EL CARA A CARA de la SER a la Ràdio (1a part)

Els diversos estudis de Ràdio Reus tenen nom hi cognoms. Hi va haver una època, durant la direcció de l’imaginatiu i activíssim Pere Montpeó, en la que es va considerar que seria interessant identificar-los amb algú vinculat, directament o indirecta, a la realitat de l’emissora. Pels estudis de ràdio-fòrmula es va apostar per noms d’artistes. Sergio Dalma i Mikel Herzog van ser els escollits atenent, també, que històricament han estat cantants propers i sensibles a la realitat de la casa. En canvi el que va ser impossible fou trobar un nom de consens per l’estudi principal, el de Ràdio Reus pròpiament. Es podia apostar per un dels comunicadors sorgits de la casa,  com Carles Francino o Andreu Buenafuente per citar-ne només dos. O decantar-se per algun dels històrics directors de la casa. Des del fundador, Joan Díaz, passant per Sedó, Corretger, Costa o Martí. Al final veient que la tria era complicada i que, per força, es podrien ferir susceptibilitats, és va optar per una solució salomònica, deixar sense nom l’estudi en qüestió. Ara bé, Després del que s’ha viscut durant aquest últim mes la Mònica Cid i la Gemma Torrents, les dones que amb mà de ferro i guant de seda porten les regnes de l’emissora, potser s’haurien de plantejar batejar l’estudi amb el nom “ORTIZ, PÉREZ i PELLICER”. El que han fet aquest tres per antena en 5 setmanes és del més gran que s’ha escoltat a la ràdio, a Ràdio Reus naturalment, en els seus 86 anys d’història.

(Aquesta crònica és complementària del CARA A CARA DE LA SER AL TWITTER)

La primera emissora de la província té una sèrie de retransmissions històriques. L’Hoquei, els ascensos del Reus Deportiu de futbol, la funció de l’Agonia el Divendres Sant, els pregons de Festa Major i Setmana Santa o la matinal de Sant Pere al Mercadal o per Misericòrdia al Santuari. A tot plegat s’hi ha d’afegir el tradicional CARA a CARA que es realitza el primer dia de campanya de les municipals entre els dos màxims aspirants a l’alcaldia de l’ajuntament de Reus. Naturalment aquesta última emissió és responsabilitat del departament d’informatius. Però després del que vam sentir divendres, i atenent que allò més que un debat va semblar un combat de boxa, la Gemma Torrens potser s’hauria de plantejar de posar en mans de la secció d’esports aquest espai d’alt voltatge.

Les imatges gràfiques que he pogut veure del debat m’han sobtat per la quantitat de gent que hi havia a l’estudi. Mai no n’havia vist tanta. Allò semblava el camarot dels Germans Marx amb tot el que implica. A la tensió dels dos candidats, i la que portaven a sobre els diferents assessors i periodistes encabits en aquell recambró radiofònic, qualsevol que toqués la porta de l’estudi es devia enrampar. A més també em va sorprendre la disposició dels dos protagonistes. Enlloc de seure per l’ample de la taula ho van fer per llarg. La distància que els separava era considerable. “Potser era una distància de seguretat” vaig pensar atenent l’excitació dels protagonistes. Amb aquesta disposició la Gemma quedava al mig, i havia d’anar girant el coll d’un costat cap a l’altre com si estigués en un partit de tennis o, pitjor encara, de ping-pong. Tenint en compte com de ràpida i veloç va arribar anar la piloteta dialèctica en alguns moments, l’endemà al matí la Torrents devia patir una torticoli galopant.

Però tot això l’únic que fa és, des del punt de vista radiofònic, donar més valor a la moderació de la Gemma. Tot aquest entorn ambiental, que passa desapercebut per l’oïdor, és una realitat que influeix, i de quina manera, a l’hora d’executar un programa amb la transcendència del que ens ocupa. S’hi han d’afegir també els elements “externs”, els que hi ha a l’altra costat de la peixera. Al control que conduïa l’altre home increïble, el tranquil Albert Cots, hi havia encara més periodistes, assessors i alguna consort posant mala cara, gestualitzant, disparant mirades inquisitorials. Tot això és un entorn que afecta al moderador. I per tant reforça encara més la impecable conducció de la periodista selvatana. En aquest sentit, per tant, si una cosa s’ha demostrat últimament és que la directora de Ràdio Reus, la sempre riallera i eficaç Mònica Cid, pot estar molt tranquil·la amb l’equip de professionals que té al departament d‘informatius i continguts. Torrents, Cámara, Cartanyà i Mestre -a més de Palau i Cots al control tècnic- han superat amb nota alta dues proves de nivell com aquest debat i la històrica entrevista a l’Eduard Ortiz.

Per la meva vinculació professional amb la ràdio jo havia viscut diversos CARA A CARA amb d’altres protagonistes -Abelló/Barberà, Pérez/Barberà i Pellicer/Pérez- i també amb moderadors diversos –Josep Maria Arias, Quico Domènech i  Gemma Torrents-. Van ser debats diferents que, això sí, tenien una mateixa dinàmica. L’aspirant era qui atacava i el defensor del títol qui l’esperava a la pròpia porteria per agafar-lo al contracop i deixar-lo en evidència. Eren debats formalment previsibles. L’únic incident remarcable és va produir una vegada quan una regidora que acompanyava al candidat socialista, la Lídia Martorell, va caure de la cadira en plena emissió a l’ensopegar amb el cable de l’auricular. Per tant, una caiguda que res tenia a veure amb la discussió dels candidats malgrat que els que ho escoltaven des de casa, al sentir aquell terrabestall es pensaven que n’havia passat alguna de grossa.

En canvi divendres la tendència va ser a la inversa. Pérez va anar a l’atac, sovint de manera inconscient, intentant tibar el debat i deixant uns forats a la defensa de l’alçada d’un campanar. Pellicer, per tant, ho va tenir fàcil per anar fent, sense complicar-se gaire la vida. Ell va anar a fer el seu partit i se’n va sortir. Com s’explica aquesta dinàmica? Segurament hi ha coses que se’ns escapen -és a dir, enquestes- que explicarien l’estratègia de Pérez d’intentar tibar d’aquella manera el debat. Les mateixes coses explicarien l’estratègia de Pellicer que va administrar el seu temps esperant, com així va ser, que el candidat socialista acabés sortint de pollaguera.

Durant el primer quart d’hora Pérez va acusar fins a sis vegades de “mentider” i de “dir mentides” a Pellicer. El candidat convergent va afirmar que Pérez “havia obert molts melons” durant aquesta legislatura referint-se als projectes encetats que -segons ell- no tenien el finançament garantit. I el candidat socialista va fer entrar en campanya a Mr.Prooper demanant a Pellicer que fes “La prueba del algodón” per aclarir un dels dubtes existencials del convergent.  Veient com s’embolicava la troca la Senyora Moderadora (com la va definir el candidat socialista) va decidir tallar els micròfons (ells dos seguien parlant, ho sentíem de fons) per donar pas a una enquesta de carrer. Una enquesta on diversos ciutadans van parlar del que volien per la seva ciutat. Curiosament ningú va dir res del Trapezi, malgrat que al cicle #reusfutur2015 el tema va ser la salsa de cada sessió.

Els primers minuts de la represa van ser de tempteig, semblaven encalmats. Però va ser un miratge. “Se li veu la llauna” li va dir Pellicer a Pérez després de demanar, fins a set vegades, que volia parlar d’Immigració. Entrats finalment en matèria, i després de ser catalogat tres vegades més de “mentider” pel seu oponent, el convergent va treure a escena a Eduard Ortiz que en la seva famosa entrevista a Ràdio Reus havia advertit de la permissivitat que, segons el regidor socialista, imperava a l’ajuntament a l’hora d’empadronar a immigrants “Quina llàstima que s’hagi de recolzar en el Sr.Ortiz” va deixar anar Pérez amb ironia, apuntant després per rebatre’l que “SOS Racisme havia muntat un “chiringuito” per denunciar la duresa de l’ajuntament en aquest tema”, just a l’inversa del que deia Pellicer. “Tingui una mica de decència” li va etzibar novament a Pellicer, que continuava entestat amb la immigració. Fins que, finalment, va treure a escena la paraula màgica, la “Mesquita”. Aquí si que el debat es va embolicar del tot. Només hi faltava l’home pernil de Plataforma per Catalunya. Pellicer, traient el tema de la divisió del salafisme, va acusar a Pérez de tenir previst posar una mesquita en cada barri “M’ho han confirmat des de polítiques transversals de l’ajuntament” va dir el convergent. I Pérez no se’n va poder estar “Des de polítiques transversals vol dir el Sr.Ortiz, no?”. Jo també ho vaig trobar estrany això de la mesquita en cada barri. Però si va de debò, n’hi haurà prous d’imans per fer-se’n càrrec? Potser que el locutor-cuiner de Punt6, el Jordi Escoda, torni a fer el curs de guia espiritual que, si l’aprova, em sembla que aviat se li girarà feina.

Però en aquest punt, potser perquè l’innombrable dels socialistes ja havia sortit dues vegades a la conversa, o potser perquè realment Pellicer havia collat al candidat socialista, Pérez es va passar de frenada, acusant al seu contrincant d’haver escampat a facebook un rumor sobre la seva vida privada que ja no cal repetir perquè és de tothom conegut. Si per antena va ser una situació molt violenta, pels qui ho van viure en directe encara més. La Gemma es va veure obligada a tancar els seus micròfons però no va aconseguir fer-los callar. Els hi va cridar repetidament l’atenció però ells continuaven encesos, especialment Pérez que no parava de repetir “Amb la meva família no s’hi juga”. Pellicer replicava tot dient “perdoni, però que s’ha begut l’enteniment?”. L’embolic era de tal consideració que la moderadora, amb molt bon criteri, va decidir passar a publicitat per intentar reconduir aquella situació fóra d’antena.

Del moment “facebook/I like/plantxasso” del debat -com ja se l’ha batejat a la xarxa- em quedo amb alguns elements que potser s’escapen a la majoria de mortals i amb els que només ens hi fixem els de la professió. En el moment que la Gemma fa la pausa publicitària, la sintonia electoral de la SER sona durant molt de temps. Concretament un minut i cinc segons. Això és un disbarat i més a la ràdio i en un debat electoral on el temps és or. És fàcil deduir que amb tanta música per antena, a l’estudi hi està passant alguna cosa, que la discussió continua de manera acalorada. I el tècnic, és clar, que l’últim que podia imaginar és posar publicitat enmig d’un debat electoral, comença a buscar  quatre falques per guanyar temps. I finalment, quan se’n surt, el primer anunci que punxa és el de l’ONG Intermón Oxfam. El simbolisme d’aquesta falca és brutal. El locutor només començar diu “cada minut cent persones s’enfonsen en la pobresa”. I tot just  l’últim minut de ràdio que l’oient havia pogut escoltar, havia viscut en directe com dues persones -possiblement les més importants de la vida política del món de Reus- s’havien enfonsat en la misèria del retret i de la desqualificació personal. Hi ha casualitats que semblen fetes expressament.

Una altra curiositat que en aquest cas ens ofereix la notícia del debat emesa per Canal Reus. La tele local va captar nítidament el moment “facebook/I like/Plantxasso” de Lluís Miquel Pérez i es va emetre íntegrament al notícies. Al darrera del candidat socialista hi podem veure al periodista-àrbitre de reusdigital, Enrique Canovaca, i a l’assessora de Pellicer, Laia Solanellas, parcialment tapada pel polític. La cara de badoc que posa Canovaca mentre Pérez va engegant la seva acusació contra Pellicer és antològica. No dóna crèdit al que està vivint. Solanellas, en el seu correctíssim paper d’assessora convergent i malgrat que no s’acabi de veure prou bé, articula una expressió d’indignació, com volent dir “Que diu ara aquest home?!?!?!”. Recomano la visió d’aquest moment històric de la ràdio i de la televisió local. ( http://www.canalreustv.cat/noticies/detall.php?id=2808 ). A Canovaca al final se li acaba escapant una rialla, tot i que interiorment segurament no devia saber si riure o plorar. Després d’aquesta crisi durant la pausa la Gemma va considerar necessari evacuar parcialment l’estudi per evitar mals majors i no posar en perill la integritat dels assistents.

D’aquesta qüestió, que ha estat àmpliament comentada al Món de Reus durant les últimes hores, només voldria fer algunes humils consideracions. Ser alcalde de Reus és dur, duríssim. Estàs exposat les 24 hores del dia als focus de l’opinió pública. I la nostra ciutat no deix de ser, conceptualment, un poble des del punt de vista social. Això vol dir que el rumor i la calúmnia són a l’ordre del dia. La fórmula del “M’ha dit un que li han dit” pot acabar construint una perversa fantasia a partir del no res. I les víctimes propiciatòries són les que tenen una projecció pública, especialment de l’àmbit polític i associatiu. Si haguéssim de donar versemblança a tot el que arriba a les nostres orelles, aquest blog s’hauria de titular “El món de Chicago anys vint”. El rumor existeix i la propagació és evident. Per això s’ha de comprendre que Pérez espòs i pare de família acabi explotant. Em diran que tot això ja va amb el sou. Però certament tot té un límit. El problema és que Pérez explota en el moment i en el lloc més inoportú acusant de tot plegat a qui -n’estic plenament segur- no en té cap culpa ni responsabilitat. Carles Pellicer seria incapaç de fer córrer cosa semblant.

La segona part del debat va ser molt diferent. Naturalment hi va haver enganxades, però les lògiques i comprensibles . Fins i tot diria que hi havia ganes per part de tots de relaxar l’ambient, coincidint fins i tot amb algunes propostes i fent-se gràcia mútuament quan a Pellicer se li va escapar en ple discurs un “cony” col·loquial i simpàtic que Pérez va relativitzar apuntant “això són coses del directe”.

He deixat pel final la pregunta del milió: qui va guanyar el CARA a CARA? La majoria de mitjans atorguen el triomf a Pellicer i consideren que Pérez va sortir-ne derrotat. La meva classificació és una altra. La victòria va ser per la SER i la Gemma Torrents. Van aconseguir convertir-se en el centre de l’atenció informativa abans, durant i després. Aquest és el gran objectiu d’un mitjà de comunicació i Ràdio Reus ho va aconseguir amb solvència. Hi ha algú que ha catalogat el debat com una mena de SÁLVAME DE LUXE. Em sembla d’una frivolitat extrema. La ràdio va fer una feina impecable a diferència d’alguns programes televisius que, precisament, viuen únicament del ridícul dels personatges que fan sortir davant de les càmeres. I qui va perdre? Doncs crec que hi vam perdre tots, absolutament tots els ciutadans. La primera part del debat és un grandíssima crida a l’abstenció el proper 22 de maig. I des d’aquest punt de vista cal una reflexió profunda i serena de totes les parts implicades. El Món de Reus la necessita.

Recomano, com no podia ser d’altra manera, que escoltin la totalitat del debat que se’l poden descarregar a la pàgina http://podcast.radioreus.com/ . Un altre gran moment de ràdio d’aquest incomparable #reus22m.



El CARA A CARA de la SER al Twitter (2a part)

Imatge del debat al delcamp.cat

(Aquesta crònica és complementària del CARA A CARA DE LA SER A LA RÀDIO)

Aquest divendres al matí a la Cambra vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una trobada comercial amb una delegació d’empresaris de Bahía Blanca. Aquest municipi argentí fa anys que està agermanat amb Reus gràcies al bon fer del Carlos Iaquinandi, impulsor del Centro Latinoamericano i home de ràdio com ho demostra, encara avui, davant dels micròfons de Punt 6 amb el seu històric CUANDO LA TIERRA SE HACE CANTO. El Carlos és originari, tot just, de Bahía Blanca i d’aquí la vinculació del Món de Reus amb aquesta població.

Precisament durant la conversa amb els emissaris argentins, aquests van destacar com de bonica és la nostra ciutat. I ho van manifestar d’una manera ben curiosa, amb aquella manera tan característica de parlar dels argentins que sembla que s’arrosseguin com si ballessin un tango. “Celebramos enormemente descubrir como los reusenses han sido capaces de hermosear el centro de la ciudad”. Això “d’hermosear” em va semblar extraordinari, una cosa així com l’equivalent argentí al nostre “Fem Goig”. Però tot plegat ho van deixar anar mentre un servidor, de cua d’ull, seguia les piulades del CARA A CARA a Ràdio Reus i especialment la baralla dialèctica que els piuladors m’anaven relatant. RAMOSSALVAT va enviar una piulada definitòria: “Moments de molta tensió. Pérez i Pellicer es segueixen insultant fora d’antena.” Si els argentins arriben a veure i sentir allò segurament s’haguessin repensat això de “l’hermosear”. Sort que no tenien una ràdio a la vora.

EL DEBAT, PIULADA A PIULADA

La SER, conscient de l’expectació que sempre aixeca el CARA a CARA, comença a escalfar l’ambient a la prèvia. Quinze minuts abans de l’inici deix anar la següent piulada:  “A 15 minuts del primer i darrer enfrontament entre Pérez i Ballesteros en aquestes municipals a la SER.” Caram! No és el que m’esperava. Però tenint en compte la manifesta rivalitat entre els alcaldes de Reus i Tarragona la proposta radiofònica és prou atractiva. Més tard comprovo que es tracta d’una confusió. Això de programar tants CARA A CARA seguits a la SER –a les nou havien fet el de Tarragona- provoca aquestes coses.

Iniciat el debat l’emissora comença a introduir piulades amb els ítems i les valoracions d’un i altre candidat. Infraestructures, equipaments de caràcter social, i les primeres acusacions, les que vessa Pellicer per l’alt endeutament -segons ell- de l’ajuntament, amb la petició de l’auditoria de comptes. Pérez el replica amb contundència amb una piulada de la SER “Pellicer diu mitges veritats, per no dir que menteix”. Pérez defensa que l’ajuntament és el setè en el rànquing de transparència. Això vol dir que enguany anirem a la UEFA, penso. I d’immediat en un missatge del PSC citen al seu candidat amb una frase contundent “És un orgull endeutar-se per aconseguir que els nens de Reus tinguin escoles”. A la ràdio se n’adonen que la cosa s’escalfa. I envien el següent missatge per enganxar al piulador ocasional “Puja el to del debat! Pellicer “ens hem endeutat fins les orelles i hem condicionat el futur. Calia fer la nova fira?”

En aquest punt, i replicant a Pellicer que afirma que l’edifici Tecnoparc no és dins de la ciutat, el PSC recull una declaració de Pérez “El barri Sant Josep Obrer també és Reus!”. Que li preguntin a l’Alegret del PP. Dijous va portar tota la banda de timbals del barri a l’enganxada de cartells i diumenge hi va anar a fer una paella amb amics i militants. Que vigilin un i l’altre que si continuen així encara en diran “El Barri de Santa Alícia obrera”.

Un dels periodistes que segueix el debat en directe a la ràdio aporta un comentari de qualitat. És el Toni Ramos, del Més Reus “Pellicer domina el debat i Pérez només diu no. I Pellicer hauria de deixar de parlar de pessetes, que fa 10 anys que anem en euros!”. El que no sap el bon jan del Toni és que Pellicer es va fer farts de tornar el canvi en pessetes quan regentava la històrica Barnicícola de l’avinguda Prat de la Riba. D’aquí li deu venir el deix. Mentrestant el Jordi Cartanyà, l’inquiet periodista montblanquí artífex d’algunes de les pinzellades més artístiques de la festa de Sant Jordi del seu poble, descriu els àgils moviments de la moderadora “Gemma Torrents ha demanat a Carles Pellicer que cedeixi part del seu temps a les intervencions de Lluís Miquel” piulant a continuació una frase del candidat socialista “Sembla mentida que per dir mentides faci servir tant de temps”. Com s’hi fossin a l’escola Pellicer s’hi torna com ens revela novament Cartanyà: “Carles Pellicer assegura que no diu mentides!” És una resposta previsible. I amb això arriba JM Agell, el pulmò convergent, apuntant una de les frases del seu líder “Pellicer retreu ara la decisió de canviar la fira de lloc “Ara tenim problemes per pagar-ho i ho han de pagar els ciutadans” . Aviso. Un servidor prou feina té amb la hipoteca. Que no em passin ara el rebudet del palau de fires. La SER insisteix amb l’acusació de Pérez “vostè diu mentides Pellicer, hauria de conèixer els comptes”. I a l’Agell el traeixen els colors “Pellicer domina el debat i Pérez només diu no”. Curiós. A Reus n’hi ha que a l’alcalde li diuen el SISÍ per la seva afició a les respostes afirmatives. L’Àngel IRAONIA, renom d’un reusenc extraordinari, adverteix “Això s’anima” i ho corrobora el Cartanyà apuntant “Als tertulians els han hagut de baixar els micros com a mesura extrema perquè no atenen a raons de moderació”. Així ho referma la mateixa CADENA SER “La intensitat del debat es tan gran que s’ha hagut de fer una pausa amb un reportatge social per reprendre el cara a cara”. El reportatge social en qüestió és una enquesta on una sèrie de ciutadans hi diuen la seva sobre la ciutat. “Arriben noves propostes i amb to més seré. Coincideixen en creació d’empreses dins l’apartat de mesures socials.” explica Cartanyà que també apunta que “Pellicer esgota el seu temps al límit mentre Lluís Miquel Pérez esgrimeix el llibre que conforma el seu programa electoral.” El PSC, que limita les seves piulades als impactes del seu líder, destaca “Tenim una capacitat de solvència econòmica que podem baixar els impostos a les persones que mes ho necessiten” i la SER ens ofereix la rèplica de Pellicer “Senyor Pérez, perquè no ho ha fet abans?”. El Toni Ramos del Més Reus treu punxa a la dialèctica del candidat socialista “la resposta preferida de Pérez és “no digui mentides”. És com el “quicir” del Núñez.”. Pellicer també té frase preferida “em deix parlar” . I és aquí quan salta la guspira que encendrà el debat. Cartanyà ens descobreix l’acusació de Pellicer “vostè ha creat un efecte crida amb la immigració donant facilitats en empadronament”. I Pérez s’hi torna “vostè ha caigut en lo més baix utilitzant els arguments de Plataforma per Catalunya” apunta Cartanyà, ho ratifica la SER i s’hi abona el PSC que torna a insistir en la frase preferida de Pérez “Menteix repetidament Sr.Pellicer”. És aquí quan el candidat socialista comença la seva llarga llista d’acusacions -duríssimes- contra Pellicer. SER “Pérez a Pellicer: M’ha decepcionat com a persona… amb la meva família vostè NO JUGARÀ mai!” . Cartanyà “Pérez acusa a Pellicer de calumniar-lo havent dit que s’havia separat de la seva dona i que estava amb una immigrant.” I salta a la palestra el Guillem Ramos-Salvat, centrat fins aleshores en el twitter oficial del delcamp.cat apuntant des del seu compte personal “S’embolica el cara a cara”. El PSC subscriu les acusacions del seu candidat “Pellicer es còmplice de les mentides vessades sobre mi, la meva família i la immigració a Reus. Ho puc demostrar.” I Cartanyà ens informa d’una mesura dràstica  “Gemma Torrents ha interromput als tertulians perquè el debat ha arribat al terreny personal i fet un guirigay”. Morillas, enginyós activista d’una ONG de referència a la ciutat, deix anar “S’esmolen els ganivets al cara a cara” i Ramos-Salvat conclou “La pobre Gemma ha hagut d’anar a publicitat”. La SER també ens ho diu “Aprofitem al pausa per baixar el to i parlar del que toca”. Però el to cal deduir que no baixa ja que Ramos-Salvat ens descobreix que a l’estudi hi ha “Moments de molta tensió. Pérez i Pellicer es segueixen insultant fora d’antena”. “La Torrens els ha de renyar” apunta Cartanyà rematant “Toc d’atenció important als tertulians perquè se cenyeixin a lo estrictament polític i al programa enlloc de lo personal”. I Morillas, que se’ns descobreix com un fi estilista de la ironia, deix anar “Quan diu Forges que Reus es la ciutat amb més frikis per metre quadrat de la península serà per alguna cosa.”

El debat circula a continuació per qüestions econòmiques  centrant-se en l’atur o la implantació d’empreses com ara el Corte Inglés que Pellicer, segons apunta la SER, considera “que ha anat a Tarragona per la burocràcia”. El PSC reforça, a la xarxa, el missatge del seu líder “CiU té un programa electoral que sembla la carta als reis mags”. I en aquest punt voldria obrir un parèntesi. (Ja que aquest blog no se’l llegeix canalla ja ho podem dir: els reis d’orient enguany van ser el Pepe Jofré -candidat de CiU-, el fill de l’Eduard Ortiz –gairebé res- i un xicot de color negre que em va semblar que era el Jaume Vendrell mascarat. Si realment el programa de CiU és una carta als reis em sembla que el PSC s’endurà tot el carbó.) Tanco parèntesi.

A l’estudi de la SER, no cal dir-ho, hi ha els respectius equips del candidat. I davant de l’espectacle relatat, Ramos-Salvat ens dóna una imatge molt il·lustrativa “La cara del números 2 i 3 de la llista socialista -Lamas i Pallarés- es un drama ara mateix”. Potser fent examen de consciencia Cartanyà ens apunta que  “Pérez demana disculpes per si s’ha excedit en el que ell considera una defensa de la seva família”. I la periodista més PUNTaire, la Núria Roca, que encara no havia piulat, subratlla “Mira que haver d’apagar els micros perquè no callen…, ja es trist ja”.

Una nova pausa, aquesta d’obligat compliment. Cartanyà ens ho explica ”Informatiu de la una del migdia i el debat es reprèn en 7 minuts”. I quan hi tornen el PSC carrega novament amb el contingut del programa “Pellicer s’ha presentat al primer debat sense el programa electoral de CiU. En tenen o ens copien el nostre?”. I com de vegades passa en el twitter, especialment en dies de tanta intensitat com el relatat, apareix en la seqüència de missatges un que no té res a veure amb el tema que ens ocupa. El signa el Ton Aymemi i diu “Japón ordena parar la nuclear de Hamaoka por las dudas sobre como resistiría un terremeoto.” L’associació d’idees és obligada. Com el terratrèmol polític a la ciutat continuï amb aquesta intensitat, el Zapatero farà parar la nuclear d’Ascó no fos cas que l’onada sísmica del món de Reus arribés a la planta atòmica de la Ribera. Ramos-Salvat fa el minut i resultat “Pellicer després de guanyar en el cos a cos a la primera part es sent més suelto i fins i tot cola alguna paraula poc convergent”. S’incorpora a la xarxa el consultor Menduiña al qui es trobava a faltar “porto 3 minuts escoltant el debat i pateixo per la Gemma Torrents. Anims!” .“No patiu, disfruteu que aquesta dona es creix amb l’adversitat” remata el Cartanyà. Hi estic d’acord. La periodista selvatana sempre els ha tingut molt ben posats. Els auriculars, és clar. L’altre Ramos, el Toni del Més Reus, continua en el seu paper d’analista “Greu error estratègic del PSC en buscar la virulència en el cara a cara. Pérez no remunta i Pellicer treu pit.” I es veu que finalment -ja ha costat- “Els tertulians han entrat en raó i accedeixen a seguir els temps i torns d’intervenció que els demana Gemma Torrents” piula el Cartanyà. Menduiña troba a falta “un PROUPROUPROU tipus Cuní”. Un prou que potser hagués fet falta per aturar un altre debat incendiari, el de la capitalitat. Menduiña diu “Perez afirma que Reus ha d’exercir de capital i ho fa, segons ell, amb Sagessa i amb Nespresso.”. I la Neus Gallego li tira un cable al seu candidat “el Pellicer es pitjor que el Núñez amb els euros, només pensa en els diners pels compradors de la comarca”. És la segona vegada que en el debat es cita al Núñez i això que en cap moment s’ha parlat de la zona comercial del Pallol. La SER informa de la rèplica de Pellicer “Som capital, però NO GRÀCIES a l’ajuntament si no a tota la ciutat”. I Ramos-Salvat es confessa a la xarxa “Jo que sóc de guerra... ho he passat malament quan s’han cridat els dos caps de llista. Ara tothom més tranquil. Però més avorrit.”. La SER s’abona al tema capital “Perez repta Pellicer a que defensa la capitalitat de Reus en la llei de vegueries.” I el Cartanyà ens confirma el que ja és una evidència a orelles de l’oïdor “Per fi un debat endreçat… a 6 minuts d’acabar.” A bona hora, penses. Però tot i així les ganivetades continuen anant de banda a banda de la taula “Pellicer a Pérez: vostè es va vendre la capitalitat de Reus en una reunió a l’AP7 amb Tarragona”. El PSC remata “El Pellicer s’està ennuegat, se li ha travesat alguna cosa?”. I Pérez, que ja fa temps que té travessat al Ballesteros, diu segons apunta el Toni Ramos “he aconseguit que Tarragona no sigui capital de la veguería”. Ramos Salvat fa la gràcia “Pellicer cola alguns adjectius en el seu discurs final…però no cola el lema de campanya de CiU –ambilusió-.”. I finalment s’acaba el debat com informa Cartanyà “FI DEL CARA A CARA DE SER CAMP DE TARRAGONA A REUS”. I ho escriu així, en majúscules, com si volgués que se sentís més alt i més fort. Devia tenir ganes que s’acabés. Ramos-Salvat ens dóna una dada interessant des del mateix estudi “Torna la cordialitat entre els dos caps de llista després de tancar els micros. Estrany.” Estrany? No en té res d’estrany. D’això se’n diu, precisament, política. I no els hi estranyi, fins i tot, que acabessin dinant junts. Si ja ho dèiem l’altre dia a propòsit del Consell d’Infants, SOM COM A NENS.

Per cert, just acabat l’allau de piulades sobre el debat apareixen a la xarxa Benach i Cortadelles que fins aleshores han estat missing. Diria que no ha estat casualitat. Per mi que havien estat entretinguts, fins aleshores, escoltant Cara a Cara –ells dos- un programa de ràdio. I segur que no era la Competència a RAC1.

La Bella i la Bèstia "se cruzan en Punt 6 Ràdio"

D'esquerra a dreta la Bèstia Ramos-Salvat, Fornós, la Bella Alegret, Carrión i F.Gras III

Encara que sembli mentida divendres passat hi va haver més emissions radiofòniques al Món de Reus al marge del CARA a CARA de la SER. El locutor-cuiner de Punt 6 Ràdio, Jordi Escoda, va convidar a l’equip mèdic habitual per examinar a la candidata del PP Alícia Alegret. L’equip mèdic en qüestió el formen el periodista de llarg recorregut Joan Carrión, que en aquestes entrevistes als caps de llista xala tant o més que el Tàpias a les conferències del Círcol. L’altre dia Carrión va sotmetre a un autèntic tercer grau al Cortadelles intentant treure l’entrellat de les cèlebres Torres Bergadà, com anomena el poble el pla especial que es vol executar a l’antiga Pich Aguilera, a tocar del vell hospital, i que contempla diverses construccions de gran alçada. Al costat de Carrión hi havia el periodista del Diari de Tarragona, Francesc Gras, a qui a partir d’ara anomenaré com farien als Estats Units “F.Gras Tercer”, atenent la coincidència de nom i cognom amb el seu avi, el prestigiós oftalmòleg i cronista ciutadà, i el seu pare, també oftalmòleg i distingit president de la Societat el Círcol. I el tercer element d’aquest equip el formava Guillem Ramos-Salvat del delcamp.cat. Aquest maspujolenc és un personatge a tenir molt en compte, i que ha revolucionat el món del periodisme local també gràcies al seu domini de les xarxes socials. A la seva singular aparença física, amb cabellera i barba de dimensions considerables, s’hi afegeix una manera de fer desacomplexada, sense càrregues de cap tipus atenent que ell és el director del seu propi mitjà. I actua fins i tot de vegades amb un cert punt d’inconsciència pròpia de la seva insultant joventut. En aquest sentit no cal patir, ja sabem que la joventut és un mal que es cura amb els anys. Dijous Ortiz, tot referint-se a la seva relació amb els mitjans de comunicació i els seus professionals, va tenir paraules duríssimes pel Diari de Tarragona i -entre línies- també es va entendre perfectament una estirada d’orelles al mateix Ramos-Salvat. Aconseguir això amb tan poc temps d’exercici professional també té el seu mèrit.

I és aquí on residia precisament el morbo del programa. La coincidència d’aquests destacats personatges del Món de Reus. D’una banda, l’artista, la vedette, la bella de la política local, Alícia Alegret. I de l’altra, la bèstia periodística de la “canallesca” més nostrada com és el Ramos-Salvat. Ambdós ja havien tingut també alguna enganxada en la distància arran de la cita que la candidata popular havia fet a la seva conferència al Círcol d’un llibre del reusenc Josep Maria Fontana, persona vinculadíssima amb l’antic règim i destacat membre de falange. El llibre en qüestió es titula “Dos trenes se cruzan en Reus” i Escoda, a qui li agrada amanir els seus plats radiofònics amb condiments potents, volia provar si els altres dos trens -Ramos i Alegret- més que creuar, topaven en directe a la seva cuina de Punt 6 Ràdio.

D’entrada, però, Ramos-Salvat semblava que s’amagués sota la taula, no se’l sentia. Mentrestant Alegret feia i desfeia amb aquella gràcia natural que la caracteritza i amb el domini absolut que té del llenguatge radiofònic gràcies a la seva dilatada experiència en el mitjà. Només començar, la conversa es va centrar en el que Ortiz havia apuntat el dia abans al Círcol, el pacte secret i signat que tindria l’alcalde amb López Mallol a esquenes d’alguns regidors populars com pot ser la mateixa Alegret. L’Alícia va explicar que, a l’assabentar-se de la notícia, ho havia preguntat al mateix López Mallol i aquest havia negat taxativament aquest extrem. Era previsible la negació. La candidata popular va reclamar a Ortiz que “si el document existeix i està signat, que l’ensenyi si us plau”. Carrión, que és un gat vell, en va deixar anar una de bona “escolti, tampoc ens hem d’estranyar tant de tot això que va dir l’Ortiz. Al cap i a la fi el pacte tàcit de l’equip de govern amb el PP ha existit sempre”.  En això del periodisme local, queda clar que la veterania és un grau. A continuació F.Gras Tercer li va preguntar per la seva meteòrica evolució dins del grup municipal. Un fet sorprenent tenint en compte que els inicis no van ser massa reeixits “Al començament de la legislatura em vaig quedar embarassada -explicava Alegret- i veient que en funcions de regidora tenia menys feina i responsabilitat que durant tots els anys que vaig estar fent d’assessora del grup municipal, em vaig plantejar que quan tingués la criatura i les hormones tornessin al seu lloc, abandonaria la política local”. Això de les hormones ho vaig trobar sensacional. López Mallol deu maleir, encara avui, les ditxoses hormones i de la manera com van tornar a reubicar-se en el cos estilitzat de la candidata.

També va sortir a la conversa la criminalització que Lluís Miquel Pérez havia fet, repetidament, de la possibilitat que es produís un pacte CiU-PP després del 22 de maig. Alegret va revelar que la nit anterior, al mateix Mercadal, “l’alcalde em va venir a saludar molt efusivament”. Com si ho veiés. Però Pérez, enlloc de petons i abraçades es va trobar amb un moc de la candidata popular “Lluís, no em sembla normal que hagis dit això” li va respondre Alegret. L’alcalde devia quedar distret. Precisament sobre possibles pactes la candidata popular va apuntar que no descartava una sòciovergència, un govern PSC-CiU “que no vol dir –va precisar- un acord entre Pérez i Pellicer”. Per tant, implícitament Alegret apuntava la possibilitat que un dels dos acabi desapareixent del mapa en funció dels resultats del 22 de maig.

Després va parlar d’economia i de calaixos buits “si no troben finançament per acabar els pisos de protecció oficial de Sant Josep obrer, quina ciutat ens està deixant aquest equip de govern?” va apuntar Alegret demostrant aquesta obsessió per un barri obrer que -sembla- forma part de la seva estratègia electoral. Els timbalers que l’acompanyaven dijous a la nit eren procedents d’aquesta zona de la ciutat. I sobre el tema de les “pessetetes” –com el definia Pellicer al Cara a Cara- Alegret també es va apuntar a la necessitat de fer una auditoria –el candidat convergent, més “in”, en va dir Due Diligence- recordant que compta amb l’assessorament del regidor Joan Gallardo que plega després de 16 anys al consistori reusenc. Em permetran que faci un parèntesi per recordar una anècdota d’en Gallardo Algueró. L’any 99, en aquell inoblidable PERTOT A REUS a Canal Reus, el meu company de viatge televisiu, l’home meravelles Santi Suárez-Baldrís, va tenir l’ocurrència d’entrevistar al plató a “altres” regidors de l’ajuntament fugint dels caps de cartell. Un d’ells va ser, precisament, el regidor popular. I vam voler fer una enquesta de carrer, ensenyant foto i tot, per saber quin coneixement en tenia la població. Ningú sabia qui era aquell home a excepció d’una mena de rodamón que en aquella època tombava per la ciutat. Per entendre’ns, era com #theobserver però un pèl més desendraçat. Ell ens va dir que sí que el coneixia, i quan vam insistir per saber exactament de què, ens va dir “És necessari que ho reveli?” Ho vam deixar aquí no fos cas que tinguéssim alguna sorpresa.  Aquella experiència, que vam repetir amb d’altres regidors, ens va servir per comprovar com d’ingrata i anònima pot ser la vida d’un polític quan és a l’oposició municipal on hi fa tant, tantíssim fred.

Mentre Ramos-Salvat continuava sota la taula o s’havia convertit en estàtua de sal davant de la candidata popular (pels oients això era una incògnita) Carrión li va treure el tema de la revisió del Pla General. Alegret va disparar amb bala “No entenc com s’ha d’agafar un arquitecte de fóra, vinculat a GUPSA, i a més llogar unes oficines del col·legi d’arquitectes, el president del qual és el regidor Jordi Bergadà. Formalment aquestes coses són molt lletges.” De l’arquitecte en qüestió, l’Anton Pàmies, també en va parlar. Pàmies, s’ha de dir, és un dels millors professionals del seu sector a la nostra ciutat, amarat també d’una profunda estimació a la ciutat. Des d’aquest punt de vista és tota una garantia d’eficàcia i responsabilitat. Alegret va dir que volia parlar amb ell per saber exactament sobre si el model amb el que s’està treballant és el de “la ciutat dels pisos oficials, de les torres, dels jardins o dels carrils bici”. Durant aquesta exposició va confondre durant un instant el cognom de l’arquitecte i enlloc de Pàmies va dir Tàpias. Queda clar que l’ombra de l’ínclit personatge plana, i de quina manera, en aquesta campanya electoral. I també va parlar d’Innova i va dir que “Ens hem polit el cash polling de totes les empreses municipals”. Jo, la veritat, aquesta mania d’utilitzar anglicismes en política i més en campanya electoral la trobo fóra de lloc. Què vol dir que s’han polit el cash polling? Quan m’ho pregunti la meva mare, què li explico?

I finalment va aparèixer el Guillem Ramos malgrat que un servidor creia que havia marxat a fer el cafetó al bar Miami del raval. I li va fer una d’aquelles preguntes contundents, directes, agressives. Allò que el Monegal en diria “una mossada”. Imagino que l’Alegret devia quedar esgarrifada davant la profunditat de la qüestió “Què en pensa del carril bici del raval?”. Alegret, demostrant cintura, es va refer d’immediat de l’impacte de la pregunta i va respondre amb agilitat “No m’agrada el carril bici del raval. Al meu fill de 2 anys i mig no el posaria mai amb un tricicle passejant-se per aquí. Aquest carril és l’enèsim capítol de la picabaralla ORTIZ-PARIS.” I Carrión va rematar “Escolti, però tot això d’aquest carril bici es va presentar amb un silenci espaterrant de l’oposició, no?”. I em va semblar, novament, que la veterania periodística tornava a emergir amb solvència en aquella tertúlia.

I finalment va arribar el moment que esperava, el del llibre del Fontana, els dels trens que es creuen a Reus i que, jo confiava, que topessin amb força davant dels micròfons de Punt 6. Alegret, però, tenia la resposta amanida i a punt per servir “Miri, a Reus la història no només l’ha escrit la gent d’esquerres. La meva mare sempre em deia que mirés altres lectures de la nostra història. I això és l’únic que em va moure a llegir un fragment del llibre que apel·la a l’orgull de ser de Reus”. Però Ramos-Salvat, que per fi s’havia tret la son de les orelles, va elevar el to del debat apuntant “Però aquest home va ser el fundador de les JONS, i té un currículum de sang important”. I aquí l’Alegret és va encendre “Miri, si hem de mirar els currículums de sang de tothom traiem al Prim del saló de plens, l’estàtua de la plaça i amaguem la mòmia”. Fot-li que és de Reus! vaig pensar. Al Prim no el deixen descansar en pau. I a la mòmia, que fa poc va treure el cap per contraprogramar la inauguració del Corte Inglés, encara menys. En tot cas l’Alegret va demanar que no se la criminalitzés per aquests detalls apuntant que ningú com ella està contra els governs totalitaris i recordant, en un testimoni de debò colpidor, que el seu avi patern va morir al camp de concentració de Mauthausen.

En tot cas, amb els trens estacionats a l’andana, la conversa a partir d’aquest moment va ser plàcida i generosa. Alegret també va apuntar alguna cosa sobre la rebaixa del pressupost de la festa major per prioritzar d’altres despeses socials  “Si l’esquerra no ens hagués deixat els calaixos buits, no hauríem de retallar la festa major. La prioritat ha de ser l’atenció a les persones.“ I al final fins i tot es va permetre algunes riallades amb el Ramos-Salvat que li va donar la raó en algunes qüestions. El periodista maspujolenc va confirmar que, contràriament al que algú havia difós, els acompanyats d’Alegret a l’inici de campanya eren de Reus i no els havien portat en autobús de València. I també va confirmar, per satisfacció de l’Alícia, que al costat de la bandera espanyola que acompanyava als populars aquella nit amb el López Mallol fent de director de la banda municipal n’hi havia una de catalana. De fet Ramos-Salvat, potser ja seduït per l’encant de la candidata popular en les distàncies curtes, em va deixar anar una que em va sorprendre “Hi ha una enquesta que diu que un tant per cent de votants del PP estaria a favor de l’Estat propi”. Això és com dir que entre els Irreductibles reusencs de l’Andreu, Esporrín, Gibert i companyia n’hi ha que estan a favor de “Una grande y libre”. Però de fons el F.Gras Tercer anava dient que sí, que l’enquesta existia. Sens comentaris.

Amb tot, i tement que l’olla no s’acabés sobreeixint, Escoda va decidir tancar el foc i emplaçar als convidats a la propera sessió que serà amb Carles Pellicer. Veurem si Guillem Ramos-Salvat també li pregunta pel carril bici del raval. En tot cas del facebook sí que valdrà més no parlar-ne o algú encara encetarà el seu currículum de sang a Punt 6.

L'Eduard Ortiz ha ressuscitat

Eduard Ortiz entrant al salò de ball del Círcol (El Punt)

Un dels articles més llegits -no sé si també celebrats- d’aquest Món de Reus és el titulat “La Funció de l’Agonia de l’Eduard Ortiz”. No ens hauria pas de sorprendre. La sang aliena i la desgràcia de l’altre -no pas la pròpia- sempre han generat en l’ésser humà una certa morbositat, especialment en els àmbits polítics on les desgràcies del rival s’acostumen a valorar com a victòries pròpies. Per això ahir al Círcol es va omplir fins al capdamunt de “reusenques i reusencs del meu cor” (com sovint els defineix l’articulista Anton Tapias), representants d’una excepcional transversalitat política que volien comprovar, amb el seus propis ulls, si després de la Funció de l’Agonia el crucificat Eduard Ortiz acabava ressuscitant. Aquella ganivetada per l’esquena, aquella amargor al sentir-se abandonat pel seu company i amic, aquell lament constant per la confiança traïda. Eren moltes ferides obertes que el respectable volia comprovar en directe si ja havien cicatritzat o, per contra, continuaven supurant.

I els hi he dir que Ortiz, efectivament, va ressuscitar. I ho va fer no pas enlairant-se cap al cel sinó tocant de peus a terra, amb un discurs mesurat, precís, ben articulat, sense alts ni baixos, mantenint sempre les mateixes revolucions, la mateixa cadència, i llençant -especialment cap al final- dards enverinats dels que fan mal i que poden condicionar els debats entre els candidats a partir d’ara, especialment el cara a cara d'aquest migdia a Ràdio Reus. Mai un home de gel com ell ha escalfat tant l’ambient a l’inici d’una campanya electoral. Això d’ahir va ser històric al Món de Reus.

El Saló de Ball del Círcol estava ple com un ou. El protagonista del calvari estava a la presidència escortat a la dreta per l’oftalmòleg Francesc Gras, home de somriure còmplice i constant que exercia de president de l’entitat organitzadora, el Círcol, que ha aconseguit amb aquestes conferències una influència i afluència ciutadana molt considerable. I a l’altre costat, a l’esquerra (curiosament la mateixa posició que ocupava el mal lladre respecte Jesucrist clavat en creu) el coordinador d’aquest cicle de xerrades, l’ínclit Anton Tapias, que es va encarregar de presentar al conferenciant definint-lo amb adjectius diversos  com ara el  Superman Geganter, el Guillem Tell capaç de travessar la poma de la discòrdia municipal o també situant-lo a l’alçada del Flautista d’Hamelin o de Sant Jordi mitjançant unes giragonses lingüístiques que sóc incapaç de reproduir . D’ell –del Tapias- només podem dir que Maquiavel, al seu costat, era un aprenent. Aquest home passa hores i hores rumiant quina una en pot fer per convertir-se, com ja hem comentat en més d’una ocasió, en aquest vell malvat que aixeca passions -i no pas sempre bones- entre alguns dels principals protagonistes de la vida política local. Ahir es pot dir que aquest anhel, aquest desig va arribar al súmmum. Després de la conferència d’Ortiz no m’estranyaria que plegués, que dimitís. L’expectació, l’ambient, el morbo d’això d’ahir -que ell devia viure com l’èxtasi esportiu del Barça de les sis copes- difícilment ho podrà superar mai més.

Ortiz va iniciar la seva exposició fent un relat detalladíssim dels seus vint anys d’activitat municipal. Va ser com un viatge en el temps. Només hi faltaven els Platters cantant “Remember When”. I em vaig donar compte que la vida política d’Ortiz és la meva vida periodística, especialment en el relat de tot el que va fer durant la seva època al Patronat Municipal de Turisme on, durant pocs anys, va compartir responsabilitat amb el seu company de pupitre a la Salle, el Carles Pellicer. Ortiz va generar una excel·lent dinàmica de treball al Patronat, amb el sempre incondicional suport a la gerència del Josep Maria Cabré, que va permetre impulsar aquelles entranyables campanyes dels Divendring i Dissabting, marcar el posicionament estratègic de la promoció de ciutat vinculada al Modernisme, definir el projecte del Gaudí Centre o impulsar aquelles enginyoses campanyes de Nadal com la que va fer possible instal·lar la pista de gel al Mercadal. Això de la pista avui seria inviable atenent la presència constant de #Theobserver, un curiós personatge del que ja en parlaré en una altra ocasió. Van ser anys d’una generació d’iniciatives que vaig tenir la sort de viure en primera línia informativa ja que la ràdio, Ràdio Reus naturalment, conscient del paper de mitjà local que sempre ha exercit aportava el seu gra de sorra entusiasta, col·laborant en els projectes de ciutat, els projectes de tots.

També va parlar de la seva època a la regidoria de relacions cíviques. Allò va ser gloriós. És quan em vaig incorporar a Ràdio Reus a principis dels noranta. Un dels meus mestres, el Magnum de la informació local, Josep Maria Arias (actualment exercint amb eficàcia de director de comunicació de la URV sense el seu característic bigoti de Tom Selleck) em va encarregar el seguiment del moviment associatiu als barris. En aquella època el cap de comunicació a l’ajuntament era un jove Joan Carrión que ahir, present a la conferència, piulava demanant la publicació de les memòries d’Ortiz. Em sembla que Pellicer en pagarà l’edició sencera. Doncs això, fent de regidor de relacions cíviques Ortiz va tenir enganxades memorables amb alguns personatges de la flora i la fauna veïnal. Jo encara conservo molts amics d’aquella època, però s’ha de reconèixer que hi havia personatges que eren autèntiques màquines de fer por com el Paredes, del barri del Carrilet, que tenia una especial fixació amb l’Ernest Benach. Mai com en aquelles batusses veïnals m’he sentit tan a prop de la realitat dels corresponsals de guerra.

Però tornem al que ens ocupa, la conferència pròpiament. Després d’una relació exhaustiva de les moltíssimes coses executades, va arribar el moment que tothom esperava, el de parlar de futur i, molt especialment, el de respondre les preguntes del públic. Quan Tapias va tornar a agafar la paraula per conduir aquest torn d’intervencions, molts dels assistents es van incorporar al seu seient. És aquella reacció, segurament inconscient, que tenim quan anem al futbol i el nostre equip està trenant una bona jugada que pot acabar en gol. El públic esperava precisament això, que Ortiz disparés alguna canonada que foradés la xarxa socialista. I Tapias, a qui ja feia estona que la situació li feia agafar salivera,  li va preguntar per com seria el seu alcalde ideal, el que haurà d’agafar les regnes després de les eleccions del 22m. Transcric literalment les seves paraules: “Els ciutadans necessiten un alcalde que no viatgi gaire, que s’estigui a la seva ciutat, escoltant, atenent, administrant. Que procuri no dinar a càrrec del contribuent. Que no es faci portar en vehicle oficial en viatges privats. Que sempre digui la veritat als ciutadans. Que no els faci passar amb cançons. Que sigui sincer i que no menteixi”. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

També es va atrevir a fer alguns suggeriments a la futura primera autoritat municipal en una relació d’ítems que em va recordar l’entranyable manual dels Consells de Puericultura del Doctor Frías. En aquest cas, és clar, els consells els donava el Doctor Ortiz i es referien a l’ajuntament. “Els propers quatre anys seran de contenció. No hi haurà recursos. Per tant l’equip de govern haurà de fer un exercici de proximitat. L’alcalde hauria de tenir un regidor adjunt que coordini un equip format per tres regidors i dos tècnics que -a full time- es dediquin a parlar amb la ciutadania, a escoltar-la i confortar-la. I amb tot això processar la informació per saber on hem d’anar i què hem de fer.”

Però després de dir que el 22 de maig no votarà al PSC o, millor dit, la candidatura que encapçala Lluís Miquel Pérez –aquí la matisació és important- va fer l’autèntica revelació de la nit. La setmana passada al Tribuna de Canal Reus, quan la Cori Sebastià li va preguntar pel pitjor moment viscut en aquests 20 anys de regidor, ja havia dit que a començament de legislatura, en la negociació del pacte de govern, s’havia plantejat fins i tot plegar, deixar-ho, atenent les circumstàncies que van envoltar aquella negociació. Ahir, però, em va fer el relat amb tota mena de detalls, amb una precisió mil·limètrica. Semblava que ho portés escrit de casa.

Segons Ortiz, el mateix dia que s’iniciaven les negociacions, Ernest París el va citar abans per prendre un cafè en un bar del Mercadal. Durant la conversa el líder d’Iniciativa li va mostrar el seu desig de posar el comptador a zero en les seves relacions personals atenent que els antecedents viscuts amb el seu antecessor, Daniel Pi, havien estat tempestuosos. Ortiz va acceptar aquest tornar a començar. Van pujar a l’ajuntament  i els ecosocialistes es van presentar a la negociació amb quatre representants -“em sembla que hi havia tota l’assemblea d’Iniciativa” va dir amb ironia- i a continuació van demanar, curt i ras, que se’l vetés com a interlocutor socialista. No cal dir que la sorpresa va ser majúscula atenent la conversa prèvia que havien tingut tots dos.  I a partir d’aquí es va desencadenar una crisi que -atenció!- va fer témer per la possibilitat de reeditar el pacte tripartit. I en aquest punt Ortiz va activar la bomba de rellotgeria que portava guardada d’ençà la famosa ganivetada “al veure que l’acord podia perillar vam plantejar-nos governar en minoria amb Esquerra i pactar puntualment amb el Partit Popular. Així ho vam tancar i signar amb el Miquel Àngel López Mallol i em consta que alguns regidors del grup municipal del PP no ho van arribar a saber mai això”. Ortiz, però, s’hi va recrear “Al final no va ser necessari formalitzar el pacte amb els populars atenent l’entesa amb Iniciativa, per bé que en alguns moments d’aquesta legislatura ha quedat clar el suport explícit del PP a alguns dels nostres projectes en la línia del que havíem definit en aquell primer pacte.”

I dit això el Món de Reus –el polític, és clar- va registrar un terratrèmol de 7, 8 o 9 a l’escala de Richter. M’han dit que fins i tot l’espasa del General Prim va trontollar. Les declaracions d’Ortiz desarticulaven de dalt baix l’arenga final que Lluís Miquel Pérez havia fet, 24 hores abans, a la conferència del cicle #reusfutur2015, criminalitzant a Pellicer per plantejar-se governar amb el PP en una ciutat d’esquerres, progressista i lliberal com la nostra. Ja ho diuen que la venjança és un plat que, per fer mal, s’ha de servir fred. Ahir Ortiz ho va demostrar. D’això sí  que se’n diu ressuscitar.

Que comenci l'espectacle!

Pellicer enganxant el primer cartell al Mercadal

Ara fa vuit anys l’inici de la campanya electoral va coincidir de ple amb la Fira festival de Circ Trapezi i, per tant,  l’enganxada del primer cartell al Mercadal es va fer dues hores després de la cloenda de la inauguració. Això va obligar a adequar a corre-cuita la plaça per poder habilitar les cartelleres electorals i per tant l’acte de l’enganxada es va veure condicionat per escenaris, tanques i cables situats en diversos punts del Mercadal. Allà on poc abans hi havien actuat equilibristes, ballarins i trapezistes, hi feien acte de presència una altra mena d’artistes, els del circ de la política local. Va ser aquell any que l’Ariel es va enganxar, amb l’esquena plena de cola fins als calçotets, com un cartell electoral. La imatge de tot plegat fou una mica esperpèntica, fregant el més genuí juantxisme.

Ahir, en canvi, l’espectacle va ser radicalment diferent. Baixava pel carrer de Monterols donant tombs al que Ortiz havia dit poc abans al Círcol, quan em vaig trobar un grup de noies que duien un penis al cap. Vaig tenir un veritable shock pensant a quin partit representaven, però molt especialment, i atenent l’element que coronava els seus caparrons, quin devia ser el lema de la seva proposta electoral. Fins i tot vaig creure que amb tantes candidatures per triar i remenar a les municipals se me n’havia escapat alguna. D’immediat, però, comprovant d’altres elements més definitoris del seu vestuari vaig deduir que ben bé no representaven a cap partit, sinó que tot plegat responia a aquesta mena de litúrgia de dubtós gust estètic que segueix la joventut per acomiadar la solteria. Vaig respirar alleugerit. Només ens hagués faltat això.

Va ser aleshores quan vaig sentir retronar els timbals. Una remor que arribava del Mercadal. Em vaig témer el pitjor. Les declaracions punyents, directes d’Ortiz potser havien provocat la revolta dels insurgents que feien sonar els tambors de guerra contra el poder establert a l’ajuntament. Però a l’arribar a la plaça vaig sortir de dubtes al comprovar que en realitat tot plegat formava part de l’atrezzo d’aquest inici de campanya. I no dirien mai de qui eren els timbals? Doncs sí, del Partit Popular. Per si teníem cap dubte queda clar que l’Alícia Alegret s’ha convertit en l’autèntica vedette de la política local. I com se sap la reina del music-hall, fins i tot ha decidit impregnar la campanya d’aquesta acolorida manera de fer. Els Populars van ser els reis de la plaça. Amb banderes blaves al vent i una d’espanyola –atenció! era constitucional. Ho dic per si els Irreductibles Independentistes ja volien esmolar l’eina- i amb tots els afiliats i simpatitzants coronats amb un bonic barret blau. Fins i tot el López Mallol el duia posat fins a les celles. Al veure’l tan eufòric amb la bandera al vent, em vaig arribar a témer que no s’arranqués interpretant “Ay mi sombrero” al ritme que marcava la banda de Sant Josep Obrer. Sí, ho han sentit bé, la banda d’un barri eminentment obrer acompanyant al Partit Popular. No és pas una dada gens menyspreable. Em va comentar el David “Extraradi” Fernández, l’àcid periodista d’interessants percepcions ciutadanes, que PP i PSC havien coincidit alhora a la mateixa cartellera. I que tots els flashos es van dirigir a l’Alícia deixant en una certa penombra al candidat socialista, Lluís Miquel Pérez. El que deia, en l’actual escenari de la política local l’Alícia és la vedette i fins i tot els focus la segueixen allà on va.

A la plaça em vaig trobar al Francesc Vallès. L’altre dia comentava que el Jordi Lamas té alguna cosa de charmant. Queda clar que li ha donat classes l’il·lustre diputat socialista. És fantàstic com Vallès manté en tot moment la mateixa elegància, presència, distinció i componiment. És igual que estigui al Congrés de Diputats que al Mercadal enganxant cartells o fent campanya al Barri Immaculada. Vallès va i està impecable. Em va comentar el que és una evidència, que fa anys que no es viu una campanya com aquesta. De fet l’ambient o, millor dit, l’ambientàs a la plaça així ho justificava. Vaig preguntar pel Jordi Cervera al qui no veia entre els candidats. Després vaig aclarir que havia preferit enganxar el primer cartell a la Plaça Prim. Cervera és un enamorat del General i del seu simbolisme. La seva frase predilecte, per encendre a les masses, és “Sang del Prim”. Per cert que quan va arribar la seva comitiva, no el vaig saber distingir. I el Marc Arza, l’home de la generació twitter de CiU, va estar molt ocurrent “Com que no va amb banyador no el deus haver conegut”. Per cert que fent-la petar amb  el líder de l’ARA REUS en un moment de la conversa li vaig dir “Carles”. Si les mirades matessin hores d’ara un servidor seria un cadàver. Cervera em va fulminar.

Mentre la feia petar amb el Francesc Domènech de Canal Reus que ja em donava alguna travessa interessant que no revelaré, vaig veure que els de la CORI duien un pallasso i no ho dic pas per l’Ariel, és clar. Em refereixo a un pallasso de veritat que feia diverses creacions jugant amb globus. Diria –si no vaig errat- que era el Pipo, un professional de la matèria al qui un dia vaig veure al Bubbeland, un d’aquests espais per la canalla que s’acaben convertint en una autèntica màquina de tortura pels pares. Vaig trobar molt significatiu el seu fitxatge. Abans per fer gràcia i connectar amb l’elector, l’Ariel tenia mil recursos. Ahir va recórrer a un professional. Tot un símptoma.

Al cap de llista de la CUP, el David Vidal, també anava fent amb las seva gent, banderes al vent. El Miquel Saperas, l’home Avellana (digital és clar), estava com una xiquet amb sabates noves. Als cupaires se’ls veu relaxats, tranquils, molt riallers. De fet han instal·lat el seu local de campanya al local de l’antiga botiga de joguines Guasch del raval de Jesús. Allà de petit m’hi comprava els meus herois preferits, els airgam boys. Els de la CUP, en canvi, hi despatxen les propostes de ciutat que defensa els seu líder, l’increïble home normal.

Als d’Esquerra me’ls vaig trobar a la Plaça Prim. Amb aquesta fal·lera per les guies de ciutat –un producte molt elaborat del que en parlaré en una altra ocasió- sembla que tinguin pressa per arribar a tot arreu. Vaig parlar amb l’Empar Pont. Em  va fer algunes consideracions al meu article sobre l’Afer Alberich. I jo també li vaig dir la meva. La grandesa del món de Reus és que polítics i periodistes puguem parlar amb franquesa, intercanviar opinions dins d’un àmbit de profund respecte i consideració. Aquesta màxima l’Empar l’ha mantingut sempre, malgrat l’especial significació d’alguns temes. I per tant és de justícia reconèixer la seva magnífica predisposició al respecte.

I els de Convergència estaven eufòrics. Entre tanta senyera no vaig distingir la figura del Carles Pellicer. Vaig mirar cap al cel no fos cas que el messies ja estigués levitant. En aquest punt em vaig trobar a l’Hipòlit Montseny. Em va agrair moltíssim l’article que ahir vaig dedicar a la seva sípia i em va convidar a la trobada del Divendres Sant de l’any vinent. Quan ho sàpiga la meva dona estarà encantada. Per fi veurà que ja he guanyat alguna cosa fent aquest blog, un plat de sípia amb patates. Espero que l’Hipòlit m’hi deixi portar la canalla. Aquell dia al menys menjaran calent.

No he parlat de tots els partits. De fet no vaig tenir temps de fixar-me amb l’Ernest París –a qui ahir li devien xiular les orelles després del que vam viure al Círcol-, ni amb els de Solidaritat que van ser els únics on, al seu cartell, s’hi veien tres candidats. Deuen estar d’oferta, tres al preu d’un. Vaig comprovar, també, que la Pepa de Ciutadans continua amb la seva tradició de sortir retratada amb samarreta de màniga curta als cartells. I també l’Albert Tafalla de Plataforma que em va venir a saludar per comentar la jugada. No em negaran que això meu sí que es transversalitat. Al meu costat l’altre Baiges, l’Anton (que naturalment era a la plaça) ja pot plegar.

Però, per acabar, em quedo amb l’escena que vaig viure a la plaça Prim després de saludar al Salvador Palomar i la Montsant Fonts en la seva nova faceta de cupaires. Els acompanyava l’entranyable Isidre Fonts de la llibreria Gaudí que em va confessar que viu amb molta més il·lusió aquestes eleccions que les de fa quatre anys. Si ho diu ell això vol dir alguna cosa important. Així doncs, i mentre apuntava els eslògans de campanya a la meva llibreta de viatge, un parell de joves es miraven els cartells electorals. I van comprovar que n’hi havia un parell que ja eren al terra “O no saben penjar cartells o hi ha molt poc respecte” va dir un d’ells. Per desgràcia era això segon. I en aquest sentit cal demanar respecte per tots i per tothom. Aquesta és la grandesa de la festa de la democràcia. Que alguns pocs no l’acabi esgarrant al Món de Reus, si us plau.

El desfibril·lador del marit de la regidora

El perruquer Manel Oliva i l'aparell desfibril·lador al reusdigital

L’any 1999 Lluís Miquel Pérez incorporava a la seva candidatura a la docent Misericòrdia Dosaiguas. Fins aleshores aquesta mestra d’institut era més coneguda al Món de Reus com “l’esposa del perruquer” del carrer Major -el Manel Oliva- jugant d’aquesta manera amb el títol d’aquella deliciosa pel·lícula francesa “El marit de la perruquera” que va obtenir les simpaties de la crítica i del públic durant la dècada dels anys noranta. De fet recordo que quan es parlava de la possible composició de la candidatura socialista d’aquell any, havia transcendit com un dels futuribles el mateix Oliva que havia obtingut certa notorietat pública gràcies al seu compromís amb la dinamització comercial del carrer Major. La sorpresa, per tant, va ser comprovar com al final qui anava a la llista no era ell sinó ella. I amb els anys Oliva, a l’ombra de la seva esposa, s’ha acabat convertint en el “marit de la regidora”. Un marit, això sí, activíssim, al que sovint veiem donant suport en molts dels actes públics que protagonitza la seva esposa. A mi particularment em satisfà aquesta sintonia que demostra el matrimoni a l’hora de sumar esforços en la representativitat política i ciutadana de la Misericòrdia. Sempre que es cuidin les formes i, especialment, es mesurin les distàncies,  visualitzar el suport constant de la teva parella ha de ser molt positiu no només  per l’interessada sinó també pel ciutadà, que veu com el compromís que adquireixen els seus administradors va més enllà del fet individual per acabar implicant a tota una unitat familiar.

Però el “Marit de la regidora”, a més a més, se’ns presenta sovint com home dinàmic, treballador, que no para mai quiet i que sempre en barrina alguna. Oliva és l’artífex del canvi d’orientació de l’històric cafè del Centre de Lectura, avui convertit en un vesper de dinamització artística i cultural. De fet tampoc ens ha de sobtar. Al seu negoci primigeni, la històrica perruqueria del carrer Major, sempre li ha volgut imprimir un segell d’innovació constant. Fa anys la va convertir en la primera perruqueria amb connexió a internet pels clients. És a dir, mentre et fan la permanent pots viatjar per la xarxa amb el sistema informàtic que trobes a la teva disposició. I aquests dies ha tornat a transcendir públicament per haver convertit el seu establiment en la primera perruqueria cardioprotegida. Canal Reus i Reusdigital tenen sengles notícies penjades a les respectives pàgines web sobre aquest tema que poden satisfer la curiositat del lector/a. Oliva té instal·lat en un lloc visible del seu establiment -com s’hi fos un extintor- una capseta de color groc amb un aparell per identificar sense errades les arítmies que requereixen desfibril·lació i administrar la descàrrega elèctrica quan està indicada. Per fer-ho entenedor, si mentre t’estan fent el color del cabell t’agafa -Déu no ho vulgui- un atac de cor, el Sr.Oliva amb destresa t’aplicarà la descàrrega elèctrica en qüestió. Una acció ràpida, diligent en un cas com aquest et pot salvar la vida. Conscient d’això el mateix Oliva s’ofereix per atendre qualsevol urgència que es produeixi al mateix carrer Major o al Mercadal. És a dir, si t’estàs emprovant la vesta de Setmana Santa a cal Barato i sents una punxada al pit, el Josep Maria Casas o la seva mare, la Misericòrdia Rué, sortiran com un llampec a buscar al Manel Oliva que arribarà a l’establiment amb l’aparell, com si fos un “vigilante de la playa” de terra endins, per atendre’t d’immediat. La imatge, ara que hi penso, seria brutal.

Vagi per endavant que el tema està prou bé i demostra aquest esperit inquiet del perruquer de voler innovar i, alhora, procurar per l’atenció integral dels seus clients, el que sempre és digne d’elogi. Un manera de fer i d’actuar consubstancial al caràcter del comerciant reusenc. Però no em negaran que s’hi pot treure molta punxa al llapis amb aquest tema. M’explicaré. D’entre la distingida clientela del Sr.Oliva s’hi compta el mateix alcalde. Si ha posat l’aparell a les portes de la campanya electoral, volen dir que al perruquer no li fa patir que un dia d’aquests, mentre li retalla el bigotet al Sr.Pérez, no li agafi alguna cosa? Potser el veu alterat, nerviós, i prefereix curar-se en salut.

Val més no cridar al mal temps que tot està prou embolicat i més en qüestions d’assistència sanitària. Ahir llegia al Diari de Tarragona que podrien tancar les urgències del CAP SANT PERE per les tan amanides retallades que també afectaran l’atenció als pacients de l’Hospital de Sant Joan. Per això, amb tot aquest estat d’opinió, s’imaginen que un dia d’aquests tombant pel centre de la ciutat acabes veient com el Sr.Oliva fa anar el desfibril·lador en qüestió aplicant una descàrrega elèctrica a l’afectat de torn? Més d’un, especialment els de fóra vila, quan arribin a casa seva li comentaran a la senyora “Noia, aquests de Reus si que estan malament amb això de la sanitat. Han traslladat el servei d’urgències a una perruqueria del carrer Major”. Poca broma. Quan ens queixem –com fem sovint- de l’assistència a l’hospital ens podem consolar pensant que sempre ens quedarà la perruqueria del Manel Oliva on potser no ens curaran l’arítmia però, com a mínim, en sortirem ben pentinadets.  

Más cornás da la política

Fernández, Pérez i Sanromà al #reusfutur2015

Una atenta lectora m’ha fet notar, a propòsit del meu article a ritme de bolero dedicat dimarts a l’Alícia Alegret, que un dels millors cantants d’aquest estil musical es diu tot just com l’alcalde, Luís Miguel. És ben certa aquesta observació. Però jo sempre he vinculat el nom compost del candidat del PSC amb el món del “toreo”. Fa anys, en un fil directe a Ràdio Reus amb l’alcalde Pérez, va trucar una de les oients clàssiques de l’emissora, la Pilar de Torroja. Aquesta senyora era simpatiquíssima, amb un gràcia natural que connectava d’immediat amb qualsevol dels nostres il·lustres convidats. A l’alcalde fins i tot, en una ocasió, li havia cantat en directe la bonica cançó “Me lo dijo Pérez” que va popularitzar l’Alberto Córtez quan es feia dir Mr.Sucu-Sucu. Doncs bé, al que anàvem. Aquell dia la Pilar de Torroja, emocionada per la interlocució de l’alcalde, el va començar a anomenar Joan Miquel confosa pel nom del seu homòleg a la ciutat veïna, el tarragoní “brillant i radical” Nadal. L’alcalde la va interrompre tot dient-li “Lluís Miquel, em dic Lluís Miquel com el Dominguín, el “toreru”. I per això des de les hores faig aquesta associació d’idees amb el seu nom. Curiosament donant un tomb pel google he descobert que hi ha un torero a Mèxic que és diu igual que l’alcalde, Luís Miguel Pérez. I fins i tot el candidat del CDS de Villanueva del Pardillo té el seu mateix nom. Estava convençut que el CDS ja no existia i si m’arriben a dir que el nom del poble és una invenció del guionista d’una pel·lícula de Berlanga m’ho crec. Però una cosa i l’altra són certes.

Aquesta llarga introducció l’he volgut fer per explicar la impressió que em va produir la conferència del cicle #reusfutur2015 que Pérez va protagonitzar ahir dimecres. Era l’última de les onze sessions –apassionants- programades amb els alcaldables de les municipals al Món de Reus. El candidat del PSC, tot i no vestir “traje de luces de púrpura y oro con medias bermellón –color corporatiu socialista-“ ahir va torejar a la plaça de la Cambra on “La grada lo recibió en silencio, como si esperase algún gesto del maestro”. Al “burladero” hi havia els seus companys de candidatura com ara Pallarés, Martín, Urgellés, Lamas o Guaita preparats per clavar, si fos el cas, alguna banderilla. L’encarregat de fer sonar el “clarín” era el periodista més àcid, el David “Extraradi” Fernández, especialista en percepcions ciutadanes. I en aquest punt es va iniciar la “faena” del “matador” Lluís Miquel.

Després del “paseíllo” de rigor va començar el repertori de “capotazos a puerta gayola” on va defensar l’obra de govern i la feina feta. I aquí va fer la primera “revolera” amb dedicatòria a Pellicer afirmant que “això de crear empreses en 21 dies –com proposa el candidat nacionalista- és impossible, ja que la Paca no t’ho permet”. “La Paca ha dit?” li vaig preguntar al locutor cuiner Jordi Escoda que piulava just davant meu. Doncs sí, la Paca. Però no es pensin que es referís a la Francisca, una suposada funcionària incompetent i dropa que entorpeix la sempre “àgil?” burocràcia municipal. La Paca en qüestió és una llei general, que l’ajuntament no es pot saltar, i que estableix els mecanismes legals per constituir empreses amb un termini mínim que supera amb escreix aquestes famoses tres setmanes. Després a la plaça, i des de los “toriles”, van saltar els braus. Hi havia algun “morlaco” de consideració. Caps de bestiar de la ramaderia de l’Orfeó -Joan Ciurana-, del Col·legi d’Agents Comercials -Ricard Navarro- i del Gremi de la Construcció -Isidre Domènech- i de la mateixa Cambra -Isaac Sanromà-. Pérez se’n va sortir amb solvència, amb alguna “verònica” contundent, i amb “tres gaoneras manejando el engaño por la espalda” que va deixar-los esgotats. Només Domènech, un pèl rebel, el va envestir per l’esquerra al denunciar la dificultat d’entesa que els constructors tenen amb el departament de medi ambient “Costa més parlar amb aquesta gent que amb el bisbat” va etzibar Domènech. Barrejar el Bisbe amb l’Ernest París, encara que només sigui per comparar-los, em va semblar una combinació explosiva. El constructor, que ja va venir el dia de Cortadelles i que més o menys va plantejar una cosa semblant, va recordar que “Això mateix també li vaig preguntar al d’Esquerra i va sortir per pateneres”.

Però Pérez, que és un gat vell en l’art del “rejoneo polític”, va veure clar que havia arribat l’hora de lluir-se. I va aprofitar amb eficàcia l’envestida de la ramaderia local, la de la Cambra. Responent a Isaac Sanromà, que va preguntar per Metrovacesa i per IKEA, el candidat socialista va fer una gloriosa “cadena de pases”. Sobre la inversió de la promotora immobiliària va dir que “amb la quantitat d’acer que aquella gent estan posant allà” podíem esta tranquils, referint-se a l’esquelet del centre comercial que s’està construint. I sobre IKEA va deixar clar que el peix encara no està tot venut, que Reus té els terrenys preparats i que allà on diuen els de Tarragona que hi ha d’anar “Hi ha una verdor que….” sense acabar la frase i donant a entendre que el més calent és a l’aigüera en els tràmits que la ciutat veïna està realitzant en aquest sentit. “Els Suecs diran” va rematar Pérez. Això, és clar, si els d’IKEA no s’acaben fent precisament els suecs ja que aquesta és la seva especialitat.

I va arribar l’hora de la veritat. Hauria d’haver sortit el picador, però ell mateix es va encarregar de clavar totes les piques. I després d’anunciar el “jefe de corriles”, l’àcid periodista David “Extraradi” Fernández el “tercio de varas”, Pérez va entrar a matar a Pellicer. En aquest punt la destresa del candidat va ser d’una contundència desmesurada. Prenguin nota d’aquests “capotazos”: “Els ciutadans de Reus no tenen en gran valoració al Sr.Pellicer, un candidat que té les seves limitacions” , “La seva proposta impossible de crear empreses en 21 dies no és pròpia d’un advocat i parlamentari com ell”, “És pencaire i s’ho curra, però per ser alcalde no n’hi ha prou en ser en dos o tres llocs a la vegada”. En aquest punt vaig pensar que si és cert que és en tants llocs alhora, Pellicer no és ni un candidat, ni un ocell ni un avió, sinó Superman. Però el “maestro” no em deixava temps ni per reflexionar. Com que li havien quedat un parell de banderilles a la recàmara, li va tocar el rebre a l’Alícia Alegret  “I en el cas que pogués ser alcalde, el Sr.Pellicer estaria disposat a pactar amb el PP? Reus és una ciutat lliberal, compromesa amb el país, bressol del moviment obrer, que sempre ha tingut governs progressistes. Els ciutadans de Reus no es mereixen que per factors externs a la política municipal acabin tenint un govern del Partit Popular”. I aquest escenari segons Pérez “És difícil d’imaginar. També per part dels conservadors. Pactaran amb una coalició sobiranista? Això algú m’ho hauria d’explicar”. I després de clavar fins al fons “el estoque” va rebre els forts aplaudiments d’un respectable que demanava amb ràbia l’orella, el rave i el que fes falta pel seu “maestro”.

Queda clar, després de veure la seva “faena” d’ahir, que a Pérez el que li costa més d’entendre és que després de la transformació que ha experimentat la ciutat durant aquests últims anys, i que s’ha visualitzat de manera evident aquesta mateixa legislatura, pugui arribar a perdre l’alcaldia per culpa -segons ell- de la tan amanida crisi. Si això acaba passant, la nit del 22 de maig a los “corriles” socialistes de la plaça del Castell veurem a Pérez traient-se, qui sap si per sempre més, el “traje de luces com medias bermellón” parafrasejant al Cordovès i deixant anar aquesta sentència contundent “Más cornás da la política” mentre a l’altra plaça, a la del Mercadal, trauran a “hombros” al Carles Pellicer. Però això és fer política ficció. I la realitat, ja ho saben, la supera gairebé sempre al món de Reus. Ens queda per endavant una campanya, la de debò, que pot ser apassionant. I avui tenim una “faena” de les que poden fer època a la plaça del Círcol, la del “maestro” Eduard Ortiz, amb el Tápias tocant el “clarín” i el que faci falta, especialment allò que no sóna. Que no ens passi res.

Gràcies per tot senyor Sugranyes

Josep Maria Sugranyes, un Senyor de Reus

Escriure un obituari d’algú del Món de Reus que fa anys que coneixes sempre és un mal tràngol. Però en el cas que ens ocupa encara més. Ahir a la nit va morir el Josep Maria Sugranyes, persona d’un innegable i constant compromís amb la ciutat que el va veure néixer i que va vehicular a través del seu vincle associatiu amb diverses entitats. Una dedicació intensa que, en aquesta última època, va centrar a la Fundació Reddis, on actualment ocupava la vicepresidència.

Se’m fa molt difícil parlar del Pitu Sugranyes en passat. Per mi era un referent del meu món més proper, més íntim. La nostra relació es va forjar, com tantes i tantes he tingut la sort de construir, gràcies als sempre càlids i afectuosos micròfons de la ràdio, de Ràdio Reus naturalment. Me’l va presentar l’Enric Tricaz que en podria explicar de divertidíssimes de quan tots dos -en cursos diferents- van coincidir a l’Institut. Tricaz, petit però eixerit com no n’hi ha cap més, era sovint l’objecte de bromes molt ocurrents d’aquells “grandots” de l’institut entre els que s’hi comptava el Sr.Sugranyes. Sentir-los a tots dos recordant el dia que van col·locar al Tricaz dins de la paperera era divertidíssim. Perquè ell tenia la capacitat d’explicar-te aquestes pàgines viscudes amb una gràcia excepcional i ens fèiem un fart de riure, sovint en directe, en plena emissió. Era una delícia escoltar-lo explicant-nos aquells refranys que va publicar en un llibre de culte, la Garbellada, editada per Cossetània. I després el seu De Reus a Prades i Poblet, un llibre cabdal per entendre com l’excursionisme és alguna cosa més que una simple pràctica esportiva i que pot abraçar els sentiments més sincers i profunds de les relacions humanes.

Durant aquesta última etapa el Sr.Sugranyes em va demanar en diverses ocasions un cop de mà en temes de comunicació per la fundació Reddis. I això em va permetre recuperar aquelles converses sempre agraïdes, ocurrents, d’un enginy i d’una fina ironia pròpia de l’humor més anglès. Sugranyes era un Senyor de Reus, elegant, distingit, culte, intel·ligent, però sempre proper i assequible. Per Nadal em va fer anar a casa seva. Sabent com m’agrada l’art, em va voler ensenyar la seva valuosa col·lecció amarada d’un profund sentiment reusenc. Obres i escultures d’artistes locals. Era un enamorat de la ciutat, de la seva ciutat, de la seva gent. Aquest contacte retrobat em va fer viure la primera etapa de la seva malaltia, que portava amb una serenor increïble, amb una fortalesa envejable. En aquest sentit es considerava un home afortunat de tenir, en tot moment, el suport constant d’una família que estimava amb bogeria. I la companyia dels seus amics als que sempre podia recórrer. Aquell dia a casa seva em va explicar l’última trobada que havia mantingut amb Mossèn Roquer i la Neus Segrià al voltant de la taula del menjador. Era deliciós escoltar-lo explicant pinzellades d’aquella conversa amb gent d’un cor i d’un esperit tan gran.

De Sugranyes se’n podrien explicar moltes altres coses, com la seva vinculació amb el Tennis Monterols, entitat de la qual en va escriure la seva història, o també la seva activitat professional al capdavant de la gerència del Consell Comarcal del Baix Camp. Activitats on sempre va deixar la seva petja de dedicació responsable, amb un rigor elevadíssim. Però el més important que es pot destacar d’ell, i que mereix el meu més absolut reconeixement, és la seva profunda estimació a la ciutat. Un sentiment que va saber encomanar a tots els que l’envoltaven. Ho puc dir amb la mà al cor. A mi em va ajudar a estimar encara més el Món de Reus. Perquè al cap i a la fi el més important del nostre món són les persones, grans persones com el Sr.Sugranyes. Avui li he de donar les gràcies per tot i dir-li, allà on sigui, que el trobaré molt a faltar. Possiblement més del que s’hagués pogut arribar a imaginar mai.