Nova etapa, nou blog, nova adreça

A partir d'ara per seguir les històries del Món de Reus cliqueu l'enllaç http://www.elmondereus.cat/ . Gràcies per la vostra confiança

Punt i a part

 

Quan vaig començar a redactar aquest blog mai m’hagués pogut imaginar l’impacte que acabaria tenint. El número de visites ha estat senzillament esgarrifós. I per això he de reconèixer que m’he sentit extraordinàriament afalagat per la confiança dels lectors i el reconeixement i l’afecte dels meus companys de professió. Només puc donar les gràcies per aquestes mostres de consideració que m’han fet enormement feliç.

El blog m’ha servit per fer el mateix que durant anys vaig fer a la ràdio i a la televisió. Explicar el què hi passa al meu món, el món de Reus. Un món que estimo per damunt de tot. I el motiu és ben senzill, perquè aprecio a la seva gent. I en aquest sentit tots els comentaris sempre han estat amables, reconfortants, positius. Em dono, per tant, per satisfet.

L’evolució d’aquesta iniciativa,  però, m’obligava a prendre’m un recés. Fer un punt i a part. Aquests mesos d’estiu són propicis per endreçar les idees i analitzar cap on pot anar tot plegat. I de pas dedicar més temps a la família, protagonistes d’aquest món més íntim i proper que s’han quedat una mica orfes durant aquests últims mesos de tanta intensitat.

Ha arribat l’hora, per tant, de fer aquest punt i a part, esperant retrobar-me amb l’amable lector/a, si Déu vol, d’aquí uns mesos. Perquè el món de Reus no s’atura. I un servidor no voldria, precisament per res del món, deixar de viure’l, ni veure’l, ni escriure’l.

Gràcies per tot.

VIU la REUS VIU EL VI

Una de les premisses bàsiques que em vaig marcar a l’hora de confeccionar aquest blog va ser la de no robar ni un segon del meu temps a la dedicació familiar i professional. Es tractava, per tant, d’intentar generar una dinàmica de treball equilibrada, sense provocar perjudicis a cap dels àmbits que són bàsics per tenir el cap clar en cada circumstància. He de reconèixer que ho he aconseguit. El blog no m’ha obligat a robar temps als meus ni a la feina. Però ha tingut algun efecte col·lateral inevitable. He robat un bé de Déu d’hores al descans. Vaig curt de son. Vaja, molt curt. Diria que ara mateix sóc un dels mortals que dorm menys al món de Reus. Només em deuen superar el periodista amb millor percepció ciutadana, el David Fernández, que per tard que pengi el meu article sempre és el primer lector. Un detall que li agraeixo molt especialment. O també la bèstia de la canallesca local, el Guillem Ramos-Salvat, que te’l pots trobar enviant missatges a totes hores al twitter fent anar una de les etiquetes que ha fet fortuna entre els noctàmbuls piuladors, el #nodormo. Suposo que Ramos-Salvat deu recuperar hores de son clapant en algunes soporíferes rodes de premsa, amagat darrera de la seva frondosa cabellera.

Tota aquesta disquisició que he fet d’entrada ve a propòsit de l’hora indecent en la que estic escrivint aquest article. Diria que he superat totes les meves marques. Les busques ocupen hores d’ara una posició al rellotge del despatx certament inèdites per un servidor pel que fa a moments de creació periodística. Però tinc excusa. Demà o, millor dit, avui, d’aquí poques hores, obrirà portes la tercera edició de la REUS VIU EL VI. Me’l sento molt meu aquest certamen. Com totes les grans idees va sorgir d’una manera espontània, en una conversa de cafè, gràcies a l’ímpetu  del president de la Cambra, l’Isaac Sanromà.  Ell va encarregar la definició i l’articulació de l’entramat del certamen a l’incansable Carles Tubella. Potser per deformació professional –Tubella és gemmòleg- la precisió derivada de la seva feina l’ha aplicat fil per randa a l’organització. Ha tingut la sort de comptar amb la complicitat d’ un equip tècnic compromès i entusiasta, liderat per la seva mà dreta en tot aquest operatiu, l’encantadora Cristina Roda, sots-directora de la fira. I a partir d’aquí, generant sinèrgies amb la casa gran, s’ha aconseguit en només dues edicions convertir la REUS VIU EL VI en un dels certàmens de referència del sector en el seu àmbit a tot Catalunya. Cada cop estic més convençut que l’explosió d’aquesta fira és un d’aquells petits grans miracles que només poden passar en una ciutat com la nostra.

Avui arrenca la tercera edició. Amb més de 50 cellers i 12 estands gastronòmics de primeríssima qualitat. Amb una dinàmica atractiva i positiva pel visitant. Amb serveis complementaris com l’espai 2.0 o el punt d’atenció als infants que coordinen les extraordinàries professionals del Centre MAS PINTAT. Però a més enguany la fira s’enriqueix amb noves propostes engrescadores, com la REUS NON STOP SHOPPING, aquesta iniciativa de promoció comercial pionera al territori que permetrà comprar a les botigues de l’eix Llovera-Monterols obertes fins a les dotze de la nit. En un entorn insòlit gràcies a la decoració específica que s’instal·larà als carrers. Tot just a mitjanit arrencarà també el cicle REUS VIU EL VI i la Música amb l’actuació del cantautor Joan Masdéu a les Peixateries. Serà la primera proposta d’una programació que també inclourà l’actuació dels Lax’n’busto (dissabte al Parc de Sant Jordi) i la formidable The Street Sous Machine (diumenge a la Llibertat).

Podria afegir moltes altres coses del certamen, del que representa, del que suposa i del que genera. Però possiblement algú m’acusaria de no ser objectiu atenent la meva estretíssima vinculació amb l’operatiu. Per tant crec que el més aconsellable és que l’amic/ga lector/a visiti la fira, amb temps, si pot ser ben acompanyat, amb ganes de descobrir els millors cellers del País del Vi. I després de viure i veure aquesta experiència, que tregui les seves pròpies conclusions. N’estic segur que tot plegat no els decebrà. I si no que els hi preguntin a qualsevol dels 45.000 visitants de l’any passat. Gairebé res.

Pellicer i Alegret, indignats amb els indignats

Els incidents al Parc de la Ciutadella (delcamp.cat)

Advertència prèvia

No cal dir que un servidor rebutja de dalt baix el que va passar ahir davant del Parlament. Com diria la meva àvia “allò va ser molt gros”. I la discrepància, legítima i recomanable en una societat democràtica, mai es pot manifestar a través de la força i la coacció. I menys a les portes de la cambra que ens representa a tots sense excepció.

Quan fas un programa de ràdio en directe mai saps del cert que et pot acabar passant. Tens l’escaleta al cap, els continguts pactats, els convidats a punt, però de cop i volta el batec de l’actualitat és el que acaba marcant el ritme del noticiari. I, per tant, has de demostrar cintura, agilitat i reflexos per poder donar resposta a les necessitats de l’oïdor atenent el discórrer imprevisible de la informació.

Això és el que ahir li va passar al meu admirat Jordi Escoda, el locutor-cuiner de Punt 6 ràdio. El seu debonmatí ens oferia el menú del dia, l’habitual dels dimecres, amb un primer plat ben amanit amb la tertúlia que dibuixaven dos ingredients bàsics. D’una banda el periodista-puntaire-trabucaire Jordi Olària, home de poques paraules però que quan dispara -dialècticament parlant- et pot deixar distret. I de l’altra un Mestre d’aquells de la República (dit amb tota la bona intenció), el David Llambrich, que un dia mereixeria una entrevista amb profunditat atenent la càrrega sempre impactant de les seves sàvies reflexions.  Però els incidents al parc de la Ciutadella, amb els indignats atemorint als soferts parlamentaris, van obligar al radiofonista a buscar d’altres condiments per fer el xup xup que reclamava la seva exigent audiència. Per tant calia anar a buscar al rebost als dos diputats més nostrats al món de Reus que, a més, són els qui tallen el bacallà a l’ajuntament des de dissabte. L’audiència demanava a crits un bon estofat amb el Carles Pellicer i l’Alícia Alegret.

Esperant la connexió telefònica amb la capital, Escoda va donar pas a la tertúlia, buscant un primer anàlisi dels seus convidats, intentant interpretar en la distància allò que passava a la gran Barcelona. Llambrich, sense pèls a la llengua, reconeixia obertament que “estic indignat amb els indignats. Que es manifestin davant del parlament té certa lògica. Però les formes no són les adequades. Tot això és molt esperpèntic”. Llambrich va anar més enllà, justificant fins i tot una hipotètica actuació contundent de la Policia Autonòmica atenent aquelles critiques circumstàncies “En casos així no hi hauria d’haver cap dubte. Una càrrega dels Mossos d’Esquadra i endavant les atxes”. I va ser aleshores quan es va adonar que potser havia exagerat l’exemple, i va afegir “potser no (en referència a les atxes) però ja ens entenem”. Vaig comprendre d’immediat que Llambrich devia voler dir en realitat “endavant amb els bats de beisbol” que el conseller Puig, el del Polònia, ha popularitzat en un tres i no res.  I per arrodonir la fotografia sonora del que succeïa a l’exterior del Parlament, per tenir la percepció real de la magnitud de la tragèdia, Escoda va introduir un apunt dels que fa fredat “A la Senyora Tura l’han ruixat amb pintura.” El locutor-cuiner acabava d’inventar el “titular rodolí”. Em va recordar, més que mai, al mític Jaume Pastellé del Bona Cuina de TV3.

Per cert, ahir a la mateixa hora que els indignats s’esperaven davant del Parlament, un dels nous regidors de l’equip de govern -el de més alçada- s’esperava just davant de Redessa. Ho va dir ell mateix enviant una piulada al twitter. Escoda i Llambrich s’hi van referir “es veu que s’espera fóra ja que encara no han obert”. Si algun dels treballadors del viver d’empreses estava connectat a la xarxa i fos coneixedor de la reflexió d’un dels seus futurs superiors, suposo que devia entrar per la porta del darrera pel que pogués ser.

Però tornant a la indignació pels indignats, Escoda va decidir parlar dels nostres, dels que s’han estat aquests dies al Mercadal posant-los com exemple de gent dialogant i pacífica, a les antípodes de la manera de fer dels seus homòlegs barcelonins. Tot i així el mateix locutor-cuiner va descobrir un dels moments de tensió que es va viure dissabte, a l’acabar el ple de constitució del nou plenari. El va protagonitzar “l’advocat Jaume Pujol, de l’ARA REUS. Al sortir de l’edifici i al trobar-se amb els manifestants fent sonar timbals i cassoles, es va posar a ballar al ritme de la percussió. I alguns dels concentrats, creient que es tractava d’una provocació, el van increpar”. La imatge devia ser antològica. Pujol, “recordman” de la política independent -que no independentista- al món de Reus està vivint una segona joventut amb els èxits del partit de Cervera. I suposo que el cos li demanava marxa per exterioritzar les seves alegries. “Cal recordar que l’últim dia de campanya els d’ARA REUS van portar unes brasileres a ballar pel centre de la ciutat” va recordar l’Olària tot accionant el gallet del seu trabuc dialèctic. Caldria preguntar-li al Sr.Pujol per aquesta fal·lera pels ritmes tropicals.

Per cert, que Pellicer dissabte al sortir de l’ajuntament també es va trobar amb els “seus” indignats, els de Reus. Però els va saber torejar amb més mà esquerra “Em va recordar al Jordi Pujol quan els hi va dir “Quan hem de parlar?!?” va explicar el locutor-cuiner. D’aquí dos dies ja veuran com el nostre alcalde aprèn a dir allò de “Ara no toca!”. I és que l’ombra del gurú convergent és molt allargada.

I entre una cosa i l’altra, a les acaballes de la tertúlia, Escoda va aconseguir finalment la connexió amb l’Alícia Alegret. I allò va ser formidable. Semblava que Punt 6 tingués una corresponsal desplaçada al Parc de la Ciutadella, a primera línia de foc. La crònica de l’Alegret va ser impecable, amb multitud de detalls i matisos que van permetre als oients fer-se una correctíssima composició de lloc del que hi passava. No dubto que amb l’Alícia la ciutat pot haver guanyat una servidora pública notable, però és cert que de moment hem perdut a una magnífica periodista. Al final de la connexió telefònica estava convençut que acabaria dient “Ha informat per Punt 6 Alícia Alegret” o allò altre tan nostrat de “Alícia Alegret. Punt 6. Barcelona”.

Durant la comunicació la regidora-diputada va donar algunes dades interessantíssimes “És la primera vegada que venim junts a Barcelona” va confessar al descobrir que havia compartit vehicle amb el flamant alcalde de Reus. Queda clar que a partir d’ara moltes de les decisions transcendents del nou equip de govern es tancaran els dimecres (dia de sessió parlamentària) a l’autopista. “I hem estacionat el vehicle en un pàrquing proper a les Torres Mafre. Els Mossos i la Guàrdia Urbana ens han escortat fins el parlament” va acabar explicant. La imatge devia ser impagable. La primera setmana de govern municipal i ja es veuen, juntets els dos, en aquesta tessitura “Molts companys nostres han estat agredits. N’hi ha que els han hagut de traslladar en helicòpter fins a l’interior. És una mica trist que haguem d’arribar a la casa gran de Catalunya d’aquesta manera” va precisar la regidora més popular de la ciutat en el que semblava una crònica d’un corresponsal enviat als territoris ocupats de Gaza.

Més tard Escoda, que ja havia descobert a l’audiència que Pellicer i Alegret havien anat junts a Barcelona “potser per sostenibilitat”, va aconseguir contactar amb l’alcalde en la seva condició de parlamentari. Pellicer va començar dient “l’Alícia i jo” i potser adonant-se de la familiaritat del seu comentari, que potser no s’ajustava al rang de la primera tinent d’alcalde, va corregir d’immediat “la senyora Alegret i jo”. No fos cas, per tant, que tot plegat és pogués mal interpretar. Pellicer va explicar poc o molt el mateix que la seva sòcia de govern, però va precisar que havien accedit al palau “pel darrera, per la porta del Zoo”. Paradoxalment ahir les bèsties no estaven engabiades, sinó en llibertat davant de l’hemicicle. I després, en una descripció molt cinematogràfica, l’alcalde-diputat va explicar que havia vist “Baralles, espentes, cops. És lamentable. Hem entrat ella i jo junts, al mig de l’enrenou. Hem entrat per l’ull de l’huracà”. I al dir això me’ls vaig imaginar com l’Indiana Jones i l’heroïna de torn superant les mil i una trampes per accedir al temple maleït.

I per acabar, l’alcalde, en el seu paper més institucional, va voler fer una reflexió molt encertada “El parlament és la casa de tots. I és en aquest lloc on la paraula s’ha d’utilitzar per debatre i analitzar. Si perdem això ho tenim fotut”. Aquest “fotut” tan col·loquial el vaig trobar d’una plasticitat enorme. No desmereix, en absolut, a un alcalde parlar com ho fa el poble. Ans al contrari. El que si és cert, però, és que aquest començament de setmana pel Carles Pellicer ha estat complicat. Ahir vivint en primera persona un espectacle lamentable a les portes del Parlament. I dimarts, en el seu primer dia laborable exercint d’alcalde, arribant a l’ajuntament i comprovant com a la casa gran xuclen la sang als ciutadans. Bé, s’ha de dir tot. Resulta que dimarts era el dia del DONANT DE SANG i al saló de sessions es va convertir en un improvisat hospital de campanya per recollir les donacions sempre necessàries i convenients. Pellicer, però, entre una cosa i l’altra, veient-se fins i tot escortat pels Mossos, devia acabar pensant “Si em punxen, no em treuen sang”. Certament tot allò d’ahir era per quedar glaçat. I per indignar-se amb l’actitud de segons quins indignats.

El cartell de la festa major del meu poble

Fa dies o, millor dit, setmanes que volia parlar del cartell de la festa major del meu poble. Un cartell esquitxat per la polèmica. No em ve de nou i tampoc n’hem de fer cap tragèdia. Sempre he cregut que les polèmiques no són mai gratuïtes i que, per tant, si es generen evidencien que la gent s’ocupa i es preocupa de l’objecte de debat. Per tant, des d’aquest punt de vista la crítica sempre serà benvinguda ja que demostra que la nostra societat és viva i activa. L’exemple més paradigmàtic d’això que comento el vam viure al Món de Reus ara fa uns anys amb la construcció de les famoses rèpliques dels gegants bicentenaris. Aquell espectacle de trets i retrets entre defensors i detractors de la iniciativa va ser formidable. Són coses que només poden passar en aquest poble encantador on tenim el goig de viure. Gent adulta, feta i refeta, discutint acaloradament per la conveniència de construir o no unes rèpliques dels gegants. I encara més, intentant posant en qüestió si les còpies eren o no idèntiques als originals. Només cal recordar que les rèpliques van ser obra del Ramon Ferran. El que per força és sempre sinònim de qualitat i eficàcia, i més quan es tracta d’aquests elements festius tan característics.

Sobre aquesta qüestió em va passar una cosa certament extraordinària. Un dia d’aquella festa major, en plena controvèrsia sobre el tema, era al vestíbul de l’ajuntament on hi havia exposats els gegants. Jo era al costat de l’Indi, un element que aixeca passions, especialment entre les meves conciutadanes. Com acostuma a passar en aquests casos, a l’identificar-me con un element televisiu -només em faltaria sortir a la processó- un ciutadà se’m va atansar per transmetre’m la seva opinió. I va començar a maldir el que no està escrit sobre la qualitat de la rèplica en qüestió. Que si el nas era diferent, que si la mirada no era la mateixa. Fins i tot em criticava la disposició del famós braç esquerre de l’element festiu que ha merescut una de les frases fetes més populars de la ciutat. El bo del cas és que el ciutadà estava observant, en realitat, l’original, no pas la rèplica. Em vaig veure incapaç de treure’l de l’equívoc, especialment quan va deixar anar la sentència amb la que concloïa la seva sàvia exposició “Es que no saben ni copiar un ninot!”. Déu n’hi do. No cal, però, donar-hi més importància. D’aquests saberuts el món de Reus n’és ple.

Doncs bé, retornant al que ens ocupa. Amb el cartell de la Ruscalleda, el de la taula parada, es pot dir el mateix. D’entrada la polèmica ha de ser benvinguda. Vol dir que la gent se’n preocupa de la festa major. Si el cartell hagués passat sense pena ni glòria tindríem certament un problema. En una ciutat on es critica tot, tot i tot, la indiferència en aquest tema es traduiria per força en un diagnòstic preocupant, el dels primers símptomes de la desafecció a la festa major. I per sort d’aquest mal -toquem fusta- encara no en pateix la ciutat. I crec que no en patirà mai.

Parlant del cartell. Partim de la base que contra gustos no hi ha disputes. I que, per tant, el disseny d’enguany pot agradar més o menys. Com tot a la vida. L’únic que sobta de la creació de la celebèrrima Carme Ruscalleda és el perfil de la cartellista. Aquesta línia que havia engegat l’organització de reservar el cartell de Misericòrdia per creadors de casa, i donar el de Sant Pere a glòries consagrades semblava interessant. Especialment a partir de l’experiència d’aquests dos últims anys. Creadors com el Marcel·lí Antúnez o la Benedetta Tagliabue havien generat sinèrgies interessantíssimes amb gent de casa.  El primer va fer una bona feina amb la complicitat dels alumnes de l’Escola Taller d’Art dirigits per un home que, sent fidel a les seves arrels, “construeix” artistes més enllà del passeig de la Boca de la Mina amb la màxima castellera que ell sempre ha defensat amb la camisa avellana, la de la “Força, equilibri, valor i seny”. Em refereixo, naturalment, al Quim Vilafranca. I Taglibaue, la vídua de l’arquitecte Miralles responsable del controvertit projecte de remodelació del passeig Prim, va fer el mateix amb els futurs professionals de l’Escola d’Arquitectura a l’hora de donar forma al cartell que identifica la nostra festa grossa. A més tan l’un com l’altre, o fins i tot el dissenyador Custo Dalmau que els va precedir en l’encàrrec, són gent de contrastada solvència en el camp de la creativitat artística. Ningú pot discutir, per tant, la seva capacitat en aquest àmbit. Precisament atenent el perfil d’aquests antecedents, i l’exemple de les seves creacions, el criteri que s’ha seguit per triar a l’autora del cartell d’enguany grinyola una mica. Ningú pot discutir el lideratge gastronòmic de la Ruscalleda, reconeguda amb multitud d’estrelles Michelin. Però això l’avala per fer un cartell de Festa Major?  O, millor dit, per rebre l’encàrrec en qüestió? Salvant les distàncies, segurament seria impensable que, per exemple, a l'històric dissenyador reusenc Arcadi Vilella, el de Pragma, per molt bé que li sortís -que no sé si és el cas- l’arròs a la cassola, l’ajuntament de Sant Pol de Mar li encarregués un àpat de compromís per la festa major del municipi. Doncs em sembla que ja som al cap del carrer. I dit això no cal posar-s’hi més pedres al fetge. Ara el que toca és gaudir de la Festa Major que, al cap i a la fi, és el que realment importa. I el demès, no ens enganyem, són punyetes. I de les grosses.

39 vegades REUS

Pellicer alcalde al PUNT (Tjerk van der Mulen)

Fa mesos que pel carrer Llovera tomba un individu que, de manera diligent i constant, reparteix entre els vianants uns paperets minúsculs amb la publicitat d’un tal professor SYLA. Aquest personatge, pel que es pot deduir llegint el fulletó, és un “Maestro Chamán africano, gran médium espiritual mágico con poderes naturales” especialista en resoldre “todo tipo de problemas con garantía y rapidez, incluso los más difíciles”. Vaja, que l’artista és un crack en tota regla. Dissabte al matí precisament, quan baixava per aquesta artèria comercial de referència, em vaig topar novament amb aquest individu que em va donar la publicitat de l’inefable maestro chamán. Tenint en compte que em dirigia cap a l’ajuntament vaig pensar que aquest subjecte seria un bon assessor pel  Carles Pellicer atenent el repte que se li planteja de portar les regnes de la ciutat enmig d’una crisi galopant. Mentre reflexionava sobra la fila que faria el professor SYLA amb el seu despatx al costat de l’alcaldia, em vaig topar, just davant del palau municipal, amb un altre personatge que em lliurava un altre paper. Però en aquesta ocasió no era l’assessor comercial de cap bruixot de pa sucat amb oli. Es tractava d’un dels integrants d’aquesta lliga de reusencs extraordinaris que tenim a la ciutat, l’incombustible Joan Rosich, activista social, cultural, musical i del que faci falta en aquest Món de Reus encantador. El Joan em va donar el manifest de “l’assembla popular de Reus per a l’onze de juny” sorgida de l’acampada dels indignats al Mercadal. El manifest apuntava algunes dades que justificaven la moguda del col·lectiu “No som mercaderies en mans de polítics i banquers, volem una democràcia real, volem un ajuntament obert, transparent, participatiu i sense corrupció”. El Rosich em lliurava el document al ritme de timbals i cassolades que començaven a sonar tot just a aquella hora i que es convertirien en la banda sonora d’aquella matinal històrica a la casa gran. A la planta baixa ja no s’hi cabia. S’havia instal·lat una pantalla gegant just al damunt de l’accés a l’OAC, i nombrosos ciutadans seien al davant mateix. A primera fila vaig distingir al Pere Duch, germà d’un de les regidores de nova fornada, la Montserrat Duch del Partit Popular. El Pere va rebre, de manera molt merescuda, una menció honorífica municipal l’any passat per la seva magnífica dedicació per fer possible la tan necessària rehabilitació del Barri Gaudí. Camí de l’ascensor em vaig topar amb l’articulista Anton Tapias. Segurament després de Carles Pellicer era l’home més excitat dissabte a l’ajuntament. Aquesta passió seva per les coses consistorials és digne d’estudi. Mentre la fèiem petar ens va venir a saludar l’Hipòlit Montseny. Anava fet un cromo, elegantíssim. Ens va regalar el seu somriure sempitern i aquests copets a la galta afectuosos, marca de la casa. Vam pujar a la primera planta i no s’hi cabia. Era un formiguer. Vaig saludar al futur alcalde, també a l’ex-futbolista Santi Juncosa, a l’ex-jugador d’hoquei Xavi Ibarz. I també a la dona de veu contundent i molt ben impostada, la Montse Gené. Era evident, tenint en compte el perfil de tots els saludats, que aquell formiguer on havia caigut de quatre grapes era el de Convergència i Unió. Més lluny, tocant al despatx d’alcaldia, vaig veure als socialistes. Com era de preveure al seu voltant no hi havia pas tanta aglomeració. Però allà no s’hi cabia i un servidor tenia localitat reservada al pis superior, a una mena de galliner de categoria (poca broma, és la sala de reunions d’INNOVA) amb vista preferent al saló de sessions. El Tapias, com no, també va pujar. Volia tenir el Ple als seus peus. La imatge que va captar "la bèstia" Guillem Ramos-Salvat, i que es pot veure al final de l’article, és molt eloqüent. El Tapias en primer terme com un gegant i els regidors petitets al fons. Com Gulliver a Liliput. Diuen que quan va votar l’Alícia Alegret va cridar “Guapa!”. Jo no ho vaig sentir però d’aquest home ja m’ho crec tot.

I a dalt hi érem tots. O gairebé. Els periodistes que més i millor han descrit les emocions viscudes en aquesta apassionat #reus22m esmolaven la ploma per redactar la crònica d’una jornada històrica. Hi havia el reporter del Diari de Tarragona, Francesc Gras –GRAS Tercer al Món de Reus-; com he dit "la bèstia" Ramos-Salvat del delcamp.cat, fent la retransmissió simultània al twitter; el periodista-àrbitre del reusdigital.cat, l'Enrique Canovaca, prenent nota de totes les incidències que es produïen al terreny de joc; el locutor-cuiner, el Jordi Escoda de Punt6, a qui des de les alçades només li faltava un bon cullerot per remenar aquell tupí amb ingredients tan saborosos; el periodista amb millor percepció ciutadana, el David Fernández, buscant l’àcid contrapunt; la dona MÉS de la premsa local, la Mònica Just, que tot i no tenir edició diumenge no es va voler perdre aquest instant màgic; el Josep Cartanyà, el director de Punt6, com sempre en un discretíssim segon pla però sense perdre’s ni un detall de tot el que succeïa; la PUNTaire del periodisme local, que quan convé és tan directe i contundent com el seu cognom, la Núria Roca; i a baix, en primera línia de foc atenent les seves responsabilitats, el duet meravelles de Canal Reus, el Quico Domènech i la Cori Sebastià, la propietària del salonet més punyent de la canallesca local. I també la Laia Solanellas, la periodista "Amiplim" captant en primera línia, a un pam de la glòria, les imatges  del "seu candidat". Per cert, el Marc Cámara, el locutor-actor de Ràdio Reus, no hi era. S’havia quedat a la sala de premsa envoltat de jubilats. Si algú vol saber el motiu que li preguntin a ell mateix. Serà generós i agraït en l’explicació.

De les espècies vàries que hi havia en aquell galliner de luxe també s’ha de destacar la presència del periodista-consort, Adrià Sanchez, conegut com the bodyguard. O l'Edurne Seco, l’assessora socialista, un encant de persona. I també el regidor “gairebé” de CiU, el Marc Arza, que per poc no va viure en primera persona aquest moment històric. El veia encuriosit per saber qui jurava o prometia. N’hi ha que xalen amb aquestes coses.

Des de les alçades es podia observar detingudament que anava passant al saló de sessions. Em va cridar l’atenció el lloc que ocupava el Miquel Domingo. El van asseure davant d’un dels vells radiadors del saló de sessions. Potser és tot un símbol. La seva àrea, la d’Urbanisme, és de les que s’anomena una “regidoria calenta” atenent la dimensió i la complexitat dels projectes a debat. Deu ser per això. El regidor d’alçada, el Pepe Jofré, enviava una piulada molt definitòria sobre la comoditat dels sillons del saló de plens “em pensava que eren més amples els seients”. I en aquest punt, resseguint amb la mirada com seien els protagonistes de la matinal, vaig tenir una al·lucinació. De cop i volta vaig veure un ventall que es movia amb una gràcia i un “salero” especial. Un ventall de colors vius, llampants, on s’hi podia veure la Mulassa perfectament dibuixada. Per un moment vaig creure que l’Empar Pont havia tornat, que tornava a ser regidora, que s’havia reencarnat. Però no. Després de l’impacte inicial, i d’una observació més mesurada, vaig comprovar que darrere d’aquell ventall s’hi amagava la dona de somriure permanent, l’Àngels Tello, la regidora amb la millor “parada” de l’ajuntament. Tenint en compte, és clar, que en regenta una -de parada- al Mercat Central. I a l’altre costat els socialistes. Déu n’hi do quines cares. No és qüestió de retreure res a ningú.Segurament la processó anava per dins. També s’ha de disculpar a la Misericòrdia Dosaiguas que ha passat una setmana molt difícil. També al Josep Allueva que segurament faria la mateixa cara si haguessin guanyat. Però la resta, estaven seriosos, massa i tot. Sort de la Sandra Guaita que amb un vestit gris llarg, sisat i amb unes sabates llampants, més vermelles que la rosa socialista, va trencar aquesta amargor dels seus companys de partit.

I davant dels socialistes la parella de l’any. No, no em refereixo a Carles Pellicer i Alícia Alegret. Dissabte el Tapias -que per cert, no va callar en tota la estona- escrivia un article al Diari de Tarragona titulat “Que es facin un petó!” on s’entreveia, sense citar-los, que es referia als dos artífex del pacte de govern. Però el seu matrimoni –el del Pellicer i l’Alegret- és de conveniència. En canvi el de debò, el que han fet per amor a la ciutat és el del Cervera i la Cori Fargas. Tots dos juntets, assegudets a primera fila, ell de gris perla i ella de color cru, feien un goig que enamorava. L’ARA REUS allà on va triomfa. I dissabte en vam tenir una nova demostració.

I pel que fa al públic la imatge la van donar les autoritats. En el primer banc hi seien –o com a mínim ho intentaven- l’alcalde Pérez, l’alcalde Abelló, el vicepresident del Congrés Jordi Jané, el diputat Francesc Vallès i el parlamentari Josep Maria Sabaté. Eren cinc, els que hi caben en els bancs del saló de sessions. Però amb això va arribar el vicepresident del parlament, Lluís Maria Corominas, i el van intentar asseure enmig de Jané i Vallès. I és clar, l’home, que a més físicament està refet, no hi cabia. I des de dalt observàvem clarament que estava assegut a la falda dels seus respectius companys de seient. Al final el marit de l’Alícia i el seu fillet es van aixecar –eren al banc del darrera- i l’alcalde Abelló va retrocedir la seva posició. Més d’un, que havia encongit l’estómac per poder fer lloc, va poder finalment respirar.

I amb tot això va començar la sessió. Amb la Teresa Gomis presidint la mesa d’edat  i amb el David Vidal, com a regidor més jove, al seu costat. Semblava que la Gomis hagués tornat a l’institut Gaudí i hagués fet sortir a un nen dels de primera fila per ajudar-la a repassar la lliçó, com si fos un escolanet. La Teresa va anar cridat un per un als regidors electes per fer-los prometre -o jurar en alguns casos- el càrrec. Va fer gràcia com se li va escapar discretament el riure al tenir al davant al Carles Pellicer. Per cert, poc després de rebre la medalla, el Pepe Jofré va enviar una piulada amb la imatge fotogràfica de la condecoració. Si algú creia que sense el Cortadelles a l’ajuntament això del twitter cauria en desgràcia, queda clar que el regidor d’alçada de CiU serà l’encarregat de mantenir aquesta referència tecnològica als plens.

I va arribar el moment de la votació. Van presentar la seva candidatura el Carles Pellicer i també el David Vidal. Els membres del plenari van dipositar, un per un, la butlleta a l’urna de vidre rematada amb fusta. I es va efectuar el recompte. I la casualitat va fer que la primera papereta que es va extreure de l’urna fos el vot que el David Vidal es va adjudicar a ell mateix. Si el món -el de Reus, és clar- s’hagués acabat en aquell instant i tots haguéssim caigut fulminats, Vidal hauria passat a la història com l’últim alcalde de la ciutat. Se’l coneixeria com “Vidal El Breu”. Però per fortuna –i crec que el David també ho deu pensar així- el món no es va acabar en aquell instant sinó que hi va haver temps per treure les altres butlletes. I en aquest punt ningú més –com era previsible- va votar al líder de la CUP. I es van succeir els vots a favor de Pellicer barrejats amb alguns tímids sufragis en blanc que portaven el segell socialista. I al final, la gran sorpresa. Pellicer no només sumava els vots de CiU i del PP sinó també els d’ARA REUS. Allò semblava un passatge bíblic. Després de la seva travessia pel desert, el fill pròdig -Cervera- retornava a la casa del pare Pellicer. Ho feia això sí, amb una altra túnica –la de l’ARA REUS- i amb una companya de peregrinatge -la Cori Fargas- però donava els seus vots a la causa comuna. En aquest punt Pellicer va anar a recollir la vara d’alcalde. És la instantània que captava el gran Tjerk van der Meulen al Punt i que il·lustra aquest article. És el que ja és coneix com “l’èxtasi Pellicer”. Feia la mateixa cara que els meus fills quan els hi regalem una llaminadura. Però no pas qualsevol gominola, sinó la Llaminadura en majúscules, el cotó de sucre que els hi comprem només una vegada l’any coincidint amb la fira de Sant Jaume al parc de la festa. I Pellicer, amb la vara a la mà esquerra, va fer com el David Bisbal a Operación Triunfo –això sí, amb molta més elegància- posant-se la mà dreta al pit i enlairant-la al respectable. He de reconèixer que va ser un d’aquells moments en els que, íntimament, sens enveja del protagonista. Pellicer era el rei del Món. Del Món de Reus, és clar.

Després van arribar les abraçades. Primer amb la seva esposa, la Cori Vidal, qui més i millor sap dels esforços del seu marit per arribar fins aquí. I després la del seu gran rival, el socialista Lluís Miquel Pérez, profundament emocionat durant tota la jornada. I també la del seu enemic, Jordi Cervera. Perquè com va dir l’Ortiz, en política els enemics de debò són al teu propi partit. Però dissabte es va oblidar tot i es va generar aquesta mena de catarsi de difícil explicació, la de les grans ocasions en les que tothom vol remar en la mateixa direcció malgrat les diferències que els separen.

Finalitzat "l’èxtasi Pellicer", i amb totes les emocions al seu lloc, van arribar els parlaments dels portaveus. L’encarregat d’obrir el foc va ser David Vidal. Vestia un polo de color negre que, segons algunes fonts, li havia fet posar la seva mare. Però Vidal va trencar el protocol enganxant-se un adhesiu al jersei on s’hi podia llegir que la crisi l’havien de pagar els rics i els banquers. El líder de la CUP podria haver fet alguna cosa més espectacular com desbotonar-se el polo davant de la concurrència i ensenyar una camiseta interior amb la llegenda en qüestió. Però això ho fan els herois com Superman i Vidal és l’increïble home normal i prou. Dels discursos em quedo bàsicament amb el del nou alcalde. Va deixar alguna imatge curiosa, com les 39 vegades que va pronunciar la paraula Reus. El 39 no és un número qualsevol. Té missatge. Alfred Hitchcock el va immortalitzar a la pel·lícula “39 escalones” que agafa el nom d’una organització d’espionatge. Amb tanta pel·lícula durant aquest #reus22m no em negaran que a aquestes trenta-nou vegades se li pot treure molta punxa. Serà qüestió de no descomptar-se durant aquesta legislatura.

L’acte es va acabar amb l’aparició de l’Orfeó Reusenc interpretant els Segadors. Em va sorprendre veure a totes les regidores i regidors del PP interpretant-lo –o, com a mínim, movent els llavis- i en canvi comprovar que algun socialista no obria la boca. Queda clar que dissabte no estaven per cançons. I després de passar la falç, tothom es va abraonar sobre Pellicer. Volien ser els primers en felicitar-lo. També hi havia algun espontani, com el Miquel Àngel López Mallol que per primera vegada en el últims 24 anys no era a l’ajuntament com a regidor sinó com un simple ciutadà. Al veure’l vaig començar a pensar en els que no hi eren però que hi podrien haver estat. Que devia fer a aquella hora l’Ariel Santamaría? o l’Albert Tafalla de Plataforma? o aquell que pagava una ronda la nit de les eleccions? o  els grans perdedors de la nit electoral com l’Ernest París o l’Àngel Cortadelles? De fet el cap de llista republicà  si que vaig saber el que feia tot just a aquella hora. Va enviar una piulada al twitter dient que anava en bicicleta “camins plens d’aigua i de fang: una bona remullada i enfangada!”. Vaja, suposo que parlava de la sortida en bici. No em negaran, però, que sembla una metàfora de la seva aventura política en aquestes municipals.

I vaig decidir marxar. Baixant per les escales vaig sentir timbals, cassolades i fins i tot algun instrument de vent. Com que havia perdut la noció del temps embolcallat en les emocions viscudes al saló de plens, vaig creure que no fossin les brasileres del “O fabuloso” de la política local, el Jordi Cervera. Però no, a la façana de l’ajuntament no hi havia plomes ni lluentons, sinó peluts i desendreçats -com dia la meva mare- que seguien estenent la seva indignació.

I tot pensant com de bonic ha de ser el dia que et trien alcalde –el dia i prou. Després deu ser per posar-se a tremolar- vaig arribar a casa. I vet aquí que a la bústia em vaig trobar una altra paperet com el que em va donar el representant comercial del Professor Syla al carrer Llovera. Però  en aquesta ocasió s’anunciava un altre “maestro chamán africano,  gran medium espirtiual” que es diu Professor Madiu. Això a Reus sempre ha passat. S’obre una botiga del que sigui i al cap de dos dies al costat mateix se n’obre un altre del mateix sector. Qui diu botiga, diu professional lliberal com el cas que ens ocupa. Per cert, ambdós professors –el Syla i el Madiu- garanteixen solucions immediates en un termini de 3 a 7 dies a qualsevol problema. Vaja, que no necessiten quatre anys com els polítics per trobar remei als nostres mals. Jo del Pellicer i de l’Alegret m’apuntaria el telèfon. Pel que pugui ser.



L'articulista Anton Tapias amb el plenari "als seus peus" (Guillem Ramos-Salvat)



Adéu, Alcalde



Xavier Amorós i Lluís Miquel Pérez al reusdigital.cat

Jo vaig ser company de classe del Lluís Miquel Pérez. Naturalment no em refereixo a l’època de l’escola o de l’institut ni cosa semblant. No som pas de la mateixa generació, ens portem una colla d’anys. Va ser a la universitat, quan un servidor estudiava història. En una de les optatives que vaig fer a quart curs, pels voltants de l’any 90, Pérez també hi estava matriculat. En aquella època el polític socialista era regidor a l’ajuntament. El professor d’aquella assignatura, vinculada a la història contemporània, era un vell conegut, el Pere Anguera. I el meu inseparable company d’estudis era el meu amic Josep Duch, germà de la regidora del PP, Montserrat Duch. El Josep, desgraciadament, va deixar-nos fa uns anys per culpa d’un d’aquests mals dolents que diuen al meu poble. Com si de mals n’hi hagués de bons. Amb ell, amb el Josep, sovint comentàvem que algun dia podríem explicar als nostres fills que vam ser companys de classe d’un regidor. I amb els anys hauríem pogut afegir que vam compatir pupitre amb el futur alcalde de la ciutat.

Tot plegat em va venir a la memòria divendres passat assistint a l’última compareixença davant dels mitjans de comunicació de Lluís Miquel Pérez. Va voler cuidar fins l’últim detall d’aquesta transcendent convocatòria, dotant-la d’un pòsit d’emotivitat innegable, fent-la just després d’una visita d’obres a la nova biblioteca Pere Anguera, situada a la zona del Mas Iglesias. Quines casualitats. El meu company d’estudis triava l’edifici que honora la memòria del nostre mestre. I jo de testimoni, al costat d’altres companys periodistes. Si m’ho arriben a dir fa vint anys no m’ho hagués cregut mai de la vida.

Pérez, que mai va amagar la seva profunda admiració i respecte pel Pere Anguera, el va voler tenir present en un dia com aquest. La visita va comptar amb la presència de la vídua de l’historiador, la Mercè Costafreda. I també un amic comú, el Xavier Amorós. Pérez va voler lligar la inauguració de la biblitoeca que porta el nou del poeta-botiguer -realitzada a finals del seu primer mandat- amb aquesta visita d’obres a la segona gran biblioteca, a les acaballes del seu tercer i últim mandant “amb una mare que és la del Centre de Lectura” va voler precisar en referència al fons bibliogràfic de l’ateneu del carrer Major. Pérez va demostrar, una vegada més, que ell és un home del Centre amb tot el que això implica. Vaig xerrar una estona amb el poeta. Un servidor, per cert, va créixer sota l’autèntica biblioteca del Xavier Amorós, la seva, la particular. Els Baiges hem viscut gairebé tota la vida sota dels Amorós. Ells al vuitè primera, i nosaltres al setè primera. La meva mare encara ara sent xiular al Xavier gairebé cada dia. Són escenes domèstiques senzillament delicioses. Com molt bé em va dir l’Amorós al comentar-li “Mentre em senti xiular, rai!”. A la biblioteca també hi havia dos regidors que ho deixen. El Jordi Bergadà, el regidor d’urbanisme, que es movia com peix a l’aigua fent la visita d’obres per qüestions lògiques. I l’Empar Pont, que va precedir en l’al·locució final a l’alcalde i a qui Pérez li va dir “Moltes gràcies per les teves paraules i per tot”. Aquest segon “per tot” va ser molt eloqüent.

La declaració de Pérez va ser corprenedora. Amb la veu trencada per l’emoció, culminant amb unes frases que reprodueixo a continuació de manera literal:   “M’acomiado de la ciutadania de Reus amb la consciència tranquil·la per la feina feta. Amb el neguit de tot allò que resta pendent i tot allò que es podria haver fet millor. Amb el desig que la crisi es pugui superar el més aviat possible, i que les persones que ho passen malament avui tinguin un futur amb noves oportunitats. Amb l’orgull d’haver servit els millors anys de la meva vida a la ciutat de Reus. Fins sempre. Moltes gràcies. Visca Reus!”. Veient-lo capcot, tristíssim, vaig pensar una vegada més que Pérez hauria d’haver acabat d’una altra manera la seva singladura com alcalde. Es va arriscar massa encapçalant per quarta vegada la candidatura del seu partit. I ara la història potser no el tractarà com es mereix. Diran que va ser ell qui va perdre l’alcaldia després de 32 anys de domini insultant dels socialistes. I, paradoxalment, havent fet més que ningú per la transformació de la ciutat.

Ja he dit moltes vegades que més enllà de la disputa política i de partits, quan l’ajuntament es configura, els 27 regidors són els qui ens representen absolutament a tots. I que ja no hi ha color polític que valgui. L’alcalde, per tant, és el de totes les reusenques i els reusencs. El Pérez ha estat el meu alcalde i no tinc cap dubte de la seva entrega absoluta al càrrec en benefici de la ciutat i de la seva gent. Ho porta a la sang. Els Baiges fa molts anys que coneixem a la família Pérez, més de mig segle. Al seu pare Lluís, als seus oncles Pepe i Consol, als seus avis. Són gent que, per molts motius, es fan estimar i a qui sempre els hem tingut en la màxima consideració. Anys després el meu pare compartiria inquietuds culturals amb el Lluís Miquel Pérez al Centre de Lectura. En aquella època el meu pare era un senyor gran envoltat de joventut dinàmica, inquieta, desacomplexada, com el mateix Pérez, el Claudi Arnavat o el Josep Maria Balanyà, que exercia de president, i que divendres també va assistir a l’acte a la biblioteca Pere Anguera. Aquelles èpoques, que jo vaig viure i veure des de la perspectiva d’un infant pre-adolescent, són les que més van marcar el meu profund sentiment reusenc.

Però no acaben aquí les meves vinculacions amb Lluís Miquel Pérez. Com ja vaig explicar en un altre capítol va arribar a l’alcaldia el mateix dia que la meva dona i un servidor ens casàvem. Ell, aquell dia, es casava amb la ciutat. I amb l’Enric Tricaz li vam fer a Ràdio Reus la primera entrevista com a nou alcalde. I tantes i tantes altres coses que hem viscut junts a la ràdio, a la televisió, a la Cambra i al Món de Reus. Amb un únic objectiu, el de fer ciutat. He de reconèixer que amb el Pep Abelló va ser diferent. No ens lligaven tantes coses, no vaig coincidir amb ell tants anys i en la relació amb els periodistes era una mica més distant. Pérez sempre ha estat càlid, proper. Sempre ha tingut un detall afectuós amb els meus xiquets, que fins ara no han conegut mai cap altre alcalde. Els hi hauré d’ensenyar que ara, l’alcalde, és un altre.

Naturalment en la gestió ha fet coses bones i dolentes, ha compartit encerts amb errades. Com tothom. Però em quedo amb el sentiment que van expressar els seus més estrets col·laboradors divendres passat a la biblioteca Pere Anguera. Les llàgrimes, les abraçades, l’emoció. Són imatges que t’arriben al cor. Se’n va l’alcalde del món de Reus, el meu alcalde. Però així és la vida. I ja en tenim un altre a punt per representar com es mereix la millor ciutat, la nostra, la de Reus.

Per cert, potser ara Pérez podrà acabar finalment el seu doctorat. I el Pere Anguera, des d’allà on sigui –on segurament estarà remenant llibres i documents- somriurà complagut al veure els progressos del seu alumne més il·lustre.

Tot el Fem Coral és un clam

Imatge del Fem coral del blog Col·lectiu d'Antiartistes

És lògic que el nou govern municipal es dediqui d’immediat a passar pel sedàs tot el que es fa i es desfà en aquesta ciutat sota el paraigua de l’ajuntament. És la seva feina i la seva responsabilitat. Però seria bo que l’anàlisi es fes de manera reflexiva i mesurada. M’atreveixo, des d’aquesta humil tribuna, a posar un exemple d’això que dic. Ahir es va fer el FEM CORAL al pavelló olímpic municipal. És aquesta trobada multitudinària d’escolars de la ciutat que es realitza al voltant de la música i que enguany ha arribat a la tretzena edició. En sóc un profund coneixedor d’aquesta autèntica festa de la cultura. Quan treballava a la ràdio sempre l’enregistràvem per emetre-la a l’emissora. A més l’Anton Colom, el responsable musical de la convocatòria, sovint ha confiat amb mi per posar veu a la narració del fil conductor de les interpretacions. I també tinc estretes vinculacions familiars amb un parell de mestres brillantíssimes que col·laboren de fa anys i panys amb la iniciativa. Sé, per tant, del que parlo.

Fa dies que corre la brama que el nou ajuntament podria replantejar-se la celebració d’aquest esdeveniment. Estic segur que és un rumor absolutament infundat, que genera un alarmisme fóra de lloc. Si encara han de prendre possessió del càrrec, com volen que ja tinguin la tisora a punt per fer segons quin estrip? Cal donar temps i un vot de confiança als qui ens administraran. I per això em prenc la llibertat de dir la meva al voltant d’aquest operatiu per si pot ajudar a prendre una decisió. El FEM CORAL és una festa en el més ampli sentit de la paraula, que genera bones sinèrgies entre les escoles de la ciutat que hi participen de manera harmònica i mai competitiva. Que enriqueix els valors musicals dels seus participants. I que a més, gràcies a l’acuradíssima creativitat musical de l’Anton Colom, permet descobrir composicions com la que ahir es va estrenar titulada Mediterrània amb música i lletra del mateix director de l’escola de música del Centre de Lectura, a partir d’una inspiradíssima idea i narració de l’Eduard López. Es tracta d’una trobada, on ahir hi van prendre part més de 700 alumnes, que transmet uns valors excepcionals gràcies, també, a l’aportació desinteressada dels docents que es dediquen a ensenyar música a les aules dels nostres col·legis. I que, a més, des d’un punt de vist de ciutat referma la nostra condició de capital cultural atenent que també s’obre a la participació de centres educatius de la comarca com va ser el cas ahir de la Gil Cristià i de l’Abel Ferrater de La Selva. Un servidor en el FEM CORAL només hi veu avantatges pels seus protagonistes i un retorn evident en imatge i prestigi per l’ajuntament i la ciutat. Per tant cal desitjar llarga vida a la iniciativa i felicitar als responsables polítics i tècnics que l’han fet possible durant tots aquests anys amb resultats excepcionals. Polítics com l’Empar Pont o la Misericòrdia Dosaiguas. Em comenten que el discurs de la Misericòrdia ahir, a l’acabar, va tenir una emotivitat molt especial. No m’estranya. Ha deixat enrere una setmana molt difícil. Des d’aquí el meu suport i reconeixement a la feina feta i l’enteresa que ha demostrat en tot moment. Ha estat senzillament admirable.

Dit això no em puc estar de comentar una anècdota que ahir es va viure al pavelló olímpic municipal. D’entrada voldria deixar clar que no és res més que això, una anècdota, i que per tant no ha d’entelar la magnífica celebració del FEM CORAL. Em van explicar que just a l’acabar l’assaig general i quan s’obrien les portes del pavelló per permetre l’entrada dels familiars que volien veure en directe l’actuació de la canalla, algú va tenir la feliç idea de treure a passejar la Champions que va guanyar el Barça a Wembley. Bé, millor dit, una rèplica de fireta de la copa en qüestió. No em facin dir com és que ahir el trofeu era al pavelló. No en tinc ni idea. Total, que un alt càrrec de Reus Esport i Lleure és va abraonar sobre el micròfon per convertir-se en l’speaker de la improvisada celebració de benvinguda a la copa d’Europa. Diuen que va ser sensacional, que hi va posar més passió que l’històric Manel Vic, l’encarregat des de temps immemorials de cantar les alineacions del Barça al Camp Nou. Ell va encendre a les masses anunciant l’arribada d’aquell trofeu que portaven quatre il·lusionadíssims voluntaris. Es poden imaginar la histèria col·lectiva que es va viure al pavelló, amb canalla que es van esgargamellar la gola cantant l’himne del Barça. I això que després havien d’interpretar una cantata. Fins i tot el Salvador Llauradó, el de la megafonia, i la seva dona, la Misericòrdia, van deixar per uns instants el control del so per fer-se una foto al costat de l’orelluda que és el renom que se li dóna al “copot”. Diuen que va ser fantàstic, memorable, extraordinari. Pels del Barça, és clar. Perquè encara que sembli mentida no tothom és simpatitzant del club blaugrana. I ahir hi havia nens que eren d’altres equips que no van acabar d’entendre res del que passava al seu voltant. Ells havien baixat al pavelló a participar d’una festa musical i no pas de la celebració esportiva d’un equip que no és el seu. Si com a mínim fos un trofeu guanyat per un equip local. Però quin valor té el “titulín” de l’OK lliga del Reus al costat d’una Champions del Barça?. Aquests xiquets que eren de qualsevol altre equip o que, senzillament, passen del futbol perquè a casa seva els hi han ensenyat valors més importants que els de tocar una piloteta amb el peu, es van trobar amb aquell devessall d’emocions culers desaforades. Cal tenir en compte que aquesta mateixa canalla són aquells que a la seva escola se’ls educa en el respecte a la diversitat, que és molt lloable. N’hi ha fins i tot que a la seva escola per Nadal han de cantar “cançons d’hivern” enlloc de nadales tradicionals que parlen del nen Jesús per no ferir sensibilitats dels seus companys que no combreguen amb segons que. Són la mateixa canalla que ahir deien sobre la Mediterrània “Aquest mar blau de llum reflex de sol i lluna, ha estat bressol de tots: pell blanca o bé pell bruna” i que, particularment, em mereix tot el respecte i consideració. Res a dir, ans al contrari. Però noi, es veu que en el tema esportiu tot això de la diversitat res de res. Aquí tots hem de ser del Barça, dels que guanyen i triomfen. I els pobres que feina rai per menjar-nos un torrat a nivell esportiu quedem en evidència fins i tot en espais on no toca parlar de futbol. A no ser, és clar, que buscant aquest respecte a la diversitat l’organització del FEM CORAL hagués tingut la bona pensada de ser sensible amb els nens de l’Espanyol, amb una samarreta blava amb detalls blancs com la que portaven. O fins i tot amb els nens del Madrid fent voleiar un mocador de color blanc immaculat. Pels del Barça, per tant, calia treure la copa en qüestió. Però diria que la cosa no va anar ben bé així.

Ja he dit al principi que l’anècdota no té més importància. Al cap i a la fi només és l’enèsima demostració de la peculiar realitat que es viu en aquest país on tothom s’omple la boca parlant de llibertats i en canvi resulta que a nivell esportiu sembla que es vulgui imposar el discurs únic. Però quan això ho intentes explicar, el primer que et diuen per desarmar-te és que “clar, com que tu no ets del Barça” i aquí s’acaba la discussió. Jo no m’hi posaré més pedres al fetge. La feina, però, la tindran els meus xiquets que no entenen res. I és que en aquest país tan petit acostuma a passar que els del Barça no en tenen prou en ser els millors, que ho són. A més a més volen ser els únics. I ahir al FEM CORAL, que va ser un CLAM en el més ampli sentit de la paraula, en van tenir una nova demostració.

"Mireu-nos amb ulls d'amor"



La foto del pacte (Olívia Molet)

El Món de Reus no té himne. O com a mínim himne oficial. Han existit alguns intents de dotar la ciutat d’aquest cant identificador de referència. Però no han reeixit. L’últim d’aquests casos el va protagonitzar l’Ariel Santamaría amb una de les composicions més inspirades que s’han fet mai al voltant de la nostra ciutat, aquell Himne a Reus de “l’Almendrineee i la boca de la Mineee” que va causar furor ara fa vuit anys en motiu de la seva primera aventura electoral. De manera circumstancial, gairebé sense voler, el Joan Masdéu també se’l pot considerar l’autor d’un himne no oficial. Em refereixo al seu REUS, una peça de culte que hores d’ara hom ja utilitza amb certa assiduïtat per il·lustrar qualsevol acte amb especial significació ciutadana.

Però des d’un punt de vista més solemne, la peça que més i millor identifica aquest Reus de tota la vida són els gojos a la Mare de Déu de Misericòrdia. Moltes de les celebracions litúrgiques d’aquesta ciutat, especialment en moments de màxima emoció, s’arrodoneixen amb la interpretació d’uns motets d’aquesta peça que honora la nostra patrona. Són celebres aquests versos que formen part de l’imaginari reusenc “Mireu-nos amb ulls d’amor”. I ahir a la sala Evarist Fàbregas de l’ajuntament, escenari de la signatura del pacte de govern entre CiU i el PP, ben bé es pot dir que els gojos flotaven a l’ambient. Sense interpretar-los musicalment, els regidors que hi havia al darrere de Carles Pellicer i Alícia Alegret, semblava que amb la seva presència demanessin que ens els miréssim amb ulls d’amor a les portes de l’inici d’una legislatura que no serà gens fàcil, ans al contrari.

Quan estava a punt d’arribar a l’ajuntament, al carrer metge Fortuny, em vaig trobar amb el David Fernández, el periodista polifacètic i multidisciplinar amb millor percepció de l’actualitat del món de Reus. Aquests dies està d’enhorabona. La seva productora, l’ACID FACTORY, ha guanyat un premi important gràcies al videoclip que han confeccionat de l’últim senzill –abans es deia així- del Joan Masdéu, El carrer dels Jocs Florals. En vaig parlar fa dies en aquest mateix blog. És un videoclip deliciós que l’amable lector/a pot revisar a l’adreça http://www.acidfactory.net .Fernández venia de l’IMAC on es va fer el tradicional esmorzar de premsa previ a la festa major. I m’explicava que també hi havia anat l’alcalde en funcions, el Lluís Miquel Pérez, per acomiadar-se dels periodistes just l’endemà de la tensa assemblea socialista. Hores d’ara encara se’m fa difícil imaginar-me el món de Reus sense la presència activa de segons qui.

A l’arribar al primer pis ens vam trobar que la roda de premsa just havia començat i que la sala Evarist Fábregas era plena de gom a gom. Coses així de vegades s’han fet a la sala del costat. Però és petita i, a més, se la coneix com la sala del Tinell. Un nom d’evidents evocacions “tripartites” que ahir, per molts motius, no tocava. Intentant obrir-me pas entre la multitud em vaig donar compte que ahir al món de Reus passava alguna cosa important. El motiu d’aquesta constatació és ben simple, el munt de periodistes presents que habitualment no sovintegen el palau municipal. En el fons Reus és un poble i aquí només hi aterren segons quins repòrters per cobrir una notícia excepcional, especialment vinculada al fet divers, al sang i fetge. Ahir, però, van venir a veure la signatura d’un pacte. Potser tal i com ha anat això del #reus22m, amb ganivetades a tort i a dret, tenien ganes de comprovar si finalment s’esbudellava a algú. Per cert, va ser impagable el moment que el Marc Càmara, el locutor actor de Ràdio Reus, va arribar amb la roda de premsa començada. L’Alegret, al veure’l, li va fer un simpatiquíssima reprimenda com volent dir “Marc, que fas tard home…” . L’Alícia ja ho té això. Té tan present el seu passat periodístic que no pot evitar aquestes complicitats amb els qui fa quatre dies érem el seus companys.

Hi havia tanta gent a la sala que en vaig quedar, literalment, darrera de la porta. Només podia treure el cap per anar veient que feien i deien els actors principals de l’acord. Davant meu hi havia el locutor-cuiner, el Jordi Escoda de Punt 6. Amb això que se’n diu “tablet” però que no és de xocolata sinó un dispositiu mòbil anava enregistrant imatges de l’acte. Em va fer sorprendre la xapa que duia enganxada a la motxilla. S’hi podia llegir, en color negre i blanc, “R.I.P. SUPERMAN”. Aquests periodistes, de vegades, poden ser molt poca-soltes. Ves que no se’n facin alguna -de xapa- amb el nom d’algun d’aquests regidors que ja ha passat a la història del món de Reus. Des de la meva posició observava els moviments de Pellicer amb la diagonal que marcava, a l’extrem de la sala, el plafó amb les imatges dels alcaldes electes que ha tingut aquesta ciutat. En total 27 fotografies. I l’últim quadre del plafó, el que fa 28, era el reservat a la instantània de Lluís Miquel Pérez. Ha estat dotze anys esperant que algú hi enganxi el cromo. Això sí, la placa identificadora, amb els anys d’alcaldia, ja estava col·locada. Molts periodistes van fer salsa al twitter amb aquesta qüestió.

Pellicer i Alegret seien al mig d’aquella taula que és més llarga que un dia sense pa. Vestien de manera discretíssima. Pellicer portava la seva inconfusible americana blau marí, camisa blau cel i corbata de tonalitat fosca xispejada amb tons clars. I l’Alícia també em va sorprendre per la seva sobrietat. Americana grisa i brusa blau marí. No hi havia cap nota de color més alegre. Cap concessió a la policromia. Un símptoma, segurament, d’austeritat volguda. Estem en temps de crisi. I al darrera d’ells dos un munt de gent. Concretament les regidores i els regidors dels dos partits, amb els respectius caps locals. Estaven barrejats o gairebé. Devien voler demostrar unitat, que ja eren un equip. No és fàcil estar dret, estàtic, darrera de dos que seuen còmodament i que van garlant davant la premsa. Per això és feia un pèl estrany veure’ls tanta estona palplantats darrera la taula, sense saber ben bé on havien de mirar ni què havien de fer. Just iniciat l’acte va començar a tronar i llampegar. Va caure un xàfec de mil dimonis. Pel twitter tothom hi deia la seva a la curiosa coincidència. L’Irreductible Lluís Gibert, que com diu el poema fa seu allò de “segadors, la falç al puny, que ha arribat el mes de juny i ja és daurada la terra” fa dies que té l’eina ben esmolada davant la presència de la seva admiradíssima Alícia Alegret al govern municipal. I d’aquí que, aprofitant el xàfec, enviés la següent piulada al twitter “Amb aquesta tempesta es suspèn la sortida al balcó dels nuvis. No sigui que un mal llamp els parteixi.” O arrodonint una piulada de la bèstia Ramos-Salvat va deixar anar “Comença a ploure molt. Sant Pere beneeix el pacte? #reus22m. Al contrari, envia tempesta preludi del que vindrà.” En aquest punt, en plena disbauxa metereològica, el regidor convergent Pepe Jofre, que gràcies a la seva alçada sobresortia de manera considerable sobre els seus companys, es va girar per preguntar-li al virtual regidor de cultura, el Quimet Sorio, si havia portat paraigües. I aquest va dir que no. Seria interessant que el bo del Quimet se’n comprés un -de paraigua- quan abans millor. Xàfecs com el d’ahir són més habituals del que es pensa a l’IMAC, i no te n’escapes ni estan a cobert. Per cert, una de les sorpreses del repartiment de carteres la va protagonitzar el mateix Sorio. L’han fet regidor de joventut. Si no els té ja deu fregar els 60 anys. Queda clar que li deuen haver donat la regidoria atenent la seva joventut d’esperit. Altrament no m’ho explico.

I de l’actuació dels dos protagonistes ens hem de quedar amb l’abraçada i els petons que es van donar després de signar el pacte. Als regidors que els contemplàven només els hi faltava dir allò de “¡Que se besen, que se besen!”. Ho dic en castellà ja que -sembla- de la regidoria de política lingüística de moment no se’n té notícia. Durant l’efervescència afectiva que es van demostrar, Pellicer li va dir alguna cosa a cau d’orella a la regidora més popular. S’hi va estar estona. M’he mirat una vegada i una altra les imatges de Canal Reus però no puc llegir els llavis del virtual alcalde. Què li devia dir...? Per cert, també vam observar que formalment falta un pèl de coordinació entre ells dos. És lògic. Tots els que s’acaben de casar -també en l’àmbit polític- necessiten el seu temps d’adaptació. Molt eloqüent d’això que explico va ser el moment en el que es va demanar la valoració del pacte. Carles Pellicer va fer una primera intervenció. I a l’acabar va demanar si hi havia alguna altra pregunta. L’Alícia no se’n va poder estar “I jo, que no puc valorar?” va deixar anar mirant a continuació als periodistes amb una riallada còmplice. Segurament ens haurem d’acostumar a escenes com les relatades. Això és com tot. Cal que agafin rodatge, confiança, i que formin aquest duet meravelles de la política local del que tant esperem la gent del Món de Reus. L’equip el tenen. Ahir ho vam veure clarament. I segurament hauran de suplir la lògica inexperiència amb l’alta dosi d’il·lusió acumulada per tirar endavant la nostra ciutat. Potser per això ara més que mai, i tenint en compte que són l’expressió de la voluntat popular, ens els hem de “mirar amb ulls d’amor”. Perquè ara, ens agradi o no, el miracle l’ha de fer aquest equip de govern. La Mare de Déu em sembla que té altra feina.

Naúfrags



Ahir al matí vaig anar a fer unes gestions a la plaça del nen de les Oques. I vaig decidir arribar-m’hi tot travessant el mercat ambulant dels dilluns. M’agrada passejar entre aquell aiguabarreig de parades i persones on es genera una dinàmica interessantíssima. Sempre m’han fet gràcia els crits dels venedors proclamant la seva última oferta per captar l’atenció del possible client. Tot just passant pel costat d’una parada de calces, calçotets i sostenidors -és curiosa, per cert, l’altíssima presència d’aquesta mena de productes entre els marxants- hi vaig veure un d’aquests homes que es dediquen a la venda ambulant il·legal. Una il·legalitat de la que ell, el venedor, n’és una víctima més. És l’últim esglaó, el més dèbil, d’un sistema molt perniciós. Bé, al que anàvem. L’home se’m va atansar per oferir-me diverses pel·lícules. La meva resposta immediata, però,  va ser rebutjar el seu oferiment. Però va ser aleshores quan vaig adonar-me que un dels DVD que sostenia a les mans tenia una estreta vinculació amb la ciutat “NaufERC, quan perds el rumb” es titulava i s’acompanyava amb el subtítol “Tot allò que no sabies sobre el 22m i mai t’havies atrevit a preguntar”  http://vimeo.com/24624057 . El més impactant, però, era la imatge de la caràtula. S’hi podia veure a l’Àngel Cortadelles caracteritzat amb l’aparença del nàufrag més famós de la història del cinema. Em refereixo a Tom Hanks en la reconeguda pel·lícula del mateix títol. Tot mirant-me els crèdits vaig comprovar que es tractava de l’última creació de la productora EL CAP DE LLUÇ autora, entre d’altres, del celebrat GRIS, L’AJUNTAMENT del que en vaig parlar fa dies. Per tant tenia a l'abast l’última producció de la celebrada cartellera del #reus22m. Vaig decidir comprar-la. Això sí, ho vaig fer de manera discreta, no fos cas que la Leonor Bartolí, la simpatiquíssima presidenta de la Unió de Botiguers, em descobrís i posés el crit al cel -amb tota la raó del món- per afavorir la venda il·legal.

A l’arribar a casa, i quan els Baiges petits ja dormien i la meva dona tenia coses millors a fer, vaig decidir veure-la en la intimitat. N’hi ha que en les mateixes circumstàncies mirarien un altre tipus de “pel·liculotes”. Però a un servidor la pornografia que l’excita últimament és una altra.  I em vaig trobar, com era previsible, amb un remake de l’oscaritzada pel·lícula de Tom Hanks inspirat en el naufragi d’Esquerra Republicana a les municipals del #reus22m. El nom dels protagonistes, que es poden llegir només començar, són molt eloqüents: Àngel CURTDIDEES, com a polític naufragat; Esther ALBARTRINA, en el paper de pilota; i Ernest NO PARIS, en una desaparició estel·lar. La pel·lícula arrenca en el moment en el que l’avió de Hanks pateix el sotrac que fa perdre el control als pilots i que acabarà provocant la seva col·lisió. Una imatge que equival, segons llegim en els subtítols, a les vuit del vespre del 22m. A partir d’aquí el discórrer de la pel·lícula -que supera els 11 minuts i que per tant cal considerar un llargmetratge si la comparem amb els films que l’han precedit a la cartellera electoral- burxa en la ferida republicana i també en la de l’Ernest París de manera sagnant. He de reconèixer que fins i tot aquestes escenes punyents em van generar un cert malestar per allò de continuar fent llenya de l’arbre caigut. O, millor dit, serradures. Em va cridar l’atenció una de les frases que pronuncia Hanks Cortadelles a l’arribar a l’illa “Quina nata!”. Això mateix em va dir no fa gaires dies un alt dirigent d’Iniciativa al valorar els resultats “Ens hem fotut una nata!” em va dir de manera molt gràfica. Si Hanks és Cortadelles, l’Esther Alberich -a qui es presenta com “Albartrina” per qüestions òbvies- és la famosa pilota Wilson amb la que Hanks Cortadelles la fa petar per amortir la solitud de l’illa. A l’acabar la pel·lícula se’ns descobreix allò que va acabar passant quatre anys després del naufragi “ambdós van tornar a encapçalar la llista republicana -a l’illa, és clar- i van guanyar per majoria absoluta”. Després també va arribar una crisi interna que va desembocar en una escissió en el partit i que -cal pensar- va provocar un empat tècnic a les següents municipals.

Curiosament mentre m’anava mirant la pel·lícula en qüestió em va arribar la notícia d’un altre naufragi. En concret va ser amb una piulada al twitter on se m’informava d’una notícia transcendent, gairebé històrica, ocorreguda a la seu dels socialistes a la plaça del Castell. El reporter del Diari de Tarragona Francesc Gras -Gras Tercer al Món de Reus- comunicava a la xarxa que Lluís Miquel Pérez, finalment, no prendria possessió del seu càrrec de regidor deixant com a portaveu del grup municipal a Teresa Pallarès. Guillem Ramos-Salvat, del delcamp.cat, centrava la seva atenció informativa en un altre conflicte bèl·lic “Pallarès guanya la batalla a Lamas” deia la bèstia del periodisme local. Per cert, la foto que acompanya la notícia al delcamp.cat i que el lector pot veure al final de l’article és molt il·lustrativa. Un Pérez circumstancialment rialler té a banda i banda, respectivament, a la Teresa Pallarés i al Jordi Lamas amb els braços creuats i amb la mirada perduda al terra amb posat molt seriós. Les meves criatures de vegades fan aquest mateix posat quan es barallen. Ves que aquí no hagués passat el mateix amb els protagonistes de la foto. Per cert, com era de preveure Ramon Urgellès tampoc prendrà possessió del seu càrrec de regidor. No és la primera vegada que els hi passa això als socialistes. Fa quatre anys Teresa Felip també va renunciar al lloc que s’havia guanyat a les eleccions al veure que amb el pacte de govern perdia la regidoria de cultura que havia d’ocupar en favor de l’Empar Pont.

En qualsevol cas tots aquests moviments segueixen demostrant que estem davant d’una època de canvis a l’ajuntament de Reus. Una època realment històrica, amb la desaparició “política” d’alguns dels protagonistes que han format part de la nostra vida durant aquests últims anys. Per ells, com succeeix als films americans, ha arribat el seu THE END. I mentre uns passen, d’altres comencen la seva pròpia pel·lícula. Avui mateix, sense anar més lluny, s’inicia a l’ajuntament el rodatge de “Mireu-nos amb ulls d’amor“ amb Carles Pellicer i Alicia Alegret. Esperem que les aigües tèrboles on encara neden alguns nàufrags del #reus22m no acabin esquitxant les primeres escenes de la gran història d’amor del Món de Reus.



La roda de premsa posterior a l'assemblea socialista (Marc C. Griso, delcamp.cat)