 |
| Imatge del Fem coral del blog Col·lectiu d'Antiartistes |
És lògic que el nou govern municipal es dediqui d’immediat a passar pel sedàs tot el que es fa i es desfà en aquesta ciutat sota el paraigua de l’ajuntament. És la seva feina i la seva responsabilitat. Però seria bo que l’anàlisi es fes de manera reflexiva i mesurada. M’atreveixo, des d’aquesta humil tribuna, a posar un exemple d’això que dic. Ahir es va fer el FEM CORAL al pavelló olímpic municipal. És aquesta trobada multitudinària d’escolars de la ciutat que es realitza al voltant de la música i que enguany ha arribat a la tretzena edició. En sóc un profund coneixedor d’aquesta autèntica festa de la cultura. Quan treballava a la ràdio sempre l’enregistràvem per emetre-la a l’emissora. A més l’Anton Colom, el responsable musical de la convocatòria, sovint ha confiat amb mi per posar veu a la narració del fil conductor de les interpretacions. I també tinc estretes vinculacions familiars amb un parell de mestres brillantíssimes que col·laboren de fa anys i panys amb la iniciativa. Sé, per tant, del que parlo.
Fa dies que corre la brama que el nou ajuntament podria replantejar-se la celebració d’aquest esdeveniment. Estic segur que és un rumor absolutament infundat, que genera un alarmisme fóra de lloc. Si encara han de prendre possessió del càrrec, com volen que ja tinguin la tisora a punt per fer segons quin estrip? Cal donar temps i un vot de confiança als qui ens administraran. I per això em prenc la llibertat de dir la meva al voltant d’aquest operatiu per si pot ajudar a prendre una decisió. El FEM CORAL és una festa en el més ampli sentit de la paraula, que genera bones sinèrgies entre les escoles de la ciutat que hi participen de manera harmònica i mai competitiva. Que enriqueix els valors musicals dels seus participants. I que a més, gràcies a l’acuradíssima creativitat musical de l’Anton Colom, permet descobrir composicions com la que ahir es va estrenar titulada Mediterrània amb música i lletra del mateix director de l’escola de música del Centre de Lectura, a partir d’una inspiradíssima idea i narració de l’Eduard López. Es tracta d’una trobada, on ahir hi van prendre part més de 700 alumnes, que transmet uns valors excepcionals gràcies, també, a l’aportació desinteressada dels docents que es dediquen a ensenyar música a les aules dels nostres col·legis. I que, a més, des d’un punt de vist de ciutat referma la nostra condició de capital cultural atenent que també s’obre a la participació de centres educatius de la comarca com va ser el cas ahir de la Gil Cristià i de l’Abel Ferrater de La Selva. Un servidor en el FEM CORAL només hi veu avantatges pels seus protagonistes i un retorn evident en imatge i prestigi per l’ajuntament i la ciutat. Per tant cal desitjar llarga vida a la iniciativa i felicitar als responsables polítics i tècnics que l’han fet possible durant tots aquests anys amb resultats excepcionals. Polítics com l’Empar Pont o la Misericòrdia Dosaiguas. Em comenten que el discurs de la Misericòrdia ahir, a l’acabar, va tenir una emotivitat molt especial. No m’estranya. Ha deixat enrere una setmana molt difícil. Des d’aquí el meu suport i reconeixement a la feina feta i l’enteresa que ha demostrat en tot moment. Ha estat senzillament admirable.
Dit això no em puc estar de comentar una anècdota que ahir es va viure al pavelló olímpic municipal. D’entrada voldria deixar clar que no és res més que això, una anècdota, i que per tant no ha d’entelar la magnífica celebració del FEM CORAL. Em van explicar que just a l’acabar l’assaig general i quan s’obrien les portes del pavelló per permetre l’entrada dels familiars que volien veure en directe l’actuació de la canalla, algú va tenir la feliç idea de treure a passejar la Champions que va guanyar el Barça a Wembley. Bé, millor dit, una rèplica de fireta de la copa en qüestió. No em facin dir com és que ahir el trofeu era al pavelló. No en tinc ni idea. Total, que un alt càrrec de Reus Esport i Lleure és va abraonar sobre el micròfon per convertir-se en l’speaker de la improvisada celebració de benvinguda a la copa d’Europa. Diuen que va ser sensacional, que hi va posar més passió que l’històric Manel Vic, l’encarregat des de temps immemorials de cantar les alineacions del Barça al Camp Nou. Ell va encendre a les masses anunciant l’arribada d’aquell trofeu que portaven quatre il·lusionadíssims voluntaris. Es poden imaginar la histèria col·lectiva que es va viure al pavelló, amb canalla que es van esgargamellar la gola cantant l’himne del Barça. I això que després havien d’interpretar una cantata. Fins i tot el Salvador Llauradó, el de la megafonia, i la seva dona, la Misericòrdia, van deixar per uns instants el control del so per fer-se una foto al costat de l’orelluda que és el renom que se li dóna al “copot”. Diuen que va ser fantàstic, memorable, extraordinari. Pels del Barça, és clar. Perquè encara que sembli mentida no tothom és simpatitzant del club blaugrana. I ahir hi havia nens que eren d’altres equips que no van acabar d’entendre res del que passava al seu voltant. Ells havien baixat al pavelló a participar d’una festa musical i no pas de la celebració esportiva d’un equip que no és el seu. Si com a mínim fos un trofeu guanyat per un equip local. Però quin valor té el “titulín” de l’OK lliga del Reus al costat d’una Champions del Barça?. Aquests xiquets que eren de qualsevol altre equip o que, senzillament, passen del futbol perquè a casa seva els hi han ensenyat valors més importants que els de tocar una piloteta amb el peu, es van trobar amb aquell devessall d’emocions culers desaforades. Cal tenir en compte que aquesta mateixa canalla són aquells que a la seva escola se’ls educa en el respecte a la diversitat, que és molt lloable. N’hi ha fins i tot que a la seva escola per Nadal han de cantar “cançons d’hivern” enlloc de nadales tradicionals que parlen del nen Jesús per no ferir sensibilitats dels seus companys que no combreguen amb segons que. Són la mateixa canalla que ahir deien sobre la Mediterrània “Aquest mar blau de llum reflex de sol i lluna, ha estat bressol de tots: pell blanca o bé pell bruna” i que, particularment, em mereix tot el respecte i consideració. Res a dir, ans al contrari. Però noi, es veu que en el tema esportiu tot això de la diversitat res de res. Aquí tots hem de ser del Barça, dels que guanyen i triomfen. I els pobres que feina rai per menjar-nos un torrat a nivell esportiu quedem en evidència fins i tot en espais on no toca parlar de futbol. A no ser, és clar, que buscant aquest respecte a la diversitat l’organització del FEM CORAL hagués tingut la bona pensada de ser sensible amb els nens de l’Espanyol, amb una samarreta blava amb detalls blancs com la que portaven. O fins i tot amb els nens del Madrid fent voleiar un mocador de color blanc immaculat. Pels del Barça, per tant, calia treure la copa en qüestió. Però diria que la cosa no va anar ben bé així.
Ja he dit al principi que l’anècdota no té més importància. Al cap i a la fi només és l’enèsima demostració de la peculiar realitat que es viu en aquest país on tothom s’omple la boca parlant de llibertats i en canvi resulta que a nivell esportiu sembla que es vulgui imposar el discurs únic. Però quan això ho intentes explicar, el primer que et diuen per desarmar-te és que “clar, com que tu no ets del Barça” i aquí s’acaba la discussió. Jo no m’hi posaré més pedres al fetge. La feina, però, la tindran els meus xiquets que no entenen res. I és que en aquest país tan petit acostuma a passar que els del Barça no en tenen prou en ser els millors, que ho són. A més a més volen ser els únics. I ahir al FEM CORAL, que va ser un CLAM en el més ampli sentit de la paraula, en van tenir una nova demostració.
