Sóc dels que de bon matí necessito prendre un cafè en un dels establiments del centre de la ciutat bàsicament per una raó, pel fet social que comporta. Et dóna l’oportunitat de coincidir circumstancialment amb els molts amics del món de Reus que sempre en tenen alguna per explicar-te. Avui m’he trobat a la barra del Caracas, al carrer de Sant Joan, a l’entranyable Mossèn Roquer, responsable del Santuari de Misericòrdia. Li tinc molt d’afecte ja que, entre d’altres coses, ell va oficiar fa més d’onze anys el meu matrimoni. I el devia oficiar bé ja que el matrimoni, per sort, encara continua. La seva conversa sempre és agraïda i conforta de manera grata. Avui m’ha deixat anar dues perles que em ve de gust compartir amb els meus lectors. D’una banda quan li he preguntat com estava, com es trobava. La seva resposta ha estat concloent “Et podria dir que estic molt bé. Però m’estimo més dir-te que estic bé per deixar marge de millora i tenir un estímul per viure encara amb més il·lusió. D’aquesta manera puc pensar que demà les coses poden anar més bé”. Certament s’agraeix aquest plantejament vital, optimista enmig d’una situació –l’actual- on pels efectes de la crisi tothom t’explica angúnies i misèries. Mossèn Roquer també s’ha interessat pels nostres fillets. Hem comentat la guerra que donen, l’engrescament constant que fa que a casa traguem la llengua seguint el seu joc. El Mossèn ha estat taxatiu “D’això vivim, del record dels fills, de com ens han fet gaudir. Aquesta és la nostra raó de ser”. Quanta raó té Mossèn Roquer! Res, que el cafè d’avui, amb tertulians com ell, m’ha sortit regalat. Dóna gust trobar-te amb gent amb la seva saviesa.
