estat premonitòria. Alegret, com indica el seu nom, estava “alegreta”. Era la viva imatge de la felicitat. Totes li ponen. La vedette ha aconseguit el paper que més desitjava, el de superstar del music hall municipal. López Mallol, assegut a la terrassa de l’Absenta, esgotava les últimes energies en una celebració de la que se’n sent partícip. Ell també té la seva part de culpa d’aquesta victòria. I el Sebastià Domènech també estava radiant. A ell si que li ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, després de 33 anys picant pedra a la política local, sovint a l’ombra i fent tots els papers de l’auca. El Sebastià va començar en això de la política el mateix any que va néixer l'Alícia. Amb això ja està tot dit. La Misericòrdia Bonfill, la número cinc, també somreia. Se li dibuixava al rostre la il·lusió d’aquell que aconsegueix entrar per primera vegada a l’Ajuntament. Esperem que un cop dins no la perdi mai la il·lusió. Per cert, vaig trobar a faltar els cèlebres barrets blaus de campanya. Com que els resultats van ser per “treure’s el barret” els deurien desar.

I als d’ARA REUS ja s’ho poden imaginar. Això del Cervera és acollonant. Del no res, en quatre dies, han fet un partit i han tret un regidor que podrien haver estat dos. Gairebé un parell de milers de vots. Són la quarta força de l'ajuntament. És evident que no hi ha cap antecedent similar a la història de la ciutat. Quan els vaig anar a veure a la seu del carrer de Sant Joan el Cervera ja no hi era. Havia anat cap a casa. Tot plegat se li devia haver fet més pesat que les 24 hores que es va estar nedant fa una colla d’anys. Aleshores ja li van dir que li faltava un cargolet per voler nedar un dia sencer a la piscina dels Ploms. I ell se’n va sortir. Gairebé el mateix que ha passat ara. El dia que va marxar de Convergència ningú donava cinc cèntims per la seva opció política. I aquí tenen els resultats. Em sembla que d’aquí quatre anys molts copiaran el sistema de “O fabuloso” de la política local i l’últim dia de campanya veurem a moltes coristes brasileres. A la seu dels independents vaig parlar amb el Dani Rubio, cap de comunicació, i el Gerard Aragonès, l’antic responsable de la secció d’hoquei del Reus Deportiu, que també formava part de la candidatura. Encara insistien amb aquest segon regidor que deu ballar per pocs vots. I vinga omplir-me la copa amb cava per celebrar la victòria. Les brasileres, per cert, no hi eren. I també vaig trobar a faltar al Jordi Pouget . Tots van coincidir a destacar la feina determinant que havia fet l’inquiet activista cerverià “Els vots que ha aconseguit ell sol han estat vitals” em van comentar. Esperem que l’ARA REUS tregui rendiment d’aquest tresor tan preuat. I que ho facin amb seny i responsabilitat. Les brasileres, de moment, no cal que les treguin a passejar altra vegada.

Al David Vidal de la CUP també me’l vaig trobar al Mercadal, davant de l’ajuntament. A l’Increïble Home Normal el vaig veure, com era d’esperar, normal a l’hora de celebrar els resultats. Això de la CUP és molt gran. Ha aconseguit germinar la planta en un temps rècord. Segur que alguna empresa farmaceútica li compra la fórmula miraculosa. En aquest sentit la vaig encertar al predir que els veia dins de l’ajuntament. Tot el contrari que amb la CORI. Donava per fet que aquesta vegada es quedaven fóra. Totes les enquestes coincidien. Queda clar, per tant, que la CORI aglutina un altíssim percentatge de vot ocult. Vaja, que la gent se’n dóna vergonya de reconèixer que vota a l’Elvis amb DO Reus. Jo no conec ningú que els hagi votat. S’ha de dir, però, que ni el mateix Ariel creia en les seves pròpies possibilitats. Per molt que digués que volia ser alcalde, es conformava amb una derrota dolça, amb un miler de vots com els que va aconseguir el seu admirat Josep Machado al capdavant de la FIC ara fa vuit anys.

Impagable va ser la connexió en directe que va fer la tele amb el Cafè de Reus, seu de la gent de la CORI. Ja em diran, per cert, quina transgressió. Un cafè burgès acollint a un partit que, temps enrere, havia fet del mític Bar Chana el seu centre d’operacions. Doncs bé, durant la connexió en directe la CORI va perdre el regidor que li adjudicaven les primeres dades. En aquest sentit la nit va ser realment boja. I al comunicar-li la periodista Cristina González a la número 2, la Cori Alegre, que es quedaven sense representació, aquesta va estar sensacional dient “Ah, doncs bueno, és igual….” i va continuar com si res fent la valoració de rigor dient que ells ja estaven contents. El discurs d’Alegre ja ho té això, és com enrevessat i desmanegat. Però té la seva gràcia.  Després l’Ariel ja va estar en la seva línia. Tot i que vaig veure que, finalment, se n’ha adonat compte que això de l’Elvis Presley dóna pel que dóna, afirmant que els resultats obtinguts “Havien estat un miracle de la Mare de Déu de Misericòrdia”. Ara t’escolto! vaig pensar. Al Mercadal també el vaig saludar. I l’eficient responsable de comunicació, l’omnipresent Jordi Sugranyes, va aprofitar per fer-me un retret sobre els meus últims articles on apuntava la possible desaparició de la CORI del mapa municipal. Hi ha responsables de comunicació que ja ho tenen això de queixar-se pel que escriuen els altres. Jo no ho he fet mai. Ho he trobat sempre una impertinència.

Sobre aquesta qüestió, la de l’Ariel i el seu regidor, és evident que m’he equivocat amb el meu pronòstic, no tinc cap problema en admetre-ho. Però s’ha de dir que el primer sorprès ha esta el mateix Ariel que ni en somnis s’ho hagués imaginat. Ara bé, s’ha de dir que ahir vaig tenir una revelació. Ho vaig veure claríssim. Quan jo deia que a l’Ariel li faltava en campanya un guionista em vaig equivocar completament. El guionista  a l’ombra l’ha tingut durant aquests últims anys. Ha estat l’alcalde qui li ha fet la campanya. L’obsessió de Pérez amb l’Ariel ha estat la millor plataforma publicitària pel líder de la Cori. Esperem que Carles Pellicer no caigui en el mateix parany.

I així es va acabar la nit. Amb l’home pernil, l’Albert Tafalla, a només 140 vots de l’Ariel Santamaría i superant en número de sufragis a Esquerra i Iniciativa. Ciutadans es va quedar en 577 (la meitat que ara fa quatre anys) i Solidaritat en va sumar 543. La participació va arribar al 53,82% i es van recollir la gens menyspreable xifra de 1.129 vots en blanc. Més d’un miler de persones que van voler exercir el seu dret democràtic però que no van trobar cap opció interessant a l’hora de decantar el seu vot. I això que hi havia onze candidatures. Avui escoltarem moltes reflexions. Però poques aprofundiran en una dada demolidora. El primer partit d’aquesta ciutat, el que realment ha guanyat les eleccions al Món de Reus és l’abstenció. I dels seus militants diria que n’hi ha una colla d’instal·lats al campament dels indignats del Mercadal. Una realitat a tenir molt en compte.

Una última cosa. Poc abans de les dotze al mòbil em va arribar un missatge escuet, directe “Demà pago una ronda a tothom”. Em consta que l’autor de la missiva el va enviar a tots els seus contactes. Alguna pista? Per aclarir el panorama ja els hi dic jo que no era l’articulista Anton Tapias que ahir devia arribar a l'èxtasi. S’accepten apostes.

L'abraçada de l'ós

Pérez i Pellicer abraçant-se a Canal Reus Televisió

Hi ha moltes accepcions sobre l’anomenada “abraçada de l’ós”. Me’n quedo amb una, la que diu que els protagonistes s’abracen bàsicament per bloquejar-se, per immobilitzar-se mútuament. Aquesta és la sensació que he tingut aquest migdia al veure a Canal Reus Televisió la contundent abraçada que s’han dispensat Lluís Miquel Pérez i Carles Pellicer al coincidir al seu col·legi electoral, a l’escola Prat de la Riba. Després d’una breu conversa un s’ha llençat als braços de l’altre. No hem sentit el que es deien ja que la veu en off, l’home empresa de la tele Jaume Vich apuntava “en un to cordial s’han abraçat i s’han dedicat molta sort”. A casa -avui teníem convidats- un dels comensals ho ha dit clar i català “Qui s’ho creu això que s’han desitjat sort? Però si no es poden ni veure!“. Certament aquesta escena és d’aquelles que no saps ben bé com valorar-la. Si durant tota la campanya s’han regalat mútuament retrets i desqualificacions contínues, quin sentit té avui dedicar-se aquesta prova d’afecte com si res hagués passat? I fer-ho, a més, amb llum i taquígrafs? I l’electorat, quines conclusions n’ha de treure? Que la política és una gran comèdia? O que, com va dir l’Eduard Ortiz, en aquest món els rivals són els adversaris polítics i en canvi els enemics de debò són dins del propi partit? No ho sé. Però no em negaran que l’abraçada de l’ós en qüestió és per emmarcar-la després de tot el que ha passat i hem viscut aquesta campanya. Veurem com ho valoren els electors. La resposta d’aquí unes hores quan s’obrin les urnes.

Ja he votat al #reus22m !

La portada del Diari de Tarragona del #reus22m

D’un dia com avui, el de les eleccions, se n’acostuma a dir “la festa de la democràcia”. I certament quan arribes al teu col·legi electoral pots ratificar aquesta màxima al peu de la lletra. Interventors i apoderats dels diversos partits et regalen el millor dels seus somriures i les paraules més agraïdes. Tot són atencions i reverències. No poso en entredit la sinceritat d’aquestes reaccions espontànies, per bé que n’hi ha que et sorprenen venint de qui venen. És, però, l’esperit d’una jornada on també n’hi ha que no semblen tan contents. Veus alguns –no tots- presidents i secretaris de taula que fan una cara de fàstic que no es pot aguantar, com maleint la seva sort per la desgràcia d’haver estat triats per desenvolupar aquesta responsabilitat. I es que ja se sap que de festes, especialment a les que t’hi fan anar per força, no n’hi ha al gust de tothom.

Només arribar al meu col·legi electoral, l’escola Ciutat de Reus, en trobo amb la Laura Salvat, membre de la candidatura de l’ARA REUS. El seu germà, el Tito Salvat, és candidat de la CUP. És la xarxa del Món de Reus que tot ho lliga i ho relaciona. A la Laura la vam veure ahir des de casa per la tele, cridant i animant al seu Reus Deportiu. Va ser un dels molts intrèpids reusencs que ahir se’n van anar a Andorra. El Gabi Sanz, l’home de l’hoquei a Ràdio Reus, ho descrivia d’una manera molt gràfica per antena “Andorra sembla avui el carrer Monterols!”. L’objectiu de l’expedició era cantar en directe el Mambo, el número vuit, tantes com copes d’Europa hauria de tenir a dir d’avui l’equip roig-i-negre. Així de clar ho vèiem quan en pocs minuts ja dominàvem per 3 a 0 al marcador. Ferran Calabuig, a Punt 6 Ràdio, va arribar a dir que ja “tenim una ansa de la copa!”. Però, el que són les coses, quan ens les prometíem tan felices, vam deixar escapar el títol davant del Liceo que esperem sigui aquesta l’única copa que ens acaba prenent aquesta setmana. Per cert, ahir vaig pensar molt amb l’històric delegat del Reus, el Ton Roig, periquito d’alçada. Ell això de perdre una final que vas guanyant per tres gols de diferència no li ve de nou. I mira que han passat anys d’allò de Leverkusen, però mai més te’n treus l’espina.

La Laura, però, no perd el somriure i avui encara menys. Ella és mestra a la Ginesta, l’escola bressol que hi ha al costat del Ciutat de Reus i per tant ha tingut a tots els Baiges Petits. De la seva estada ahir a Andorra m’explica que va coincidir a la graderia amb l’Anton Borrell, el fill del qui va ser alcalde de Reus després guanyar les municipals d’ara fa 28 anys. Encara avui n’hi ha molts que recorden la figura de Borrell, amb el seu famós pla de rellançament de la ciutat. I per això es pregunten que hauria estat de la ciutat si no hagués perdut la vida en aquell tràgic accident a la carretera de Cambrils del març del 85. El seu fill, que es diu igual que el pare, treballa ara d’advocat a Andorra i per això ahir, enfundat amb la samarreta de l’equip del seu poble, no es va voler perdre la final de la Copa d’Europa.

Camí del gimnàs on s’habiliten les taules electorals al Ciutat de Reus, vec a tres cupaires que s’esperen. Sembla que la gent de la CUP vesteixin fins i tot seguint un mateix llibre d’estil. Samarreta i pantalons pirata o bermudes i barba de 4, 5 o 6 dies. Estan tots tallats amb el mateix patró. Amb ells la fa petar el Toni Fullat que actua com interventor de Convergència. Fullat va ser un dels valents que va donar cos i forma a la gènesi de la CORI ara fa vuit anys.  A les últimes municipals va ser persona de confiança de l’Empar Pont a Esquerra, i ara treballa, des de la base, a les ordres de Carles Pellicer. Veient la seva promiscuïtat política, n'hi ha que es pregunten on serà de qui quatre anys. Amb Convergència, també acreditada, una veïna dinàmica del Barri Gaudí, la Noemí Llauradó que enguany repeteix a les llistes nacionalistes. I també la Cori Domènech, mare de l’Escola Mowgli, i assídua lectora d’aquest blog cosa que li agraeixo. No és l’única. Fent cua per votar -davant meu hi ha alguns residents de la llar d’avis del pont de la carretera de Castellvell- se m’atansa la socialista Pilar Osete, persona vinculadíssima a l’associacionisme del Barri Gaudí. Ella em va fer l’honor, fa anys, de convidar-me a fer el pregó de la festa d’estiu del Barri. I també ha treballat activament a l’AMPA de la Mowgli. Amb el seu somriure encantador em comenta que xala tant amb la lectura del Món de Reus. Em satisfà la seva reacció. Si amb aquestes quatre paraules puc regalar grams de felicitat als meus lectors ja em sento sobradament recompensat.

A la taula, com acostuma a passar, també identifico a alguns dels soferts patidors que vetllen pel perfecte desenvolupament de les votacions. Reconec a l’infermera de la Doctora Casajuana Briansó, fisioterapeuta amb consulta oberta al carrer de la Lleona, just davant de la popular Taverna de l’Almir. I al seu costat la Missi, monitora del menjador de l’escola dels Baiges Petits que es desfà amb atencions vers ells. Precisament els hi demano si poden ser ells, els petits, els qui dipositin la butlleta. M’agrada que se sentin partícips de la festa, que valorin la importància d’anar a votar. La meva mare sempre ho diu això. Ella se’n va estar molts d’anys sense poder votar i per això considera gairebé un sacrilegi aquells que practiquen l’abstenció més ufana. La presidenta de la taula accedeix al meu prec de manera complaent després de comprovar que, efectivament, només en tenen un de sobre a la mà. La meva dona sempre m’explica que en una ocasió que li va tocar ser presidenta de  taula un d’aquests candidats de repertori que hi ha Reus, que encara avui reomple alguna de les llistes electorals, va intentar dipositar dues butlletes a l’hora. La meva dona se’n va donar compte i ho va evitar. Ell, al veure’s descobert, i com aquell qui res enmig d’una sonora riallada, va deixar anar “Si cola, cola!”. Déu n’hi do com les gasten alguns “demòcrates”.

Al sortir em trobo a l’artista Aureli Ruiz, fent d’actiu militant d’Esquerra. L’Aureli m’ha anat informant aquests dies des del twitter de la moguda dels indignats al Mercadal. I abans de marxar, encara tinc una estona per fer-la petar amb la Montserrat Adzerias, la dona de l’Àngel Cortadelles qui, per cert, ha estat un dels candidats més matiners a l’hora d’anar a votar. Amb la Montse la pregunta retòrica i obligada “Com ho veieu?”. I després de dir-me que estan molt contents per la feina feta i la resposta de la gent, m’explica una anècdota d’aquest mateix matí: “Ha vingut un senyor que ens ha dit que no ens votaria però ens ha volgut agrair que gràcies a la nostra guia d’itineraris de la ciutat han descobert coses que no sabia de la ciutat!. De fet la guia d’Esquerra és un d’aquells reclams electorals que valdrà la pena conservar a l’hora de fer neteja del #reus22m.

Mentre els nens s’entretenen amb alguns dels jocs infantils de l’escola, dono una ullada al mòbil. Pel twitter em quedo amb una reflexió de l’increïble home avellana, el cupaire Miquel Saperas, sobre l’aparença d’alguns interventors i apoderats al seu col·legi electoral “Hi ha apoderats que semblen homes-anunci: megatargeta identificadora, megacarpeta… Només els falta anunciar “compro oro”” I veient com, efectivament, alguns apoderats volen fer-se veure a qualsevol preu, em pregunto si el Cervera haurà agafat a les brasileres de l’altre dia per col·locar-les a l’entrada d’algun col·legi amb plomes i tot.  Hagués estat fantàstic.

Al final, de tornada cap a casa, ens aturem al quiosc. I a la portada del Diari de Tarragona, avui amb l’agraïda capçalera DiariREUS, llegeixo “Todo en el aire” amb una foto dels candidats amb representació municipal retratats al costat d’una de les avionetes de l’Aero Club. Tots envolten l’aparell però n’hi ha un de candidat que seu al comandament. No em podia ser cap altre. És l’Alícia Alegret, la filla de la primera dona pilot de la ciutat. I el candidat socialista, el Lluís Miquel Pérez, al costat de l’hèlix com disposat a fer el que convingui. I Pellicer, mentrestant, s’asseu a l’ala però, atenció!, sense paracaigudes. La foto de l’Alba Mariné compta amb l’assessorament del Francesc Gras -Gras Tercer al Món de Reus- que a pàgines interiors veiem com empeny l’aeronau. Ves que aquesta foto no sigui tot un presagi. Ves que no la puguin fer servir fins i tot demà per il·lustrar els resultats electorals. Se'm farà eterna l'espera fins aquest vespre a les vuit. És la passió pel #reus22m.

M'havia quedat un acte al calaix, el de SI

Mercè Ferrer-Argote a la cloenda de l'acte de dijous a la Cambra

Dijous al vespre la marató d’actes electorals era considerable. I un servidor es va veure obligat a fer un autèntic número de circ, més propi del Trapezi que no pas de la responsabilitat periodística, per intentar mínimament estar al cas de tot el que passava. Els actes centrals de la CORI, la CUP i el PSC van fer que únicament pogués treure el cap -i realment va ser així- a l’acte que Solidaritat va realitzar a la Cambra de Comerç de Reus. Només vaig poder escoltar la intervenció inicial de la Carme Massagué amb una dicció impecable. Va ser un discurs abrandat en el sentiment però mesurat amb l’entonació. Un discurs que rebien complaguts molts dels assistents. A primera fila primers de la llista com la Dolors Solé, la Mercè Ferrer-Argote i el Josep Maria Bru. De tots tres s’ha de destacar el seu comprimís amb la ciutat i amb el país des de diversos àmbits. Bru, farmaceútic d’alçada, va ser un element important a Esquerra, figurant en llocs principals de les llistes republicanes ja fa anys. Ara sembla que ha trobat encaix en el partit independentista. També hi havia el Xavier Jiménez, persona compromesa amb la defensa dels valors de l’ecologia, amb un llarg currículum en aquest àmbit i que ara aporta aquesta experiència a la iniciativa política. Un altre dels candidats, el Joan Rius, seia cap al mig de la sala. El Joan té un nebot que es presenta a la candidatura de la CORI. Una demostració més que el Món de Reus és un mocador. I també vaig veure a l’Emili Argilaguet, un candidat amb bona òptica com ho demostra la seva contrastada habilitat fotogràfica que l’ha convertit en un dels referents d’aquest art a la nostra ciutat. Ben aprop seu, activíssim amb l’Iphone, el Cesc Invernon. I també el Benet Oriol que va tenir l’atenció d’obsequiar-me amb uns magnífics dibuixos del meu pare. Tot un detall.

Carme Massagué, a l’hora dels agraïments, va voler fer un incís en la figura de la Montserrat Marcer, membre de Solidaritat i,  segons ella, persona cabdal per fer possible l’organització de l’acte. Marcer és filla del primer síndic de greuges de la ciutat, Ramon Marcer i Buti. El dia que es va anunciar la concessió de la Menció Honorífica Municipal a Francesc Palacín, un dels portaveus municipals que va prendre la paraula va destacar l’encert de la decisió al tractar-se del “primer síndic de greuges de la història de la nostra ciutat”. Als nostres representants polítics se’ls hauria d’exigir un mínim de referència històrica i més quan estem parlant de coses que van passar fa quatre dies. L’advocat Marcer fou una persona compromesa en l’àmbit associatiu i, no cal dir, el gran suport de la seva esposa, la pedagoga Àngels Ollé, fundadora de l’escola Mowgli de la nostra ciutat. L’Àngels era entre el públic que formaven persones de l’òrbita nacionalista però de formacions molt heterogènes. Sense anar més lluny al marxar la vaig fer petar amb l’Anton Baiges, l’home “transversal” que era d’Esquerra, va a les llistes de CiU, circula amb la bicicleta d’un d’Iniciativa i va finançar simbòlicament la campanya de la CORI fa quatre anys. Amb l’Anton al veure’ns em va passar com amb molta gent del món de Reus aquests dies. Enlloc de parlar del temps o de futbol la primera pregunta que ens vam creuar va ser “Com ho veus per diumenge?”. Les eleccions del 22m s’ho mengen tot. I mentre la fèiem petar va arribar el Pere Borràs, el fill de cal Negrito, la històrica botiga de teixits del carrer Monterols. Borràs, que es mou ara en l’àmbit dels Irreductibles, venia també a escoltar les reflexions dels conferenciants vinculats a la Fundació Catalunya Estat.

I entre una cosa i l’altra vaig marxar per fer la meva marató d’actes tot recordat l'espectacular míting que Solidaritat va realitzar al Fortuny per les autonòmiques amb Laporta, López Tena, López Bofill i Uriel Bertran. Aquell dia vaig ser al teatre de la plaça Prim i feia temps que no respirava tant entusiasme en un acte polític. Després va passar el que ja sabem. I la incògnita és saber si el partit podrà recuperar aquella energia que a molts es va sorprendre. Veurem que passa diumenge.

La dona que pot copilotar l’ajuntament de Reus

El míting dels populars al Teatre Bartrina

Ni fet expressament. Els dos secundaris que poden ser els autèntics protagonistes de la nit electoral de diumenge van fer el seus actes finals de campanya l’últim dia i a la mateixa hora. Si Jordi Cervera apostava per la seva troupe de coristes (com s’explica a l’article “Cervera “O fabuloso” de la política local”), l’altra artista del món de #reus22m, l’autèntica vedette d’aquestes municipals, l’Alícia Alegret, triava un escenari de referència com el Bartrina per oferir l’espectacle amb el que vol triomfar diumenge vinent, l’Estrena un nou Reus. La dona políticament més desitjada de la ciutat, l’obscur objecte del desig de convergents i socialistes, va tornar a estar pletòrica dalt de l’escenari. Però em va cridar l’atenció un detall, el seu new look. La candidata devia passar hores abans per la perruqueria per enfosquir-se el cabell. Dels reflexos rossos que llueix habitualment no en queda res de res. Potser pensant que a partir de dilluns haurà de despatxar amb els seus pretendents i decidir amb quin d’ells vol viure una apassionada història d’amor durant els propers quatre anys, deu haver pensat, fent seu el títol del llibre d’Anita Loos “Los hombres las prefieren rubias, pero se casan con las morenas”. Deu ser això.

Els populars ahir van treure pit. Perdó, això ho van fer els d’ARA REUS. amb les seves brasileres En que devia estar pensant. Volia dir que els del PP van omplir el Bartrina. I ho van fer amb un ambient, també s’ha de dir, molt familiar. Em va cridar l’atenció el Joan Gallardo amb la seva filleta –dedueixo- molt petita que no parava d’anar amunt i avall pel passadís de la platea. Fins i tot, en un moment de distracció del seu pare, la criatureta va pujar dalt de l’escenari mirant al públic com si res. Això ja vol dir alguna cosa. Genèticament té fusta de candidata. També hi havia el fillet de l’Alícia de qui n’estava pendent, abans no comencés el míting, el seu marit, sempre atenent en un discretíssim segon pla,de les evolucions de la seva esposa. El petitó s’entretenia amb els nombrosos globus blaus que èren al peu de l’escenari. Entre el públic hi vaig veure alguns referents del PP a Reus com els fundadors del partit a nivell local. D’una banda, el Jacinto Grandío acompanyat de la seva muller, la senyora Capdevila, que durant tants anys va regentar la botiga de cal BEBÉ del carrer Monterols. No cal dir, amb aquest nom, quina era la tipologia de l’històric establiment. Grandío sempre ha esta un secundari de luxe d’Alianza Popular -primer- i del Partit Popular, després. És d’aquells ciutadans compromesos amb la causa, treballador infatigable, grandíssim col·laborador amb la dinàmica de partit, però que a l’hora d’elaborar les llistes sempre ha preferit quedar-se en un segon pla, per sumar i ajudar en el que faci falta. Una manera de ser molt lloable. I de l’altra, l’Anton Borràs, el senyor Borràs de la Nectina, la popular crema d’ametlla. Aquest borgenc arrelat a Reus és un personatge entranyable, vinculadíssim durant anys a la Cambra de Comerç. És un dels devots més fervents de la mare de Déu de Misericòrdia i activíssim en la seva tasca en benefici de la gran família sacerdotal de la parròquia de Sant Francesc. Borràs és, possiblement, la persona que al cap de l’any va eamés enterraments al Món de Reus, fruit de les seves quantioses i celebrades amistats i coneixences.

Abans de començar, un altre dels clàssics del PP –tot i la seva extremada joventut- l’actiu dependent de comerç i inquiet activista del carnaval de Reus repartia entre el públic les banderes blaves amb l’anagrama del PP. I a continuació, sobre la sintonia oficial dels populars, la sortida a escena de l’Alícia a qui semblava que portés enlaire un Sebastià Domènech a qui ahir vaig veure pletòric. I al seu darrera la Dolors Comte, el Marcos Massó, la Cori Bofill, la Tona Duch i la cambrilenca Carme Cros que va assistir a l’acte en condició de responsable comarcaldel PP.

Després de la intervenció inicial de la Dolors Comte i de la salutació de la rarme Cros, va ser el torn del Sebastià Domènech que, com he dit anteriorment, desbordava felicitat. No l’havia vist mai en plan “mitinero” (com diria el charmant socialista Jordi Lamas) i certament em va agradar. Se’l veia crescut, com alliberat. Va recordar que amb 18 anys ja era el responsable de Nuevas Generaciones i que 33 anys després és el secretari general del partit. Curiosa la xifra. Domènech ha viscut tota la seva dilatadíssima vida política en l’àmbit municipal a l’ombra del govern socialista. Per això no es va poder estar de dir que “s’està respirtant un canvi”. Va elogiar la manera com s’ha fet el relleu al capdavant de la candidatura “Una renovació ben feta i no com la d’altres partits. Amb el Miquel Angel López Mallol tancant la llista”. El número 2 popular va afirmar que, en el supòsit de governar, no retallaran cap servei bàsic d’atenció a les persones. En canvi si que faran estisorada a la “propaganda, el protocol i a la festa”. Quina mania amb la festa, vaig pensar. Aquesta no és una bona política de comunicació ja que estàs donant a entendre al ciutadà que el deixes sense l’única opció d’oci que l’administració pública t’ofereix al cap de l’any. A un servidor de l’ajuntament només li arriben rebudets a casa com l’IBI, la brossa, l’aigua, els pàrquings, les multes, alguna bonica contribució especial, alguna llicència, etc. Doncs, home, al menys que em paguin la ballaruca per festa major ja que altrament  és per tancar la paradeta i tocar el dos.

Domènech va tornar a insistir en el tema d’Innova i les Societats Anònimes “Aprimarem les SAMS. N’hi ha 27 (és la xifra que va donar) i ni els regidors les coneixem totes”. S’ha dit tant això que aprimaran INNOVA que a un servidor, cada vegada que es comenta, se’m representa la imatge del gerent, l’excel·lent professional senyor Prat, fent el règim del PRONOKAL. Mirin, va així, no hi puc fer més. I finalment Domènech es va encarregar de cridar a la “primera dona que serà alcalde de la ciutat de Reus. És treballadora, exigent, està molt ben preparada. Al PP. no necessitem de les quotes per posicionar a les nostres dones. Són on són per mèrits propis. Ha arribat l’hora del canvi, ha arribat l’hora del PP.” I en aquest punt van punxar un vídeo de la candidata amb diversos moments de la campanya i amb alguns inserts amb declaracions seves. I a continuació, la vedette va sortir a l’escenari acompanyada d’una ovació extraordinària que s’aniria repetint durant tota la seva intervenció. Diria que ha estat el míting d’aquesta campanya on més s’ha aplaudit al candidat i a on més se l’ha interromput de manera entusiasta. Hi va ajudar la perfecta coordinació existent amb el responsable de la claca que s’encarregava d’encendre la metxa a cada moment. Res a dir, al contrari. Els mítings estan per això. He assistint a alguns actes on el de la claca dormia o havia marxat a fer el café. En canvi ahir al Bartrina el responsable dels aplaudiments va fer correctament la seva feina.

Alícia va estar en la línia habitual. Solvent, correcte, professional. Darrera del faristol, gairebé sense mirar el guió. Creia que s’atreviria a anar més enllà, a fer el discurs circulant per l’escenari, com el dia d’Esquerra amb el Cortadelles. Però en aquest sentit va ser més "conservadora". És el que toca en el seu cas. I així va anar explicant el programa i deixant anar alguna perla. “Això no és cosa de dos (en referència a PSC i CIU). Ja n’ hi ha prou de 32 anys de socialisme. Nosaltres som la garantia del canvi”. I precisament per avalar aquesta garantia va demanar la confiança dels assistents per ser decisius en qualsevol escenari “A mi em fa més por un govern del Carles Pellicer en majoria absoluta que no pas que es torni a repetir un triparit”. L’asseveració em va semblar molt contundent. Alegret tampoc va descartar una sociovergència “perquè aquests dos (altra vegada PSC i CIU) el que volen és un govern a qualsevol preu”. L'Alícia també es va queixar de la hipocresia que, segons ella, gasten alguns per criminalitzar constantment al PP “Molt bé ho hem estat fent durant els últims anys quan tothom parla de nosaltres” i va destacar el sentit comú que ha imperat en la presa de decisions.

La candidata popular també va reivindicar la capitalitat comercial de Reus i va advertir que no tolerarà que “cap tarragoní qüestioni la nostra capitalitat. Ni que posi en dubte el nom de l’aeroport, ni la ubicació de l’estació intermodal. Defensem amb orgull la capitalitat de la nostra ciutat” va dir Alegret en una referència que, particularment, vaig entendre que s’adreçava al seu company a la Imperial, Alejandro Fernández, que ha fet precisament de la lluita “capital” amb Reus un dels eixos de campanya. També va defensar la seva campanya “limpia, sin insultos. Bueno, un dia hice callar a mi compañero comunista (en referencia a l’Ernest París) porque ya no podía más” va dir en castellà, idioma que també va utilitzar en el seu discurs.

I després de diverses referències al programa, amb especial atenció també a qüestions com la lluita contra l’incivisme o la regulació de la immigració, va tenir paraules d’agraïment cap a la seva família i també una evocació sentida per la seva mare, la Cèlia Martí, que va morir pocs dies abans de les eleccions autonòmiques de la tardor. La Senyora Cèlia, com ja hem recordat en d’altres ocasions, va ser una dona avançada al seu temps, pionera en el camp de l’aviació. Va ser la primera dona de la ciutat que es treure el títol de pilot. Ja és curiós. La seva filla, i en funció dels resultats de diumenge, podria convertir-se en copilot de l’aeronau municipal durant els propers quatre anys. Veurem, si és capaç d’enlairar el vol. Ahir, com a mínim, va quedar clar que d’electors per fer girar les hèlix no li faltaran.

Cervera, “O FABULOSO” de la política local

Les brasileres del Cervera en una foto del Bartolomé Pluma

S’acostuma a dir que sovint la realitat supera la ficció. I aquesta asseveració es pot aplicar fil per randa al que ahir va fer l’ARA REUS per tancar la seva campanya electoral. No fa gaires dies, concretament el passat onze de maig, i després de veure l’esperit artístic d’algunes imatges dels seus principals candidats, escrivia en aquest mateix blog la següent frase “el Jordi Cervera fa d’empresari, el Pouget de representant i el Pujol d'advocat d’una autèntica companyia de revista plena d’estrelles rutilants i coristes fabuloses que estan donant un altre color a la campanya”. Naturalment la reflexió era en sentit figurat. Però ahir al vespre van decidir corroborar fil per randa aquesta imatge traient a passejar a les coristes en qüestió que van excitar, i mai tan ben dit, el centre de Reus.

Des del servei de comunicació del partit, dirigit amb una imaginació desbordant pel Dani Rubio, se’ns havia anunciat una batucada amb origen a la seu de la formació, al carrer de Sant Joan, fins a la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia al raval Robuster, on els independents tenien previst realitzar el míting final de campanya. Al llegir això de la “batucada” vaig creure que seria un derviat de la Banda de Cornetes i Tambors de la Mare de Déu de Misericòrdia a qui Cervera ha donat cert protagonisme en campanya anunciant que, si d’ell depèn, participaran del seguici de festa major. Una promesa electoral que pels puristes de la festa grossa és, poc o molt, un autèntic sacrilegi. Pero no, de cornetes i tambors res de res. Cervera va decidir treure’s el talonari –el Deustche Bank, naturalment- i va llogar a una autèntica batucada brasilera, d’aquelles que donen llum i color a la torcida de la selecció carioca. Però no en tenia prou amb els timbals, sinó que els va fer venir acompanyats d’autèntiques coristes amb plomes, sabates de talons i roba tan ajustada que semblava que s’anessin a sobreeixir amb aquell bé de Déu de carn rebotida.

Al passar per la plaça Prim jo diria que el general va girar el cap, n’estic gairebé segur. I quan van arribar al Mercadal la festa va ser absoluta. Imaginin quina sorpresa la dels convergents que éren a la seva seu, a la cantonada del carrer de la Galera, veient la “troupe” del seu més il·lustre desertor amb aquell exercit de coristes brasileres. Per no voler el Trapezi no hi ha dubte que Cervera, ahir, va muntar un bon número de circ. Al meu costat el Cesc Invernon, de Solidaritat, me’n deia una de bona “Caram, i després diran que nosaltres som els de Caranval!” en referència a la coneguda vinculació de la seva cap de llista, la Dolors Solé, amb la FRAC. També s’hi va arribar l’Hipòlit Montseny, cap local d’Unió Democràtica. Diria que va ser l’únic de CiU que es va atansar de manera evident i desacomplexada a la rua cerveriana. Tinc la impressió que l’Hipòlit podria ser la clau d’una hipotètica aproximació de la coalició nacionalista a l’ARA REUS si finalment treuen representació i el seu regidor és determinant per inclinar la balança a favor de Pellicer. Montseny és, allò que en diuen, un home de consens. Ell, precisament, al veure aquella currua de plomes acolorides, va deixar anar “Això és millor que la meva sípia!” en referència a la seva cèlebre sípia amb patates “transversal” que serveix cada divendres sant a la classe política local. I amb tot això el Jordi Pouget, que viu una segona joventut amb tota aquesta història, anava repartint de manera compulsiva les paperetes electorals dient “honradesa, voteu honradesa” en referència –suposo- al partit i no pas a aquelles noies que continuaven movent-se al ritme demoníac dels timbals fent trontollar aquelles sines prominents que feien més goig que els melons que despatxa el Pere Margalef -membre de la candidatura- al Mercat Central. Al meu costat, casualment, s’hi va posar l’irreductible Abel Andreu que no donava crèdit al que estava veient i que, diria, va estar a punt de proclamar allà mateix la seva independència ciutadana per desvincular-se de l'escàndol públic que protagonitzaven alguns dels seus conciutadans.

Al final, la rua va baixar pel carrer Major camí de la Germandat. I també van fer sonar els timbals davant de la Prioral. M’imagino que Sant Pere, el de l’altar major, devia posar-se les mans al cap. Si dijous va haver d’aguantar les irreverències sonores de l’Ariel, el gitano de Balaguer i companyia a les Peixateries, ahir només li faltava ser testimoni d’una desfilada amb aquelles mosses mig nues que semblava que les enviés el dimoni.

Amb tot això, i mentre feia una foto amb el mòbil per enviar-la als meus seguidors al twitter, vaig veure una piulada que deia “Això del Cervera ja sembla la CORI”. I em va fer reflexionar. L’ARA REUS, potser conscient de la necessitat d’esgotar els últims recursos per vendre el seu producte, va arriscar-se amb una proposta que certament va ser impactant però que no ajuda a enfortir la credibilitat del seu projecte. Més aviat posa en entredit la seva seriositat. Avui, ja ho veuen, parlem de l’espectacle i no pas del missatge que es va donar al míting de la Germandat. I el paral·lelisme amb la CORI em sembla també sagnant. Ja sabem com va començar l’Ariel i com possiblement acabarà. A l’electorat potser se’l pot enganyar una vegada, però més no. I al darrera de l’espectacle o l’astracanada, hi ha d’haver alguna cosa més per convèncer mínimament de la conveniència del projecte. Però bé, el poble és sobirà i potser diumenge farà confiança a una formació, la del Cervera, que ahir va demostrar que quan convé sap donar el do de “pit”. D’això, veient a aquelles brasileres, que no en quedi cap dubte.

Reus als meus peus

1.500 persones sopar al pavelló en l'acte del PSC

L’eslògan socialista d’aquestes municipals és el PENSAR EN REUS. Però durant aquests últims dies han aparegut alguns cartells on, sobre un fons blanc i jugant amb el vermell i negre, s’hi pot llegir DEFENSAR REUS signat per Lluís Miquel Pérez l’alcalde. Una de les tanques de grans dimensions que reprodueix aquest eslògan es pot veure davant de l’accés principal al pavelló olímpic municipal que ahir va acollir el gran sopar de campanya del PSC. Precisament Pérez es va adreçar amb to enèrgic, des de dalt de l’escenari, a les 1.500 persones que s’hi van aplegar. Però més que un discurs, vaig tenir la sensació que el candidat socialista feia una arenga a les tropes per defensar l’ajuntament del setge  d’aquell home “que diu mentides, falsedats, que es posa amb mi i amb la meva família. A Convergència hi ha molt bona gent, però n’hi ha un que només es mou per la seva ambició de manar”. Carles Pellicer, altra vegada, convertit en l’ase dels cops de Lluís Miquel Pérez.  I en canvi l’Alícia del PP, novament, sortint indemne de la ferotgia dialèctica socialista. Curiós.

El Diputat Francesc Vallès, l’home que dóna classes de “charmant” a Jordi Lamas, va ser l’encarregat d’actuar de mestre de cerimònies. Ja vaig dir l’altre dia que el diputat a corts no perd mai la mesura ni el capteniment. Però ahir es va deixar anar. Potser tip i cuit del xàfec que li ha caigut a sobre després de la complicitat del PSC amb el PSOE en l’afer dels fons de competitivitat, va decidir cremar adrenalina amb un discurs encès i excitat “Amigues i amics, estem en un moment difícil. La crisi econòmica és complicada, molta gent ho passa malament. Però precisament per això necessitem un govern de progrés que vetlli per la nostra ciutat!” I en aquest punt Vallès, observat de ben a la vora pel seu alumne Jordi Lamas que havia pujat també a l’escenari acompanyat de Teresa Pallarès, va treure pit “Cap altre partit a Reus pot posar 1.500 persones en un pavelló” que mentrestant, per cert, donaven compte d’un bon pa amb tomàquet i embotit que s’havia servit amb prestesa. “No ens podem permetre el luxe -va dir Vallès- en un moment difícil com aquest de prescindir de l’alcalde, del millor alcalde per Reus”. I en aquest punt l’aplaudiment entusiasta dels assistents es va confondre amb la presentació final del candidat. A Pérez el vaig veure amb un punt d’emoció. Aquests dies hi penso en les sensacions que deuen experimentar els candidats al veure teatres i pavellons plens amb gent que creuen amb tu i amb la teva opció política. I segurament el candidat socialista, que per motius diversos està passant una campanya complicada, ahir amb aquest bany de masses devia tenir una profunda satisfacció personal. Per això va voler assaborir cada instant de la seva intervenció per enumerar als representants de les entitats que l’acompanyaven “Gent que són el Reus de veritat. Vosaltres sabeu que hem fet molt bona feina. Ho diuen fins i tot els nostres contrincants, la gent que ve de fóra ho reconeix. La ciutat ha canviat, s’ha transformat”. No li falta raó. Altrament no s’explica que a Tarragona hagin convertit la nostra ciutat en un dels ítems de debat polític. Aquí a Reus, de la veïna ciutat no se n’ha parlat enlloc. Deu voler dir alguna cosa.

I en aquest punt Pérez va voler fer l’enèsim homenatge -merescut- als que són responsables d’aquesta transformació i que ja no repeteixen a les llistes com el Pepe Magrazó, el Joan Anton Verge o el Josep Morató “Té un nom i ho sap tothom, que s’aixequi Josep Morató” va dir l’alcalde més distès i proper que he vist en tota la campanya. “Hem fet l’hospital somniat de la gent de Reus. Ens el volen retallar. Però no ho permetrem. Volem tirar endavant el nostre projecte”. Un projecte que necessita de gent, de regidores i regidors. I Pérez va reclamar la prèsència a l’escenari dels candidats. Em va cridar l’atenció la indumentària coincident de Misericòrdia Dosaiguas i de la Sandra Guaita. Ambdues amb camisa vermella i pantalons negres -la primera- i faldilla negra -la segona-. Colors corporatius dels socialistes o, també, del Reus Deportiu que tot just feia pocs minuts que s’havia classificat per la semifinal de la lliga europea d’hoquei. En va sorprendre, en canvi, la negror de la Rosa Garrido, el meu referent de campanya socialista. La veritat,  li queda molt millor el vermell.

I amb tothom dalt de l’escenari, Pérez va demanar un últim esforç per convèncer a familiars i amics de votar socialista “Nosaltres tenim el compromís de treballar per la ciutat. D’altres volen “pluriempleu” fent de diputat al matí i d’alcalde a la tarda.”  I sobre l’última crida del candidat, els acords del REUS del Joan Masdeu. I Pérez, distès i proper, es va atrevir a fer la tornada, allò del “Reus als meus peus”. No sé que en devien pensar de la seva afinació els integrants del grup reusenc DA IGUAL que havien d’actuar just després. Aquests xicots són aquells que van participar a la fase de selecció per triar la cançó que havia de representar a Espanya a Eurovisió. Se’n recorden? Van quedar eliminats davant d’aquell prodigi musical titulat “Que me quiten lo bailao” interpretat per Lucía Pérez que, com havia anunciat, volia deixar a “España en el lugar que se merece”, és a dir, avantpenúltima. Potser amb els DA IGUAL haguéssim quedat millor. Vaja, segur. I mentre hi anava donant tombs sentia a Pérez cantant altra vegada “Reus als meus Peus”. I pensava que potser estava assajant per cantar victòria la nit del dia 22. Tot i que haurà de vigilar, no fos cas que als seus peus li acabi sortint un ull de poll Pellicer i que no trobi enlloc l’ungüent de la Doctora Alegret per remeiar-ho. Podria passar. Jo ja l’he avisat.

Ves que la llavor no acabi germinant

Imatge de l'acte de la CUP a http://reus.cup.cat/

Ahir els de la CUP es van plantar al Bravium. I mai tan ben dit això de “plantar”  atenent que el seu candidat, que està sembrat, és jardiner i que s’han passat la campanya repartint llavors fent honor al seu eslògan. Però ahir més que plantar-se al Bravium el van ocupar. Des de les celebrades representacions del BROTS del Toni Albà que el teatre no feia tan de goig. La gent de la CUP el van omplir fins al capdamunt en un míting diferent, on van intercalar cada intervenció amb l’actuació musical del cantautor Borja Penalba. La CUP volia refrescar la política, i em sembla que han aconseguit refrescar-ho tot, fins i tot el format arcaic i obsolet dels mítings. No sóc massa bo amb les travesses i no me la jugaré pas a l’hora de fer un pronòstic del que pot passar diumenge. Tinc tantes etiquetes penjades a l’esquena que només em faltaria dir segons què. Però després d’allò d’ahir i de seguir la campanya dels cupaires, ves que la llavor no acabi germinant. I es qui si d’una cosa en sap l’increïble home normal és, precisament, fer créixer plantes .

El que crida més l’atenció de la gent de la CUP és, en línies generals i amb alguna destacada excepció, la seva insultant joventut. Ahir dalt de l’escenari en vam tenir una bona mostra. La Mar Joanpere, la conductora de l’acte, s’encarregava de donar pas a candidats com la Mireia Prats, membre destacada de la Candidatura i no Coordinadora com ahir vaig posar equivocadament (El Bartomeu Castellano, sempre atent i amatent amb les coses de la CUP i d’aquest blog em va treure del meu error). La Mireia va dir una cosa que em va agradar molt “S’ha d’acabar això de passar per la vida de puntetes”. I la metàfora em va semblar d’una clarividència total. I per això m’agrada el compromís de la joventut de la CUP. Com és lògic podem estar d’acord o no amb les seves idees, però enmig d’una crisi com l’actual, que va molt més enllà de les qüestions econòmiques per afectar als principals valors de la societat com el compromís i la responsabilitat, veure l’interès que demostren els cupaires per la seva ciutat, pel seu Món de Reus a mi, particularment, em fa mantenir l’esperança en un futur millor.

Després de la Mireia, i del corresponent complement musical, va ser el torn del Xavier Angelergues. Un cognom, per cert, que no havia sentit mai. Dedueixo que sempre li deuen dir el mateix quan el pronuncia per primera vegada “Perdoni, com s’escriu? Angel què?” Vaja, com si ho veiés. Doncs bé, la seva intervenció em va agradar, té fusta de monologuista. Va tenir mota gràcia i va connectar bé amb el públic. Tot i sentir-se reusenc va comentar que no hi havia nascut a la ciutat i que això li donava una percepció diferent d’aquest món meravellós on tenim la sort de moure’ns cada dia. I va fer una predicció. Després de recordar que mai abans la CUP, en ciutats similars a la nostra, ha obtingut representació la primera vegada que s’hi ha presentat, va dir estar convençut que a Reus es pot aconseguir entrar a l’ajuntament. Angelergues també es va referir a “l’amenaça” –segons ell- d’un possible pacte de govern on hi participi el PP. I en aquest sentit va posar un exemple referint-se al que va passar a Tarragona quan els populars van pactar amb CiU l’alcaldia de la Imperial “Van posar la bandera espanyola al costat de la catalana i la de Tarragona als principals accessos de la ciutat. Us imagineu que facin el mateix a Reus, i que posin la bandera espanyola a l’entrada de Misericòrdia o a la carretera del Morell? Això només ho pot evitar l’esquerra independentista”. I en aquest punt se’m va representar la imatge de la candidata més popular i alegreta de l’ajuntament baixant cada matí al santuari de Misericòrdia, amb aquella gràcia que la caracteritza, hissant la bandera de la pell de brau amb l’assistència del bon jan del Sebastià Domènech, i amb la banda municipal de Sant Josep Obrer dirigida pel López Mallol cantant allò de “Banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda, llevas sangre llevas oro, en el fondo de tu alma.” A veure, siguem seriosos. En general a Reus ja fem les coses d’una altra manera. Però en el cas que ens ocupa la sort que tenim és que el nostre PP no té res a veure amb el de la resta d’Espanya, i encara menys amb el de Tarragona. I si acaben sent decisius, espero que el vertigen del govern no els acabi fent perdre el món de vista.

I després d’Angelergues, i del motet musical complementari, va sortir a escena el David Vidal. I la millor manera de definir la seva intervenció és dient que va ser normal. Vidal va ser fidel al renom que es va guanyar el dia de la seva intervenció al cicle de conferències #reusfutur2015 i que -sembla- ha fet fortuna aquesta campanya. Fins i tot en els moments de teòrica excitació va mantenir el mateix to de veu, la mateixa cadència. Cap escarafall, ni un. El seu missatge, però, era rebut de manera apassionada pels assistents. Vaig trobar interessant comprovar com un home normal també pot generar entusiasme entre l’auditori. Deu ser que ja n’estem cansats de messies que ens han de treure de la crisi i la misèria i que, al capdavall, no són res més que herois de plàstic. Potser per això Vidal, perquè és tal com raja,  connecta tan i tan bé amb la seva gent. Gent com, per exemple, la Montserrat Foraster i l’Eudald Llésera que seien a segona fila. Ex militants destacadíssims d’Iniciativa que van abandonar el partit després de l’última crisi de la formació ecosocialista. Gent que ara viuen i veuen, des de la barrera, l’evolució d’un partit on els seus responsables, a qui coneixen prou bé, són gent amb una insultant joventut. Pocs dies abans i sobre el mateix escenari del Bravium l’encarregat de fer la conducció de l’acte d’Iniciativa era el Quim Besora. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Diumenge veurem si la veterania és un grau o sí la joventut pot, finalment, deixar de passar de puntetes pel Món de Reus.

S'acaba la gira municipal de l'Ariel

El Josep Maria Casas del Barato, de davant de la Prioral, és l’encarregat de vestir als Gegants de la ciutat. Potser per això aquests dies s’ha encarregat de vestir a l’altre gegant, el de l’ajuntament. Em refereixo a l’Ariel Santamaría, que després de comprovar com el diàmetre de la seva panxa s’ha desenvolupat de manera considerable, especialment d’ençà que ha deixat de fumar, va decidir entrar a l’establiment de la plaça Sant Pere per fer-se un vestit d’Elvis amb el que afrontar aquesta nova contesa electoral. Casas ha creat una indumentària clàssica de rei del rock que, segons com, sembla més la disfressa d’un astronauta o d’un extraterrestre. De fet ja ho diuen que l’Ariel sembla d’un altre món. Deu ser això. Ahir l’Ariel va fer l’acte central de la CORI a les Peixateries. No hi ha gaire cosa a dir. A ell se’l veia apurant els últims cartutxos d’aquests anys “meravellosos?” que li han tocat viure a la casa gran. Per això vaig tenir la sensació d’assistir a l’últim dels concerts de la gira municipal de l’Ariel Santamaría. Un gira que acabarà diumenge, segurament, per falta de públic. I això que fa quatre anys el problema era trobar entrades. Que és trist això de la política.

L’Ariel Santamaría va posar tota la carn a la graella, o millor dit, l’alcohol al got per intentar captar l’atenció de l’electorat. Per això va preparar un concert amb una magnífica representació de la lliga de juantxis extraordinaris. Realment impactant va ser l’aparició d’un cantautor anomenat “el Gitano de Balaguer” que quan vaig arribar a les peixateries estava interpretant una cançó amb un missatge profund i colpidor on s’anava repetint, de manera obsessiva, la tonada del “Mecagun Déu, Mecagun Cristo”. Vaig témer que aquella música del dimoni pogués interferir la celebració de l’eucaristia que a aquella hora es celebrava a la Prioral. El Sant Pere que presideix l’altar major es devia tapar les orelles per no sentir tanta irreverència.  El Jaume Vich, l’home empresa de Canal Reus, va pujar a l’escenari quan el Gitano interpretava un altre tema del seu repertori on tota l’estona anava dient “Cavall, cavall”. Veient al Jaume tan a prop d’aquell detritus humà em va fer por que aquest, el gitano, no li clavés una mossada equina. Per cert que el personatge en qüestió, el de Balaguer, resulta que té el seu propi partit i es presenta a les municipals de la capital de la Noguera. Planyo als seus convilatans. Déu n’hi do quina arracada. Al seu costat l’Ariel sembla Kennedy.

Mentre esperava els parlaments vaig conversar una estona, també, amb la dona del Santamaría, de nom impronunciable. Em va comentar que ells no perden l’esperança i que confien tornar a entrar a l’ajuntament. “Tindrem majoria absoluta” va arribar a dir l’Ariel en la seva intevenció. El líder de la CORI em va comentar que enguany, a diferencia de les últimes eleccions municipals, no podien regalar cervesa per culpa de la Junta Electoral, que últimament aixafa més guitarres que el propi Ariel als seus concerts. “Això de regalar cervesa fa quatre anys ens va donar molts vots”. Curiosa manera de convèncer a l’electorat, vaig pensar. I a l’hora del discurs, tan atropellat com sempre, va intentar guanyar-se les simpaties dels veïns de l’urbanització Blancafort deixant anar una de les perles de la nit “Aquell bossa de gas (en referència al magatzem que volen construir a la carretera de Cambrils) que se la fotin al cul!”. Segurament el Sr.Barberà, president de l’associació de veïns Reus Sud Misericòrida i capdavanter de la lluita anti-magatzem deu pensar el mateix, tot i que no ho deu dir de manera tan evident i gràfica per raons evidents.

I poca cosa més. En un dels balcons de la Peixateries hi havia l’omnipresent Jordi Sugranyes fent la retransmissió de tot el que feia i desfeia el seu líder. I també vaig veure al Pirata el del Gorro. I a d’altres personatges històrics de la Coordinadora. Però seguia faltant el guionista. Fa setmanes ja vaig apuntar la necessitat o, més ben dit, la urgència que tenia l’Ariel de contractar aquest guionista, que aportés idees genials per reforçar la imatge del candidat. L’Ariel no hagués existit, per exemple, sense les complicitats del magnífic Jordi Martínez o del genial Gerard Martí la primera vegada que va concórrer a les eleccions, ara fa vuit anys. L’any 2007 va ser el Lluís Oliach l’encarregat de relligar tota aquesta escudella de la CORI. Però ara sembla que l’Ariel estigui sol, perdut. No sembla ell. Potser és que el rei del rock ja no en vol saber res de l’espectacle consistorial i que per això és prepara per retirar-se dels escenaris de la vida política. En tot cas, passi el que passi diumenge, sempre ens quedarà l’Himne a Reus. El millor, amb diferència, que ha fet l’Ariel per aquesta ciutat. Oh yea.

El debat del #reus22m a la República Checa

Imatge del naufragi del debat. Fins i tot el fotògraf va fer aigües

L’amable lector/a ja sap quin és l’esperit d’aquest blog, el d’intentar fer una crònica local sense gaire pretensió, senzilla, propera i distesa. Fixant-nos en les petites coses, les que realment són importants a l’hora d’humanitzar als nostres polítics. I de tant en tant deixar anar algun esquitx irònic, alguna pinzellada humorística tan pròpia de la nostra idiosincràsia ciutadana perquè, al cap i a la fi, això és el que ajuda a viure. Però avui he decidit canviar l’esperit d’aquest anàlisi i ser una mica més contundent. I no pas per criticar l’actuació dels nostres polítics que sempre em mereixeran tot el meu respecte, sinó precisament per qüestionar la manera de fer d’un periodista que, possiblement deixant-se portar per un egocentrisme malaltís, està desprestigiant la nostra professió.

A Reus les municipals sempre s’havien caracteritzat per un tractament periodístic impecable que també es projectava a l’àmbit dels debats públics. El Fortuny i el Bartrina han estat escenari de memorables confrontacions dialèctiques amb els candidats a les municipals, amb els teatres plens, amb una posta en escena acurada, elegant, en un ambient d’anàlisi d’idees i de plantejaments realment enriquidor. Amb una participació de la societat civil, amb el protagonisme que mereixen les nostres entitats. Només per això, per aquests antecedents històrics, qualsevol acte similar que es volgués plantejar hauria de tenir uns mínims de qualitat. Jo he vist moderar debats de les municipals a professionals com el Josep Maria Girona, al Carles Francino, el Xavier Bas, el Josep Maria Arias, el Quico Domènech o la Gemma Torrents. La setmana passada, sense anar més lluny, el director de Punt 6 Ràdio, el Josep Cartanyà, conduïa de manera impecable el debat de joventut al Centre de Lectura. Un periodista local que va saber fer la seva feina a partir d’un profund coneixement d’una realitat i d’un entorn que coneix a la perfecció. El bon moderador és, com els bons àrbitres, aquell que passa més desapercebut i que només es deix veure en moments de màxima excitació, com prou bé va demostrar la Gemma Torrents el dia del CARA A CARA a la SER.

I aquest esperit, aquesta manera de fer, aquesta classe, aquesta posta en escena és el que vaig trobar a faltar en el debat organitzat ahir pel Sindicat de Periodistes de Catalunya a la Sala de la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia. Un Sindicat, tot sigui dit, del que no en formem part tots els professionals d’aquesta ciutat. Per tant, si us plau, no ens posin a tots en el mateix sac i encara menys no confonguin al Col·legi de Periodistes amb aquesta organització sindical. Però el problema no és el Sindicat que segurament ha de merèixer la nostra consideració per la feina que fa arreu del país en benefici dels professionals d’aquest sector. El problema és el seu representant territorial, Ricard Checa. Un periodista amb un afany de protagonisme desmesurat que amb la seva manera de fer empeny sota mínims la imatge de la professió.

Mirin. Jo estic enamorat dels meus companys i de les meves companyes que es dediquen cada dia a aquest noble exercici periodístic. Al Món de Reus els vec treballar amb il·lusió, amb ganes, amb una vocació i una dedicació absoluta. Amb afany constant de superació. I no és fàcil atenent que la conjuntura econòmica no ajuda i que les empreses de comunicació també estan passant per una situació complicada. Per això em rebenta que pugui venir algú de fóra, que sota el paraigua d’aquest sindicat es presenti com un referent del periodisme amb unes practiques molt discutibles, que freguen l’esperpent. A qui se li acut fer entrar al teatre als candidats, als futurs representants de la ciutadania, un per un com s’hi passessin per la passarel·la d’Operación Triunfo? Qui és ell per criminalitzar a la Dolors Solé de Solidaritat per no participar al debat d’ahir? Per l’amor de Déu, que no la coneix a la Dolors? Clar, el problema és aquest. Periodistes de saló que arriben com s’hi fossin mil homes a donar lliçons a  gent de poble com nosaltres. Com es pot interrompre de manera tan barroera les intervencions dels polítics? Una mica de mà esquerra, d’elegància per favor. Com et pots tancar en banda, inicialment, a la suggerència del candidat socialista, que va comptar també amb la complicitat del mateix candidat de CiU, de repartir de manera més equitativa el temps d’intervenció en una actitud noble i generosa pròpia de la gent de Reus? Com pots anar tractant de tu als candidats sense tenir cap mena de criteri com s’hi fóssim al bar de la cantonada? Com pots exigir de manera obsessiva el compliment del temps pactat i començar fent una introducció lamentable recreant-te en el no res per tenir el teu minut de glòria davant d’un auditori perplex? Em comenten, a més, que va exigir la presència de la guàrdia urbana per si es produïen altercats. Ni que això fos el Bronx. No és això, Checa, no és això. Reus no és una república bananera que actua al dictat d’un periodista estrella que pot acabar estrellant a tota la professió contra el mur de la credibilitat. Ahir la seva incompetència no ens va ajudar a millorar la nostra imatge  davant la classe política, ans al contrari.  

Em sembla que els professionals d’aquesta ciutat i per extensió de les nostres comarques hauríem de començar a parlar clar, desmarcant-nos de segons quines actituds i maneres de fer, deixant en evidència pràctiques com la d’aquest individu. Perquè altrament pot passar que ens acabin posant a tots al mateix sac. I tot just enguany, que els periodistes d’aquesta ciutat havien ratllat a gran altura, amb un seguiment professional i mesurat d’una campanya extremadament complicada pel que hi ha en joc, arriba aquest home i converteix l’únic debat públic de caps de llista en un monument al disbarat.

El pitjor, però, és que el debat no va existir perquè, senzillament, era un debat impossible. I els que hi vam sortir perdent vam ser tots, polítics, públic i molt especialment periodistes. Tant de bo no es torni a repetir mai més una cosa semblant al Món de Reus. No ens ho mereixem.