I l'Ortiz continuarà fent amics

Eduard Ortiz en una imatge del delcamp.cat

Al radiofonista montblanquí Jordi Cartanyà el podríem classificar dins de l’òrbita de locutors estrella del Món de Reus. És important no confondre amb la categoria dels locutors “estrellats” que també en conec algun. Això d’estrella ho dic en el bon sentit de la paraula. Cal tenir en compte que el Jordi és un artista polifacètic com ha demostrat sobradament al seu poble creant alguns dels moments més inspirats de la popularíssima representació de la llegenda de Sant Jordi. I aquesta inventiva, aquest punt de genialitat, el transmet sempre que pot a les càlides ones de Ràdio Reus. Divendres en vam tenir una bona mostra. Dins del magazine del migdia, L’Hora L, va programar una tertúlia amb tres regidors que aquesta mateixa setmana abandonaran l’ajuntament. En concret va aplegar a l’Empar Pont, el Miquel Angel López Mallol i a l’Eduard Ortiz. Aquest últim tornava així a l’estudi on un llunyà en el temps, però proper, molt proper en el record 22 de març va protagonitzar un dels serials radiofònics més impactants de la història d’aquesta ciutat. Des de la Saga de los Porretas que a la SER no s’escoltava cosa semblant amb aquelles emocions viscudes entre ganivetades i “facebooks”. Allò, segurament, serà irrepetible.

Doncs bé, al que anàvem. El Cartanyà, conscient del que cal fer per crear un bon clímax radiofònic, va idear un entorn distès, confortable. I per trencar el gel va donar pas als convidats acompanyant-se del “Ma quale idea” del Pino Dangio, retrocedint musicalment als anys 80 que és quan va arribar el López Mallol a l’ajuntament i l’Ortiz, amb pantalons curts, treia el cap pel PSC. “Tenim amb nosaltres un triplet, un trident de ensueño, a tres històrics” va dir el Cartanyà “Per cert, com els he de presentar?” va insistir el locutor montblanquí “Som regidors en funcions” va deixar anar algú. I segurament al PSC algú devia pensar que durant aquestes últimes setmanes Ortiz ha actuat més com a regidor en “disfuncions” tenint en compte els torpedes que ha enviat a la línia de flotació de la nau socialista.

Però anava tan “suelto” el Cartanyà que, en sec, es va passar de frenada “Escoltin, i aquesta setmana encara hi ha alguna cirereta per remenar a l’ajuntament”. I el López Mallol, tement algun titular demolidor al Punt o al delcamp.cat, va saltar d’immediat “Què insinua?!?!” va dir l’encara regidor popular. Cartanyà va matisar de seguit “era un dir, no hi vegi doble intenció”. I passant pàgina va demanar una primera valoració d’una nit electoral que el radiofonista montblanquí va definir de “Sonrisas i Lágrimas” evocant aquella bonica pel·lícula de la Julie Andrews i de la família Trapp. Cartanyà tancava en aquest punt una de les entradetes més al·lucinants dels 86 anys d’història de la vella emissora de ràdio.

Va ser aleshores quan Ortiz es va voler cobrar la travessa electoral que va fer al Tribuna de Canal Reus fa algunes setmanes (en vaig parlar en aquest blog) i on va clavar els resultats de CiU i socialistes i gairebé els del PP, a més d’encertar l’entrada de Cervera i gairebé la de l’Ariel que pels pèls es va quedar fóra. Mentrestant el López Mallol va mostrar la seva sorpresa pels resultats d’Esquerra i d’Iniciativa afirmant que “Ho sentia”. Em va sorprendre. Pocs dies abans del 22m l’encara portaveu va destapar la caixa dels trons contra els republicans. Empar Pont, lacònica, recordava que “nosaltres, els d’esquerra, hem quedat fora del mapa”. I després d’aquesta primera valoració, Cartanyà va dir textualment que els convidats tenien “barra lliure” i me’l vaig imaginar a ell, al Cartanyà, darrera la barra de la històrica discoteca La Sínia de l’Espluga on el radiofonista, de jovenet, es va guanyar el singular apel·latiu del “Látigo de la Conca”. Ja es poden imaginar el perquè. En el primer còctel el barman va demanar una explicació del resultats. Com era de preveure es va parlar de la inèrcia a l’estat espanyol de la que Reus no n’havia de quedar al marge “Veus el mapa d’Espanya i tot és una marca blava (en referència al color corporatiu del PP) que fa esgarrifar” va dir la Pont. I el López Mallol, que estava “despertet i Alegret” li va deixar anar amb tota la intenció del món “Doncs a mi el blau no m’esgarrifa. Fixis, fins i tot avui porto una camisa blau cel. És un color que m’agrada molt”. Coneixent-lo devia portar un cocodril o un cavallet. A la camisa, és clar. I l’Empar seguia definint de manera gràfica, potser massa i tot, els resultats del seu partit “A Esquerra hem patit una devallada de “cata crock”. És una autèntica patacada”. Crec que l’Empar no utilitzaria aquests mateixos adjectius si la llista l’hagués encapçalat ella. Vaja, segur.

Però Ortiz que frisava per portar l’anàlisi al Món de Reus no estava -com és habitual- per gaires punyetes “mirin, tot això està molt bé. Però els resultats també s’expliquen per factors estricament locals, per la gestió a la ciutat. I aquí el que ha faltat es fer proximitat. Com es justifiquen els resultats de l’Ariel? Doncs perquè durant aquests anys ha portat a molta gent al despatx, els ha escoltat. I això l’elector ho acaba agraint”. Ortiz també va tenir paraules molt crítiques pel líder de la CORI afirmant que “s’ha equivocat d’estratègia. Ha volgut portar una vida còmode. El que no hauria d’haver fet mai és deixar de treballar a correus, compaginar la feina amb la política com he fet jo durant els vint anys que he estat a l’ajuntament” . I en aquest punt López Mallol va fer una revelació impactant. D’entrada equivocant el cognom de l’Ariel “Jo n’he parlat alguna vegada amb el SANTAMANÍA.” Curiós. Això és el que sempre ha tingut el Pérez, SantaMANÍA a l’Ariel. “I n’he parlat amb profunditat, de tu a tu” va insistir López Mallol. La imatge devia ser impagable. Tots dos, un al costat de l’altre, confessant-se. I el regidor popular es veu que té dots per estudiar la personalitat del proïsme “jo mirant-me’l veia un altre persona, una altra realitat que no s’ajustava al perfil real del personatge. L’Ariel feia un paper que els que hi havia al seu darrera ja els hi anava bé”. López Mallol, per tant, ens descobria la realitat de l’Ariel, una mena de titella al servei d’uns quants que l’utilitzaven per parlar de “follòdroms, mariuhuana i pintar de rosa l’ajuntament” va recordar el polític popular rematant amb una conclusió contundent “L’Ariel no ha estat ell, tot això ho a aparentat”. Doncs si és així, cal reconèixer el mèrit de la seva interpretació.

Després d’aquesta revelació va sortir el Jordi Cervera. Ve, el va fer sortir el Cartanyà que es veu que tenia ganes de fer unes piscines radiofòniques “Qui l’ha votat al Jordi, què li han premiat?” I Ortiz, que tenia unes quantes bales guardades a la recamera de feia dies, va disparar a la diana “L’han  votat una part important del passeig Misericòrdia i del pare Manyanet. I tot gràcies al Jordi Pouget. Perquè el Cervera no estira pas tant. Altrament, com s’explica que no guanyés les eleccions als Ploms?”. Ortiz acabava de buidar el carregador demostrant més punteria que el reusenc Eladi Vallduví a les olimpíades. El regidor socialista estava al darrera de la candidatura de l’Andreu Giménez que finalment es va fer amb la presidència dels club dels Lleons en detriment de l’sportman aquàtic. Però Ortiz es veu que li tenia ganes al Cervera i quan Cartanyà, que seguia inspiradíssim, li va dir “I les bandes de corneteros també han votat a l’ARA REUS?” el regidor socialista va treure el revòlver amb silenciador per donar el tret de gràcia al candidat independent “Siguem seriosos. El Cervera no pot fer demagògia prometent que la banda de cornetes i tambors –que em mereixen tot el respecte- pugui participar a la processó de Sant Pere. Això és un disbarat. I estic segur que els mateixos integrants de la banda no es van creure mai aquesta barbaritat”. Més clar, l’aigua... de la piscina dels Ploms –o del Reus- on es banya el Cervera cada dia.

I ja a la recta final, una pregunta per sucar-hi pa. Cartanyà volia saber que li recomanarien a Lluis Miquel Pérez després de la derrota: continuar o plegar “Em miren a mi aquests dos, són uns traïdors!” va dir d’immediat l’Ortiz donant a entendre de manera gràfica la reacció de Pont i López Mallol a la pregunta de l’speaker. El popular i la republicana van fer una resposta retòrica, comentant allò tan previsible de “és molt difícil d’aconsellar, ell sabrà el que és millor, ha de valorar moltes coses” i un llarg etcètera de frases similars. Però Ortiz, com que ja no li ve d’aquí, es veu que havia tingut temps d’anar a l’Armeria Vernis del carrer Llovera a buscar més projectils i va tornar a omplir fins dalt el carregador per començar a disparar a un objectiu claríssim  “Mirin, faré política ficció. Imaginem-vos que jo em pensés que sóc l’amo del partit a Reus. Imaginem-nos que jo em pensés que fos Déu i que tot el que fes fos correcte. I que els altres no saben fer res. Imaginem-nos que jo puc decidir el futur de tothom i que jo decideixo el que s’ha de fer. Doncs, com és lògic, jo acabaria fent el que em donés la gana. I crec, sincerament, que això és el que acabarà passant”. Però el Cartanyà, que divendres estava més sembrat que el líder de la CUP, encara li va posar una mica més els dits a la gola al regidor socialista “però no creu que els resultats de l’altra dia els hauria d’interpretar (Pérez) com una cura d’humilitat?”. I Ortiz aleshores va disparar el tret de gràcia “Si hagués estat una cura d’humilitat el que no hauries d’haver fet és sortir per la tele plorant, ja que sembla que només tinguis “apego” al càrrec” . Això de l’apego va ser sensacional. Ja n’hi ha de politics que sembla que estiguin “apegats” al càrrec. O no s’escriu així?

Al final, i per anar passant, el locutor estrella va voler fer de Perales per saber  a què “dedicarían el tiempo libre” a partir d’ara. Curiosa va ser la resposta del López Mallol que va reconèixer que a punt de tancar una etapa de 24 anys encara no hi ha pensat en el dia després “Fins que no arribi la data no me’n faig a la idea. Ja prendrem la decisió”. L’Empar ja va deixar clar que retornava a l’Institut i a treballar per Reus, des de les entitats, a les seves hores lliures. I l’Ortiz, què pensa fer l’Ortiz? “Em veuran corrents per Reus, portant els gegants, treballant…. I continuant fent amics”. Això dels amics ho poden agafar per on vulguin. Queda clar, però, que aquesta campanya n’ha fet de bons d’amics, com els de Ràdio Reus. Jo de la Torrents em plantejaria de posar-lo en nòmina. Aquest home els hi ha fet pujar l’audiència com ningú. Ves que no sigui el nou locutor estrella de la Cadena SER.

Reus és Espanya i el Manolo Escobar

El Francesc Domènech, director de Canal Reus Televisió, és un dels articulistes més clarividents del món de Reus. I això que no hi viu a la ciutat. O, millor dit, que no hi dorm. El Quico deu haver perdut el compte dels anys que fa que cada dia ve a treballar a Reus, ja ve sigui a la Ràdio, a la Veu de Reus, al Nou Diari o a Canal Reus. Però mai ha abandonat la ciutadania vallenca i sempre, sempre –que jo sàpiga, és clar- ha anat a dormir a casa seva, a la capital de l’Alt Camp. El seu és un cas interessant a l’hora d’entendre les seves opinions. És un observador privilegiat de la ciutat en aquest tombant de segle i manté la prudent distància que li dóna el fet de no ser un reusenc de ple dret. De ben segur això aporta una dosi d’objectivitat afegida a les seves reflexions que sempre són oportunes i molt il·lustratives.

Dissabte Domènech signava el seu habitual article d’opinió a la contra del diari EL PUNT. Sota el títol EL CANVI A REUS el periodista feia un precís anàlisi de com han quedat les coses a la ciutat  després el 22M i de com poden acabar evolucionant. El primer paràgraf de l’article és d’una lucidesa absoluta “Lluís Miquel Pérez passarà la història de Reus com l’alcalde que ha dirigit la més gran transformació de la història de la ciutat (….). I la segona: Lluís Miquel Pérez ha perdut les eleccions. Les ha perdut ell i les han perdut els socis que li han donat suport durant els últims anys. Conclusió: amb gestió no n’hi ha prou per guanyar unes eleccions”. És pot dir més fort, però no pas més clar. En la línia d’aquestes subtils observacions, Domènech també aporta conclusions molt sagaces a l’hora d’explicar l’entrada de nous partits al consistori “Els electors, farts de tants anys de socialisme local i a la vegada desconfiats de la personalitat de qui ara ja es pot dir que serà nou alcalde, han optat per fer experiments amb saba nova i han triat la personalitat de Jordi Cervera al capdavant d’un discurs molt simple, i també han triat el discurs molt complex i volgudament sense lideratges clars de la CUP. La saba vella, la que representen Iniciativa i ERC, ha estat rebutjada pels ciutadans”.

En aquest punt l’articulista es fa la mateixa pregunta que molts reusencs “I ara, què?” És evident que els derrotats, especialment els que han quedat fóra de l’ajuntament, tenen mala peça al teler “Els perdedors passaran pel dur procés de catarsi, que no serà fàcil; el PSC no té clar com afrontar la necessitat d’un nou lideratge; ERC busca un nou discurs engrescador, i IC malda per poder modernitzar un discurs polític que a molts els sembla antic”. Però l’anàlisi de Domènech, com és lògic, també incideix en el perfil dels guanyadors aportant algunes dades molt eloqüents del perquè de la seva victòria “Carles Pellicer ha guanyat les eleccions al davant de la formació que la gent percep com la responsable de gestionar la crisi econòmica en l’àmbit nacional”. I el mateix passa, segons l’articulista, amb l’Alícia Alegret al capdavant d’unes sigles que tothom dóna per fet, almenys ara com ara, que gestionarà la mateixa crisi econòmica en l’àmbit de l’Estat. És ara, per tant, quan cobra vigència un dels articles més celebrats de Domènech, que jo sempre he tingut present i que va publicar el 1995 quan a les municipals d’aquell any “el PP va passar d’un a quatre regidors sense cap explicació plausible en clau de política local”. L’article es titulava “Reus és Espanya” i setze anys després aquell redactat continua sent molt clarificador de com ha anat tot plegat al nostre món.

Curiosament un servidor llegia l’article del Quico al Punt dissabte a la nit, mentre pel twitter m’arribaven piulades de Lluís Miquel Pérez explicant que era al Barri Montserrat de festa major “amb un clàssic com Manolo Escobar” deia l’alcalde en funcions. Suposo que devia ser la música del cantant, no ell en carn i ossos ja que, altrament, això hagués estat extraordinari. L’Escobar cantat “¿Dónde estarà mi carro?” mentre Pérez no fa res més que preguntar-se “¿Dónde estarán mis votos?”. Però en tot cas l’exemple del cantant de la pell de brau em ve com anell al dit. Hi ha un Reus més enllà del tomb de ravals que sociològicament és Espanya i on la gent només acaba votant dues formacions, PSOE O PP. Pot canviar el vot d’unes eleccions a les altres però sense moure’s d’aquestes dues realitats. És aquest Reus, per exemple, on es balla la música del Manolo Escobar i on hi ha gent que no té ni idea de qui és Joan Masdéu. Sóc conscient que estic generalitzant i que naturalment hi ha excepcions. Però, a grans trets, aquesta és una realitat evident en alguns barris de la ciutat, en aquest altre Món de Reus que alguns polítics semblen ignorar. I parlo amb coneixement de causa.

Mentre acabava de llegir l’article on Domènech assenyalava que “Ja no hi ha certeses i tot són interrogants en una ciutat que es manté orgullosa de si mateixa. Aquest orgull inalterable és una altra dada objectiva. Potser la que assegura que, deixant de banda guanyadors i perdedors, la ciutat continuarà endavant mani qui mani”, Pérez enviava ja de matinada una altra piulada al twitter amb missatge on deia “Es nota que ja han passat les eleccions. Al barri Montserrat només hi sóc jo, doncs que us pensàveu?” Val més prendre-s’ho amb filosofia i cridar, com diria el Manolo Escobar, que “¡Viva España!” que, si fem cas al Quico Domènech, seria el mateix que dir “Visca Reus!” I olé!.

El davallament de la creu de París i Cortadelles

Canal Reus no ha retransmès mai la processó del Sant Enterrament del divendres sant. La seva aposta televisiva per Setmana Santa sempre ha estat les Tres Gràcies tenint en compte que es tracta del gran referent dels dies sants a la nostra ciutat. Però curiosament aquests dies la nostra tele local, fóra de temporada, ens ha ofert una altra processó, la del martiri i crucifixió política de l’Ernest París i  l’Àngel Cortadelles, els grans “perdedors” de les municipals a la nostra ciutat. Com Nostre Senyor camí del Gòlgota, els hem vist passar per tots els estadis. I aquest cap de setmana, tot revisant la redifusió del Tribuna de dimecres passat, vaig poder veure’ls en el pas del Davallament de la Creu, el més antic de la nostra ciutat que porten els pagesos, els de la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia, l’entitat del raval robuster que presideix l’activíssim Josep Maria Vallès. Com ve recordarà l’amic/ga lector/a, el pas en qüestió reprodueix el moment en el que es baixa a Jesucrist de la creu després de morir crucificat. Salvant les distàncies París i Cortadelles al Tribuna semblaven que també haguessin baixat de la creu a la que els hi van portar els mals resultats del 22 de maig. S’ha de recordar, i és de justícia fer-ho, que ambdós van demostrar una altíssima categoria política i ciutadana la nit electoral. Els seus discursos, davant les càmeres de Canal Reus, van ser impecables. El candidat d’Iniciativa -ho vaig dir a la meva crònica del 22M- va fer el seu millor discurs en el pitjor moment de la seva vida política. El “Nen París” -com els seus detractors l’han definit fins a la sacietat- va madurar de cop. I Cortadelles va demostrar una admirable capacitat per mantenir, fins i tot en les circumstàncies més adverses, aquesta mesura i reflexió que han lloat també els seus adversaris polítics.

Així doncs, després de suportar estoicament les ferides de la derrota, les llançades de la indiferència dels electors, van fer acte de presència al salonet de la Cori Sebastià per explicar les seves sensacions. I d’entrada vaig veure clar que sense un ni l’altre l’ajuntament hi sortirà perdent. No ho dic per la ideologia que defensen, ja que entraríem en qüestions de fons a les que tothom hi té alguna cosa a dir. Em refereixo, concretament, a la forma del seu discurs. París i Cortadelles van estar esplèndids, construint un discurs impecable. Sens dubte perdem a dos dels millors oradors de la política local. I la seva absència a les sessions plenàries, per aquells a qui ens agrada el debat dialèctic d’alçada, s’ha de lamentar. He de dir, també, que tots dos van estar infinitament millor que no pas el dia del debat televisiu. És cert que les circumstàncies eren unes altres i que aquell dia hi havia molta més tensió a l’ambient. Però al Tribuna es va demostrar que el debat no els havia fet pas justícia.

Per l’ocasió Sebastià va convertir el seu salonet televisiu en una sessió de psicoanàlisi. Només hi faltava la “chaise longue” per ajeure còmodament als convidats. El com o el perquè de la derrota planava sobre totes i cadascuna de les preguntes que formulava l’audaç presentadora. I tots dos van aprofitar aquell entorn tan confortable per parlar amb claredat. La periodista va voler saber si ja havien fet autocrítica després de la derrota. París va tornar a ser absolutament transparent “Jo ja la vaig fer la mateixa nit de les eleccions acceptant en primera persona els resultats i anunciant que ja no tornaré a ser el cap de llista del partit d’aquí quatre anys”. I en aquest punt va començar a ballar la “Yenka” que era allò saltar donant passes d’un costat i a l’altre  ja que el cap de llista d’Iniciativa va mostrar la seva disposició a “donar els passos enrere que facin falta en benefici del partit”. Cortadelles, per la seva banda, va reconèixer obertament que “a mi en van enredar a presentar-me” deixant clar que això d’enredar ho deia en el bon sentit de la paraula. Si és que -entre nosaltres- en té cap de bon sentit i més veient els resultats finals “Ara, com abans, estic a disposició del partit. EL que no faré és postular-me. Si volen alguna cosa ja saben on sóc i també coneixen la meva disposició a col·lobrar” va acabar dient el cap de llista republicà. Per cert, amb Cortadelles he arribat a una conclusió. Diria que té una qualitat que en política podria ser un defecte: és massa bona persona.

Anant més enllà la presentadora també va voler saber com s’havia d'interpretar l’irrupció de l’ARA REUS i la CUP a l’ajuntament “Jo ja tinc prou feina per explicar els meus resultats i no he tingut temps d’anar més enllà” va deixar anar París amb una sinceritat nítida i transparent. Tot i així l’ecosocialista va reconèixer que els cupaires han influït en els seus resultats “I tanta que ens ha afectat la CUP!” va dir sense embuts davant de l’evidència que era previsible molt abans de les eleccions. Només calia treure el cap al míting de la CUP al Bravium i recomptar entre el públic quants n’hi havia que s’havíen significat històricament amb la gent d’Iniciativa.

La Sebastià, que durant tota l’entrevista va fer preguntes curtes i directes, els hi va demanar si consideraven que els seus partits s’han de reiventar per recuperar el protagonisme perdut. Tots dos van coincidir que hi ha d’haver una altra manera de fer política, més propera al ciutadà. Em va agradar París a l’afirmar que “s’ha d’aconseguir que el ciutadà vegi que la política no és el problema sinó la solució”. I en aquest punt Cortadelles, fruit de la seva experiència a la Generalitat –va ser director general del departament  de relacions internacionals- va apuntar que havia conegut una realitat a sudamèrica on tots els ciutadans tenien el número de telèfon mòbil del seu representants institucionals. Cortadelles ho va posar com a model, gairebé com ideal. Però m’esgarrifo que aquí fessin una cosa semblant. Hi hauria mòbils o, millor dit, regidors que traurien fum per les orelles. Jo mateix aquest cap de setmana he tingut motius objectius per trucar a un parell de regidors. Doncs imaginin 107.000 habitants amb el número de mòbil de tots els membres del ple municipal. Farien saltar la centraleta telefònica de l’ajuntament.

I a la recta final de l’entrevista tocava valorar el pacte de govern que regirà els propers quatre anys l’ajuntament. L’ase dels cops va ser, en aquest cas, el partit Popular. S’hi van referir, això sí, amb molta elegància, però se’ls hi va entendre tot. París va comentar que el pacte “és legítim. Però pel que he vist pels diaris només es parla de càrrecs i no de projecte de ciutat”. Cortadelles va reblar el clau destacant la presència del PP en el govern de la ciutat. Un partit “del qui no s’ha d’oblidar el seu discurs i la seva ideologia que influirà en la gestió. I això comportarà, inevitablement, una espanyolització de la vida política reusenca”.

I així es va acabar el davallament de la creu de París i Cortadelles. Ara, si seguim amb els estadis corresponents, tocaria ressuscitar al tercer dia. Però aquesta mena de miracles en política costen una mica més, concretament quatre anys, fins a les propers eleccions. I caldrà saber quin és el peregrinatge que acaben fent l’un i l’altre durant tot aquest temps. Esperem, això sí, que tinguin tota la sort del món en el camí que vulguin seguir a partir d’ara. La sort del Món de Reus. Se la mereixen.

PAM! L'última temptació del Pellicer

He de reconèixer que aquests dies estic experimentant una certa descompressió després de les intensíssimes emocions viscudes al #reus22m. De fet allò no es podia aguantar. Hi va haver dies que vaig escriure fins a cinc articles i encara me’n va quedar algun al calaix per acabar de perfilar. Recordo aquelles nits de maig picant el teclat de l’ordinador de manera malaltissa, intentant abraçar amb les meves cròniques l’excitació -política, naturalment- dels protagonistes d’aquells èpics episodis d’amor i odi, de ganivetades i traïcions, de cruentes batalles i sonades desercions. I allò que semblava que no s’hagués d’acabar mai, avui ja és història davant d’un horitzó que sembla de color de rosa gràcies al vals que ben aviat ballaran els nuvis de la política municipal el dia que formalitzin el seu enllaç consistorial. Em refereixo, naturalment, al pacte entre el Carles Pellicer i l’Alícia Alegret. Però no es pot dir blat fins que és al sac i ben lligat. I menys en una relació d’enamorats on, tot esperant la confirmació oficial del casament, els nervis propis del casori imminent poden acabar provocant un autèntic daltabaix quan menys t’ho esperes.  Fins i tot després que Mossèn Roquer o -millor dit- el Màrius Pàmies ja hagi publicat les amonestacions reglamentàries.

Aquest és l’ensurt que en vaig endur dimecres al tenir notícia de la suposada ruptura de l’idili entre Pellicer i Alegret a l’ interposar-se entre ells dos una tercera opció. Segons sembla el candidat convergent s’hauria deixat seduir per una temptadora proposta deshonesta caient de quatre grapes en l’adulteri polític. És veu que Pellicer, a qui últimament totes li ponen, se li hauria posat tan bé la temptació en qüestió que… PAM! va insinuar que potser s’ho acabaria repensant això de l’Alegret, consumant la infidelitat política més impactant i demolidora de la història recent d’aquesta ciutat. I, per acabar-ho d’adobar, tot plegat ho va fer públicament, amb llum, taquígrafs i micròfons. Sobretot micròfons.

Resulta que al virtual alcalde el van trucar el dimecres poc abans de les dues de la tarda des de PUNT 6 Ràdio, concretament des del programa CANVI DE TORN que presenta la Sílvia Sagalà, la locutora de veu portentosa. Va ser una trucada en directe, teòricament sense preavís. El guanyador de les eleccions es va trobar a l’altre costat del fil telefònic amb el Miquel Ventura, el líder del PAM –el Partit de l’Avi Miquel- que té la seva seccioneta al programa de la Sagalà dins d’aquest contenidor esbojarrat que es diu Òrbita R que remenen cada dia l’alter ego de l’avi en qüestió, el Pere Rius, i l’home que te els ordinadors més ben posats de tot Reus, el Ramon Bergadà.

Per fer-ho entenedor. Això del PAM és com una mena d’ARA REUS de la tercera edat que lidera aquest iaio encantador del que ja en vaig parlar en aquest mateix blog en plena precampanya. Aleshores va trucar-me per proposar d’anar a la seva llista. Una candidatura, per cert, que ha aconseguit un bon pessic de vots. Amb quatre paperetes fetes a mà -m’ho crec tot després de veure sufragis en forma de tranchettes o de paper higiènic usat- ha obtingut representació municipal. I d’aquí el seu interès per treure’n rèdit oferint-se al futur alcalde. La conversa -que poden escoltar descarregant-se el podcast corresponent a www.punt6radio.cat - és realment divertida i es veu a un Pellicer relaxat, proper, amb ganes fins i tot de fer broma. Es nota que aquests dies està acostumat a negociar. Potser per això el diàleg arriba a un punt on fins i tot el polític supera en enginy al mateix avi Miquel. Sobre la marxa, a cop calent, el Pellicer inventa el “Gaiating” quan se li proposa crear un carril “gaiato” adreçat als iaios i que estaria situat en paral·lel al famós carril bici de l’Ernest París “Això del gaiating anirà bé perquè fins i tot faríem pessetetes per l’ajuntament” destaca Pellicer corroborant, una vegada més, la seva obsessió per les noves línies de negoci que permetin generar beneficis que confortin les escadusseres arques municipals. Després el polític convergent li compra la idea de crear el Mercadal Park. “Entre els que estan acampats i el gran espai de les obres municipals al Gaudí Centre podrem fer un parc temàtic” diu absolutament embalat en la seva disquisició irònica. Però el que no té preu és quan l’avi Miquel li explica l’eslògan del seu partit “PAM PAM a l’Ajuntament”. Pellicer, d’immediat, li respon “Val més PAM, PAM que no PIM, PAM, PUM a l’Ajuntament”. Brutal. Realment si Pellicer no esperava la trucada -i en principi sembla que va ser així- el candidat convergent va demostrar dots per la improvisació certament notables. Una capacitat que li servirà per governar una ciutat on, això sí, ni els seus rivals polítics ni els seus socis de govern tindran la bonhomia de l’Avi Miquel. Vaja, que a Pellicer li esperen trucades i entrevistes amb alguns PAM, PAM sense gaire gràcia, dels que fan mal. Esperem que, com a mínim, no perdi l’humor que sempre ajuda a viure. Fins i tot a l’Ajuntament.

Al gran Joan Ciurana

El "gran" Joan Ciurana

Ahir a la tarda pel facebook vaig saber que ja havien operat al Joan Ciurana, president de l’Orfeó Reusenc. Fa mesos el Joan em va explicar, tot esmorzant al bar de l’entitat que regenta el simpatiquíssim Àlvar Vall, que estava pendent d’una operació de cor, esperant dia i hora per la intervenció. I ahir vaig comprovar que finalment havia passat pel quiròfan de manera satisfactòria, cosa que celebro enormement.

Jo al Joan Ciurana fa un munt d’anys que el conec. El vaig descobrir de molt petit quan el meu pare em portava a les velles Gràfiques Reus del senyor Alemany, impressor i tenora de la històrica Cobla Reus. Les Gràfiques estaven situades darrere l’ajuntament, al carrer Aleus, en el local que ara ocupa el selecte restaurant del Joan Urgellès. Recordo com s’hi fos ara la imatge d’aquells homenots de la cobla assajant al bell mig del taller, envoltats de màquines, papers i clixés, amb aquella olor de tinta tan característica que fan les impremtes autèntiques. Treballant amb l’impressor hi havia el Joan, aleshores un jove alt i prim que ja gastava –si no vaig errat- el mateix bigoti que l’ha acompanyat tota la vida. Com que de petit això de la ràdio a mi ja em fascinava, al Joan també l’identificava amb Ràdio Reus. Ell era el presentador d’aquells entranyables programes infantils que es feien des de la vella emissora del raval Santa Anna els dissabtes al matí. Un dia el Joan, en un dels tallers radiofònics que del Parc Infantil de Nadal, em va entrevistar. Poc podia imaginar-me aleshores que acabaríem treballant junts i que, precisament, seria al seu costat en aquella inoblidable retransmissió del primer tres de nou amb folre carregat pels Xiquets de Reus del 10 d’agost de 1996 al Mercadal. Aquesta matinada, assegut davant l’ordinador escrivint aquest article, he volgut recuperar la Crònica Sentimental de Ràdio Reus on es pot sentir la narració del Joan just en l’instant que l’anxaneta fa l’aleta en aquest històric Castell. Han passat gairebé quinze anys però el document sonor encara fa esborronar.  Si avui la meva dona i jo som socis dels Xiquets és per ell. Ens va convèncer quan va ser president d’una colla on els seus fills són, actualment, castellers de referència. La seva vinculació associativa, amarada possiblement de la seva històrica relació amb el Bravium i amb d’altres mogudes ciutadanes, el va portar després a presidir una de les entitats històriques, l’Orfeó Reusenc. I així fins ara. I tota aquesta feina l’ha compaginat, com és lògic, amb l’activitat professional. L’aprenent de ca l’Alemany és ara un impressor de referència, amb establiment a l’avinguda Pere el Cerimoniós i comptant, sempre i a tothora, amb l’eficaç i diligent col·laboració de tota la família Ciurana Zaragoza.

Per tot això que explico, i com molt bé saben els qui tenen la sort de coneixe’l, el Joan viu amb molta passió totes i cadascuna de les seves múltiples activitats. I aquesta passió ha fet que el seu cor s’hagi debilitat fins a requerir d’aquesta intervenció quirúrgica. Ahir llegia al facebook que l’operació havia anat bé. I casualment a la nit, a quarts d’onze, tornant cap a casa, em vaig trobar al Pallol a un dels seus fills, el Roger, que havia acabat d’arribar de Barcelona on el pare està ingressat. El Ciurana gran em va explicar com havia anat tot, i que just al despertar-se de l’anestèsia el Joan ja havia remugat pel dolor de la cicatriu. O potser –vaig pensar- pel fet d’haver de guardar repòs, ell que sempre ha d’estar actiu, amunt i avall, fent i desfent. És un cul inquiet.

Avui em venia de gust dedicar aquestes línies al Joan i, de retruc, a tota la seva família, especialment a la seva esposa, la Queta. Els Ciurana són molt bona gent. Es fan estimar i generen bones vibracions. I per això avui m’atreveixo a dir que jo també sóc un d’ells amb voluntat de “fer pinya” al seu voltant i fer realitat la ràpida i feliç recuperació del Joan. Això sí, que no corri, que es prengui el temps que li faci falta per posar-se en plena forma. Aquí l’esperarem tant com convingui perquè el Món de Reus necessita del seu cor gran i generós en plenitud.  Una forta abraçada amic.

Els de Reus som la pera

Alguns dels assistents a la #fila0

Ahir l’ínclit Anton Tapias, l’àcid articulista del Diari de Tarragona, publicava la seva última perla titulada “Un ajuntament de Champions”. En aquesta ocasió l’autor establia els seu peculiar paral·lelisme entre el triomf barcelonista a la Copa d’Europa amb l’èxtasi convergent i popular a les municipals del Món de Reus. Com sempre l’article és un compendi recargoladíssim de les inclassificables reflexions de Tapias, l’home que va ser cap de campanya dels alcaldes socialistes Martí i Borrell a les primeres municipals de la nostra ciutat. Sempre és interessant llegir els seus articles. Però, això sí, cal prendre’s el seu temps. Amb una sola lectura no n’hi ha mai prou. Els escrits de Tapias ja ho tenen això. Per entendre’ls cal rellegir-los vàries vegades. Igual que els resultats de les municipals. Ja han passat alguns dies de l’històric #reus22m però encara avui tenim moltes incògnites per resoldre a l’hora d’explicar el comportament de l’electorat.

Conscients d’això els inquiets integrants del #fila0 van voler fer dilluns a la nit una sessió d’anàlisi i reflexió per interpretar-los adequadament. Com recordarà l’amic/ga lector/a això del #fila0 és aquest grupúscul de rara avis que s’interessen per la política local i els seus protagonistes. Un reducte del que un servidor té el goig de formar-ne part gràcies a l’amable invitació que em van traslladar el consultor piulador Xavier Menduiña i l’àvid periodista, Guillem “la bèstia” Ramos-Salvat en motiu de la primera iniciativa del col·lectiu, el de visionar en pantalla gegant al Círcol el debat televisiu de caps de llista a Canal Reus. Una experiència inoblidable. Per això, i després d’aquell èxtasi político-televisiu, els promotors de la iniciativa van voler afavorir la reflexió i la interpretació serena dels resultats. I per això van apostar per un suís. I no em refereixo a la degustació de la tassa de xocolata desfeta amb nata al damunt que rep aquest nom helvètic, sinó a un suís de debò, el consultor Xavier Fahndrich, persona avesada a l’anàlisi polític. Fahndrich és un personatge interessantíssim. Suís de naixement i nacionalitat, salouenc d’adopció i autèntic ciutadà del món amb una visió global de les coses que en el nostre món de Reus sempre s’agraeix, Fahndrich va estudiar a La Salle on va excel·lir en l’art dramàtic formant un autèntic duet meravelles amb el genial Xavier Gómez, avui tècnic de referència i prestigi d’aquest projecte cabdal que es el Tecnoparc. Amb els anys ha esdevingut un expert en la realitat d’un altre teatre, el de la política, on dirigeix a alguns dels actors principals d’aquesta dramatúrgia carregada d’emocions d’alçada.

Al que anàvem. Dilluns a la nit Fahndrich va fer un anàlisi profund dels resultats, ensenyant-nos allò que se’ns escapa a la majoria dels mortals quan contemplem unes xifres que a simple vista sempre són fredes i distants. I d’entrada ens va regalar el titular de la nit “Els de Reus són la pera”. Perquè en el nostre món es produeixen unes dinàmiques de resultats insòlites, sense parió, i que generen una grandíssima singularitat a l’hora d’explicar el comportament electoral de la nostra ciutat. Segons ell, a Reus fins el 2003 tot era molt previsible. El reusenc votava a Jordi Pujol a les autonòmiques, al PSC a les municipals i a les generals apostava pel que es coneix com el vot útil. Però a partir d’aquell any aquesta dinàmica es capgira, la realitat es torna més convulsa, menys previsible i predictible. I és en aquest punt quan l’analista embogeix davant la impossibilitat d’establir una certa lògica a l’hora de valorar les xifres.

Els arguments de Fahndrich, però, eren convincents i els va anar desgranant de mica en mica amb voluntat pedagògica, il·lustrant de manera gràfica i exemplificant cada interpretació. I apuntant algunes conclusions que conviden a una reflexió encara més profunda, com la que es deriva de la suma dels sufragis de la CORI i els vots en blanc. La xifra total no és gens menyspreable i posa al descobert una realitat que no s’ha d’ignorar i que hauria de fer reflexionar als partits tradicionals i als seus representants.

I a l’acabar aquesta exposició inicial es va produir la primera pregunta. I li va adreçar, tot just, el charmant Jordi Lamas, representant socialista al costat d’algun cadell de les JSC com la Núria Bondesio que havia de ser la cap de llista del seu partit a les municipals de la Vilella Alta i que finalment -amb bon criteri- va rebutjar la proposició deshonesta davant la previsible abstenció massiva registrada al poble. El seu oponent, aquell canari del Partit Popular, no va fer marxa enrere i es va emportar el pitjor dels càstigs que pot rebre un candidat, la indiferència total de l’electorat. Lamas, de manera escueta però directa, va demanar un perquè de la desfeta socialista. Un partit amb un sostre de 20.000 vots a la Reus i que aquestes municipals es va quedar amb poc més de 8.000 sufragis. Fandrich va donar un argument de pes: la marca PSC està devaluada i l’enrenou amb la confecció de llista i l’afer Ortiz tampoc va ajudar. Feta la pregunta, Lamas no va dir res més en tota la nit. Un silenci que va cridar molt l’atenció de la majoria d’assistents. De fet el regidor socialista va fer cap a la Glorieta després d’assistir a l’assemblea del PSC. Una assemblea de la que ahir en parlava Francesc Gras -Gras III al Món de Reus- al Diari de Tarragona i que il·lustrava amb un fotomuntatge molt gràfic dels regidors que -potser- no continuaran, ple d’interrogants i creus. La imatge d’aquest article sembla més aviat una simulació d’una partida de Cluedo, aquell mític joc de sobretaula on els jugadors han de descobrir qui és l’assassí descartant als possibles sospitosos. Amb això de l’assassí no vull insinuar res, que quedi clar. Només era un exemple. Durant tota la nit Lamas només va tornar a intervenir una altra vegada, quan l’Alícia Alegret, sense tallar-se ni un pèl, li va preguntar si Lluís Miquel Pérez seria el cap de l’oposició. Ell, amb la lliçó ben apresa a l’estil Francesc Vallès, va tirar pilotes fóra amb l’elegància que el caracteritza. Algú va dir que aquest home a l’oposició pot fer tremolar a més d’un regidor de l’equip de govern sense obrir la boca, només amb la mirada. Ja veuran com el charmant ens demostrarà, aquesta legislatura, que hi ha mirades que poden matar.

Al costat de Lamas hi havia el David Fernández, el periodista amb millor percepció ciutadana, dotat d’una àcida creativitat. Durant la sessió va enviar una piulada que resumia a la perfecció l’exercici que se’ns va proposar a la Glorieta “Gran invent això de la #fila0: fòrum plural, obert i necessari. Efectivament, aquestes coses només poden sortir a #Reus”. És important fixar-se en aquesta pluralitat, que es va veure reflectida amb l’enorme transversalitat i l’heterogeneïtat dels assistents. I això que l’Anton Baiges no va venir. D’Esquerra hi havia l’Angel Cortadellas a quin vaig veure en plena forma. Tothom va coincidir en assenyalar que la seva havia estat la millor campanya electoral. Ell, tot i les sàvies reflexions de Fandrich, encara deu intentar assimilar l’impacte d’una desfeta tan injusta com imprevisible. Fins i tot el convergent Marc Arza, que durant tota la nit es va expressar amb una claredat meridiana (potser massa i tot) va reconèixer que la seva campanya, la de CiU, havia estat “un homenatge als anys 80”. Tampoc ens ha d’estranyar. Si tenim en compte la reconeguda simpatia de Carles Pellicer per aquesta època –les motos que gasta en són una bona mostra- sembla lògica aquesta fixació per la dècada prodigiosa. D’Esquerra també hi havia el Jordi Cartanyà, un home de discurs mesurat però contundent a l’hora. Es d’aquells que les deix anar gairebé sense adonar-te’n. Va buidar el carregador disparant alguna bala traïdora, especialment adreçada als Irreductibles de qui va dir –se li va entendre tot- que era un moviment poc seriós. L’home que va aturar el tret enverinat era el genial Lluís Gibert que, de manera desacomplexada, va continuar fent les seves ocurrents aportacions com, per exemple, a propòsit d’una de les disquisicions de Cartanyà ”Perdoneu, estem entrant en un debat filosòfic que no se on anirem a parar. Zzzzzzzzz“ . Per tant no és d’estranyar el foc creuat entre un i l’altre. De republicans també hi havia el cap de campanya, l’Oscar Subirats, que va quedar clar que el seu fort és piular i no pas la intervenció pública que va semblar defugir. Tot el contrari que el riudomenc Salvador Mestre, l’home que ha evitat els efectes devastadors del tsunami Cruset a l’abandonar el lideratge del seu partit a Riudoms. Mestre va introduir en la discussió d’altres elements més globals, que van servir per refrescar aquest món de Reus on de vegades ens mirem massa el melic. I ens va regalar un dels somriures de la nit a l’explicar que un dels candidats que es presentaven al seu poble se n’havia anat, ell sol, a repartir caramels entre la canalla que sortien de l’escola. Espectacular. D’Esquerra també hi havia l’Alfred Pitarch, amb aquella mitja rialla constat i còmplice. En una de les seves intervencions va introduir l’argument de la crisi econòmica per explicar també algunes tendències de vot. Em va sorprendre la seva poca operativitat al twitter. Només va piular al començament i al final. I res més.

L’òrbita convergent també estava representada per l’Alfred Artiga. El seu discurs sempre és directe, no te manies ni està per punyetes. S’agraeix. S’identifica a la xarxa amb el nom de PLIMCAT. Ho trobo sensacional. L’essència de la ciutat i del país resumida en una sola paraula. I en aquesta mateixa òrbita nacionalista cal situar a l’Octavi Anguera a qui feia temps que no veia actiu en l’àmbit polític. Anguera va tenir un cert protagonisme fa anys com un dels joves valors emergents de Convergència. Celebro el seu retorn a la primera línia, ni que només sigui a la vinculada a la reflexió i a l’anàlisi. Poc va parlar la dona que ha portat la comunicació de Pellicer, la Laia Solanellas, potser encara assaborint uns dies plens de triomfs, els polítics i els esportius amb l’ok lliga del “seu” Reus Deportiu. La Laia sap patinar sense perdre mai l’equilibri. D’això se n’ha de saber. L’acompanyava el seu inseparable Adrià Sánchez, a qui en una sola nit li vaig conèixer dos apel·latius “el cues” i el “bodyguard”. Ben bé no sé quin li fa més gràcia a ell.

De la CUP hi havia dos representants. L’increïble home avellana, el Miquel Saperas, que ens regalava una descripció acurada del que hi passava a la xarxa “Debat paral.lel al twitter... I ganivets esmolats”. Si els ganivets són de “Productes de la terra” rai, vaig pensar. I també hi havia el Bartomeu Castellano de la CUP, incansable en la seva feina de relacions públiques de l’increïble home normal. El Bartomeu es va endur cap a casa un munt d’elogis per la bona feina del seu partit. Esperem que tot plegat no se’ls pugi al cap i siguin capaços d’administrar la confiança i l’admiració que han generat al seu voltant.

La canallesca també estava representada per la meva estimadíssima Núria Valls. Continua lluitant contra la maleïda lesió que l’obliga a moure’s a mig gas. Alguns polítics haurien d’aprendre del seu coratge i tenacitat davant de l’adversitat. En un altre punt del menjador hi vaig veure al locutor-cuiner, el Jordi Escoda, que va preguntar directament als dos caps de llista -Alegret i Cortadellas- pels seus resultats obtenint respostes previsibles. I just davant seu hi seria el Marc Cámara, el locutor-actor de Ràdio Reus que al punt de la mitjanit, a la recta final de la sessió, va deixar anar una enginyosa piulada tot dient “en qualsevol moment em convertiré en carabassa... #jasonles12”. En va sorprendre aquesta obsessió horària d’alguns dels assistents. Es veu que hi ha gent al món de Reus que dorm –o al menys ho intenta- les hores que toquen.

A la mateixa “ala” del menjador hi havia el Xavier Plana, persona dinàmica i responsable. Impulsor i organitzador empedreït de múltiples iniciatives ciutadanes. Potser per això, i després de la felicitació merescuda als impulsors de la trobada, posava l’èmfasi en alguna mancança operativa “llàstima que la distribució de l'espai no hi ha ajudat. Val la pena tenir-ho en çompte per a la propera edició.” I el Lluís Pallejà, sempre atent i amatent amb la iniciativa, com ho demostra la creació del grup de la fila0 que va articular l’endemà mateix i que ens permet en un únic finestral anar coneixent les reflexions dels savis piuladors de la fila0. A l’Angel Pérez Magrané li va “tocar” el Tapias al costat. I la seva reflexió va ser contundent “Definitivament el senyor de la meva dreta a fila0 és del segle passat.” I al Jordi Pinyol, reusenc de tota la vida, sembla que el va captivar l’Alegret com demostra una piulada amb missatge “Alicia is starting to uuuuaaaauuuu a la #fila0”. De fet el fenomen Alegret comença a ser digne d’estudi. Per un caprici del protocol –o no- la regidora més “popular” es va asseure al costat del RamosSalvat que va quedar novament captivat. Definitivament aquesta dona deu generar alguna mena de camp magnètic al voltant seu que neutralitza a les bèsties més ferotges del periodisme local. El Tapias, sense anar més lluny, també sembla afectat per aquestes radiacions. A les acaballes de la sessió, vaig traslladar-li la pregunta que ens feia el Francesc Domènech des del twitter “contra qui anirà ara en els seus articles tenint en compte que Pérez ja no és alcalde.” Tapias va respondre que l’únic que sap del cert és “contra qui no aniré, l’Alícia Alegret”. A l’acabar l’acte van quedar que la propera cita seria en motiu dels primers cent dies del nou govern municipal. Però em temo que com l’Alícia continuï exercint aquest atracció fatal sobre alguns dels nostres analistes més punyents qualsevol reflexió estarà condicionada. Veurem si trobem l’antídot per guarir-los d’aquest objecte obscur del desig que està inundant la política local i que posa de relleu, com tan bé va definir Xavier Fahndrich, que els de REUS som la pera. I qui sap si llimonera i tot.

Ho ha dit la ràdio: havemus pacte

Alegret i Pellicer ballant la sardana del pacte (delcamp.cat, Laia Solanellas)

Això del twitter deu ser com les sirenes que alertaven a la població dels bombardejos durant la guerra civil. Aquest divendres en vaig tenir una bona mostra. Estava tan tranquil al despatx, tancant temes abans de començar un intensíssim cap de setmana, quan de cop i volta vaig observar un missatge al mòbil que em va cridar l’atenció. El signava SER_TgnReus que, per fer-ho entenedor, és el nom a la xarxa de la Ràdio, de Ràdio Reus naturalment. I vaig llegir “Exclusiva del pacte #Reus22M a partir de l’11 de juny. Claus i repartiment de cartipassos a partir de les 14:15 a #Hora14. 97.7FM i 1.026 OM”. Havent vist la piulada, talment com si sonés la sirena, vaig començar a buscar un receptor. I com sempre, per la ditxosa Llei de Murphy, no en tenia cap a l’abast. Vaig sortir com un llampec de les oficines, baixant les escales com si anés al refugi del barri del Carme. I a la primera planta vaig iniciar una recerca minuciosa pels despatxos dels companys. Al final vaig localitzar un petit transistor on sintonitzar l’emissora. I amb l’orella al costat de l’altaveu, amb les palpitacions a cent per hora per l’esforç i la tensió, vaig sentir com queia la bomba. La informativa, naturalment.

Per si quedava cap dubte, Ràdio Reus continua sent un dels referents periodístics de la nostra ciutat. Aquestes municipals ha marcat sovint el batec informatiu amb els episodis protagonitzats per Ortiz, Pérez i Pellicer. I avui divendres ha reblat el clau. L’emissora ha avançat en exclusiva el cartipaç municipal que -sembla- tenen ben repartit els dos partits que governaran en coalició durant els propers quatre anys a la nostra ciutat.  De fet la vella emissora que va nèixer al Centre de Lectura, després de 86 anys d’història i moltes batalles ciutadanes, continua amb la seva fidelíssima relació d’exclusives periodístiques vinculades a l’actualitat política. L’altre dia tot contemplant les llàgrimes de Lluís Miquel Pérez, en va venir al cap el record de quan Ràdio Reus va donar l’exclusiva de la renúncia de Josep Abelló de presentar-se a les municipals del juny del 99 en benefici, precisament, del mateix Pérez, que aleshores exercia de diputat a Madrid. La noticia se la va treballar Francesc Domènech en una redacció on també hi havia el Josep Maria Arias, la Natàlia Borbonès i l’Enric Tricaz. Es poden imaginar, per tant, el que vaig arribar a aprendre al costat d’aquells monstres de la comunicació local.

Divendres Gemma Torrents, dins de l’informatiu HORA 14 conduït pel locutor-actor Marc Càmara, va ser l’encarregada de descobrir-nos el pastís del proper govern municipal. Com ha xalat la Torrents aquests dies amb tota aquesta escudella de les eleccions. Podria dir que ella també està vivint una segona joventut. Però, no ens equivoquen. La Gemma continua sent jove. Passa, però, que la periodista selvatana s’hi va posar molt aviat en el món de la comunicació i fa tants anys que s’hi arrossega que sembla que tingui una altra edat. Recordo quan va començar de becària a la ràdio. Una nit, a quarts de dotze, vaig anar a l’emissora a picar una peça. I a l’entrar em vaig endur un bon ensurt al trobar-me, asseguda a la recepció, amb una senyora a la que no coneixia. “Sóc la mare de la Gemma. És a la redacció. L’he acompanyat perquè no estigués sola” em va dir. No em negaran que es una imatge entranyable. La mare ara, satisfeta, deu observar com al cap dels anys la “nena” s’ha convertit en una de les periodistes de referència del món de Reus. Déu n’hi do.

En la seva introducció Cámara havia dit que el pacte “estava signat”. Però Torrents, amb el seu estil habitual, directe i contundent, no va utilitzar les mateixes paraules. En concret va apuntar que Pellicer i Alegret “s’han donat la mà després de pactar” sense explicitar si la signatura, pròpiament, s’havia formalitzat. Algú pot pensar que entre signar i donar-se la mà hi ha una diferència substancial. Però Reus és un ciutat eminentment comercial. I en aquest sentit tots sabem, per tradició i convicció, que l’acord verbal segellat amb una encaixada te tant o més valor que una signatura en un paper. Per tant, si es van donar les mans és que  el pacte, a Reus, cal donar-lo per bo.

Segons Torrents -és a dir, segons la ràdio- Convergència i Unió es quedaria amb l’alcaldia i controlaria també urbanisme, hisenda, cultura i serveis socials. Per la seva banda el Partit Popular es faria càrrec de les àrees de promoció econòmica, medi ambient, via pública i esports. Totes dues formacions compartirien Educació i família. I, segons sembla, s’ha ideat una fórmula per compartir decisions en àmbits sensibles com immigració i seguretat ciutadana. Això d’ “idear fórmules”, com literalment va dir la Gemma, em va semblar sensacional. Al TBO cada setmana el doctor Franz de Cophenague ideava fórmules que donaven resultats si més no curiosos. Eren els seus famosos "invents". Del TBO se’n va fer alguna edició esporàdica en català. I al personatge en qüestió se’l va presentar com el doctor Rius de Reus. Així, tal com raja. Serà que els de Reus, pel que sigui, ja tenim la fama d’idear fórmules peculiars. Esperem que la que ens ocupa -de fórmula- no acabi explotant.

Per la tarda es van succeir les reaccions a la notícia avançada per la Cadena SER. Fonts dels partits implicats confirmaven en essència la primícia tot i deixar clar que faltaven encara alguns “serrells” per polir. Això del serrells és l’eufemisme que s’utilitza, en l’àmbit polític. per dir que tot està fet però que marejarem la perdiu encara uns quants dies més. En aquest sentit vaig trobar molt reveladora la dada que aportava Punt 6 Ràdio: només havien fet falta tres reunions per tancar l’acord. O això és una bassa d’oli o el pacte el van cuinar fa setmanes posant-lo a la nevera i esperant el moment oportú per escalfar-lo al microones i servir-lo en safata a la nova taula municipal. Em sembla que la resposta és òbvia.

La propera setmana assistirem a la presentació de l’acord i a l’assignació de carteres als regidors corresponents, alguns dels quals ja fa temps que tenim clar quina responsabilitat jugaran. Però mentrestant els recomano que segueixen atents a la seva emissora de capçalera, sigui Ràdio Reus o Punt 6. Sovint s’ha comentat que si Tarragona es ciutat de Diari, la nostra és ciutat de Ràdio. I aquestes municipals s’ha demostrat amb una sèrie d’impactes que han generat informació veraç i rigorosa. Perquè a Reus si ho diu la ràdio, és veritat. Curt i ras.

Pellicer i Sabater, units per la victòria

Celebració de l'Ok Lliga. La foto és de la Laia Solanellas pel delcamp.cat. que ahir, tot just, feia l'aniversari. La Laia, és clar.

No hi ha dubte que els noms propis d’aquesta última setmana al Món de Reus són Carles Pellicer i Joan Sabater. Tots dos han obtingut -en l’àmbit polític el primer i en l’esportiu el segon- sengles títols de renom. I a més ho han fet trencant una sequera d’anys i panys en les respectives confrontacions. Pellicer aconseguia diumenge acabar amb l’hegemonia socialista a l’ajuntament després de 32 anys. Sabater assolia com a president del seu club el títol de lliga que se li resistia des de l’any 1973 i que ell mateix va guanyar, com a jugador, sobre la pista. De tot plegat ja fa 38 anys. Es poden imaginar, per tant, l’alegria, els sentiments i l’eufòria d’un i l’altre. L’èxit justifica segurament tots els esforços i patiments. I converteix als seus protagonistes en persones noves, diferents. Especialment als ulls dels altres. La prova més evident d’això que explico la vaig tenir ahir abans del partit del Reus Deportiu quan les autoritats anaven arribant a la Llotja del palau d’esports. Per primera, primeríssima vegada a la vida, vaig veure que Carles Pellicer no saludava absolutament a ningú. Perquè, en realitat, ahir tothom el saludava a ell. No tenia temps ni d’encaixar les mans dels qui venien a rebre’l de manera entusiasta. Només treure el cap a la Llotja, un bé de Déu de persones el van envoltar per saludar-lo efusivament. Més d’un fins i tot s’hi va abraonar per abraçar-lo i petonejar-lo. Deu passar que al guanyar unes eleccions municipals o la lliga del teu club, de cop i volta tothom, absolutament tothom et riu les gràcies. Deu ser això. Per cert, algú se’n recorda avui de l’elefant negre….? Visca el Reus!

Ahir al matí, al punt de les nou, em vaig trobar sortint del pàrquing del Simonet al propietari de la sastreria CASA PUJOL, el Joan Llauradó. Si a Reus mai es fes el museu del botiguer li haurien de posar a ell com exemple genuí de comerciant local. No li vull cap mal, naturalment, al Sr.Llauradó. Ans al contrari. Però el seu em sembla un cas paradigmàtic de comerciant genuïnament reusenc, atent, simpàtic, amb una grandíssima vocació de servei i d’atenció al client. Només per això ja paga la pena entrar al seu històric establiment del carrer Monterols. Doncs bé, al trobar-me’l li vaig comentar que al vespre ens deuríem veure a l’hoquei “Ara hi estava pensant!” em respongué tot afegint que havia anat a Andorra a veure la maleïda final perduda i que, per tant, per la nit no les tenia totes comptant, a més a més, que depeníem de l’etern rival, el Barça. És allò que en diem l’esquizoreus. Una patologia que afecta a seguidors roig-i-negres que maleeixen els colors blaugrana a l’hoquei però que al futbol es transformen en acèrrims seguidors del club culer.

A la nit a Llauradó el vaig veure assegut a la seva localitat habitual acompanyat de la seva esposa. També hi havia al seu costat el que fou regidor de cultura i esports amb l’últim govern de Josep Abelló. Em refereixo a l’actual president del Bici Camp, Josep Maria Galofre, del que n’he parlat diverses vegades en aquest blog. Tots ells eren a pocs metres d’una Llotja presidencial on no s’hi cabia. Al marge de Sabater i Pellicer la primera fila l’ocupaven la regidora de formació Misericòrdia Dosaiguas, la nova delegada d’esports de la Generalitat Gemma Solé, el regidor d’esports Joan Anton Verge i el Jordi Cervera. De fet a l’entrar em vaig trobar amb els més estrets col·laboradors del líder d’ARA REUS. L’advocat Pujol, per cert, lluïa una morenor insultant. Ahir devia celebrar a la platja la consecució del segon regidor, segur. I dins del pavelló també vaig veure al Jordi Poguet. Primer el vaig localitzar a la general, dempeus, entre el sector més acèrrim i sorollós de l’afició roig-i-negre. Potser buscava nous afiliats pel partit. El dia abans em va confessar que el seu proper repte és arribar al miler de militants. Després, com si s’hagués “teletransportat”, l’home que ha fet possible l’ascensió al cel municipal de Cervera el vaig veure assegut a l’altre costat del pavelló. Per un moment em vaig pensar que n’hi havia dos de Pougets. Això explicaria, de fet, la capacitat de treball d’aquest home que no para mai. Però tornem a la Llotja. L’alcalde va arribar just a l’inici del partit. I a la primera fila, assegut a l’extrem es va trobar a Carles Pellicer. L’abraçada entre ells dos va ser molt efusiva. Diria que Pérez fins i tot tenia ganes d’abraçar-lo. Ahir m’ho va dir algú que coneix bé a l’alcalde “Si una cosa el caracteritza és un profund sentit de responsabilitat institucional”. I per això vaig veure clar que Pérez no s’abraçava al seu rival, sinó al seu futur alcalde. Em va semblar un gest sincer, espontani. Amb això demostra, també, la seva inequívoca estimació a la ciutat.

A la fila del darrera, com no podia ser d’altra manera, l’Alícia Alegret amb el Marcos Massó al costat. Ja no ho diré més que era la Vedette. Però ahir, tan ben centrada, al bell mig de la Llotja, vaig veure clar que els feia ballar a tots al so de la seva música. Em va semblar talment com s’hi veiés una afrodita emergint, amb la seva esveltesa, per sobre d’aquella colla d’homenots. Aquesta dona -políticament parlant és clar- em té el cor robat. Una mica més amunt vaig veure a l’Àngel “piulador” Cortadelles que conversava animadament amb Manel Oliva, el perruquer del desfibril·lador del carrer Major, el marit de la regidora Dosaiguas. Potser Cortadelles li comentava com de “pentinat” havia quedat després de les eleccions de diumenge. Queda clar que els electors li van fer la permanent a ell i al seu partit. Per cert que Pellicer i Dosaiguas també la feien petar. Potser el futur alcalde li demanava algun consell a l’encara regidora d’ensenyament. La Misericòrdia ho ha fet bé en aquest àmbit, en puc donar fe. I  em pregunto si els Convergents ho tenen clar en aquest àmbit. Al debat sobre la matèria que es va fer al Centre de Lectura hi van fer anar a la delegada territorial d’ensenyament de la Generalitat, la salouenca Àngels González. Una decisió fins a cert punt incomprensible. És com si al debat d’alcaldables de Reus alguna formació enlloc d’enviar al seu cap de llista, hi hagués enviat al candidat del seu partit per  l’Arbolí. Doncs això.

Mentre estava acabant de repassar als integrants de la Llotja on també sobresortia l’empresari amb bona química Xavier Martínez, propietari de l’empresa TECNOL que esponsortiza l’equip, acompanyat de l’home “fort” de la Morella Nuts, el sempre rialler Òscar Sans (el regidor que va marcar la majoria absoluta dels socialistes l'any 91) vaig sentir com l’speaker del palau d’esports, el brillant radiofonista Ferran Calabuig, anunciava l’alineació dels reusencs. Calabuig té un estil peculiar. Adorna cada presentació amb un un renom dedicat a cada jugador. Per això vaig tenir un ensurt quan va dir “I amb el número 3 l’arquitecte de l’equip....” I, coi!, vaig pensar que sortia el Miquel Domingo. Però, és clar, no es referia a l’equip municipal, sinó al d’hoquei. I enlloc del futur regidor d’Urbanisme la gent va aclamar al Marc Gual. Confio, per cert, que en la seva nova responsabilitat Domingo no patini com els jugadors d’hoquei. Especialment quan es mogui entre “torres” de quinze pisos.

I el partit va començar. Durant la primera part, i mentre el porter del Tenerife ho aturava tot, tot i tot, em vaig entretenir en buscar a alguns dels periodistes que ahir van tenir la sort de poder cantar la lliga del Reus Deportiu. Només arribar m’havia trobat al Marc Libiano, periodista cambrilenc del Diari de Tarragona, que sempre se’l veu feliç. Deu ser que això de tocar pilotes -eufemísticament parlant és clar- és molt agraït. Després vaig fixar-me amb el Raúl Rodríguez, del Reus24.com. El Raúl s’ha fet un fart de pencar amb la web de referència de l’esport reusenc. La seva iniciativa periodística i empresarial és digne d’elogi. Canal Reus donava el partit en directe i el Jordi Benavent va posar veu al triomf. Benavent és un home de Reus i d'hoquei, que de petit ja gaudia dels partits dels roig-i-negres acompanyat dels seus pares. La bèstia, Guillem Ramos, enfilat a la tribuna de premsa -o millor dit al galliner de la canallesca- anava enviant piulades amb les incidències del partit. De fotògrafs n’hi havia una colla. El José Carlos León, el Xavi Jurio, el Vicenç Llurba, l’Alba Mariné (aquests dos últims riudomencs) i la Laia Solanellas. La Laia, per cert, brillant assessora de Pellicer, ahir feia anys. Va poder celebrar l’aniversari amb el millor regal. I també vaig localitzar, amb el micro de la ràdio, al Gabi Sanz amb el suport a l’inalàmbric del Joan Ramon Mestre. La meva ràdio, Ràdio Reus naturalment, sempre ha estat íntimament lligada al món de l’hoquei. Per això em va fer gràcia veure dues o tres fileres més avall d’on jo estava a l’històric locutor Enric Tricaz. Deu ser l’home que ha retransmès més partits d’hoquei de la història. I, el que són les coses, mai ha pogut cantar una lliga de cap dels equips de la seva ciutat. Ahir Tricaz s’ho mirava amb inquietud. Malgrat que no gesticulava ni cridava gaire, jo que el conec bé veia que estava patint, que no les tenia totes. N’ha vist tants de partits on s’ha girat la truita en un tres i no res que ahir devia témer que no acabés el mateix, especialment amb els seus “amics” del Barça.

Però a la segona part el Reus es va deixar anar. I a la porteria dels canaris hi va entrar tot el que s’havia resistit al primer temps. I l’EsquizoReus arribava a la seva màxima expressió amb la celebració entusiasta dels gols que el Barça li anava clavant al Liceo. Tot i així al meu darrera un grup considerable de seguidors no es va poder estar de cantar allò tan bonic de “PUTA BARÇA”. El que deia, pura esquizofrènia. I parlant de càntics, la parròquia veient que “Aquest any, sí”, que a la treinta-vuitena anava la vençuda, es va deixar anar amb un repertori escollit amb peces de referència com “Que voti el pavelló”, “Campeones, campeones” o “Sí, sí, sí, la liga ya está aquí”. I després va arribar l’onada. No em refereixo a la conservadora i xenòfoba que segons alguns militants d’Esquerra i d’Iniciativa els ha ensorrat a la misèria aquestes municipals. Em refereixo a l’onada que es fa als recintes esportius i que es va popularitzar durant el Mundial de Futbol de Mèxic al 86. I a la Llotja, totes les autoritats a l’uníson s’aixecaven a mesura que la marea humana arribava a les seves localitats. Pellicer mirava de cua d’ull a l’Alegret, com assajant pel dia que junts faran l’onada per signar el pacte de govern. I, per cert, com xalava la Dosaiguas. Crec que la regidora socialista necessitava una cosa així després de la tristor de diumenge. Pellicer no li podia seguir el ritme. De tant que ballava la Misericòrdia semblava que estigués a la pista de la Cage. De fet al futur alcalde el vaig veure acalorat, no parava de vantar-se. O potser es que li va agafar calor pensant com s’ho farà per ajudar, des de l’ajuntament, al nou guanyador de l’OK lliga. A cada gol de Molet, Marín i Gual Pellicer es ventava més fort. Quin fart de patir.

I a l’acabar el partit, amb 4 a 1 pels reusencs i 7 a 4 pel Barça, l’entusiasme col·lectiu va ser espectacular. Un servidor tenia quatre anys quan el Reus va guanyar la seva última lliga. Doncs ja es poden imaginar el meu sentiment i el dels milers de seguidors reusencs. Sobre el xiuelt final, Sabater es va girar a la seva esquerra i va rebre la felicitació de la Gemma Solé, la delegada d’esports de la Generalitat a Tarragona. I a continuació, com aquell qui dóna la pau a l’eucaristia, es va girar a l’esquerra on es va trobar amb Lluís Miquel Pérez. Però l’alcalde l’esperava amb els braços oberts de bat a bat. L’abraçada de tots dos va ser antològica. La vaig cronometrar. Per poques centèsimes no va arribar als deu segons. Aquest gest va tenir una càrrega emocional i sentimental que, per explicar-la, necessitaríem un article sencer.

I al final invasió de pista. I a l’entrenador, l’Alejandro Domínguez, el mantejaven els seus jugadors i aficionats. Em va venir al cap una de les primers entrevistes que li vaig fer a Domínguez a la ràdio quan era jugador. Va venir amb un altre argentí, l’Ortís, que va tenir un pas discretíssim pel club. Recordo que Domínguez, aquell dia, em va dir “muchas gracias al operador” en referència a un servidor que era a l’altre costat de la peixera fent l’autocontrol. Domínguez sempre m’ha semblat una persona honrada, treballadora i humil. Crec que es mereixia un èxit com el d’ahir. L’entrevista a la ràdio la vaig fer, naturalment, amb la companyia del Tricaz. I per cert, el Tricaz va saltar també a la pista? Naturalment no. A l’acabar el partit el vaig veure aixecar-se i dirigir-se cap a la sortida. Però semblava que li costés marxar. Mirava una vegada i una altra la pista, avançant molt a poc a poc. Com si no s’ho acabés de creure, maleint “la seva sort per la desgràcia” (frase heretada de l’històric radiofonista argentí establert a Reus Alberto Correa Córdoba “El amigo invisible”) de no haver pogut cantar per ràdio, per la seva ràdio, la lliga del Reus Deportiu. Però en el fons crec que Tricaz devia pensar –coneixent-lo- que allò ja no ho tornaria a veure mai més a la vida. Que ja no hi seria a temps d’esperar-se 38 anys més per viure la consecució d’una altra lliga. Esperem que, aquesta vegada, s’equivoqui. Visca el Reus!