 |
| Eduard Ortiz en una imatge del delcamp.cat |
Al radiofonista montblanquí Jordi Cartanyà el podríem classificar dins de l’òrbita de locutors estrella del Món de Reus. És important no confondre amb la categoria dels locutors “estrellats” que també en conec algun. Això d’estrella ho dic en el bon sentit de la paraula. Cal tenir en compte que el Jordi és un artista polifacètic com ha demostrat sobradament al seu poble creant alguns dels moments més inspirats de la popularíssima representació de la llegenda de Sant Jordi. I aquesta inventiva, aquest punt de genialitat, el transmet sempre que pot a les càlides ones de Ràdio Reus. Divendres en vam tenir una bona mostra. Dins del magazine del migdia, L’Hora L, va programar una tertúlia amb tres regidors que aquesta mateixa setmana abandonaran l’ajuntament. En concret va aplegar a l’Empar Pont, el Miquel Angel López Mallol i a l’Eduard Ortiz. Aquest últim tornava així a l’estudi on un llunyà en el temps, però proper, molt proper en el record 22 de març va protagonitzar un dels serials radiofònics més impactants de la història d’aquesta ciutat. Des de la Saga de los Porretas que a la SER no s’escoltava cosa semblant amb aquelles emocions viscudes entre ganivetades i “facebooks”. Allò, segurament, serà irrepetible.
Doncs bé, al que anàvem. El Cartanyà, conscient del que cal fer per crear un bon clímax radiofònic, va idear un entorn distès, confortable. I per trencar el gel va donar pas als convidats acompanyant-se del “Ma quale idea” del Pino Dangio, retrocedint musicalment als anys 80 que és quan va arribar el López Mallol a l’ajuntament i l’Ortiz, amb pantalons curts, treia el cap pel PSC. “Tenim amb nosaltres un triplet, un trident de ensueño, a tres històrics” va dir el Cartanyà “Per cert, com els he de presentar?” va insistir el locutor montblanquí “Som regidors en funcions” va deixar anar algú. I segurament al PSC algú devia pensar que durant aquestes últimes setmanes Ortiz ha actuat més com a regidor en “disfuncions” tenint en compte els torpedes que ha enviat a la línia de flotació de la nau socialista.
Però anava tan “suelto” el Cartanyà que, en sec, es va passar de frenada “Escoltin, i aquesta setmana encara hi ha alguna cirereta per remenar a l’ajuntament”. I el López Mallol, tement algun titular demolidor al Punt o al delcamp.cat, va saltar d’immediat “Què insinua?!?!” va dir l’encara regidor popular. Cartanyà va matisar de seguit “era un dir, no hi vegi doble intenció”. I passant pàgina va demanar una primera valoració d’una nit electoral que el radiofonista montblanquí va definir de “Sonrisas i Lágrimas” evocant aquella bonica pel·lícula de la Julie Andrews i de la família Trapp. Cartanyà tancava en aquest punt una de les entradetes més al·lucinants dels 86 anys d’història de la vella emissora de ràdio.
Va ser aleshores quan Ortiz es va voler cobrar la travessa electoral que va fer al Tribuna de Canal Reus fa algunes setmanes (en vaig parlar en aquest blog) i on va clavar els resultats de CiU i socialistes i gairebé els del PP, a més d’encertar l’entrada de Cervera i gairebé la de l’Ariel que pels pèls es va quedar fóra. Mentrestant el López Mallol va mostrar la seva sorpresa pels resultats d’Esquerra i d’Iniciativa afirmant que “Ho sentia”. Em va sorprendre. Pocs dies abans del 22m l’encara portaveu va destapar la caixa dels trons contra els republicans. Empar Pont, lacònica, recordava que “nosaltres, els d’esquerra, hem quedat fora del mapa”. I després d’aquesta primera valoració, Cartanyà va dir textualment que els convidats tenien “barra lliure” i me’l vaig imaginar a ell, al Cartanyà, darrera la barra de la històrica discoteca La Sínia de l’Espluga on el radiofonista, de jovenet, es va guanyar el singular apel·latiu del “Látigo de la Conca”. Ja es poden imaginar el perquè. En el primer còctel el barman va demanar una explicació del resultats. Com era de preveure es va parlar de la inèrcia a l’estat espanyol de la que Reus no n’havia de quedar al marge “Veus el mapa d’Espanya i tot és una marca blava (en referència al color corporatiu del PP) que fa esgarrifar” va dir la Pont. I el López Mallol, que estava “despertet i Alegret” li va deixar anar amb tota la intenció del món “Doncs a mi el blau no m’esgarrifa. Fixis, fins i tot avui porto una camisa blau cel. És un color que m’agrada molt”. Coneixent-lo devia portar un cocodril o un cavallet. A la camisa, és clar. I l’Empar seguia definint de manera gràfica, potser massa i tot, els resultats del seu partit “A Esquerra hem patit una devallada de “cata crock”. És una autèntica patacada”. Crec que l’Empar no utilitzaria aquests mateixos adjectius si la llista l’hagués encapçalat ella. Vaja, segur.
Però Ortiz que frisava per portar l’anàlisi al Món de Reus no estava -com és habitual- per gaires punyetes “mirin, tot això està molt bé. Però els resultats també s’expliquen per factors estricament locals, per la gestió a la ciutat. I aquí el que ha faltat es fer proximitat. Com es justifiquen els resultats de l’Ariel? Doncs perquè durant aquests anys ha portat a molta gent al despatx, els ha escoltat. I això l’elector ho acaba agraint”. Ortiz també va tenir paraules molt crítiques pel líder de la CORI afirmant que “s’ha equivocat d’estratègia. Ha volgut portar una vida còmode. El que no hauria d’haver fet mai és deixar de treballar a correus, compaginar la feina amb la política com he fet jo durant els vint anys que he estat a l’ajuntament” . I en aquest punt López Mallol va fer una revelació impactant. D’entrada equivocant el cognom de l’Ariel “Jo n’he parlat alguna vegada amb el SANTAMANÍA.” Curiós. Això és el que sempre ha tingut el Pérez, SantaMANÍA a l’Ariel. “I n’he parlat amb profunditat, de tu a tu” va insistir López Mallol. La imatge devia ser impagable. Tots dos, un al costat de l’altre, confessant-se. I el regidor popular es veu que té dots per estudiar la personalitat del proïsme “jo mirant-me’l veia un altre persona, una altra realitat que no s’ajustava al perfil real del personatge. L’Ariel feia un paper que els que hi havia al seu darrera ja els hi anava bé”. López Mallol, per tant, ens descobria la realitat de l’Ariel, una mena de titella al servei d’uns quants que l’utilitzaven per parlar de “follòdroms, mariuhuana i pintar de rosa l’ajuntament” va recordar el polític popular rematant amb una conclusió contundent “L’Ariel no ha estat ell, tot això ho a aparentat”. Doncs si és així, cal reconèixer el mèrit de la seva interpretació.
Després d’aquesta revelació va sortir el Jordi Cervera. Ve, el va fer sortir el Cartanyà que es veu que tenia ganes de fer unes piscines radiofòniques “Qui l’ha votat al Jordi, què li han premiat?” I Ortiz, que tenia unes quantes bales guardades a la recamera de feia dies, va disparar a la diana “L’han votat una part important del passeig Misericòrdia i del pare Manyanet. I tot gràcies al Jordi Pouget. Perquè el Cervera no estira pas tant. Altrament, com s’explica que no guanyés les eleccions als Ploms?”. Ortiz acabava de buidar el carregador demostrant més punteria que el reusenc Eladi Vallduví a les olimpíades. El regidor socialista estava al darrera de la candidatura de l’Andreu Giménez que finalment es va fer amb la presidència dels club dels Lleons en detriment de l’sportman aquàtic. Però Ortiz es veu que li tenia ganes al Cervera i quan Cartanyà, que seguia inspiradíssim, li va dir “I les bandes de corneteros també han votat a l’ARA REUS?” el regidor socialista va treure el revòlver amb silenciador per donar el tret de gràcia al candidat independent “Siguem seriosos. El Cervera no pot fer demagògia prometent que la banda de cornetes i tambors –que em mereixen tot el respecte- pugui participar a la processó de Sant Pere. Això és un disbarat. I estic segur que els mateixos integrants de la banda no es van creure mai aquesta barbaritat”. Més clar, l’aigua... de la piscina dels Ploms –o del Reus- on es banya el Cervera cada dia.
I ja a la recta final, una pregunta per sucar-hi pa. Cartanyà volia saber que li recomanarien a Lluis Miquel Pérez després de la derrota: continuar o plegar “Em miren a mi aquests dos, són uns traïdors!” va dir d’immediat l’Ortiz donant a entendre de manera gràfica la reacció de Pont i López Mallol a la pregunta de l’speaker. El popular i la republicana van fer una resposta retòrica, comentant allò tan previsible de “és molt difícil d’aconsellar, ell sabrà el que és millor, ha de valorar moltes coses” i un llarg etcètera de frases similars. Però Ortiz, com que ja no li ve d’aquí, es veu que havia tingut temps d’anar a l’Armeria Vernis del carrer Llovera a buscar més projectils i va tornar a omplir fins dalt el carregador per començar a disparar a un objectiu claríssim “Mirin, faré política ficció. Imaginem-vos que jo em pensés que sóc l’amo del partit a Reus. Imaginem-nos que jo em pensés que fos Déu i que tot el que fes fos correcte. I que els altres no saben fer res. Imaginem-nos que jo puc decidir el futur de tothom i que jo decideixo el que s’ha de fer. Doncs, com és lògic, jo acabaria fent el que em donés la gana. I crec, sincerament, que això és el que acabarà passant”. Però el Cartanyà, que divendres estava més sembrat que el líder de la CUP, encara li va posar una mica més els dits a la gola al regidor socialista “però no creu que els resultats de l’altra dia els hauria d’interpretar (Pérez) com una cura d’humilitat?”. I Ortiz aleshores va disparar el tret de gràcia “Si hagués estat una cura d’humilitat el que no hauries d’haver fet és sortir per la tele plorant, ja que sembla que només tinguis “apego” al càrrec” . Això de l’apego va ser sensacional. Ja n’hi ha de politics que sembla que estiguin “apegats” al càrrec. O no s’escriu així?
Al final, i per anar passant, el locutor estrella va voler fer de Perales per saber a què “dedicarían el tiempo libre” a partir d’ara. Curiosa va ser la resposta del López Mallol que va reconèixer que a punt de tancar una etapa de 24 anys encara no hi ha pensat en el dia després “Fins que no arribi la data no me’n faig a la idea. Ja prendrem la decisió”. L’Empar ja va deixar clar que retornava a l’Institut i a treballar per Reus, des de les entitats, a les seves hores lliures. I l’Ortiz, què pensa fer l’Ortiz? “Em veuran corrents per Reus, portant els gegants, treballant…. I continuant fent amics”. Això dels amics ho poden agafar per on vulguin. Queda clar, però, que aquesta campanya n’ha fet de bons d’amics, com els de Ràdio Reus. Jo de la Torrents em plantejaria de posar-lo en nòmina. Aquest home els hi ha fet pujar l’audiència com ningú. Ves que no sigui el nou locutor estrella de la Cadena SER.
