La sípia de l'Hipòlit

Hipòlit Montseny, artífex de la sípia de Divendres Sant

Estic convençut que al plenari de qualsevol ajuntament hi hauria d’haver un Hipòlit Montseny. Persona afable, cordial, atenta, aquest regidor del partit de Duran i Lleida es caracteritza per la seva bonhomia. L’altre dia l’Ernest París d’Iniciativa afirmava, quan era preguntat per les seves relacions amb l’Empar Pont, que ell a l’ajuntament no hi havia anat a fer amics. En canvi l’Hipòlit estic segur que si és al consistori és, precisament, per fer amics i a més cuidar-los i atendre’ls com es mereixen.

Precisament en aquesta línia l’Hipòlit Montseny és el responsable del popular esmorzar amb sípia i patates que es realitza cada divendres sant després del Via Crucis de les set del matí. Un acte que s’ha convertit en una cita de polítics locals, amb clara voluntat d’aparcar qualsevol diferencia ideològica per compartir, al voltant d’una bona taula, un àpat formalment de quaresma però que et pot deixar acollat com qualsevol altra menja amb més insufles pecaminoses. Enguany s’hi van citar un bon arreplec d’alcaldables: Lluís Miquel Pérez, Carles Pellicer, Jordi Cervera, Alícia Alegret i fins i tot la candidata més solidària, la Dolors Solé. La seva presència a l’acte, però, era indispensable ja que es va encarregar de la teca atenent que l’àpat es servia al seu establiment, l’històric bar Nacional de davant del mercat.

M’han explicat que l’ambient va ser afabilíssim, propi d’aquell oasi municipal que semblava oblidat. I a tot plegat hi van ajudar d’altres candidats del #reus22m que s’hi van congregar amb voluntat de diàleg i companyonia, com és el cas, entre d’altres, de la Comte i la Duch del PP,  la Tello i l’Enrech d’Unió i el convergent Miquel Domingo que, sembla, va xalar d’allò més. Que aprofiti l’insígne arquitecte aquests dies de vi i roses que les garrotades ja arribaran, i potser més aviat del que es pensa. L’ambient va ser tan relaxat que en un moment de l’àpat, i potser deixant-se portar per aquesta germanor imperant, Pérez li va dir obertament a l’Alícia que ell la votaria per alcaldessa. Queda clar que arribat l’alcalde faria qualsevol cosa –fins i tot aquesta!- abans de veure a Pellicer com a màxima autoritat municipal

Aquest que explico és un dels actes polítics de la Setmana Santa. En parlo ara, dies després, perquè amb tanta penitència electoral encara no havia tingut oportunitat. S’ha de reconèixer que els polítics del món de Reus desconcerten una mica a l’hora de fixar el seu criteri de participació als actes religiosos dels dies sants. N’hi ha que passen de tot, d’altres que els veus a totes les salses i alguns que seleccionen. La gran majoria es deixen caure a les Tres Gràcies, però d’aquests n’hi ha que no en volen sentir ni a parlar de la processó del sant enterrament. Curiosa paranoia. Jo diria que una cosa i l’altra en essència són el mateix -actes religiosos- i que amb certa coherència si vas a les gràcies no hauries de tenia cap mena de recança alhora de participar a la processó del Sant Enterrament. Una processó que precisament, i pel que fa a les autoritats, enguany oferia un aspecte desmenjat. Entre els que passen de tot –la gran majoria-, els que porten estandarts de confraries -dels partits que giren a la dreta-  i els que s’encarreguen de gestions logístiques de les seves respectives associacions, com és el cas del Pepe Jofré o del mateix Hipòlit Montseny, l’espai dedicat a les autoritats al final de la processó és gairebé simbòlic. Si a Tarragona en aquest mateix punt de la comitiva gairebé no s’hi cap -ja va dir en una ocasió Ballesteros que la Setmana Santa a Tarragona és una cosa “sagrada” fins i tot pels polítics- a Reus enguany al costat de les autoritats militars i eclesiàstiques només hi havia el Jordi Cervera i l'Àngela Tello . La veritat, aquesta parella envoltada de guàrdies civils feien molt mal efecte. Semblaven el bon i el mal lladre. I no em facin dir qui dels dos era el dolent. Jo estic aquí, com l’Hipòlit, per fer amics i menjar-me, de tant en tant, una bona sípia amb patates . Això si que ajuda a viure.

El Pellicer vol guanyar la Champions

Canovaca, Pellicer i Sanromà al Delcamp.cat

“Va arribar com sempre, impecablement vestit, amb aquell somriure reconfortant que el caracteritza, repartint encaixades i abraçades amb una generositat extrema, buscant la complicitat de les amistats i molt especialment dels electors, que al cap i a la fi és el que acaba donant seguretat al candidat i més en època electoral. El moderador, el periodista àrbitre Enrique Canovaca, li va indicar que s’atansés a la presidència, que l’acte era a punt de començar. I allà l’esperava el màxim responsable de la Cambra, Isaac Sanromà, tot mostrant-li el seient que havia d’ocupar. Però abans de seure Pellicer es va aturar un instant per administrar un pensament fugisser. En aquella mateixa cadira que tenia al davant, el dia abans hi havia la dona dels seus somnis polítics i encara era perceptible de manera nítida la flaire penetrant del seu perfum. Una dona que pot tenir totes les claus del seu gran somni, el de l’alcaldia. Una dona que ell, n’estava segur, acabaria caient rendida als seus encants irresistibles.”

Aquesta descripció romàntica de l’inici de la conferència d’ahir del Carles Pellicer al #reusfutur2015  (l’escriptora Marta Magrinyà ho hauria fet molt millor) és una ficció. Però de vegades -gairebé sempre- la realitat la supera la ficció. I més en aquest món de Reus on la campanya política està  excedint la millor de les inspiracions i fantasies de qualsevol guionista de la crònica política local. Fins i tot la de qui era un infant terrible, avui convertit en un vell malvat com l'Anton Tápias.

Però en aquest punt hauria de fer un “resset” i començar de nou la meva crònica. Perquè ahir Pellicer no estava per gaires romanços i galanteries. I menys per escenes ensucrades com la que he descrit. Ahir a la Cambra se’ns va descobrir el Pellicer més directe, contundent i diàfan que jo recordo. En el torn de preguntes el candidat ens va demostrar que sap perfectament el que farà si arriba a ser alcalde, deixant clar que no estarà per punyetes i que anirà de cara a barraca. Precisament la comparació futbolística  a la conferència d’ahir hi va com anell al dit.

Només començar Pellicer va rebutjar amb contundència un tir ajustat al pal del Rafel Ferré, del Centre de Lectura i recentment honorat, de manera molt merescuda, com a soci d'honor de l'ateneu. Ferré li va dir si estava disposat a ser alcalde “amb els vots de la dreta espanyolista que vol mal a Catalunya” en clara referència al PP. El candidat va replicar que serà alcalde amb majoria absoluta i que si cal pactar contemplen totes les opcions menys la dels socialistes, ja que els seus estils de jocs són diametralment diferents. Un altre xut enverinat que anava per l’escaire. El va fer el Joan Ciurana de l’Orfeó demanant complicitat amb les entitats i evitant la competència deslleial que -segons ell- fan els Centres Cívics. Ciurana va fer la mateixa pregunta a l’Ernest París i es va endur un moc de l’ecosocialista. Ahir Pellicer va treure una mà miraculosa rebutjant l’esfèrica per damunt del travesser, donant-li tota la raó a Ciurana i comprometent-se a deixar fer, sense intervencions municipals, només ajudant i acompanyant.

Des del banda va treure novament la pilota el Pere Lluís Huguet, advocat d’alçada que porta Reus al cor i al món des de la presidència del Col·legi d’Advocats.  Huguet li va llançar la bimba al pit, forta, sense contemplacions, demanant-li si pensava deixar participar a algun partner privat a la gestió de les SAMS. Pellicer novament va fer un bon canvi de joc afirmant que l’ajuntament ha de buscar socis privats per millorar la gestió, per ser més eficients, per treballar en benefici de la promoció econòmica. Un ajuntament que, segons ell, ha d’estar per ajudar i no per posar entrebancs. I Biel Ferré de l’Òmnium va marejar la pilota al mig del camp preguntant per les infraestructures i per l’orquestra CAMERATA XXI que després de formar-se a Reus ara l’han fitxat a Tarragona. Aquí Pellicer va fer una xilena acrobàtica apuntant que fins que Madrid no pagui el que deu no es podran executar segons quines actuacions i que -en el tema de la Camerata- si convé agafarà als músics per la samarreta per aconseguir que tornin al club d’origen.

El candidat convergent també es va posar en la pell de directiu, i al més pur estil Sandro Rossell va anunciar que si arriba a l’alcaldia ordenarà una Due Diligence per saber exactament com estan els comptes del club. I dic “club” perquè Pellicer va donar a entendre que després de tants anys de govern socialista alguns es creuen que l'ajuntament es casa seva i que, per tant, cal un relleu a la banqueta. Pel que pugui ser Pellicer ja té al segon entrenador, la Teresa Gomis, que prenia notes sense parar en una lliberta al més pur estil Van Gal. Tampoc va descartar, a mitja temporada, recuperar a alguns dels descartats en clara al·lusió a Fèlix Oliva que s’escalfava a la banda.  Molt a prop també hi havia el seu agent, el Màrius Pàmies, que es fregava les mans davant d’una hipotètica victòria del seu representat  que permetria doblar la seva fitxa. Parlant de sou, també es va comprometre a renunciar als emoluments per jugar amb la selecció catalana -el Parlament- si és alcalde.

Entre el públic que omplia a vessar les graderies del Cambra Stadium hi havia espies socialistes, com l’Edurne Seco, que havia vingut per estudiar les evolucions del joc de l’etern rival. La retransmissió del partit per internet també va generar alguna piulada fora de to demostrant la intensitat amb la que es vivia el matx més enllà del terreny de joc. És el cas, per exemple, del regidor socialista tarragoní Carles Castillo que en va deixar anar alguna de l’alçada d’un campanar que m’estalvio. I sobre el límit del temps reglamentari, amb tot el públic demanant l’hora per anar a veure “l’altre partit”, i amb el periodista àrbitre Enrique Canovaca amb el xiulet a la boca, Pellicer va fer un últim teva meva amb dedicatòria, afirmant que a la tercera va la vençuda i que si no guanya plega, deix el càrrec i se’n torna cap a casa on hi té una dona que l’estima molt. Malgrat aquest atac de sinceritat final, i després de rebre la sonora ovació del respectable, Pellicer va demostrar que està convençut que -aquest any sí!- pot guanyar l’autèntica Champions de l’Ajuntament amb permís del Manchester. Perdó! volia dir Pérez. En que estaria pensant…

Són com a nens

Misericòrdia Dosaiguas amb alguns infants al reusdigital.cat

He de reconèixer que en això de la política local sóc una mica mitòman. En el fons la figura d’alcaldes i regidors sempre m’ha fascinant pel que té de transcendent dins del meu món. Aquest sentiment és el reflex del que vaig viure a casa. El meu pare, una persona popular i coneguda al Reus de la segona meitat del segle XX, sempre em va inculcar un profund respecte per la figura dels nostres representants institucionals. De petit va voler que conegués als alcaldes Llevat –un dels més joves de la història de Reus-, Colàs –empresari de los “muy cafeteros”- o Martí –aquell senyor que es passejava amb bastó i barret pels carrers de la ciutat-. Aquest sentiment l’he traslladat també als Baiges petits que, malgrat no aixecar dos pams de terra, tenen molt clar qui és l’alcalde i el que representa.

Però no ens enganyem. Aquest sentiment que es viu a casa meva no és majoritari. Potser per la tan amanida desafecció o també per un problema cultural molta canalla a casa quan es parla de polítics només senten adjectius del tipus “dropos, jetes, barres i aprofitats”. Per això em sembla tan interessant l’exercici que es proposa, des de fa anys, amb el Consell d’Infants a la nostra ciutat. Gairebé 500 alumnes de cinquè de primària de 14 escoles han treballat tot un seguit de propostes que ahir al matí, en una sessió solemne celebrada al mateix ajuntament, van poder traslladar als seus representants municipals. És un manera molt pedagògica d’explicar com és l’administració local però, molt especialment, d’humantizar la figura del polític, de fer-la més propera i assequible. N’estic segur que dels protagonistes del Consell d’enguany en sortiran alguns dels nostres representants de l’endemà que d’aquí uns anys també faran campanya a les municipals. I veuran que això de la política no és cap joc, sinó una cosa molt seriosa.

Em va advertir de la celebració del Consell, amb una piulada al twitter, la Raquel Prius, tècnica d’educació. La Raquel és una peça clau en l'equip  de la regidora Misericòrdia Dosiaguas que sap molt bé el que es porta entre mans i per això vol als millors al seu voltant. Prius és una persona encantadora que es dedica amb veritable passió i eficàcia a la seva feina. No fa gaire vaig coincidir amb ella al comitè organitzador del CONVIT REUS 2011, el congrés de serveis lingüístics de territoris de parla catalana. Feia temps que no em trobava amb algú que pogués viure amb tant d’entusiasme la seva feina. I això em va fer reflexionar. La meva constatació convertia en excepcional una actitud, una manera de fer que hauria de ser normal en el món laboral. Queda clar que alguna cosa falla i no és pas la Raquel Prius, ans al contrari.

Ahir el saló de sessions era una festa. A l’ajuntament hi havia els mestres -els artífex de tot plegat-, els pares i mares -plens d’orgull pel protagonisme dels seus fills i filles- i els alumnes, que van tenir l’oportunitat de poder ser regidors per un dia. Precisament els altres regidors, els de veritat, estaven més relaxats que mai lluïnt el millor dels seus somriures. Em va sobtar la presència del secretari municipal, el Jaume Renyer, assegut circumstancialment al costat dels regidors del PP. Feia una cosa veure a un independentista recalcitrant com ell tan aprop dels representants de la dreta més espanyolista. Els portaveus de cada escola es van encarregar de traslladar les seves propostes en l’àmbit que enguany ha estat objecte d’anàlisi, l’esport i els seus equipaments. Van sortir els nens de La Salle, l’escola on em vaig fer gran. Sempre que escolto el seu nom em ve al cap aquella bonica cançó popular que ens regalaven els nostres enemics de l’Institut “Unos fuman puros, otros Ideales y los de La Salle colillas de la calle”. Realment entranyable. I després els del Cèlia Artiga amb la seva directora, Elvira Moyano, convertida en fotògraf ocasional i entusiasta. En aquesta escola tenen a la millor mestra de música. Sé del que parlo. I els del Pi de Burgar de la Pilar Ruibal, mestra i directora de vocació infinita i dedicació absoluta, mare d’un dels periodistes més clarividents que sempre està en Vanguàrdia informativa, el Jordi Baró. I els del Sant Josep amb el gran Jordi Salvadó situat estratègicament entre el públic. Jo si mai he de tornar a l’escola vull un mestre com ell. Home dotat d’una gran sensibilitat per les arts escèniques i musicals, el Jordi és un torrent d’energia, vitalitat i optimisme que s’encomana. Gent com ell fa que el nostre món, el de Reus, sigui millor.

Després d’escoltar la retal·lía de propostes, l’alcalde es va encarregar d’analitzar-les una per una amb el seu to més didàctic. Pérez disfruta com una criatura, i mai tan ben dit, en aquestes sessions. A la ràdio cada any feiem un fil directe amb alumnes de les escoles que l’alcalde l’esperava amb candaletes. Ahir, però, també va ser exigent. El contacte amb la canalla sempre és agraït malgrat que de vegades pots tenir alguna sorpresa. Aquests angelets no en tenen cap de prejudici i te’n poden deixar alguna de fresca que et deix garratibat. De les exigències dels infants em va cridar l’anteció la sol·licitud de crear pistes de tennis i paddle municipals a més de la famosa piscina coberta que ha entrat en campanya gràcies, també, a la petició que en aquest sentit ha realitzat el cap de llista d’Iniciativa Ernest París. A l’última fila dos dels artífex de la transformació esportiva de la ciutat, Jordi Bros i Sergi Parés, prenien nota amb diligència. Ambdós han treballat de valent a l’ombra d’un dels millors regidors d’aquests últims anys, el Joan Anton Verge, treballador incansable, dotat d’una innegable vocació de servei públic. Evidentment no tothom estarà d’acord amb alguna de les seves decisions, però Verge mereix el nostre reconeixement per la seva honestedat i eficàcia.

Però els nens, que quan convé són materialistes, també van demanar la seva compensació a la seva dedicació en aquest consell. Amb bones paraules i copets a l’espatlla no en teníen prou. De fet tampoc van ser gaire exigents. “Amb una samarreta amb el lema del Joc net en tindríem prou” va dir un dels portaveus. Pérez va accedir a la proposta malgrat advertir també -atenent les retallades que ell tan denúncia pel twitter- que això valia molts dinerets i que s’hauria de fer un esforç. Precisament l’alcalde va destacar aquesta màxima del Joc net, “essencial en l’esport i en la vida” va dir la nostra primera autoritat. Segurament estava pensant en el joc net que ha d’imperar també en la vida política i, més concretament, a l’ajuntament. Al cap i a la fi l’ordre, el respecte i l’educació que el mestre inculca als seus alumnes és el que l’alcalde ha de procurar pel seu plenari. Però a un lloc i a l’altre sempre n’hi que fan el ruc, que es porten malament, que s’enrabien, que salten, que no callen, que es queixen, que ballen, que riuen i ploren. Perquè al capdavall els polítics, els nostres també, són com a nens.

L'afer Alberich

Ester Alberich i Marcos Massó a la tertúlia del De Bon Matí de Punt6Ràdio

Un dels moments més tensos de la conferència de l’Àngel Cortadelles al cicle #reusfutur2015 –i això que al candidat d’ERC costa molt tensionar-lo- es va produir quan el locutor-cuiner Jordi Escoda li va preguntar sobre la plaça que l’Ester Alberich, la seva número 2 a la candidatura, havia guanyat en oposició a l’ajuntament. Cortadelles va defensar de manera vehement la transparència, correcció i legalitat del procés i el tema va quedar aquí. D’aleshores ençà, però, s’ha reactivat la polèmica, especialment a la xarxa, amb tot un seguit de denúncies sobre el presumpte “amiguisme” que hauria impregnat el procés. El tema s’ha amplificat tenint en compte el protagonisme polític d’Alberich a les portes, tot just, de la campanya electoral on ella és una de les candidates destacades.

Per això era interessant poder conèixer les valoracions de viva veu de l’afectada que curiosament participa habitualment a les tertúlies que el mateix Escoda condueix al De Bon Matí de Punt 6 Ràdio. El radiofonista, per cert, fa dies que li xiulen les orelles ja que d’ençà que va formular la famosa pregunta ha estat l’objectiu d’aquells que, en aquest tema, s’entossudeixen a matar al missatger. Tampoc ens ha de venir de nou. Aquesta és un pràctica habitual quan un periodista de veritat fa la seva feina. També s’ha de dir que ahir Escoda tampoc va ser especialment bel·ligerant. Li va oferir, de manera escèptica, els micròfons a l’afectada per poder-se explicar sense més. En aquest sentit un servidor, que durant molt anys he fet una feina similar a la d’Escoda (la de locutor, no pas la de cuiner) va considerar correcte la seva pràctica. Si algú esperava que actués al més pur estil “Salvame de Luxe”, sotmetent a l’Alberich a un tercer grau, esbudellant-la en directe, s’equivocava. A Reus la ràdio local té una altra manera de fer. I jo, particularment, ho celebro.

A partir d’aquí es va produir l’exposició d’Alberich. Malgrat la seva insultant joventut, l’Ester és llarga, sap raonar, argumentar, construir un discurs convincent. Es va aferrar al mateix que Cortadelles a l’hora de qualificar el procés d’impecable. I va denunciar aquest assetjament al que ha estat sotmesa especialment a la xarxa i amb comentaris que, sovint, no se sap ben bé qui els feia. Això últim és cert. El que denúncia sota l’anonimat perd tota credibilitat encara que pugui tenir la seva part de raó.

Jo l’entenc el paper que ahir va fer Alberich. El seu no és el primer ni l’únic cas semblant que es produeix d’aquí a la Conchinchina (com diria aquell afiliat d’Esquerra que es diu Josep Lluís). L’avaluació final la va fer un tribunal del que no se’n pot qüestionar la seva equanimitat i tampoc tinc cap motiu objectiu per dubtar de les capacitats de l’Ester per desenvolupar la feina en qüestió. Sóc conscient que és una persona molt vàlida i així ho ha demostrat en molts àmbits.  Fins aquí, doncs, res a dir. Però el que no s’ha cuidat en tot aquest procés, i això és una evidència, és la forma i, especialment, l’oportunitat de l’oposició. Qui va programar l’examen poques setmanes abans de les eleccions li va fer un mal favor a Alberich i també al seu partit. Estèticament això ha estat un nyap i ha generat una ombra de dubte que en res beneficia l’activitat que a partir d’ara pugui desenvolupar l’afectada. És com aquell que el dia dels Innocents li pengen la llufa a primera hora del dia i no se la pot treure fins que se’n va a dormir. Alberich portarà la llufa penjada tota la seva vida i això condicionarà la seva carrera política, especialment quan els seus rivals la vulguin desarticular. Aquests sempre tindran un as a la mànega, el de retreure-li el moment en el que va accedir a la sempre agraïda administració pública. I això, per desgràcia, afectarà a la seva credibilitat. Una llàstima tot plegat.

Parlant de polítics, a la cuina radiofònica del Jordi Escoda ahir també hi era fent parella amb l’Alberich el Marcos Massó, flamant número quatre dels populars a l’ajuntament i pare d’una de les models més encantadores d’aquest país, la Sílvia Massó, una noia amb àngel. I és clar, veient el caire que havia agafat el tema, vaig creure que ell sí que entraria a matar. El PP, enemic acèrrim dels republicans i inquisidor impenitent del tripartit, podia treure suc d’aquesta història i estava convençut que Massó, naturalment d’una manera correctíssima, faria algunes objeccions a tot aquest procés. Però quina va ser la meva sorpresa –majúscula!- quan al donar-li la paraula el Jordi Escoda per valorar el tema, Massó contesta “Jo només li volia donar l'enhorabona a l’Ester per haver aprovat l’oposició”. I res més, ni un comentari, ni una reflexió, ni un apunt sobre l’afer Alberich des de l’òptica d’oposició constructiva i exigent del seu partit. He de reconèixer que em vaig quedar de pasta de moniato. Això ho sent la Maria Dolores de Cospedal i es posa les mans al cap. És com aquell jugador que està sol dins de l’àrea petita, a un metre de la línia de gol, sense porter, i que al xutar envia la pilota fóra. I el Sr.Massó, home precisament de futbol, no es pot permetre el luxe de cometre aquesta errada tan clamorosa.

I parlant de futbol, potser perquè tocava o perquè el Jordi Escoda volia destensar l’ambient, el locutor cuiner va introduir el tema del Barça-Madrid.  I, noi!, aquí si que s’hi van abonar els dos contertulis, amb tota mena de detalls, anècdotes i explicacions. I si de la famosa oposició en van parlar quatre minuts, del clàssic en van parlar el doble per criminalitzar aquesta mena de Bin Laden del futbol que és el Mourinho, causant de tots els mals que afecten al Barça i, per tant, a Reus i a Catalunya. I jo, la veritat, no vaig entendre res. Durant anys, especialment els de la dictadura, es va acusar als governants d’utilitzar l’esport i, més concretament, el futbol per anorrear a les masses, per alienar a la gent en benefici del pensament únic. Era allò que s'anomenava l'opi del poble. Tots badant amb la piloteta i els altres, els que manen, anar fent. Jo diria que ara, salvant les distàncies, passa el mateix. Alberich i especialment Massó, malgrat aspirar a ser garants de l’administració local, es van estimar més parlar de futbol que d’un delicadíssim tema com el que ens ocupa. Potser per coses així s’explica la desafecció que molts senten per la política. O potser és que un servidor no és d’aquest món. El de Reus, és clar.

Mira que eres linda

Alícia Alegret i Isaac Sanromà a la Cambra

Durant anys l’escriptora Teresa Pàmies va protagonitzar una secció als Matins de Catalunya Ràdio a l’època del Josep Cuní titulada “Coses de la vida a ritme de Bolero”. Pàmies il·lustrava cada setmana un fet d’actualitat amb una d’aquestes composicions per demostrar que a la vida hi ha un bolero per cada ocasió. Jo sovint hi penso en aquell espai ja que crec fermament que un servidor podria també escriure el Món de Reus amb la banda sonora d’aquest popular gènere musical. Sense anar més lluny ahir mateix em va passar pel cap a propòsit de la conferència del #reusfutur2015 que va pronunciar a la Cambra la candidata del Partit Popular, Alícia Alegret. En veure-la vaig imaginar una història i també una melodia per il·lustrar la seva intervenció. Però em calia un cantant, un intèrpret per acabar-ho de fer bonic.

Si per aquelles coses l’Antonio Machín fos viu i hagués actuat al Fortuny, ahir l’hauria anat a veure. De ben segur me’l trobaria fent temps al vell Negresco, al carrer de Sant Joan, jugant amb la màquina escurabutxaques. La imatge sovint l’evoca l’Àngel Vilaseca, el propietari del popular establiment -ara traslladat al carrer de Sant Llorenç- recordant com de petit veia aquell homenot tan popular a les Espanyes dels temps estranys barallant-se amb les “tragaperres” de l’establiment. Després de convèncer-lo, l’hauria portat a la Cambra a veure a la candidata més popular del món de Reus. I abans de començar Machín li regalaria, en un moment únic, una de les seves composicions més celebrades “Mira que eres Linda”. Perquè l’Alícia és una noia físicament agraciada, que quan vol pot ser simpatiquíssima, i amb una gran capacitat de seducció  per convèncer a l’elector de les virtuts i les excel·lències de la seva proposta política.

Però no ens enganyem. L’Alícia no és només una nena mona i prou. Darrera de la bella també s’hi amaga una bèstia, política és clar. I ahir a la Cambra ens va oferir un bon repertori de la contundència dels seus plantejaments que defensa aferrissadament. Com acostuma a passar en aquests casos la candidata tenia una audiència entregada als seus encants. Entre ells al seu antecessor Miquel Àngel López Mallol que vaig tornar a veure molt “Alegret” assegut a primera fila. Precisament una de les preguntes que va traslladar el moderador, el Jaume Vich, l’home “empresa” de Canal Reus, incidia en les relacions d’ells dos durant aquests últims mesos. L’Alícia va dir, explícitament, que la seva convivència havia estat com el Dragon Khan. Jo crec que hagués estat millor definir-la com el Passatge del Terror. Alegret també es va apuntar al tema de les retallades i va anunciar, en el supòsit d’arribar a governar, que hauran d’aplicar un bon cop de tisora. Paradoxalment va afirmar que si aconsegueixen reduir la despesa es podran plantejar rebaixar algun dels impostos públics. Però –atenció!- la retallada pot ser tan generalitzada que fins i tot podria afectar la durada de la festa major “si per garantir l’atenció a les persones l’hem de reduir a tres dies, ho farem” va sentenciar. Vaja, que serà tan justeta com el cartell de la Ruscalleda. Els tècnics de l’IMAC ho tindran fàcil per omplir la programació. Amb les varietés de Sant Pericu del Jaume Amenós i les havaneres del Risueño tindran la feina feta.

Alegret també va parlar de les Mesquites de Reus. No pateixin, no va amenaçar -com altres- de disfressar-se de pernil per aconseguir tancar-les. Ella va afirmar que aquests llocs de culte poden ser focus d’integrisme islàmic. I va alertar que Reus, Barcelona i Badalona (res a veure, per tant, amb l’històric Reus, París i Londres) dibuixen l’eix de l’islamisme mediterrani.  Fins i tot va advertir que un dels sis imans salafistes investigats per les forces de seguretat pel seu extremisme és de Reus. “És ganxet? Potser el conec.” vaig pensar. I a continuació, de manera pública,  l’Alícia va demanar al Jordi Escoda, el locutor cuiner del Bon Matí de Punt 6, que li confirmés on és la Mesquita que no compleix la normativa vigent. Vaig quedar astorat. Volen dir que l’Iman en qüestió és l’Escoda? De la mateixa manera que ningú hagués pensat mai que el Bin Laden vivia tan tranquil a un barri residencial d’Islamabad, qui no ens diu que el locutor cuiner és en realitat l’Iman integrista? He posat la seva foto al final de l’article per si vostès no el coneixen. Si tenen temps i imaginació li poden afegir un turbant. Facin la prova i ja em diran el què. Mama por.

Després van arribar les preguntes de les entitats. I l’incorregible Anton Tapias del Círcol, donant per fet el seu pacte amb Pellicer, li va preguntar que farien al descobrir “que les arques municipals estan més buides que el solar de Metrovacesa”. Alegret va respondre amb cintura “Posar un ciri a la Mare de Deú de Misericòrida per aconseguir que reverteixi la situació econòmica.” donant a entendre que la tresoreria municipal només la pot salvar un miracle. I el president dels Amics de Reus Joan Maria Mallafré, l’home que jugant a futbol botons va arribar a la presidència de l’entitat de la Casa Boella barallant-se en “Camps” –dit amb tota la intenció- molt complicats, li va demanar que es mullés en la reivindicació ciutadana de recuperar els papers de l’arxiu de la Prioral espoliats amb nocturnitat i traïdoria, i que ara dormen dia i nit a Tarragona. Alegret va assegurar que treballarà per retornar els papers a Reus, que és on haurien de ser. Caldria saber si el seu amic tarragoní Alejandro també troba tan raonable aquesta reivindicació.

I una última cosa. Pel twitter li van preguntar si pensava retolar tota la senyalització dels serveis municipals també al castellà. Alegret va dir que seria el més lògic però que la crisi no feia prioritària la inversió necessària per executar aquesta actuació. Al sentir-ho, els “Irreductibles independentistes” del Gibert, l’Andreu, l’Esporrín i companyia devien fer la onada. Mai m'hauria imaginat que la delicada situació econòmica que estem travessant pogués repercutir positivament en la normalització de la llengua. Com deia la Trinca, són coses de l’idioma. O, millor dit, de la pela.

I així es va acabar la intervenció d’Alegret que se’n va anar de la Cambra per participar, gairebé a la mitjanit, al programa Àgora de TV3 que presenta aquell senyor tan gran i gros que es diu Xavier Bosch. Al veure-la marxar, emportant-se els afalacs i els elogis dels assistents, vaig tornar a deixar volar la imaginació pensant en el que pot passar després del 22m i amb quina pot acabar sent la cançó de l’estiu al Món de Reus. Com que l’Antonio Machín ja fa anys que és mort, em sembla que al juny el “Mira que eres linda” li cantarà el Carles Pellicer en la seva versió més melòdica amb l’acompanyament a la guitarra del Màrius Pàmies. I ella, l’Alícia, li acabarà dient allò que ha fet popular l’Albert Espinosa jugant amb un clàssic de los Panchos “Si tu me dices ven lo dejo todo, pero dime ven”. I és que els Convergents de moment no s’han declarat públicament al PP. Ja ho tenen això els enamorats, fan el ronso i sembla que els hi costa donar el pas. A més a més cal tenir en compte que això de reconèixer obertament que vols casar-te amb la dreta electoralment no ven i suposo que fins després de les eleccions -i sempre que acompanyin les matemàtiques- els nacionalistes no consumaran el matrimoni amb aquesta cançó que interpretarà el Pellicer en un repertori que inclourà d’altres boleros amb missatge com Tengo una Debilidad, El dia que me quieras o Sabor a mi. Això, és clar, si durant les negociacions la bella no s’acaba transformant en bèstia. Aleshores podria acabar passant qualsevol cosa.

Jordi Escoda, l'Iman Salafista?

Les Vides de Pérez

Lluís Miquel Pérez, "guest star" de la cartellera cinematogràfica del #reus22m

Aquest cap de setmana he anat al cinema a veure l’última estrena de la cartellera del #reus22m. Em va advertir de la seva programació el periodista del delcamp.cat Guillem Ramos Salvat que començo a creure que sota la seva frondosa cabellera hi té instal·lat una mena de radar que detecta, a l’instant, qualsevol novetat que es produeix al voltant d’aquesta campanya electoral al món de Reus. El títol del film era explícit “La Vida de Pérez”. Atenent les pel·lícules que l’han precedit a la cartellera (La guerra de les galàxies o Mira qui mana ara) era evident que es tractava d’un “remake” de la popular productora filoconvergent que en aquesta ocasió hauria jugat amb “La Vida de Bryant” dels irreverents Monty Pyton. Com molt bé sabrà el distingit/da lector/a, aquesta pel·lícula està centrada en un nen que neix el mateix dia que Jesucrist, el que fa que sovint se’l confongui amb “Nostru Senyor”. Els creadors d’aquesta altra versió més nostrada s’agafen a la popular escena de la pel·lícula dels Monty Phyton amb les 23 creus situades al Gólgota. De fet els realitzadors diuen que la imatge és la que es produirà al 23 de maig i potser per això hi ha tanta gent crucificada. És l’inici –segons apunten els subtítols- de la gran travessia del desert del tripartit després de perdre el govern de la ciutat. La interpretació va a càrrec d’un suposat Ernest París que, com si fos una mena de “Pepito Grillo” i amb aquell punt d’impertinència que -diuen els seus detractors- el caracteritza, comença a reflexionar sobre les causes de la derrota amb “l’altre” Lluís Miquel Pérez. Com he dit abans la pel·lículeta va en la línia de les que ja s’han estrenat aquesta campanya i en aquest sentit el que em va fer més gràcia va ser recuperar l’enganxosa melodia de la cançoneta dels Monty Pyton amb l’acompanyament de xiulets que sempre m’ha fet el pes.

Acabada la sessió i tot sortint de la sala reflexionant sobre la poca feina que tenen alguns, se’m va atansar un individu que, de manera sigil·losa, em va dir si volia seguir-lo. Amb tant de secretisme vaig creure que em volia portar a l’antiga sala X de l’històric cinema Palace on s’hi projectaven aquelles pel·liculotes de senyores que fumen i et parlen de tu. En realitat l’individu em va comentar que em volia ensenyar “La vida de Pérez”. “Perdoni –li vaig dir amb un punt de sorpresa- l’acabo de veure, es projecta en aquesta sala”. “No, no s’equivoqui -va insistir el misteriós personatge- si vol veure l’autèntica Vida de Pérez, ha d’acompanyar-me a l’altra sala”. No m’hi podia negar. Aquests dies estic tan enganxat a tot el que té a veure amb les eleccions del meu poble que la meva dona comença a creure que això de la “campanya” no sigui en realitat una “querida” que em portarà pel camí de la perdició. Total, que em vaig disposar a veure l’autèntica Vida de Pérez. I quina va ser la meva sorpresa al trobar-me amb una producció original, gairebé d’art i assaig, formalment impecable. Al darrera hi ha una de les talentoses factories -la més àcida- que treballa a la nostra ciutat. Veient la qualitat del producte queda clar que no l’ha fet la Carme Ruscalleda. Ho dic per si quedava cap dubte al respecte.

En aquesta ocasió la pel·lícula ens ofereix el testimoni de reusenques i reusencs que gaudeixen, des de diversos àmbits, d’una ciutat millor des de l’òptica socialista jugant, tota l’estona, amb l’eslògan del PSC “Pensar en Reus”. I al final hi surt el candidat, Lluís Miquel Pérez, amb la seva imatge més amable, propera, assequible. Passejant pel carrer Jesús i el carrer del Vent on entra a l’històric Bar Iris. Pérez ja ho té això, és home d’aquesta mena de bars de tota la vida. Res de locals de disseny i collonades. Ell aposta pels establiments autèntics, amb vaixella Duralex i coberts tronats, com el ja tristament desaparegut  Bar Dallas de la Riera Miró, o l’Orfeó del sempre ocurrent Àlvar Fortuny o, com en aquest cas, l’Iris on -diuen- s’hi mengen unes tapetes de mandonguilles boníssimes. No ens enganyem, és en aquesta mena de locals on es pot assaborir el millor esmorzar de forquilla i tovalló del Món de Reus. Pérez fa de prescriptor d’aquests establiments i així ho demostren unes fotos penjades a la paret on es poden veure, entre d’altres, al president Maragall o al president Montilla al local. Naturalment no hi van anar junts, només faltaria. I al final de la pel·lícula l’eslògan Pensar en Reus amb una veu femenina molt seductora que, la veritat, em va fer pensar en altres coses que m’exciten tant o més que la meva ciutat.

Sortint de la sala amb el neguit de saber si algú m’oferiria la visió d’una tercera part de la saga de La Vida de Pérez (al final l'alcalde tindrà més "vides" que un gat) vaig reflexionar sobre aquesta fal·lera cinematogràfica que envaeix el món del #reus22m. I en aquest sentit vaig celebrar la cintura que han demostrat els socialistes amb aquests vídeos de rèplica als “remakes filoconvergents”. El fàcil hagués estat agafar un altre clàssic i fer el mateix. Per exemple, Murieron con las Botas Puestas amb el Carles Pellicer fent d’Errol Flyn en el paper de Coronel Custer i la Teresa Gomis fent d’Olivia de Havilland en el paper de la seva enamorada, Elizabeth Bacon. Custer Pellicer se les prometia molt felices en la seva lluita contra el sioux però al final els indis, liderats per Caballo Loco Pérez, se’ls cruspirien amb patates a la batalla de West Point. Fer això, agafar aquesta o qualsevol altra pel·liculeta i posar-hi quatre subtítols amb la mateixa ironia, hagués estat el més fàcil. Però en aquesta ocasió la maquinària socialista ha demostrat estil, perspicàcia i elegància jugant fins i tot amb el títol de la comèdia, La Vida de Pérez amb l’afegitó “l’autèntica”.

D’aquesta última pel·lícula, però, me’n queda un dubte existencial veient el passeig que realitza el candidat pels carrers de la ciutat. Si el Nespresso ja hagués estat obert, Pérez podria haver fet el vídeo sortint de la botiga del Pallol i després de caure-li un piano a sobre pujar al cel, on Déu -aquell que va llogar el Ballesteros per recitar poesia al Metropol- li oferiria la victòria electoral a canvi d’una cafetera i quatre càpsules. Veient com estan les coses no tinguin cap dubte que l’alcalde hagués signat aquest guió amb els ulls clucs.

(L'amable lector/a pot veure ambdues pel·lícules ¨clicant" a les respectives finestretes)

La passarel·la PSC REUS FASHION POLITIC SHOW

Lluís Miquel Pérez adreçant-se als assistents a la convenció del PSC

Aquest dissabte passat tenia dues invitacions interessants del món de #reus22m. D’una banda la convenció dels socialistes al centre cívic del Carme que havia de servir per aprovar el programa electoral. I de l’altra, ja al vespre, la presentació dels candidats al camp de la CUP. Dissortadament em vaig veure en l’obligació de declinar-les totes dues per fer de pare responsable. La meva dona em va donar a entendre que els nens ja no en tenien prou amb la meva foto que els havia deixat en un porta retrats al rebedor de casa tot just iniciada la precampanya i que potser ja començaven a tenir necessitat de gaudir del pare de carn i ossos. A més al vespre també volia arribar-me a la Passarel·la Reus Fashion Show que es feia a l’auditori exterior de la nova firaReus. Per això, i encara que fos des de la distància, vaig decidir estar pendent del twitter que dissabte, amb tanta activitat, es va convertir en una altra passarel·la fashion, la del show polític.

I d’entrada constatar una evidència o, millor dit, refermar-la. El PSC va a per totes. A la gent d’Esquerra Republicana, que fins ara tenien una còmode majoria a la "circumscripció twitter" els hi ha sortit una duríssima competència. Els socialistes van repartir més piulades dissabte que globus el dia de Sant Jordi. La xarxa treia fum amb els missatges constants dels assistents a la convenció. Des del candidat Lluís Miquel Pérez, passant pel mateix PSC, l’activíssima Rosa Garrido o l’assessora Edurne Seco i acabant amb dos dels fitxatges llampecs de la candidatura, el Jordi Lamas i la Sandra Guaita. Tots ells em van anar informat de l’inici d’una convenció que es va encarregar de presentar el regidor Josep Allueva. Em va sorprendre l’elecció. Allueva té -i em consta- moltes qualitats per bé que no me l’imagino encenen a les masses un dissabte al matí a primera hora en un acte d’aquestes característiques. A continuació es van anar produint un degoteig de intervencions que servien per explicar el que s’ha fet i el que es vol fer. I va arribar el torn de Sandra Guaita, la dona a qui Pérez va conèixer fent un porta a porta. Diuen els qui van viure aquell moment històric que al veure-la Pérez va expressar “Guita! quina noia més vàlida”. I la Sandra es va incorporar a llista. A la convenció va ser l’encarregada d’explicar el programa de salut i benestar, joventut i emancipació. I el cap de llista va aprofitar per llençar, a la seva piulada, una de les consignes de l’assemblea “Diem no a les retallades”. A partir d’aquí Pérez va escriure tantes vegades “no a les retallades” que em vaig arribar a pensar que se li havia enganxat el dit al teclat.

Precisament la Sandra Guaita també va estar molt activa per bé que amb tanta piulada, i com ens pot passar a tots, va equivocar una lletra i va convertir al Regidor Morató en Josep Marató. De fet un servidor s’ha trobat moltíssimes vegades al Sr.Morató fent salut pel Passeig de la Boca de la Mina, però d’aquí a córrer una marató… Ara bé, el símil podria ser més encertat si ens referim al que poden suposar aquests anys a l’ajuntament. Possiblement després de tres legislatures al Sr.Morató tot plegat també se li deu haver fet tan llarg com una d’aquestes curses de més de quaranta quilòmetres. Poca broma.

Morató va fer un duet interessant amb qui, en teoria, ha de ser el seu substitut, l’empresari Ramon Urgellés. En aquet punt al twitter va aparèixer aquest grup anomenat PÉREZ x REUS que en el seu perfil es presenta com “Plataforma ciutadana per recolzar al millor alcalde de la història reusenca”. He de reconèixer, però, que un servidor no les té totes amb aquesta gent. A les proves em remeto. Després del discurs del nou fitxatge socialista van deixar anar “Este del Urgellés se nota que viene de família trabajadora, se nota en su forma de hablar”. Sense comentaris.

I mentrestant l’assessora Edurne Seco, com si fes aquells anuncis del MOVIERECORD del cinema, anava escampant a la xarxa l’enllaç per visionar les pel·lícules produïdes per la productora socialista i de la que en parlo també avui dilluns a l’article LES VIDES DE PÉREZ. Seco, que malgrat el seu nom està traient tot el suc a la candidatura socialista, llençava un dard enverinat als qui es dediquen a fer “remakes” en aquesta campanya “Resulta que el PSC també fa vídeos, però amb un altre estil” sentenciava aquesta periodista basca que no fa altra cosa que “pensar en Reus”.

A la convenció també hi va intervenir el Germà López, històric i eficient mestre de l’IES Baix Camp. M’han dit que López té un germà molt amunt a l’aparell del PP a l’ombra d’Alícia Alegret. Amb aquesta barreja ideològica els dinars familiars a cal López deuen ser distrets. I enmig de tanta piulada socialista es va atrevir a treure el cap el Marc Arza de CiU amb aquest missatge “Esperant llegir alguna cosa de la intervenció d'en @jordilamas a la convenció del PSC de #Reus.” No es pensin que fos una imprudència o una provocació. Arza té moltíssima consideració pel seu rival i, malgrat tot, amic Jordi Lamas i també per la Sandra Guaita. L’altre dia el meu cunyat Rafel em va comentar que havia coincidit a les Monges de la Teula  al mateix curs amb Lamas, Guaita i Arza. Per tant són vells amics i, a partir d’ara, nous rivals. No vaig pensar a preguntar-li al meu cunyat qui de tots tres guanyava les eleccions a delegat de classe. Potser m’hagués donat alguna pista interessant.

Precisament el moment que esperava Arza va arribar. I la presentació de Lamas la va fer Magrazó, l’entranyable Pepe del Centro Aragonès “El Cachirulo”. Ignoro si li va cantar una jota per donar-li pas o va donar quatre cops de timbal “calandino”. En el primer supòsit es podria haver arrencat amb aquesta estrofa

La jota anida las almas

la rondalla la despierta,

y por eso el Jordi Lamas

del pecho al cielo la eleva.

Ja em perdonaran la broma però era obligada tenint en compte que Magrazó el dia de l’últim ple municipal es va acomiadar, precisament, recitant un bocinet de la cançó aragonesa per excel·lència.

Però parlem del Jordi Lamas. Al twitter aquest home té una foto impactant. Aquest grup del Pérez x Reus enviava una piulada dient “Este @jordilamas pues no esta nada mal. Tenemos alcalde para años”. Fins i tot la meva dona al veure’l em va comentar “aquest xic sembla un artista”. Possiblement, però, caldria matisar aquest adjectiu per no conduir a l’equivoc. Al sentir el cognom Lamas algú pot pensar que el candidat socialista té una retirada al Lorenzo Lamas, actor nord-americà secundari a la mítica pel·lícula Grease que va aconseguir una certa notorietat a la telesèrie Falcon Crest. Després també es va fer popular a l’estat espanyol al protagonitzar una anunci de matalassos on se’l presentava com “Lorenzo Lamas, el rey de las camas”. Però el nostre Lamas, el de Reus, té un altre estil. Sembla un d’aquests galans argentins que s’han fet famosos a casa nostra. Té alguna cosa de charmant. Curiosament de petit va viure a Buenos Aires i potser d’aquí li ve el posat. El que no sabem és si sap ballar el tango. Però dissabte a la xarxa en va deixar anar alguna que semblava tan trista i lamentosa com acostumen a ser les lletres d’aquest ball tan sensual. Des del twitter del PSC se’ns anunciava que “Jordi Lamas explica que el govern dels millors l'acomiadarà del CatSalut per ser candidat del PSC a Reus #pensarenreus “. La broma, doncs, li pot sortir cara al número 2 d’un candidat, Lluís Miquel Pérez, que com no podia ser d’altra manera va tancar la convenció amb un discurs optimista que culminava tot dient “heu de veure tot el que s'ha fet i saber valorar-lo, és la ciutat on s'emmirallen ciutats d'altres llocs. Valorem-ho.” Tot rematat amb el seu “Pensar en Reus”.

Precisament no es pensin que la passarel·la socialista al twitter acabés aquí. Al vespre hi van tornar amb un candidat certament actiu que abans d’anar a la Reus Fashion Show va piular des del Bartrina on feien la trobada de Coros Rocieros. Com era previsible des d’allà no va piular ni el Cortadelles ni ningú de la CUP. Allà no hi eren ni se’ls esperava. La seva passarel·la electoral al Món de Reus és una altra de molt diferent.

La culpa de tot la teniu els comunistes!

Enrique Canova del reusdigital, l'Ernest París i el Xavier Colom de la Cambra

La primera persona que un servidor va entrevistar “de veritat” al Món de Reus va ser la regidora Rosa Just. Estic parlant naturalment de la prehistòria. A l’escola ens van encarregar un treball sobre el referèndum de l’OTAN  i amb el meu amic Jaume Capdevila -de l’ancestral Ferreteria Vernis del carrer Llovera- vam decidir donar-li format radiofònic entrevistant a algú a un col·legi electoral amb un d’aquells vells cassetes portàtils. Vaig reconèixer a la senyora Just dels diaris. O millor dit, del Setmanari Reus que puntualment arribava cada divendres a casa. A Reus hi havia molta gent que no va dir mai Setmanari, sempre deien “Seminari Reus”. Una mica de la crosta ja ho era aquell periòdic, però no pas pel nom. Encara ara em sorprenc de la paciència que va tenir amb mi aquella bona senyora. Em tremolava tot. En canvi ella, com si davant tingués un periodista de veritat, em va explicar les seves impressions amb tota cordialitat i senzillesa. Mai oblidaré aquell gest que va tenir amb un “mindundi” com jo.

Tot això ho explico per justificar l’apreci que, indirectament i a partir d’aquesta anècdota, li professo al seu fill, l’Ernest Paris. Sempre que el vec recordo aquella primera entrevista amb la seva mare i com de pacient va ser amb un servidor. Divendres l’Ernest, el fill de la Rosa Just, va venir a la Cambra dins del cicle #reusfutur2015 que organitza la corporació amb Punt 6, Reusdigital i Canal Reus. La moderació va anar a càrrec del periodista Enrique Canovaca que, com ja he explicat en alguna ocasió, compagina la seva feina canallesca amb la d’àrbitre futbolístic. Potser per això Canovaca va deixar fer a París, sense interrompre ni tallar el joc i donant més d’una llei de l’avantatge que el candidat va agrair.

París té dues cares. Claríssimes. En les distàncies curtes veus al “Nen” París, al més innocent, amb un punt evident de timidesa. En canvi quan es posa en el paper d’orador, davant del micròfon i de l’auditori, és un altre, es transforma. El candidat es creix, amb contundència, parlant sense embuts, amb decisió. Divendres en va deixar anar de molt concloents. Per exemple, quan li van preguntar per la seva relació amb Empar Pont va ser clar “Jo no tinc cap problema amb la Sra.Pont. Ara bé, també li dic que jo a l’ajuntament no hi he anat a fer amics.” Aquest “no estar per romanços” també es va posar de manifest quan el Joan Ciurana, president de l’Orfeó, el va qüestionar sobre el paper dels Centres Cívics. Ciurana es va queixar de la competència deslleial que -segons ell- fan aquests equipaments a les entitats de tota la vida. I per il·lustrar-ho el president de l’Orfeó va explicar, fins i tot, com li havien deixat publicitat de les activitats de teatre del nou Centre Cívic del Carme -situat a cent metres de la seva entitat- a la seva pròpia seu. L’Orfeó viu, entre d’altres coses, d’activitats com aquesta. Paris va deixar clar que no hi havia res a fer, que haurien de conviure amb els Centres Cívics en condicions d’igualtat. Equipaments que, segons ell, són “autentiques escoles de ciutadania”. I en aquest punt París va voler evocar a l’alcalde Josep Abelló. Quants records!

Em permetran un parèntesi a propòsit de tan insigne personatge. No fa gaires dies un dels periodistes de referència del Món de Reus em deia que de les joves promeses de la seva redacció ningú sap qui va ser Abelló. Queda clar, per tant, que urgeix una classe de cultura general reusenca a aquella colla d’ignorants.  Com molt bé recordaran Abelló va ser 14 anys alcalde i se’l coneixia popularment amb el sobrenom de "Pep Places" pel gran nombre d’espais d’aquesta mena que es van construir durant el seu mandat. Però si una cosa tenia Abelló era la seva ocurrent capacitat d’oratòria. Era un grandíssim monologuista. Recordo una d'aquelles inoblidables sessions de la Unió de Dones de Reus i Comarca dels dimecres a la tarda al Centre de Lectura presidides per la Maria Cabré de Caldreró  o la Maria Teresa Pitarch. L’auditori eren ple de dones d’una certa edat que queien rendides al discurs àgil, directe, proper d’Abelló. Memorable va ser el dia que va relatar com una senyora es va enfrontar amb la guàrdia urbana al veure que els agents li exigien que recollís els excrements del seu gos. La senyora es va indignar i va alçar la veu tot dient “Saben que els hi dic? Que la reculli l’alcalde la caca, que la reculli l’alcalde!” Això Abelló ho explicava amb una gràcia colosal. I les senyores queien rendides al seus peus. Doncs bé, el que París va dir d’Abelló no tenia res a veure amb la caca dels gossos sinó amb els centres cívics. Abelló deia que gràcies a aquests equipaments “les senyores han sortit de casa i els homes han deixat els bars”. Amb la primera part de l’enunciat hi puc esta d’acord però el segon em genera un cert dubte. Tenint en compte els bars plens d’homenots que hi ha a Reus, volen dir que n’hi ha tants que els han abandonat per anar als Centres Cívics?

París també es va voler treure de sobre l’etiqueta de polític poc lleial amb el govern. Fins i tot com Moisès amb les taules dels Deu Manaments, va voler ensenyar -enlairant-lo al cel- el protocol de govern “Aquí el tenen. Si se’l volen llegir veura’n que hem estat fidels al que vam signar ara fa quatre anys”. Tot i així va tornar a carregar contra el Gaudí Centre “Un projecte mal ancorat” va dir. I en aquest cas no tant pel concepte museístic –va destacar el bon nombre de visites registrat- sinó pels elements complementaris com “un Restaurant que no passa pel seu millor moment, un hotel –el del Pallol- que hores d’ara continua sent un solar i una botiga que, em consta, està reorientant el negoci”.

I a l’hora de les preguntes del públic vam viure una escena impagable. Ja vaig comentar en una ocasió que els d’Iniciatva es caracteritzen per donar als seus actes un toc molt familiar, com si estiguessin a casa, sense patir gens. I precisament el cap de campanya, Daniel Pi, va demanar la paraula per preguntar-li al candidat si “Pensava privatitzar alguna Societat Anònima Municipal”. París al sentir-lo va rematar “M’agrada molt que em faci aquesta pregunta”. I l’auditori va esclatar en una rialla sonora. Parlant de familiaritat, l’atzar va fer que un dels representants de les entitats convidades fos el seu cosí, Jordi Llauradó, que va venir en nom del Reus Deportiu. Li va preguntar pels ajuts als autònoms i als empresaris. I París va voler també precisar que el seu no és un partit que estigui contra de l’empresariat, ans al contrari. En aquest sentit va evocar una anècdota viscuda el dia abans al palau d’esports del Reus Deportiu. Resulta que París va anar a l'hoquei amb un peix gros d’Iniciativa, el Joan Herrera, que havia vingut a la ciutat per presentar la seva candidatura. A la mitja part, i quan tots dos estaven departint a l’avantllotja, se’ls hi va atansar un senyor molt alterat que els hi va dir “La culpa de tot els que ens passa als empresaris es dels comunistes. Tota la culpa és vostra, home!”. París va afirmar que la situació havia estat molt violenta. A veure, siguem clars. A qui se li acut portar al Joan Herrera, és a dir, a un polític a presenciar un Reus-Barça d’Hoquei? En un partit com aquest, amb tots els ànims encesos, la gent precisament no és gaire reflexiva ni te els sentiments encalmats per mantenir una conversa civilitzada. Després de l'experiència, segur que la propera vegada París s’estima més convidar a Herrera al Teatre.

La Mesquita de cal Navàs

El debat sobre cultura celebrat a Cal Massó

Quan era Petit els diumenges a la tarda sovint anava amb la meva germana a les projeccions cinematogràfiques de reestrena que feien al teatre de la Salle i que coordinava el Germà Andreu, conegut entre l’alumnat com “el Turco”. No em facin dir el perquè del renom tot i que m’ho imagino. L’escola era davant de casa i els pares ens hi deixaven anar tot sols. Recordo que ens seiem a la platea i que dalt, al galliner, s’hi posava el milloret de cada casa, un arreplec d’energúmens que practicaven l’anomenat “llançament de pipes en alçada” l’objectiu del qual era encertar els caparronets dels soferts espectadors de la planta baixa. Aquesta fauna era especialment sorollosa quan, precisament, el so de la pel·lícula era deficient. Passava sovint que no se sentís prou bé, que no s’acabavés d’entendre el que deien els artistes. I d’immediat des del galliner se sentia un contundent “¡Que no se oye, que no se oye!”.

Dijous passat a Cal Massó en motiu del debat de cultura que s’hi va realitzar vaig estar a punt de dir el mateix. Em sap greu repetir-me però la constatació és objectiva. Cal Massó té una acústica complexa i tot plegat és molt ingrat per l’oient. El president d’una de les històriques entitats ciutadanes que seia a l’última fila també va coincidir amb mi “Jo del que deia l’alcalde no vaig plegar res. No el sentia!” se’m queixava amb impotència. Al debat només hi vaig poder anar una estona. Amb aquesta voràgine electoral no arribo a tot arreu. Hi havia dos caps de llista –el socialista Lluís Miquel Pérez i el convergent Carles Pellicer-, dos número 2 –la republicana Ester Alberich (ERC) i Cori Alegre del partit de l’Ariel-, una número 6 –la Montse Duch del PP- i l’ecosocialista Quim Besora, que s’està convertint “en chico para todo” d’Iniciativa. Moderava la millor cronista del món de Reus, la Natàlia Borbonés. I entre el públic hi eren tots. Quan dic tots, vull dir tots. Arriba a caure el sostre de Cal Massó i desapareixen, de cop, tots els personatges de la cultureta (dit amb tot l’afecte) de la nostra ciutat.

D’entrada la imatge més impactant la vaig poder constatar només arribar. Em vaig trobar  a l’entrada amb  l’etnògraf i activista cultural Salvador Palomar eixugant-se les llàgrimes. Vaig queda corprès. Una de dues, o encara li durava l’emoció per la cessió del Castell del Cambrer a Carrutxa, o bé escoltant als candidats havia vist clar que el panorama de la cultura reusenca era per plorar. No vaig gosar preguntar-li al veure’l tan afligit però per fortuna aquest cap de setmana, llegint  el seu magnífic blog http://lateiera.wordpress.com he aclarit el perquè de tot plegat. Palomar patia un dels típics episodis efeverscents al·lèrgia primaveral i d’aquí aquesta plorera incontenible.

També hi havia gent d’aquella que fa anys i panys que s’arrossega per totes les entitats. Són com el julivert, estan a totes les salses. A primera fila feia por i tot. Un al costat de l’altre el Joan Ballester (ex Centre de Lectura i peça clau del REUS DECIDEIX, del REUS DEMÀ i d’altres coses que comencen amb REUS), el Joan Ciurana (ex Xiquets de Reus i actualmente a l'Orfeó) i l'Enric Tricaz (ex d’un munt de coses i en l'actualitat director de la revista de l’ateneu del carrer). Asseguts allà a primera fila, al mateix nivell de la presidència i a només dos metres dels candidats amb una cara molt seriosa, semblaven un tribunal de la santa inquisició.

Pel darrera també hi havia l’Amenós del Bravium i el Josep Maria Vallès de la Germandat de Sant Isidre. També el Ricard Roig, director de l’esbart Reus Dansa  o el Pere Campi, antic secretari general del Centre de Lectura. El Ferran Benach, actualmente al CAER, també va treure el cap. Artistes com el Manel Llauradó autor dels nous capgrossos dels Bombers de Reus, el Fum i la Flama. O el creador Aureli Ruiz. L’altre dia repassant un GUAITA del Claudi Arnavat vaig trobar un article elegíac de l’artista de l’any 1987 on, parafrasejant a Assumpta Rosés, recomanava “que tan aviat com puguin es pengin un horror de l’Aureli Ruiz a la saleta aprofitant que, de moment, no valen mig quilo”. Precisament també hi havia el germà del Claudi, l’Albert, que com aquests dies va amb l’escopeta carregada defensant el seu magnífic llibre de les 1.000 imatges de Reus, està disparant també  contra la política cultural que ha derminat el futur ús del Castell del Cambrer. També hi havia tècnics de cultura com el Jordi Bertran i el JoBo. Em va fer gràcia veure’ls tan juntets als dos. Ells van ser l’any 98 els acompanyants de la Mariona Quadrada al primer programa de cuina de Canal Reus. Temps era temps. I també hi havia el Marc Ferran. No vaig poder preguntar-li quan retiraran els plats trencats d’aquella performance que ja vaig descriure el dia de la conferència del Cortadelles. El simbolisme de la vaixella feta miques continua plantant sobre l’imaginari polític d’aquesta ciutat. Potser ho desmuntaran l’endemà de les eleccions. I a tocar d’una de les columnes hi havia el Jaume Massó que, atenent el nom de l’equipament que ens acollia, s’hi devia trobar com a casa. Tot i així no el vaig veure còmode especialment quan Carles Pellicer va insistir en la conveniència de transformar el Museu Salvador Vilaseca que en un Hotel d’entitats. Precisament Massó és el director del Museu d’arqueologia  i no li deu fer cap gràcia ni una, si finalment guanyen els convergents, haver-se de posar el vestit de “botones” per acollir als nous hostes de l’hotel que Pellicer vol instal·lar a l’antic Banc d’Espanya.

Del contingut del debat recomano la lectura de la crònica que la Natàlia Borbonés haurà fet o farà de l’esdeveniment. Particularment destacaria la reclamació d’un Museu de Setmana santa que va fer la representant del Partit Popular. Un dels assistents, sense mossegar-se la llengua, piulava pel twitter “si home, què vol aquesta ara? Que posin talles de fusta al costat de ninots de guix?”. Sense comentaris. Per cert Duch, encantadorament educada, es va referir en un moment del debat a Lluís Miquel Pérez “com el senyor alcalde”. L’al·ludit, assegut al seu costat, va somriure complagut però allà mateix li va precisar “aquí no sóc l’alcalde, sóc el candidat dels socialistes.” I mentre el Quim Basora tornava qüestionar el Gaudí Centre recuperant un dels clàssics dels ecosocialistes, i la representant de Santamaría, la Cori Alegre, ens demostrava que fins i tot la seva "espurna diabòlica" ha perdut vigor en la mateixa línia que la del seu partit, el debat va tornar a centrar-se en bona part en el futur de Cal Navàs que ha entrat de ple en la campanya. En van parlar explícitament Pellicer i Pérez que van considerar la necessitat de reconstruir l’emblemàtica torratxa derruïda durant la guerra civil. Però a l’element arquitectònic s’hi van referir repetidament com el “Minaret de la casa Navàs”. I al sentir-ho em vaig posar les mans al cap. Com això ho acabi sentit el Tafalla de Plataforma per Catalunya encara es pensarà que han convertit Cal Navàs en una Mesquita. I a partir d’aquí pot passar de tot. Fa temps Tafalla fa anunciar que es plantejava disfressar-se de pernil i visitar les tres mesquites obertes a la ciutat. Atenent el rebuig que la comunitat musulmana fa de la carn de porc, el candidat del partit de l’Anglada esperava que al veure’l tanquessin els recintes d’immediat.  Per això, si segueixen parlant del “Minaret” de Cal Navàs i amb la necessitat d’impactes mediàtics que tenen alguns candidats secundaris, d’aquí dos dies encara veurem un pernil demanant per visitar el monument modernista del Mercadal. Pel que pugui passar jo avisaré al Pep Aguadé de les Flors Anita, que sempre té la càmera a punt, que estigui al cas. Al pas que anem jo ja m’espero qualsevol cosa.