El Món de Reus

Nova etapa, nou blog, nova adreça

2011-09-05T01:23:00.003+02:00

A partir d'ara per seguir les històries del Món de Reus cliqueu l'enllaç http://www.elmondereus.cat/ . Gràcies per la vostra confiança

Punt i a part

2011-06-20T00:49:00.003+02:00

Quan vaig començar a redactar aquest blog mai m’hagués pogut imaginar l’impacte que acabaria tenint. El número de visites ha estat senzillament esgarrifós. I per això he de reconèixer que m’he sentit extraordinàriament afalagat per la confiança dels lectors i el reconeixement i l’afecte dels meus companys de professió. Només puc donar les gràcies per aquestes mostres de consideració que m’han fet enormement feliç.

El blog m’ha servit per fer el mateix que durant anys vaig fer a la ràdio i a la televisió. Explicar el què hi passa al meu món, el món de Reus. Un món que estimo per damunt de tot. I el motiu és ben senzill, perquè aprecio a la seva gent. I en aquest sentit tots els comentaris sempre han estat amables, reconfortants, positius. Em dono, per tant, per satisfet.

L’evolució d’aquesta iniciativa, però, m’obligava a prendre’m un recés. Fer un punt i a part. Aquests mesos d’estiu són propicis per endreçar les idees i analitzar cap on pot anar tot plegat. I de pas dedicar més temps a la família, protagonistes d’aquest món més íntim i proper que s’han quedat una mica orfes durant aquests últims mesos de tanta intensitat.

Ha arribat l’hora, per tant, de fer aquest punt i a part, esperant retrobar-me amb l’amable lector/a, si Déu vol, d’aquí uns mesos. Perquè el món de Reus no s’atura. I un servidor no voldria, precisament per res del món, deixar de viure’l, ni veure’l, ni escriure’l.

Gràcies per tot.

VIU la REUS VIU EL VI

2011-06-17T01:48:00.000+02:00

Una de les premisses bàsiques que em vaig marcar a l’hora de confeccionar aquest blog va ser la de no robar ni un segon del meu temps a la dedicació familiar i professional. Es tractava, per tant, d’intentar generar una dinàmica de treball equilibrada, sense provocar perjudicis a cap dels àmbits que són bàsics per tenir el cap clar en cada circumstància. He de reconèixer que ho he aconseguit. El blog no m’ha obligat a robar temps als meus ni a la feina. Però ha tingut algun efecte col·lateral inevitable. He robat un bé de Déu d’hores al descans. Vaig curt de son. Vaja, molt curt. Diria que ara mateix sóc un dels mortals que dorm menys al món de Reus. Només em deuen superar el periodista amb millor percepció ciutadana, el David Fernández, que per tard que pengi el meu article sempre és el primer lector. Un detall que li agraeixo molt especialment. O també la bèstia de la canallesca local, el Guillem Ramos-Salvat, que te’l pots trobar enviant missatges a totes hores al twitter fent anar una de les etiquetes que ha fet fortuna entre els noctàmbuls piuladors, el #nodormo. Suposo que Ramos-Salvat deu recuperar hores de son clapant en algunes soporíferes rodes de premsa, amagat darrera de la seva frondosa cabellera.

Tota aquesta disquisició que he fet d’entrada ve a propòsit de l’hora indecent en la que estic escrivint aquest article. Diria que he superat totes les meves marques. Les busques ocupen hores d’ara una posició al rellotge del despatx certament inèdites per un servidor pel que fa a moments de creació periodística. Però tinc excusa. Demà o, millor dit, avui, d’aquí poques hores, obrirà portes la tercera edició de la REUS VIU EL VI. Me’l sento molt meu aquest certamen. Com totes les grans idees va sorgir d’una manera espontània, en una conversa de cafè, gràcies a l’ímpetu del president de la Cambra, l’Isaac Sanromà. Ell va encarregar la definició i l’articulació de l’entramat del certamen a l’incansable Carles Tubella. Potser per deformació professional –Tubella és gemmòleg- la precisió derivada de la seva feina l’ha aplicat fil per randa a l’organització. Ha tingut la sort de comptar amb la complicitat d’ un equip tècnic compromès i entusiasta, liderat per la seva mà dreta en tot aquest operatiu, l’encantadora Cristina Roda, sots-directora de la fira. I a partir d’aquí, generant sinèrgies amb la casa gran, s’ha aconseguit en només dues edicions convertir la REUS VIU EL VI en un dels certàmens de referència del sector en el seu àmbit a tot Catalunya. Cada cop estic més convençut que l’explosió d’aquesta fira és un d’aquells petits grans miracles que només poden passar en una ciutat com la nostra.

Avui arrenca la tercera edició. Amb més de 50 cellers i 12 estands gastronòmics de primeríssima qualitat. Amb una dinàmica atractiva i positiva pel visitant. Amb serveis complementaris com l’espai 2.0 o el punt d’atenció als infants que coordinen les extraordinàries professionals del Centre MAS PINTAT. Però a més enguany la fira s’enriqueix amb noves propostes engrescadores, com la REUS NON STOP SHOPPING, aquesta iniciativa de promoció comercial pionera al territori que permetrà comprar a les botigues de l’eix Llovera-Monterols obertes fins a les dotze de la nit. En un entorn insòlit gràcies a la decoració específica que s’instal·larà als carrers. Tot just a mitjanit arrencarà també el cicle REUS VIU EL VI i la Música amb l’actuació del cantautor Joan Masdéu a les Peixateries. Serà la primera proposta d’una programació que també inclourà l’actuació dels Lax’n’busto (dissabte al Parc de Sant Jordi) i la formidable The Street Sous Machine (diumenge a la Llibertat).

Podria afegir moltes altres coses del certamen, del que representa, del que suposa i del que genera. Però possiblement algú m’acusaria de no ser objectiu atenent la meva estretíssima vinculació amb l’operatiu. Per tant crec que el més aconsellable és que l’amic/ga lector/a visiti la fira, amb temps, si pot ser ben acompanyat, amb ganes de descobrir els millors cellers del País del Vi. I després de viure i veure aquesta experiència, que tregui les seves pròpies conclusions. N’estic segur que tot plegat no els decebrà. I si no que els hi preguntin a qualsevol dels 45.000 visitants de l’any passat. Gairebé res.

Pellicer i Alegret, indignats amb els indignats

2011-06-16T02:18:00.001+02:00

Els incidents al Parc de la Ciutadella (delcamp.cat)

Advertència prèvia

No cal dir que un servidor rebutja de dalt baix el que va passar ahir davant del Parlament. Com diria la meva àvia “allò va ser molt gros”. I la discrepància, legítima i recomanable en una societat democràtica, mai es pot manifestar a través de la força i la coacció. I menys a les portes de la cambra que ens representa a tots sense excepció.

Quan fas un programa de ràdio en directe mai saps del cert que et pot acabar passant. Tens l’escaleta al cap, els continguts pactats, els convidats a punt, però de cop i volta el batec de l’actualitat és el que acaba marcant el ritme del noticiari. I, per tant, has de demostrar cintura, agilitat i reflexos per poder donar resposta a les necessitats de l’oïdor atenent el discórrer imprevisible de la informació.

Això és el que ahir li va passar al meu admirat Jordi Escoda, el locutor-cuiner de Punt 6 ràdio. El seu debonmatí ens oferia el menú del dia, l’habitual dels dimecres, amb un primer plat ben amanit amb la tertúlia que dibuixaven dos ingredients bàsics. D’una banda el periodista-puntaire-trabucaire Jordi Olària, home de poques paraules però que quan dispara -dialècticament parlant- et pot deixar distret. I de l’altra un Mestre d’aquells de la República (dit amb tota la bona intenció), el David Llambrich, que un dia mereixeria una entrevista amb profunditat atenent la càrrega sempre impactant de les seves sàvies reflexions. Però els incidents al parc de la Ciutadella, amb els indignats atemorint als soferts parlamentaris, van obligar al radiofonista a buscar d’altres condiments per fer el xup xup que reclamava la seva exigent audiència. Per tant calia anar a buscar al rebost als dos diputats més nostrats al món de Reus que, a més, són els qui tallen el bacallà a l’ajuntament des de dissabte. L’audiència demanava a crits un bon estofat amb el Carles Pellicer i l’Alícia Alegret.

Esperant la connexió telefònica amb la capital, Escoda va donar pas a la tertúlia, buscant un primer anàlisi dels seus convidats, intentant interpretar en la distància allò que passava a la gran Barcelona. Llambrich, sense pèls a la llengua, reconeixia obertament que “estic indignat amb els indignats. Que es manifestin davant del parlament té certa lògica. Però les formes no són les adequades. Tot això és molt esperpèntic”. Llambrich va anar més enllà, justificant fins i tot una hipotètica actuació contundent de la Policia Autonòmica atenent aquelles critiques circumstàncies “En casos així no hi hauria d’haver cap dubte. Una càrrega dels Mossos d’Esquadra i endavant les atxes”. I va ser aleshores quan es va adonar que potser havia exagerat l’exemple, i va afegir “potser no (en referència a les atxes) però ja ens entenem”. Vaig comprendre d’immediat que Llambrich devia voler dir en realitat “endavant amb els bats de beisbol” que el conseller Puig, el del Polònia, ha popularitzat en un tres i no res. I per arrodonir la fotografia sonora del que succeïa a l’exterior del Parlament, per tenir la percepció real de la magnitud de la tragèdia, Escoda va introduir un apunt dels que fa fredat “A la Senyora Tura l’han ruixat amb pintura.” El locutor-cuiner acabava d’inventar el “titular rodolí”. Em va recordar, més que mai, al mític Jaume Pastellé del Bona Cuina de TV3.

Per cert, ahir a la mateixa hora que els indignats s’esperaven davant del Parlament, un dels nous regidors de l’equip de govern -el de més alçada- s’esperava just davant de Redessa. Ho va dir ell mateix enviant una piulada al twitter. Escoda i Llambrich s’hi van referir “es veu que s’espera fóra ja que encara no han obert”. Si algun dels treballadors del viver d’empreses estava connectat a la xarxa i fos coneixedor de la reflexió d’un dels seus futurs superiors, suposo que devia entrar per la porta del darrera pel que pogués ser.

Però tornant a la indignació pels indignats, Escoda va decidir parlar dels nostres, dels que s’han estat aquests dies al Mercadal posant-los com exemple de gent dialogant i pacífica, a les antípodes de la manera de fer dels seus homòlegs barcelonins. Tot i així el mateix locutor-cuiner va descobrir un dels moments de tensió que es va viure dissabte, a l’acabar el ple de constitució del nou plenari. El va protagonitzar “l’advocat Jaume Pujol, de l’ARA REUS. Al sortir de l’edifici i al trobar-se amb els manifestants fent sonar timbals i cassoles, es va posar a ballar al ritme de la percussió. I alguns dels concentrats, creient que es tractava d’una provocació, el van increpar”. La imatge devia ser antològica. Pujol, “recordman” de la política independent -que no independentista- al món de Reus està vivint una segona joventut amb els èxits del partit de Cervera. I suposo que el cos li demanava marxa per exterioritzar les seves alegries. “Cal recordar que l’últim dia de campanya els d’ARA REUS van portar unes brasileres a ballar pel centre de la ciutat” va recordar l’Olària tot accionant el gallet del seu trabuc dialèctic. Caldria preguntar-li al Sr.Pujol per aquesta fal·lera pels ritmes tropicals.

Per cert, que Pellicer dissabte al sortir de l’ajuntament també es va trobar amb els “seus” indignats, els de Reus. Però els va saber torejar amb més mà esquerra “Em va recordar al Jordi Pujol quan els hi va dir “Quan hem de parlar?!?” va explicar el locutor-cuiner. D’aquí dos dies ja veuran com el nostre alcalde aprèn a dir allò de “Ara no toca!”. I és que l’ombra del gurú convergent és molt allargada.

I entre una cosa i l’altra, a les acaballes de la tertúlia, Escoda va aconseguir finalment la connexió amb l’Alícia Alegret. I allò va ser formidable. Semblava que Punt 6 tingués una corresponsal desplaçada al Parc de la Ciutadella, a primera línia de foc. La crònica de l’Alegret va ser impecable, amb multitud de detalls i matisos que van permetre als oients fer-se una correctíssima composició de lloc del que hi passava. No dubto que amb l’Alícia la ciutat pot haver guanyat una servidora pública notable, però és cert que de moment hem perdut a una magnífica periodista. Al final de la connexió telefònica estava convençut que acabaria dient “Ha informat per Punt 6 Alícia Alegret” o allò altre tan nostrat de “Alícia Alegret. Punt 6. Barcelona”.

Durant la comunicació la regidora-diputada va donar algunes dades interessantíssimes “És la primera vegada que venim junts a Barcelona” va confessar al descobrir que havia compartit vehicle amb el flamant alcalde de Reus. Queda clar que a partir d’ara moltes de les decisions transcendents del nou equip de govern es tancaran els dimecres (dia de sessió parlamentària) a l’autopista. “I hem estacionat el vehicle en un pàrquing proper a les Torres Mafre. Els Mossos i la Guàrdia Urbana ens han escortat fins el parlament” va acabar explicant. La imatge devia ser impagable. La primera setmana de govern municipal i ja es veuen, juntets els dos, en aquesta tessitura “Molts companys nostres han estat agredits. N’hi ha que els han hagut de traslladar en helicòpter fins a l’interior. És una mica trist que haguem d’arribar a la casa gran de Catalunya d’aquesta manera” va precisar la regidora més popular de la ciutat en el que semblava una crònica d’un corresponsal enviat als territoris ocupats de Gaza.

Més tard Escoda, que ja havia descobert a l’audiència que Pellicer i Alegret havien anat junts a Barcelona “potser per sostenibilitat”, va aconseguir contactar amb l’alcalde en la seva condició de parlamentari. Pellicer va començar dient “l’Alícia i jo” i potser adonant-se de la familiaritat del seu comentari, que potser no s’ajustava al rang de la primera tinent d’alcalde, va corregir d’immediat “la senyora Alegret i jo”. No fos cas, per tant, que tot plegat és pogués mal interpretar. Pellicer va explicar poc o molt el mateix que la seva sòcia de govern, però va precisar que havien accedit al palau “pel darrera, per la porta del Zoo”. Paradoxalment ahir les bèsties no estaven engabiades, sinó en llibertat davant de l’hemicicle. I després, en una descripció molt cinematogràfica, l’alcalde-diputat va explicar que havia vist “Baralles, espentes, cops. És lamentable. Hem entrat ella i jo junts, al mig de l’enrenou. Hem entrat per l’ull de l’huracà”. I al dir això me’ls vaig imaginar com l’Indiana Jones i l’heroïna de torn superant les mil i una trampes per accedir al temple maleït.

I per acabar, l’alcalde, en el seu paper més institucional, va voler fer una reflexió molt encertada “El parlament és la casa de tots. I és en aquest lloc on la paraula s’ha d’utilitzar per debatre i analitzar. Si perdem això ho tenim fotut”. Aquest “fotut” tan col·loquial el vaig trobar d’una plasticitat enorme. No desmereix, en absolut, a un alcalde parlar com ho fa el poble. Ans al contrari. El que si és cert, però, és que aquest començament de setmana pel Carles Pellicer ha estat complicat. Ahir vivint en primera persona un espectacle lamentable a les portes del Parlament. I dimarts, en el seu primer dia laborable exercint d’alcalde, arribant a l’ajuntament i comprovant com a la casa gran xuclen la sang als ciutadans. Bé, s’ha de dir tot. Resulta que dimarts era el dia del DONANT DE SANG i al saló de sessions es va convertir en un improvisat hospital de campanya per recollir les donacions sempre necessàries i convenients. Pellicer, però, entre una cosa i l’altra, veient-se fins i tot escortat pels Mossos, devia acabar pensant “Si em punxen, no em treuen sang”. Certament tot allò d’ahir era per quedar glaçat. I per indignar-se amb l’actitud de segons quins indignats.

El cartell de la festa major del meu poble

2011-06-15T00:37:00.001+02:00

Fa dies o, millor dit, setmanes que volia parlar del cartell de la festa major del meu poble. Un cartell esquitxat per la polèmica. No em ve de nou i tampoc n’hem de fer cap tragèdia. Sempre he cregut que les polèmiques no són mai gratuïtes i que, per tant, si es generen evidencien que la gent s’ocupa i es preocupa de l’objecte de debat. Per tant, des d’aquest punt de vista la crítica sempre serà benvinguda ja que demostra que la nostra societat és viva i activa. L’exemple més paradigmàtic d’això que comento el vam viure al Món de Reus ara fa uns anys amb la construcció de les famoses rèpliques dels gegants bicentenaris. Aquell espectacle de trets i retrets entre defensors i detractors de la iniciativa va ser formidable. Són coses que només poden passar en aquest poble encantador on tenim el goig de viure. Gent adulta, feta i refeta, discutint acaloradament per la conveniència de construir o no unes rèpliques dels gegants. I encara més, intentant posant en qüestió si les còpies eren o no idèntiques als originals. Només cal recordar que les rèpliques van ser obra del Ramon Ferran. El que per força és sempre sinònim de qualitat i eficàcia, i més quan es tracta d’aquests elements festius tan característics.

Sobre aquesta qüestió em va passar una cosa certament extraordinària. Un dia d’aquella festa major, en plena controvèrsia sobre el tema, era al vestíbul de l’ajuntament on hi havia exposats els gegants. Jo era al costat de l’Indi, un element que aixeca passions, especialment entre les meves conciutadanes. Com acostuma a passar en aquests casos, a l’identificar-me con un element televisiu -només em faltaria sortir a la processó- un ciutadà se’m va atansar per transmetre’m la seva opinió. I va començar a maldir el que no està escrit sobre la qualitat de la rèplica en qüestió. Que si el nas era diferent, que si la mirada no era la mateixa. Fins i tot em criticava la disposició del famós braç esquerre de l’element festiu que ha merescut una de les frases fetes més populars de la ciutat. El bo del cas és que el ciutadà estava observant, en realitat, l’original, no pas la rèplica. Em vaig veure incapaç de treure’l de l’equívoc, especialment quan va deixar anar la sentència amb la que concloïa la seva sàvia exposició “Es que no saben ni copiar un ninot!”. Déu n’hi do. No cal, però, donar-hi més importància. D’aquests saberuts el món de Reus n’és ple.

Doncs bé, retornant al que ens ocupa. Amb el cartell de la Ruscalleda, el de la taula parada, es pot dir el mateix. D’entrada la polèmica ha de ser benvinguda. Vol dir que la gent se’n preocupa de la festa major. Si el cartell hagués passat sense pena ni glòria tindríem certament un problema. En una ciutat on es critica tot, tot i tot, la indiferència en aquest tema es traduiria per força en un diagnòstic preocupant, el dels primers símptomes de la desafecció a la festa major. I per sort d’aquest mal -toquem fusta- encara no en pateix la ciutat. I crec que no en patirà mai.

Parlant del cartell. Partim de la base que contra gustos no hi ha disputes. I que, per tant, el disseny d’enguany pot agradar més o menys. Com tot a la vida. L’únic que sobta de la creació de la celebèrrima Carme Ruscalleda és el perfil de la cartellista. Aquesta línia que havia engegat l’organització de reservar el cartell de Misericòrdia per creadors de casa, i donar el de Sant Pere a glòries consagrades semblava interessant. Especialment a partir de l’experiència d’aquests dos últims anys. Creadors com el Marcel·lí Antúnez o la Benedetta Tagliabue havien generat sinèrgies interessantíssimes amb gent de casa. El primer va fer una bona feina amb la complicitat dels alumnes de l’Escola Taller d’Art dirigits per un home que, sent fidel a les seves arrels, “construeix” artistes més enllà del passeig de la Boca de la Mina amb la màxima castellera que ell sempre ha defensat amb la camisa avellana, la de la “Força, equilibri, valor i seny”. Em refereixo, naturalment, al Quim Vilafranca. I Taglibaue, la vídua de l’arquitecte Miralles responsable del controvertit projecte de remodelació del passeig Prim, va fer el mateix amb els futurs professionals de l’Escola d’Arquitectura a l’hora de donar forma al cartell que identifica la nostra festa grossa. A més tan l’un com l’altre, o fins i tot el dissenyador Custo Dalmau que els va precedir en l’encàrrec, són gent de contrastada solvència en el camp de la creativitat artística. Ningú pot discutir, per tant, la seva capacitat en aquest àmbit. Precisament atenent el perfil d’aquests antecedents, i l’exemple de les seves creacions, el criteri que s’ha seguit per triar a l’autora del cartell d’enguany grinyola una mica. Ningú pot discutir el lideratge gastronòmic de la Ruscalleda, reconeguda amb multitud d’estrelles Michelin. Però això l’avala per fer un cartell de Festa Major? O, millor dit, per rebre l’encàrrec en qüestió? Salvant les distàncies, segurament seria impensable que, per exemple, a l'històric dissenyador reusenc Arcadi Vilella, el de Pragma, per molt bé que li sortís -que no sé si és el cas- l’arròs a la cassola, l’ajuntament de Sant Pol de Mar li encarregués un àpat de compromís per la festa major del municipi. Doncs em sembla que ja som al cap del carrer. I dit això no cal posar-s’hi més pedres al fetge. Ara el que toca és gaudir de la Festa Major que, al cap i a la fi, és el que realment importa. I el demès, no ens enganyem, són punyetes. I de les grosses.

39 vegades REUS

2011-06-14T00:55:00.001+02:00

Pellicer alcalde al PUNT (Tjerk van der Mulen)

Fa mesos que pel carrer Llovera tomba un individu que, de manera diligent i constant, reparteix entre els vianants uns paperets minúsculs amb la publicitat d’un tal professor SYLA. Aquest personatge, pel que es pot deduir llegint el fulletó, és un “Maestro Chamán africano, gran médium espiritual mágico con poderes naturales” especialista en resoldre “todo tipo de problemas con garantía y rapidez, incluso los más difíciles”. Vaja, que l’artista és un crack en tota regla. Dissabte al matí precisament, quan baixava per aquesta artèria comercial de referència, em vaig topar novament amb aquest individu que em va donar la publicitat de l’inefable maestro chamán. Tenint en compte que em dirigia cap a l’ajuntament vaig pensar que aquest subjecte seria un bon assessor pel Carles Pellicer atenent el repte que se li planteja de portar les regnes de la ciutat enmig d’una crisi galopant. Mentre reflexionava sobra la fila que faria el professor SYLA amb el seu despatx al costat de l’alcaldia, em vaig topar, just davant del palau municipal, amb un altre personatge que em lliurava un altre paper. Però en aquesta ocasió no era l’assessor comercial de cap bruixot de pa sucat amb oli. Es tractava d’un dels integrants d’aquesta lliga de reusencs extraordinaris que tenim a la ciutat, l’incombustible Joan Rosich, activista social, cultural, musical i del que faci falta en aquest Món de Reus encantador. El Joan em va donar el manifest de “l’assembla popular de Reus per a l’onze de juny” sorgida de l’acampada dels indignats al Mercadal. El manifest apuntava algunes dades que justificaven la moguda del col·lectiu “No som mercaderies en mans de polítics i banquers, volem una democràcia real, volem un ajuntament obert, transparent, participatiu i sense corrupció”. El Rosich em lliurava el document al ritme de timbals i cassolades que començaven a sonar tot just a aquella hora i que es convertirien en la banda sonora d’aquella matinal històrica a la casa gran. A la planta baixa ja no s’hi cabia. S’havia instal·lat una pantalla gegant just al damunt de l’accés a l’OAC, i nombrosos ciutadans seien al davant mateix. A primera fila vaig distingir al Pere Duch, germà d’un de les regidores de nova fornada, la Montserrat Duch del Partit Popular. El Pere va rebre, de manera molt merescuda, una menció honorífica municipal l’any passat per la seva magnífica dedicació per fer possible la tan necessària rehabilitació del Barri Gaudí. Camí de l’ascensor em vaig topar amb l’articulista Anton Tapias. Segurament després de Carles Pellicer era l’home més excitat dissabte a l’ajuntament. Aquesta passió seva per les coses consistorials és digne d’estudi. Mentre la fèiem petar ens va venir a saludar l’Hipòlit Montseny. Anava fet un cromo, elegantíssim. Ens va regalar el seu somriure sempitern i aquests copets a la galta afectuosos, marca de la casa. Vam pujar a la primera planta i no s’hi cabia. Era un formiguer. Vaig saludar al futur alcalde, també a l’ex-futbolista Santi Juncosa, a l’ex-jugador d’hoquei Xavi Ibarz. I també a la dona de veu contundent i molt ben impostada, la Montse Gené. Era evident, tenint en compte el perfil de tots els saludats, que aquell formiguer on havia caigut de quatre grapes era el de Convergència i Unió. Més lluny, tocant al despatx d’alcaldia, vaig veure als socialistes. Com era de preveure al seu voltant no hi havia pas tanta aglomeració. Però allà no s’hi cabia i un servidor tenia localitat reservada al pis superior, a una mena de galliner de categoria (poca broma, és la sala de reunions d’INNOVA) amb vista preferent al saló de sessions. El Tapias, com no, també va pujar. Volia tenir el Ple als seus peus. La imatge que va captar "la bèstia" Guillem Ramos-Salvat, i que es pot veure al final de l’article, és molt eloqüent. El Tapias en primer terme com un gegant i els regidors petitets al fons. Com Gulliver a Liliput. Diuen que quan va votar l’Alícia Alegret va cridar “Guapa!”. Jo no ho vaig sentir però d’aquest home ja m’ho crec tot.

I a dalt hi érem tots. O gairebé. Els periodistes que més i millor han descrit les emocions viscudes en aquesta apassionat #reus22m esmolaven la ploma per redactar la crònica d’una jornada històrica. Hi havia el reporter del Diari de Tarragona, Francesc Gras –GRAS Tercer al Món de Reus-; com he dit "la bèstia" Ramos-Salvat del delcamp.cat, fent la retransmissió simultània al twitter; el periodista-àrbitre del reusdigital.cat, l'Enrique Canovaca, prenent nota de totes les incidències que es produïen al terreny de joc; el locutor-cuiner, el Jordi Escoda de Punt6, a qui des de les alçades només li faltava un bon cullerot per remenar aquell tupí amb ingredients tan saborosos; el periodista amb millor percepció ciutadana, el David Fernández, buscant l’àcid contrapunt; la dona MÉS de la premsa local, la Mònica Just, que tot i no tenir edició diumenge no es va voler perdre aquest instant màgic; el Josep Cartanyà, el director de Punt6, com sempre en un discretíssim segon pla però sense perdre’s ni un detall de tot el que succeïa; la PUNTaire del periodisme local, que quan convé és tan directe i contundent com el seu cognom, la Núria Roca; i a baix, en primera línia de foc atenent les seves responsabilitats, el duet meravelles de Canal Reus, el Quico Domènech i la Cori Sebastià, la propietària del salonet més punyent de la canallesca local. I també la Laia Solanellas, la periodista "Amiplim" captant en primera línia, a un pam de la glòria, les imatges del "seu candidat". Per cert, el Marc Cámara, el locutor-actor de Ràdio Reus, no hi era. S’havia quedat a la sala de premsa envoltat de jubilats. Si algú vol saber el motiu que li preguntin a ell mateix. Serà generós i agraït en l’explicació.

De les espècies vàries que hi havia en aquell galliner de luxe també s’ha de destacar la presència del periodista-consort, Adrià Sanchez, conegut com the bodyguard. O l'Edurne Seco, l’assessora socialista, un encant de persona. I també el regidor “gairebé” de CiU, el Marc Arza, que per poc no va viure en primera persona aquest moment històric. El veia encuriosit per saber qui jurava o prometia. N’hi ha que xalen amb aquestes coses.

Des de les alçades es podia observar detingudament que anava passant al saló de sessions. Em va cridar l’atenció el lloc que ocupava el Miquel Domingo. El van asseure davant d’un dels vells radiadors del saló de sessions. Potser és tot un símbol. La seva àrea, la d’Urbanisme, és de les que s’anomena una “regidoria calenta” atenent la dimensió i la complexitat dels projectes a debat. Deu ser per això. El regidor d’alçada, el Pepe Jofré, enviava una piulada molt definitòria sobre la comoditat dels sillons del saló de plens “em pensava que eren més amples els seients”. I en aquest punt, resseguint amb la mirada com seien els protagonistes de la matinal, vaig tenir una al·lucinació. De cop i volta vaig veure un ventall que es movia amb una gràcia i un “salero” especial. Un ventall de colors vius, llampants, on s’hi podia veure la Mulassa perfectament dibuixada. Per un moment vaig creure que l’Empar Pont havia tornat, que tornava a ser regidora, que s’havia reencarnat. Però no. Després de l’impacte inicial, i d’una observació més mesurada, vaig comprovar que darrere d’aquell ventall s’hi amagava la dona de somriure permanent, l’Àngels Tello, la regidora amb la millor “parada” de l’ajuntament. Tenint en compte, és clar, que en regenta una -de parada- al Mercat Central. I a l’altre costat els socialistes. Déu n’hi do quines cares. No és qüestió de retreure res a ningú.Segurament la processó anava per dins. També s’ha de disculpar a la Misericòrdia Dosaiguas que ha passat una setmana molt difícil. També al Josep Allueva que segurament faria la mateixa cara si haguessin guanyat. Però la resta, estaven seriosos, massa i tot. Sort de la Sandra Guaita que amb un vestit gris llarg, sisat i amb unes sabates llampants, més vermelles que la rosa socialista, va trencar aquesta amargor dels seus companys de partit.

I davant dels socialistes la parella de l’any. No, no em refereixo a Carles Pellicer i Alícia Alegret. Dissabte el Tapias -que per cert, no va callar en tota la estona- escrivia un article al Diari de Tarragona titulat “Que es facin un petó!” on s’entreveia, sense citar-los, que es referia als dos artífex del pacte de govern. Però el seu matrimoni –el del Pellicer i l’Alegret- és de conveniència. En canvi el de debò, el que han fet per amor a la ciutat és el del Cervera i la Cori Fargas. Tots dos juntets, assegudets a primera fila, ell de gris perla i ella de color cru, feien un goig que enamorava. L’ARA REUS allà on va triomfa. I dissabte en vam tenir una nova demostració.

I pel que fa al públic la imatge la van donar les autoritats. En el primer banc hi seien –o com a mínim ho intentaven- l’alcalde Pérez, l’alcalde Abelló, el vicepresident del Congrés Jordi Jané, el diputat Francesc Vallès i el parlamentari Josep Maria Sabaté. Eren cinc, els que hi caben en els bancs del saló de sessions. Però amb això va arribar el vicepresident del parlament, Lluís Maria Corominas, i el van intentar asseure enmig de Jané i Vallès. I és clar, l’home, que a més físicament està refet, no hi cabia. I des de dalt observàvem clarament que estava assegut a la falda dels seus respectius companys de seient. Al final el marit de l’Alícia i el seu fillet es van aixecar –eren al banc del darrera- i l’alcalde Abelló va retrocedir la seva posició. Més d’un, que havia encongit l’estómac per poder fer lloc, va poder finalment respirar.

I amb tot això va començar la sessió. Amb la Teresa Gomis presidint la mesa d’edat i amb el David Vidal, com a regidor més jove, al seu costat. Semblava que la Gomis hagués tornat a l’institut Gaudí i hagués fet sortir a un nen dels de primera fila per ajudar-la a repassar la lliçó, com si fos un escolanet. La Teresa va anar cridat un per un als regidors electes per fer-los prometre -o jurar en alguns casos- el càrrec. Va fer gràcia com se li va escapar discretament el riure al tenir al davant al Carles Pellicer. Per cert, poc després de rebre la medalla, el Pepe Jofré va enviar una piulada amb la imatge fotogràfica de la condecoració. Si algú creia que sense el Cortadelles a l’ajuntament això del twitter cauria en desgràcia, queda clar que el regidor d’alçada de CiU serà l’encarregat de mantenir aquesta referència tecnològica als plens.

I va arribar el moment de la votació. Van presentar la seva candidatura el Carles Pellicer i també el David Vidal. Els membres del plenari van dipositar, un per un, la butlleta a l’urna de vidre rematada amb fusta. I es va efectuar el recompte. I la casualitat va fer que la primera papereta que es va extreure de l’urna fos el vot que el David Vidal es va adjudicar a ell mateix. Si el món -el de Reus, és clar- s’hagués acabat en aquell instant i tots haguéssim caigut fulminats, Vidal hauria passat a la història com l’últim alcalde de la ciutat. Se’l coneixeria com “Vidal El Breu”. Però per fortuna –i crec que el David també ho deu pensar així- el món no es va acabar en aquell instant sinó que hi va haver temps per treure les altres butlletes. I en aquest punt ningú més –com era previsible- va votar al líder de la CUP. I es van succeir els vots a favor de Pellicer barrejats amb alguns tímids sufragis en blanc que portaven el segell socialista. I al final, la gran sorpresa. Pellicer no només sumava els vots de CiU i del PP sinó també els d’ARA REUS. Allò semblava un passatge bíblic. Després de la seva travessia pel desert, el fill pròdig -Cervera- retornava a la casa del pare Pellicer. Ho feia això sí, amb una altra túnica –la de l’ARA REUS- i amb una companya de peregrinatge -la Cori Fargas- però donava els seus vots a la causa comuna. En aquest punt Pellicer va anar a recollir la vara d’alcalde. És la instantània que captava el gran Tjerk van der Meulen al Punt i que il·lustra aquest article. És el que ja és coneix com “l’èxtasi Pellicer”. Feia la mateixa cara que els meus fills quan els hi regalem una llaminadura. Però no pas qualsevol gominola, sinó la Llaminadura en majúscules, el cotó de sucre que els hi comprem només una vegada l’any coincidint amb la fira de Sant Jaume al parc de la festa. I Pellicer, amb la vara a la mà esquerra, va fer com el David Bisbal a Operación Triunfo –això sí, amb molta més elegància- posant-se la mà dreta al pit i enlairant-la al respectable. He de reconèixer que va ser un d’aquells moments en els que, íntimament, sens enveja del protagonista. Pellicer era el rei del Món. Del Món de Reus, és clar.

Després van arribar les abraçades. Primer amb la seva esposa, la Cori Vidal, qui més i millor sap dels esforços del seu marit per arribar fins aquí. I després la del seu gran rival, el socialista Lluís Miquel Pérez, profundament emocionat durant tota la jornada. I també la del seu enemic, Jordi Cervera. Perquè com va dir l’Ortiz, en política els enemics de debò són al teu propi partit. Però dissabte es va oblidar tot i es va generar aquesta mena de catarsi de difícil explicació, la de les grans ocasions en les que tothom vol remar en la mateixa direcció malgrat les diferències que els separen.

Finalitzat "l’èxtasi Pellicer", i amb totes les emocions al seu lloc, van arribar els parlaments dels portaveus. L’encarregat d’obrir el foc va ser David Vidal. Vestia un polo de color negre que, segons algunes fonts, li havia fet posar la seva mare. Però Vidal va trencar el protocol enganxant-se un adhesiu al jersei on s’hi podia llegir que la crisi l’havien de pagar els rics i els banquers. El líder de la CUP podria haver fet alguna cosa més espectacular com desbotonar-se el polo davant de la concurrència i ensenyar una camiseta interior amb la llegenda en qüestió. Però això ho fan els herois com Superman i Vidal és l’increïble home normal i prou. Dels discursos em quedo bàsicament amb el del nou alcalde. Va deixar alguna imatge curiosa, com les 39 vegades que va pronunciar la paraula Reus. El 39 no és un número qualsevol. Té missatge. Alfred Hitchcock el va immortalitzar a la pel·lícula “39 escalones” que agafa el nom d’una organització d’espionatge. Amb tanta pel·lícula durant aquest #reus22m no em negaran que a aquestes trenta-nou vegades se li pot treure molta punxa. Serà qüestió de no descomptar-se durant aquesta legislatura.

L’acte es va acabar amb l’aparició de l’Orfeó Reusenc interpretant els Segadors. Em va sorprendre veure a totes les regidores i regidors del PP interpretant-lo –o, com a mínim, movent els llavis- i en canvi comprovar que algun socialista no obria la boca. Queda clar que dissabte no estaven per cançons. I després de passar la falç, tothom es va abraonar sobre Pellicer. Volien ser els primers en felicitar-lo. També hi havia algun espontani, com el Miquel Àngel López Mallol que per primera vegada en el últims 24 anys no era a l’ajuntament com a regidor sinó com un simple ciutadà. Al veure’l vaig començar a pensar en els que no hi eren però que hi podrien haver estat. Que devia fer a aquella hora l’Ariel Santamaría? o l’Albert Tafalla de Plataforma? o aquell que pagava una ronda la nit de les eleccions? o els grans perdedors de la nit electoral com l’Ernest París o l’Àngel Cortadelles? De fet el cap de llista republicà si que vaig saber el que feia tot just a aquella hora. Va enviar una piulada al twitter dient que anava en bicicleta “camins plens d’aigua i de fang: una bona remullada i enfangada!”. Vaja, suposo que parlava de la sortida en bici. No em negaran, però, que sembla una metàfora de la seva aventura política en aquestes municipals.

I vaig decidir marxar. Baixant per les escales vaig sentir timbals, cassolades i fins i tot algun instrument de vent. Com que havia perdut la noció del temps embolcallat en les emocions viscudes al saló de plens, vaig creure que no fossin les brasileres del “O fabuloso” de la política local, el Jordi Cervera. Però no, a la façana de l’ajuntament no hi havia plomes ni lluentons, sinó peluts i desendreçats -com dia la meva mare- que seguien estenent la seva indignació.

I tot pensant com de bonic ha de ser el dia que et trien alcalde –el dia i prou. Després deu ser per posar-se a tremolar- vaig arribar a casa. I vet aquí que a la bústia em vaig trobar una altra paperet com el que em va donar el representant comercial del Professor Syla al carrer Llovera. Però en aquesta ocasió s’anunciava un altre “maestro chamán africano, gran medium espirtiual” que es diu Professor Madiu. Això a Reus sempre ha passat. S’obre una botiga del que sigui i al cap de dos dies al costat mateix se n’obre un altre del mateix sector. Qui diu botiga, diu professional lliberal com el cas que ens ocupa. Per cert, ambdós professors –el Syla i el Madiu- garanteixen solucions immediates en un termini de 3 a 7 dies a qualsevol problema. Vaja, que no necessiten quatre anys com els polítics per trobar remei als nostres mals. Jo del Pellicer i de l’Alegret m’apuntaria el telèfon. Pel que pugui ser.

L'articulista Anton Tapias amb el plenari "als seus peus" (Guillem Ramos-Salvat)

Adéu, Alcalde

2011-06-14T00:45:00.001+02:00

Xavier Amorós i Lluís Miquel Pérez al reusdigital.cat

Jo vaig ser company de classe del Lluís Miquel Pérez. Naturalment no em refereixo a l’època de l’escola o de l’institut ni cosa semblant. No som pas de la mateixa generació, ens portem una colla d’anys. Va ser a la universitat, quan un servidor estudiava història. En una de les optatives que vaig fer a quart curs, pels voltants de l’any 90, Pérez també hi estava matriculat. En aquella època el polític socialista era regidor a l’ajuntament. El professor d’aquella assignatura, vinculada a la història contemporània, era un vell conegut, el Pere Anguera. I el meu inseparable company d’estudis era el meu amic Josep Duch, germà de la regidora del PP, Montserrat Duch. El Josep, desgraciadament, va deixar-nos fa uns anys per culpa d’un d’aquests mals dolents que diuen al meu poble. Com si de mals n’hi hagués de bons. Amb ell, amb el Josep, sovint comentàvem que algun dia podríem explicar als nostres fills que vam ser companys de classe d’un regidor. I amb els anys hauríem pogut afegir que vam compatir pupitre amb el futur alcalde de la ciutat.

Tot plegat em va venir a la memòria divendres passat assistint a l’última compareixença davant dels mitjans de comunicació de Lluís Miquel Pérez. Va voler cuidar fins l’últim detall d’aquesta transcendent convocatòria, dotant-la d’un pòsit d’emotivitat innegable, fent-la just després d’una visita d’obres a la nova biblioteca Pere Anguera, situada a la zona del Mas Iglesias. Quines casualitats. El meu company d’estudis triava l’edifici que honora la memòria del nostre mestre. I jo de testimoni, al costat d’altres companys periodistes. Si m’ho arriben a dir fa vint anys no m’ho hagués cregut mai de la vida.

Pérez, que mai va amagar la seva profunda admiració i respecte pel Pere Anguera, el va voler tenir present en un dia com aquest. La visita va comptar amb la presència de la vídua de l’historiador, la Mercè Costafreda. I també un amic comú, el Xavier Amorós. Pérez va voler lligar la inauguració de la biblitoeca que porta el nou del poeta-botiguer -realitzada a finals del seu primer mandat- amb aquesta visita d’obres a la segona gran biblioteca, a les acaballes del seu tercer i últim mandant “amb una mare que és la del Centre de Lectura” va voler precisar en referència al fons bibliogràfic de l’ateneu del carrer Major. Pérez va demostrar, una vegada més, que ell és un home del Centre amb tot el que això implica. Vaig xerrar una estona amb el poeta. Un servidor, per cert, va créixer sota l’autèntica biblioteca del Xavier Amorós, la seva, la particular. Els Baiges hem viscut gairebé tota la vida sota dels Amorós. Ells al vuitè primera, i nosaltres al setè primera. La meva mare encara ara sent xiular al Xavier gairebé cada dia. Són escenes domèstiques senzillament delicioses. Com molt bé em va dir l’Amorós al comentar-li “Mentre em senti xiular, rai!”. A la biblioteca també hi havia dos regidors que ho deixen. El Jordi Bergadà, el regidor d’urbanisme, que es movia com peix a l’aigua fent la visita d’obres per qüestions lògiques. I l’Empar Pont, que va precedir en l’al·locució final a l’alcalde i a qui Pérez li va dir “Moltes gràcies per les teves paraules i per tot”. Aquest segon “per tot” va ser molt eloqüent.

La declaració de Pérez va ser corprenedora. Amb la veu trencada per l’emoció, culminant amb unes frases que reprodueixo a continuació de manera literal: “M’acomiado de la ciutadania de Reus amb la consciència tranquil·la per la feina feta. Amb el neguit de tot allò que resta pendent i tot allò que es podria haver fet millor. Amb el desig que la crisi es pugui superar el més aviat possible, i que les persones que ho passen malament avui tinguin un futur amb noves oportunitats. Amb l’orgull d’haver servit els millors anys de la meva vida a la ciutat de Reus. Fins sempre. Moltes gràcies. Visca Reus!”. Veient-lo capcot, tristíssim, vaig pensar una vegada més que Pérez hauria d’haver acabat d’una altra manera la seva singladura com alcalde. Es va arriscar massa encapçalant per quarta vegada la candidatura del seu partit. I ara la història potser no el tractarà com es mereix. Diran que va ser ell qui va perdre l’alcaldia després de 32 anys de domini insultant dels socialistes. I, paradoxalment, havent fet més que ningú per la transformació de la ciutat.

Ja he dit moltes vegades que més enllà de la disputa política i de partits, quan l’ajuntament es configura, els 27 regidors són els qui ens representen absolutament a tots. I que ja no hi ha color polític que valgui. L’alcalde, per tant, és el de totes les reusenques i els reusencs. El Pérez ha estat el meu alcalde i no tinc cap dubte de la seva entrega absoluta al càrrec en benefici de la ciutat i de la seva gent. Ho porta a la sang. Els Baiges fa molts anys que coneixem a la família Pérez, més de mig segle. Al seu pare Lluís, als seus oncles Pepe i Consol, als seus avis. Són gent que, per molts motius, es fan estimar i a qui sempre els hem tingut en la màxima consideració. Anys després el meu pare compartiria inquietuds culturals amb el Lluís Miquel Pérez al Centre de Lectura. En aquella època el meu pare era un senyor gran envoltat de joventut dinàmica, inquieta, desacomplexada, com el mateix Pérez, el Claudi Arnavat o el Josep Maria Balanyà, que exercia de president, i que divendres també va assistir a l’acte a la biblioteca Pere Anguera. Aquelles èpoques, que jo vaig viure i veure des de la perspectiva d’un infant pre-adolescent, són les que més van marcar el meu profund sentiment reusenc.

Però no acaben aquí les meves vinculacions amb Lluís Miquel Pérez. Com ja vaig explicar en un altre capítol va arribar a l’alcaldia el mateix dia que la meva dona i un servidor ens casàvem. Ell, aquell dia, es casava amb la ciutat. I amb l’Enric Tricaz li vam fer a Ràdio Reus la primera entrevista com a nou alcalde. I tantes i tantes altres coses que hem viscut junts a la ràdio, a la televisió, a la Cambra i al Món de Reus. Amb un únic objectiu, el de fer ciutat. He de reconèixer que amb el Pep Abelló va ser diferent. No ens lligaven tantes coses, no vaig coincidir amb ell tants anys i en la relació amb els periodistes era una mica més distant. Pérez sempre ha estat càlid, proper. Sempre ha tingut un detall afectuós amb els meus xiquets, que fins ara no han conegut mai cap altre alcalde. Els hi hauré d’ensenyar que ara, l’alcalde, és un altre.

Naturalment en la gestió ha fet coses bones i dolentes, ha compartit encerts amb errades. Com tothom. Però em quedo amb el sentiment que van expressar els seus més estrets col·laboradors divendres passat a la biblioteca Pere Anguera. Les llàgrimes, les abraçades, l’emoció. Són imatges que t’arriben al cor. Se’n va l’alcalde del món de Reus, el meu alcalde. Però així és la vida. I ja en tenim un altre a punt per representar com es mereix la millor ciutat, la nostra, la de Reus.

Per cert, potser ara Pérez podrà acabar finalment el seu doctorat. I el Pere Anguera, des d’allà on sigui –on segurament estarà remenant llibres i documents- somriurà complagut al veure els progressos del seu alumne més il·lustre.

Tot el Fem Coral és un clam

2011-06-09T01:06:00.003+02:00

Imatge del Fem coral del blog Col·lectiu d'Antiartistes

És lògic que el nou govern municipal es dediqui d’immediat a passar pel sedàs tot el que es fa i es desfà en aquesta ciutat sota el paraigua de l’ajuntament. És la seva feina i la seva responsabilitat. Però seria bo que l’anàlisi es fes de manera reflexiva i mesurada. M’atreveixo, des d’aquesta humil tribuna, a posar un exemple d’això que dic. Ahir es va fer el FEM CORAL al pavelló olímpic municipal. És aquesta trobada multitudinària d’escolars de la ciutat que es realitza al voltant de la música i que enguany ha arribat a la tretzena edició. En sóc un profund coneixedor d’aquesta autèntica festa de la cultura. Quan treballava a la ràdio sempre l’enregistràvem per emetre-la a l’emissora. A més l’Anton Colom, el responsable musical de la convocatòria, sovint ha confiat amb mi per posar veu a la narració del fil conductor de les interpretacions. I també tinc estretes vinculacions familiars amb un parell de mestres brillantíssimes que col·laboren de fa anys i panys amb la iniciativa. Sé, per tant, del que parlo.

Fa dies que corre la brama que el nou ajuntament podria replantejar-se la celebració d’aquest esdeveniment. Estic segur que és un rumor absolutament infundat, que genera un alarmisme fóra de lloc. Si encara han de prendre possessió del càrrec, com volen que ja tinguin la tisora a punt per fer segons quin estrip? Cal donar temps i un vot de confiança als qui ens administraran. I per això em prenc la llibertat de dir la meva al voltant d’aquest operatiu per si pot ajudar a prendre una decisió. El FEM CORAL és una festa en el més ampli sentit de la paraula, que genera bones sinèrgies entre les escoles de la ciutat que hi participen de manera harmònica i mai competitiva. Que enriqueix els valors musicals dels seus participants. I que a més, gràcies a l’acuradíssima creativitat musical de l’Anton Colom, permet descobrir composicions com la que ahir es va estrenar titulada Mediterrània amb música i lletra del mateix director de l’escola de música del Centre de Lectura, a partir d’una inspiradíssima idea i narració de l’Eduard López. Es tracta d’una trobada, on ahir hi van prendre part més de 700 alumnes, que transmet uns valors excepcionals gràcies, també, a l’aportació desinteressada dels docents que es dediquen a ensenyar música a les aules dels nostres col·legis. I que, a més, des d’un punt de vist de ciutat referma la nostra condició de capital cultural atenent que també s’obre a la participació de centres educatius de la comarca com va ser el cas ahir de la Gil Cristià i de l’Abel Ferrater de La Selva. Un servidor en el FEM CORAL només hi veu avantatges pels seus protagonistes i un retorn evident en imatge i prestigi per l’ajuntament i la ciutat. Per tant cal desitjar llarga vida a la iniciativa i felicitar als responsables polítics i tècnics que l’han fet possible durant tots aquests anys amb resultats excepcionals. Polítics com l’Empar Pont o la Misericòrdia Dosaiguas. Em comenten que el discurs de la Misericòrdia ahir, a l’acabar, va tenir una emotivitat molt especial. No m’estranya. Ha deixat enrere una setmana molt difícil. Des d’aquí el meu suport i reconeixement a la feina feta i l’enteresa que ha demostrat en tot moment. Ha estat senzillament admirable.

Dit això no em puc estar de comentar una anècdota que ahir es va viure al pavelló olímpic municipal. D’entrada voldria deixar clar que no és res més que això, una anècdota, i que per tant no ha d’entelar la magnífica celebració del FEM CORAL. Em van explicar que just a l’acabar l’assaig general i quan s’obrien les portes del pavelló per permetre l’entrada dels familiars que volien veure en directe l’actuació de la canalla, algú va tenir la feliç idea de treure a passejar la Champions que va guanyar el Barça a Wembley. Bé, millor dit, una rèplica de fireta de la copa en qüestió. No em facin dir com és que ahir el trofeu era al pavelló. No en tinc ni idea. Total, que un alt càrrec de Reus Esport i Lleure és va abraonar sobre el micròfon per convertir-se en l’speaker de la improvisada celebració de benvinguda a la copa d’Europa. Diuen que va ser sensacional, que hi va posar més passió que l’històric Manel Vic, l’encarregat des de temps immemorials de cantar les alineacions del Barça al Camp Nou. Ell va encendre a les masses anunciant l’arribada d’aquell trofeu que portaven quatre il·lusionadíssims voluntaris. Es poden imaginar la histèria col·lectiva que es va viure al pavelló, amb canalla que es van esgargamellar la gola cantant l’himne del Barça. I això que després havien d’interpretar una cantata. Fins i tot el Salvador Llauradó, el de la megafonia, i la seva dona, la Misericòrdia, van deixar per uns instants el control del so per fer-se una foto al costat de l’orelluda que és el renom que se li dóna al “copot”. Diuen que va ser fantàstic, memorable, extraordinari. Pels del Barça, és clar. Perquè encara que sembli mentida no tothom és simpatitzant del club blaugrana. I ahir hi havia nens que eren d’altres equips que no van acabar d’entendre res del que passava al seu voltant. Ells havien baixat al pavelló a participar d’una festa musical i no pas de la celebració esportiva d’un equip que no és el seu. Si com a mínim fos un trofeu guanyat per un equip local. Però quin valor té el “titulín” de l’OK lliga del Reus al costat d’una Champions del Barça?. Aquests xiquets que eren de qualsevol altre equip o que, senzillament, passen del futbol perquè a casa seva els hi han ensenyat valors més importants que els de tocar una piloteta amb el peu, es van trobar amb aquell devessall d’emocions culers desaforades. Cal tenir en compte que aquesta mateixa canalla són aquells que a la seva escola se’ls educa en el respecte a la diversitat, que és molt lloable. N’hi ha fins i tot que a la seva escola per Nadal han de cantar “cançons d’hivern” enlloc de nadales tradicionals que parlen del nen Jesús per no ferir sensibilitats dels seus companys que no combreguen amb segons que. Són la mateixa canalla que ahir deien sobre la Mediterrània “Aquest mar blau de llum reflex de sol i lluna, ha estat bressol de tots: pell blanca o bé pell bruna” i que, particularment, em mereix tot el respecte i consideració. Res a dir, ans al contrari. Però noi, es veu que en el tema esportiu tot això de la diversitat res de res. Aquí tots hem de ser del Barça, dels que guanyen i triomfen. I els pobres que feina rai per menjar-nos un torrat a nivell esportiu quedem en evidència fins i tot en espais on no toca parlar de futbol. A no ser, és clar, que buscant aquest respecte a la diversitat l’organització del FEM CORAL hagués tingut la bona pensada de ser sensible amb els nens de l’Espanyol, amb una samarreta blava amb detalls blancs com la que portaven. O fins i tot amb els nens del Madrid fent voleiar un mocador de color blanc immaculat. Pels del Barça, per tant, calia treure la copa en qüestió. Però diria que la cosa no va anar ben bé així.

Ja he dit al principi que l’anècdota no té més importància. Al cap i a la fi només és l’enèsima demostració de la peculiar realitat que es viu en aquest país on tothom s’omple la boca parlant de llibertats i en canvi resulta que a nivell esportiu sembla que es vulgui imposar el discurs únic. Però quan això ho intentes explicar, el primer que et diuen per desarmar-te és que “clar, com que tu no ets del Barça” i aquí s’acaba la discussió. Jo no m’hi posaré més pedres al fetge. La feina, però, la tindran els meus xiquets que no entenen res. I és que en aquest país tan petit acostuma a passar que els del Barça no en tenen prou en ser els millors, que ho són. A més a més volen ser els únics. I ahir al FEM CORAL, que va ser un CLAM en el més ampli sentit de la paraula, en van tenir una nova demostració.

"Mireu-nos amb ulls d'amor"

2011-06-08T00:33:00.003+02:00

La foto del pacte (Olívia Molet)

El Món de Reus no té himne. O com a mínim himne oficial. Han existit alguns intents de dotar la ciutat d’aquest cant identificador de referència. Però no han reeixit. L’últim d’aquests casos el va protagonitzar l’Ariel Santamaría amb una de les composicions més inspirades que s’han fet mai al voltant de la nostra ciutat, aquell Himne a Reus de “l’Almendrineee i la boca de la Mineee” que va causar furor ara fa vuit anys en motiu de la seva primera aventura electoral. De manera circumstancial, gairebé sense voler, el Joan Masdéu també se’l pot considerar l’autor d’un himne no oficial. Em refereixo al seu REUS, una peça de culte que hores d’ara hom ja utilitza amb certa assiduïtat per il·lustrar qualsevol acte amb especial significació ciutadana.

Però des d’un punt de vista més solemne, la peça que més i millor identifica aquest Reus de tota la vida són els gojos a la Mare de Déu de Misericòrdia. Moltes de les celebracions litúrgiques d’aquesta ciutat, especialment en moments de màxima emoció, s’arrodoneixen amb la interpretació d’uns motets d’aquesta peça que honora la nostra patrona. Són celebres aquests versos que formen part de l’imaginari reusenc “Mireu-nos amb ulls d’amor”. I ahir a la sala Evarist Fàbregas de l’ajuntament, escenari de la signatura del pacte de govern entre CiU i el PP, ben bé es pot dir que els gojos flotaven a l’ambient. Sense interpretar-los musicalment, els regidors que hi havia al darrere de Carles Pellicer i Alícia Alegret, semblava que amb la seva presència demanessin que ens els miréssim amb ulls d’amor a les portes de l’inici d’una legislatura que no serà gens fàcil, ans al contrari.

Quan estava a punt d’arribar a l’ajuntament, al carrer metge Fortuny, em vaig trobar amb el David Fernández, el periodista polifacètic i multidisciplinar amb millor percepció de l’actualitat del món de Reus. Aquests dies està d’enhorabona. La seva productora, l’ACID FACTORY, ha guanyat un premi important gràcies al videoclip que han confeccionat de l’últim senzill –abans es deia així- del Joan Masdéu, El carrer dels Jocs Florals. En vaig parlar fa dies en aquest mateix blog. És un videoclip deliciós que l’amable lector/a pot revisar a l’adreça http://www.acidfactory.net .Fernández venia de l’IMAC on es va fer el tradicional esmorzar de premsa previ a la festa major. I m’explicava que també hi havia anat l’alcalde en funcions, el Lluís Miquel Pérez, per acomiadar-se dels periodistes just l’endemà de la tensa assemblea socialista. Hores d’ara encara se’m fa difícil imaginar-me el món de Reus sense la presència activa de segons qui.

A l’arribar al primer pis ens vam trobar que la roda de premsa just havia començat i que la sala Evarist Fábregas era plena de gom a gom. Coses així de vegades s’han fet a la sala del costat. Però és petita i, a més, se la coneix com la sala del Tinell. Un nom d’evidents evocacions “tripartites” que ahir, per molts motius, no tocava. Intentant obrir-me pas entre la multitud em vaig donar compte que ahir al món de Reus passava alguna cosa important. El motiu d’aquesta constatació és ben simple, el munt de periodistes presents que habitualment no sovintegen el palau municipal. En el fons Reus és un poble i aquí només hi aterren segons quins repòrters per cobrir una notícia excepcional, especialment vinculada al fet divers, al sang i fetge. Ahir, però, van venir a veure la signatura d’un pacte. Potser tal i com ha anat això del #reus22m, amb ganivetades a tort i a dret, tenien ganes de comprovar si finalment s’esbudellava a algú. Per cert, va ser impagable el moment que el Marc Càmara, el locutor actor de Ràdio Reus, va arribar amb la roda de premsa començada. L’Alegret, al veure’l, li va fer un simpatiquíssima reprimenda com volent dir “Marc, que fas tard home…” . L’Alícia ja ho té això. Té tan present el seu passat periodístic que no pot evitar aquestes complicitats amb els qui fa quatre dies érem el seus companys.

Hi havia tanta gent a la sala que en vaig quedar, literalment, darrera de la porta. Només podia treure el cap per anar veient que feien i deien els actors principals de l’acord. Davant meu hi havia el locutor-cuiner, el Jordi Escoda de Punt 6. Amb això que se’n diu “tablet” però que no és de xocolata sinó un dispositiu mòbil anava enregistrant imatges de l’acte. Em va fer sorprendre la xapa que duia enganxada a la motxilla. S’hi podia llegir, en color negre i blanc, “R.I.P. SUPERMAN”. Aquests periodistes, de vegades, poden ser molt poca-soltes. Ves que no se’n facin alguna -de xapa- amb el nom d’algun d’aquests regidors que ja ha passat a la història del món de Reus. Des de la meva posició observava els moviments de Pellicer amb la diagonal que marcava, a l’extrem de la sala, el plafó amb les imatges dels alcaldes electes que ha tingut aquesta ciutat. En total 27 fotografies. I l’últim quadre del plafó, el que fa 28, era el reservat a la instantània de Lluís Miquel Pérez. Ha estat dotze anys esperant que algú hi enganxi el cromo. Això sí, la placa identificadora, amb els anys d’alcaldia, ja estava col·locada. Molts periodistes van fer salsa al twitter amb aquesta qüestió.

Pellicer i Alegret seien al mig d’aquella taula que és més llarga que un dia sense pa. Vestien de manera discretíssima. Pellicer portava la seva inconfusible americana blau marí, camisa blau cel i corbata de tonalitat fosca xispejada amb tons clars. I l’Alícia també em va sorprendre per la seva sobrietat. Americana grisa i brusa blau marí. No hi havia cap nota de color més alegre. Cap concessió a la policromia. Un símptoma, segurament, d’austeritat volguda. Estem en temps de crisi. I al darrera d’ells dos un munt de gent. Concretament les regidores i els regidors dels dos partits, amb els respectius caps locals. Estaven barrejats o gairebé. Devien voler demostrar unitat, que ja eren un equip. No és fàcil estar dret, estàtic, darrera de dos que seuen còmodament i que van garlant davant la premsa. Per això és feia un pèl estrany veure’ls tanta estona palplantats darrera la taula, sense saber ben bé on havien de mirar ni què havien de fer. Just iniciat l’acte va començar a tronar i llampegar. Va caure un xàfec de mil dimonis. Pel twitter tothom hi deia la seva a la curiosa coincidència. L’Irreductible Lluís Gibert, que com diu el poema fa seu allò de “segadors, la falç al puny, que ha arribat el mes de juny i ja és daurada la terra” fa dies que té l’eina ben esmolada davant la presència de la seva admiradíssima Alícia Alegret al govern municipal. I d’aquí que, aprofitant el xàfec, enviés la següent piulada al twitter “Amb aquesta tempesta es suspèn la sortida al balcó dels nuvis. No sigui que un mal llamp els parteixi.” O arrodonint una piulada de la bèstia Ramos-Salvat va deixar anar “Comença a ploure molt. Sant Pere beneeix el pacte? #reus22m. Al contrari, envia tempesta preludi del que vindrà.” En aquest punt, en plena disbauxa metereològica, el regidor convergent Pepe Jofre, que gràcies a la seva alçada sobresortia de manera considerable sobre els seus companys, es va girar per preguntar-li al virtual regidor de cultura, el Quimet Sorio, si havia portat paraigües. I aquest va dir que no. Seria interessant que el bo del Quimet se’n comprés un -de paraigua- quan abans millor. Xàfecs com el d’ahir són més habituals del que es pensa a l’IMAC, i no te n’escapes ni estan a cobert. Per cert, una de les sorpreses del repartiment de carteres la va protagonitzar el mateix Sorio. L’han fet regidor de joventut. Si no els té ja deu fregar els 60 anys. Queda clar que li deuen haver donat la regidoria atenent la seva joventut d’esperit. Altrament no m’ho explico.

I de l’actuació dels dos protagonistes ens hem de quedar amb l’abraçada i els petons que es van donar després de signar el pacte. Als regidors que els contemplàven només els hi faltava dir allò de “¡Que se besen, que se besen!”. Ho dic en castellà ja que -sembla- de la regidoria de política lingüística de moment no se’n té notícia. Durant l’efervescència afectiva que es van demostrar, Pellicer li va dir alguna cosa a cau d’orella a la regidora més popular. S’hi va estar estona. M’he mirat una vegada i una altra les imatges de Canal Reus però no puc llegir els llavis del virtual alcalde. Què li devia dir...? Per cert, també vam observar que formalment falta un pèl de coordinació entre ells dos. És lògic. Tots els que s’acaben de casar -també en l’àmbit polític- necessiten el seu temps d’adaptació. Molt eloqüent d’això que explico va ser el moment en el que es va demanar la valoració del pacte. Carles Pellicer va fer una primera intervenció. I a l’acabar va demanar si hi havia alguna altra pregunta. L’Alícia no se’n va poder estar “I jo, que no puc valorar?” va deixar anar mirant a continuació als periodistes amb una riallada còmplice. Segurament ens haurem d’acostumar a escenes com les relatades. Això és com tot. Cal que agafin rodatge, confiança, i que formin aquest duet meravelles de la política local del que tant esperem la gent del Món de Reus. L’equip el tenen. Ahir ho vam veure clarament. I segurament hauran de suplir la lògica inexperiència amb l’alta dosi d’il·lusió acumulada per tirar endavant la nostra ciutat. Potser per això ara més que mai, i tenint en compte que són l’expressió de la voluntat popular, ens els hem de “mirar amb ulls d’amor”. Perquè ara, ens agradi o no, el miracle l’ha de fer aquest equip de govern. La Mare de Déu em sembla que té altra feina.

Naúfrags

2011-06-07T00:43:00.003+02:00

Ahir al matí vaig anar a fer unes gestions a la plaça del nen de les Oques. I vaig decidir arribar-m’hi tot travessant el mercat ambulant dels dilluns. M’agrada passejar entre aquell aiguabarreig de parades i persones on es genera una dinàmica interessantíssima. Sempre m’han fet gràcia els crits dels venedors proclamant la seva última oferta per captar l’atenció del possible client. Tot just passant pel costat d’una parada de calces, calçotets i sostenidors -és curiosa, per cert, l’altíssima presència d’aquesta mena de productes entre els marxants- hi vaig veure un d’aquests homes que es dediquen a la venda ambulant il·legal. Una il·legalitat de la que ell, el venedor, n’és una víctima més. És l’últim esglaó, el més dèbil, d’un sistema molt perniciós. Bé, al que anàvem. L’home se’m va atansar per oferir-me diverses pel·lícules. La meva resposta immediata, però, va ser rebutjar el seu oferiment. Però va ser aleshores quan vaig adonar-me que un dels DVD que sostenia a les mans tenia una estreta vinculació amb la ciutat “NaufERC, quan perds el rumb” es titulava i s’acompanyava amb el subtítol “Tot allò que no sabies sobre el 22m i mai t’havies atrevit a preguntar” http://vimeo.com/24624057 . El més impactant, però, era la imatge de la caràtula. S’hi podia veure a l’Àngel Cortadelles caracteritzat amb l’aparença del nàufrag més famós de la història del cinema. Em refereixo a Tom Hanks en la reconeguda pel·lícula del mateix títol. Tot mirant-me els crèdits vaig comprovar que es tractava de l’última creació de la productora EL CAP DE LLUÇ autora, entre d’altres, del celebrat GRIS, L’AJUNTAMENT del que en vaig parlar fa dies. Per tant tenia a l'abast l’última producció de la celebrada cartellera del #reus22m. Vaig decidir comprar-la. Això sí, ho vaig fer de manera discreta, no fos cas que la Leonor Bartolí, la simpatiquíssima presidenta de la Unió de Botiguers, em descobrís i posés el crit al cel -amb tota la raó del món- per afavorir la venda il·legal.

A l’arribar a casa, i quan els Baiges petits ja dormien i la meva dona tenia coses millors a fer, vaig decidir veure-la en la intimitat. N’hi ha que en les mateixes circumstàncies mirarien un altre tipus de “pel·liculotes”. Però a un servidor la pornografia que l’excita últimament és una altra. I em vaig trobar, com era previsible, amb un remake de l’oscaritzada pel·lícula de Tom Hanks inspirat en el naufragi d’Esquerra Republicana a les municipals del #reus22m. El nom dels protagonistes, que es poden llegir només començar, són molt eloqüents: Àngel CURTDIDEES, com a polític naufragat; Esther ALBARTRINA, en el paper de pilota; i Ernest NO PARIS, en una desaparició estel·lar. La pel·lícula arrenca en el moment en el que l’avió de Hanks pateix el sotrac que fa perdre el control als pilots i que acabarà provocant la seva col·lisió. Una imatge que equival, segons llegim en els subtítols, a les vuit del vespre del 22m. A partir d’aquí el discórrer de la pel·lícula -que supera els 11 minuts i que per tant cal considerar un llargmetratge si la comparem amb els films que l’han precedit a la cartellera electoral- burxa en la ferida republicana i també en la de l’Ernest París de manera sagnant. He de reconèixer que fins i tot aquestes escenes punyents em van generar un cert malestar per allò de continuar fent llenya de l’arbre caigut. O, millor dit, serradures. Em va cridar l’atenció una de les frases que pronuncia Hanks Cortadelles a l’arribar a l’illa “Quina nata!”. Això mateix em va dir no fa gaires dies un alt dirigent d’Iniciativa al valorar els resultats “Ens hem fotut una nata!” em va dir de manera molt gràfica. Si Hanks és Cortadelles, l’Esther Alberich -a qui es presenta com “Albartrina” per qüestions òbvies- és la famosa pilota Wilson amb la que Hanks Cortadelles la fa petar per amortir la solitud de l’illa. A l’acabar la pel·lícula se’ns descobreix allò que va acabar passant quatre anys després del naufragi “ambdós van tornar a encapçalar la llista republicana -a l’illa, és clar- i van guanyar per majoria absoluta”. Després també va arribar una crisi interna que va desembocar en una escissió en el partit i que -cal pensar- va provocar un empat tècnic a les següents municipals.

Curiosament mentre m’anava mirant la pel·lícula en qüestió em va arribar la notícia d’un altre naufragi. En concret va ser amb una piulada al twitter on se m’informava d’una notícia transcendent, gairebé històrica, ocorreguda a la seu dels socialistes a la plaça del Castell. El reporter del Diari de Tarragona Francesc Gras -Gras Tercer al Món de Reus- comunicava a la xarxa que Lluís Miquel Pérez, finalment, no prendria possessió del seu càrrec de regidor deixant com a portaveu del grup municipal a Teresa Pallarès. Guillem Ramos-Salvat, del delcamp.cat, centrava la seva atenció informativa en un altre conflicte bèl·lic “Pallarès guanya la batalla a Lamas” deia la bèstia del periodisme local. Per cert, la foto que acompanya la notícia al delcamp.cat i que el lector pot veure al final de l’article és molt il·lustrativa. Un Pérez circumstancialment rialler té a banda i banda, respectivament, a la Teresa Pallarés i al Jordi Lamas amb els braços creuats i amb la mirada perduda al terra amb posat molt seriós. Les meves criatures de vegades fan aquest mateix posat quan es barallen. Ves que aquí no hagués passat el mateix amb els protagonistes de la foto. Per cert, com era de preveure Ramon Urgellès tampoc prendrà possessió del seu càrrec de regidor. No és la primera vegada que els hi passa això als socialistes. Fa quatre anys Teresa Felip també va renunciar al lloc que s’havia guanyat a les eleccions al veure que amb el pacte de govern perdia la regidoria de cultura que havia d’ocupar en favor de l’Empar Pont.

En qualsevol cas tots aquests moviments segueixen demostrant que estem davant d’una època de canvis a l’ajuntament de Reus. Una època realment històrica, amb la desaparició “política” d’alguns dels protagonistes que han format part de la nostra vida durant aquests últims anys. Per ells, com succeeix als films americans, ha arribat el seu THE END. I mentre uns passen, d’altres comencen la seva pròpia pel·lícula. Avui mateix, sense anar més lluny, s’inicia a l’ajuntament el rodatge de “Mireu-nos amb ulls d’amor“ amb Carles Pellicer i Alicia Alegret. Esperem que les aigües tèrboles on encara neden alguns nàufrags del #reus22m no acabin esquitxant les primeres escenes de la gran història d’amor del Món de Reus.

La roda de premsa posterior a l'assemblea socialista (Marc C. Griso, delcamp.cat)

I l'Ortiz continuarà fent amics

2011-06-06T00:03:00.002+02:00

Eduard Ortiz en una imatge del delcamp.cat

Al radiofonista montblanquí Jordi Cartanyà el podríem classificar dins de l’òrbita de locutors estrella del Món de Reus. És important no confondre amb la categoria dels locutors “estrellats” que també en conec algun. Això d’estrella ho dic en el bon sentit de la paraula. Cal tenir en compte que el Jordi és un artista polifacètic com ha demostrat sobradament al seu poble creant alguns dels moments més inspirats de la popularíssima representació de la llegenda de Sant Jordi. I aquesta inventiva, aquest punt de genialitat, el transmet sempre que pot a les càlides ones de Ràdio Reus. Divendres en vam tenir una bona mostra. Dins del magazine del migdia, L’Hora L, va programar una tertúlia amb tres regidors que aquesta mateixa setmana abandonaran l’ajuntament. En concret va aplegar a l’Empar Pont, el Miquel Angel López Mallol i a l’Eduard Ortiz. Aquest últim tornava així a l’estudi on un llunyà en el temps, però proper, molt proper en el record 22 de març va protagonitzar un dels serials radiofònics més impactants de la història d’aquesta ciutat. Des de la Saga de los Porretas que a la SER no s’escoltava cosa semblant amb aquelles emocions viscudes entre ganivetades i “facebooks”. Allò, segurament, serà irrepetible.

Doncs bé, al que anàvem. El Cartanyà, conscient del que cal fer per crear un bon clímax radiofònic, va idear un entorn distès, confortable. I per trencar el gel va donar pas als convidats acompanyant-se del “Ma quale idea” del Pino Dangio, retrocedint musicalment als anys 80 que és quan va arribar el López Mallol a l’ajuntament i l’Ortiz, amb pantalons curts, treia el cap pel PSC. “Tenim amb nosaltres un triplet, un trident de ensueño, a tres històrics” va dir el Cartanyà “Per cert, com els he de presentar?” va insistir el locutor montblanquí “Som regidors en funcions” va deixar anar algú. I segurament al PSC algú devia pensar que durant aquestes últimes setmanes Ortiz ha actuat més com a regidor en “disfuncions” tenint en compte els torpedes que ha enviat a la línia de flotació de la nau socialista.

Però anava tan “suelto” el Cartanyà que, en sec, es va passar de frenada “Escoltin, i aquesta setmana encara hi ha alguna cirereta per remenar a l’ajuntament”. I el López Mallol, tement algun titular demolidor al Punt o al delcamp.cat, va saltar d’immediat “Què insinua?!?!” va dir l’encara regidor popular. Cartanyà va matisar de seguit “era un dir, no hi vegi doble intenció”. I passant pàgina va demanar una primera valoració d’una nit electoral que el radiofonista montblanquí va definir de “Sonrisas i Lágrimas” evocant aquella bonica pel·lícula de la Julie Andrews i de la família Trapp. Cartanyà tancava en aquest punt una de les entradetes més al·lucinants dels 86 anys d’història de la vella emissora de ràdio.

Va ser aleshores quan Ortiz es va voler cobrar la travessa electoral que va fer al Tribuna de Canal Reus fa algunes setmanes (en vaig parlar en aquest blog) i on va clavar els resultats de CiU i socialistes i gairebé els del PP, a més d’encertar l’entrada de Cervera i gairebé la de l’Ariel que pels pèls es va quedar fóra. Mentrestant el López Mallol va mostrar la seva sorpresa pels resultats d’Esquerra i d’Iniciativa afirmant que “Ho sentia”. Em va sorprendre. Pocs dies abans del 22m l’encara portaveu va destapar la caixa dels trons contra els republicans. Empar Pont, lacònica, recordava que “nosaltres, els d’esquerra, hem quedat fora del mapa”. I després d’aquesta primera valoració, Cartanyà va dir textualment que els convidats tenien “barra lliure” i me’l vaig imaginar a ell, al Cartanyà, darrera la barra de la històrica discoteca La Sínia de l’Espluga on el radiofonista, de jovenet, es va guanyar el singular apel·latiu del “Látigo de la Conca”. Ja es poden imaginar el perquè. En el primer còctel el barman va demanar una explicació del resultats. Com era de preveure es va parlar de la inèrcia a l’estat espanyol de la que Reus no n’havia de quedar al marge “Veus el mapa d’Espanya i tot és una marca blava (en referència al color corporatiu del PP) que fa esgarrifar” va dir la Pont. I el López Mallol, que estava “despertet i Alegret” li va deixar anar amb tota la intenció del món “Doncs a mi el blau no m’esgarrifa. Fixis, fins i tot avui porto una camisa blau cel. És un color que m’agrada molt”. Coneixent-lo devia portar un cocodril o un cavallet. A la camisa, és clar. I l’Empar seguia definint de manera gràfica, potser massa i tot, els resultats del seu partit “A Esquerra hem patit una devallada de “cata crock”. És una autèntica patacada”. Crec que l’Empar no utilitzaria aquests mateixos adjectius si la llista l’hagués encapçalat ella. Vaja, segur.

Però Ortiz que frisava per portar l’anàlisi al Món de Reus no estava -com és habitual- per gaires punyetes “mirin, tot això està molt bé. Però els resultats també s’expliquen per factors estricament locals, per la gestió a la ciutat. I aquí el que ha faltat es fer proximitat. Com es justifiquen els resultats de l’Ariel? Doncs perquè durant aquests anys ha portat a molta gent al despatx, els ha escoltat. I això l’elector ho acaba agraint”. Ortiz també va tenir paraules molt crítiques pel líder de la CORI afirmant que “s’ha equivocat d’estratègia. Ha volgut portar una vida còmode. El que no hauria d’haver fet mai és deixar de treballar a correus, compaginar la feina amb la política com he fet jo durant els vint anys que he estat a l’ajuntament” . I en aquest punt López Mallol va fer una revelació impactant. D’entrada equivocant el cognom de l’Ariel “Jo n’he parlat alguna vegada amb el SANTAMANÍA.” Curiós. Això és el que sempre ha tingut el Pérez, SantaMANÍA a l’Ariel. “I n’he parlat amb profunditat, de tu a tu” va insistir López Mallol. La imatge devia ser impagable. Tots dos, un al costat de l’altre, confessant-se. I el regidor popular es veu que té dots per estudiar la personalitat del proïsme “jo mirant-me’l veia un altre persona, una altra realitat que no s’ajustava al perfil real del personatge. L’Ariel feia un paper que els que hi havia al seu darrera ja els hi anava bé”. López Mallol, per tant, ens descobria la realitat de l’Ariel, una mena de titella al servei d’uns quants que l’utilitzaven per parlar de “follòdroms, mariuhuana i pintar de rosa l’ajuntament” va recordar el polític popular rematant amb una conclusió contundent “L’Ariel no ha estat ell, tot això ho a aparentat”. Doncs si és així, cal reconèixer el mèrit de la seva interpretació.

Després d’aquesta revelació va sortir el Jordi Cervera. Ve, el va fer sortir el Cartanyà que es veu que tenia ganes de fer unes piscines radiofòniques “Qui l’ha votat al Jordi, què li han premiat?” I Ortiz, que tenia unes quantes bales guardades a la recamera de feia dies, va disparar a la diana “L’han votat una part important del passeig Misericòrdia i del pare Manyanet. I tot gràcies al Jordi Pouget. Perquè el Cervera no estira pas tant. Altrament, com s’explica que no guanyés les eleccions als Ploms?”. Ortiz acabava de buidar el carregador demostrant més punteria que el reusenc Eladi Vallduví a les olimpíades. El regidor socialista estava al darrera de la candidatura de l’Andreu Giménez que finalment es va fer amb la presidència dels club dels Lleons en detriment de l’sportman aquàtic. Però Ortiz es veu que li tenia ganes al Cervera i quan Cartanyà, que seguia inspiradíssim, li va dir “I les bandes de corneteros també han votat a l’ARA REUS?” el regidor socialista va treure el revòlver amb silenciador per donar el tret de gràcia al candidat independent “Siguem seriosos. El Cervera no pot fer demagògia prometent que la banda de cornetes i tambors –que em mereixen tot el respecte- pugui participar a la processó de Sant Pere. Això és un disbarat. I estic segur que els mateixos integrants de la banda no es van creure mai aquesta barbaritat”. Més clar, l’aigua... de la piscina dels Ploms –o del Reus- on es banya el Cervera cada dia.

I ja a la recta final, una pregunta per sucar-hi pa. Cartanyà volia saber que li recomanarien a Lluis Miquel Pérez després de la derrota: continuar o plegar “Em miren a mi aquests dos, són uns traïdors!” va dir d’immediat l’Ortiz donant a entendre de manera gràfica la reacció de Pont i López Mallol a la pregunta de l’speaker. El popular i la republicana van fer una resposta retòrica, comentant allò tan previsible de “és molt difícil d’aconsellar, ell sabrà el que és millor, ha de valorar moltes coses” i un llarg etcètera de frases similars. Però Ortiz, com que ja no li ve d’aquí, es veu que havia tingut temps d’anar a l’Armeria Vernis del carrer Llovera a buscar més projectils i va tornar a omplir fins dalt el carregador per començar a disparar a un objectiu claríssim “Mirin, faré política ficció. Imaginem-vos que jo em pensés que sóc l’amo del partit a Reus. Imaginem-nos que jo em pensés que fos Déu i que tot el que fes fos correcte. I que els altres no saben fer res. Imaginem-nos que jo puc decidir el futur de tothom i que jo decideixo el que s’ha de fer. Doncs, com és lògic, jo acabaria fent el que em donés la gana. I crec, sincerament, que això és el que acabarà passant”. Però el Cartanyà, que divendres estava més sembrat que el líder de la CUP, encara li va posar una mica més els dits a la gola al regidor socialista “però no creu que els resultats de l’altra dia els hauria d’interpretar (Pérez) com una cura d’humilitat?”. I Ortiz aleshores va disparar el tret de gràcia “Si hagués estat una cura d’humilitat el que no hauries d’haver fet és sortir per la tele plorant, ja que sembla que només tinguis “apego” al càrrec” . Això de l’apego va ser sensacional. Ja n’hi ha de politics que sembla que estiguin “apegats” al càrrec. O no s’escriu així?

Al final, i per anar passant, el locutor estrella va voler fer de Perales per saber a què “dedicarían el tiempo libre” a partir d’ara. Curiosa va ser la resposta del López Mallol que va reconèixer que a punt de tancar una etapa de 24 anys encara no hi ha pensat en el dia després “Fins que no arribi la data no me’n faig a la idea. Ja prendrem la decisió”. L’Empar ja va deixar clar que retornava a l’Institut i a treballar per Reus, des de les entitats, a les seves hores lliures. I l’Ortiz, què pensa fer l’Ortiz? “Em veuran corrents per Reus, portant els gegants, treballant…. I continuant fent amics”. Això dels amics ho poden agafar per on vulguin. Queda clar, però, que aquesta campanya n’ha fet de bons d’amics, com els de Ràdio Reus. Jo de la Torrents em plantejaria de posar-lo en nòmina. Aquest home els hi ha fet pujar l’audiència com ningú. Ves que no sigui el nou locutor estrella de la Cadena SER.

Reus és Espanya i el Manolo Escobar

2011-06-05T23:45:00.001+02:00

El Francesc Domènech, director de Canal Reus Televisió, és un dels articulistes més clarividents del món de Reus. I això que no hi viu a la ciutat. O, millor dit, que no hi dorm. El Quico deu haver perdut el compte dels anys que fa que cada dia ve a treballar a Reus, ja ve sigui a la Ràdio, a la Veu de Reus, al Nou Diari o a Canal Reus. Però mai ha abandonat la ciutadania vallenca i sempre, sempre –que jo sàpiga, és clar- ha anat a dormir a casa seva, a la capital de l’Alt Camp. El seu és un cas interessant a l’hora d’entendre les seves opinions. És un observador privilegiat de la ciutat en aquest tombant de segle i manté la prudent distància que li dóna el fet de no ser un reusenc de ple dret. De ben segur això aporta una dosi d’objectivitat afegida a les seves reflexions que sempre són oportunes i molt il·lustratives.

Dissabte Domènech signava el seu habitual article d’opinió a la contra del diari EL PUNT. Sota el títol EL CANVI A REUS el periodista feia un precís anàlisi de com han quedat les coses a la ciutat després el 22M i de com poden acabar evolucionant. El primer paràgraf de l’article és d’una lucidesa absoluta “Lluís Miquel Pérez passarà la història de Reus com l’alcalde que ha dirigit la més gran transformació de la història de la ciutat (….). I la segona: Lluís Miquel Pérez ha perdut les eleccions. Les ha perdut ell i les han perdut els socis que li han donat suport durant els últims anys. Conclusió: amb gestió no n’hi ha prou per guanyar unes eleccions”. És pot dir més fort, però no pas més clar. En la línia d’aquestes subtils observacions, Domènech també aporta conclusions molt sagaces a l’hora d’explicar l’entrada de nous partits al consistori “Els electors, farts de tants anys de socialisme local i a la vegada desconfiats de la personalitat de qui ara ja es pot dir que serà nou alcalde, han optat per fer experiments amb saba nova i han triat la personalitat de Jordi Cervera al capdavant d’un discurs molt simple, i també han triat el discurs molt complex i volgudament sense lideratges clars de la CUP. La saba vella, la que representen Iniciativa i ERC, ha estat rebutjada pels ciutadans”.

En aquest punt l’articulista es fa la mateixa pregunta que molts reusencs “I ara, què?” És evident que els derrotats, especialment els que han quedat fóra de l’ajuntament, tenen mala peça al teler “Els perdedors passaran pel dur procés de catarsi, que no serà fàcil; el PSC no té clar com afrontar la necessitat d’un nou lideratge; ERC busca un nou discurs engrescador, i IC malda per poder modernitzar un discurs polític que a molts els sembla antic”. Però l’anàlisi de Domènech, com és lògic, també incideix en el perfil dels guanyadors aportant algunes dades molt eloqüents del perquè de la seva victòria “Carles Pellicer ha guanyat les eleccions al davant de la formació que la gent percep com la responsable de gestionar la crisi econòmica en l’àmbit nacional”. I el mateix passa, segons l’articulista, amb l’Alícia Alegret al capdavant d’unes sigles que tothom dóna per fet, almenys ara com ara, que gestionarà la mateixa crisi econòmica en l’àmbit de l’Estat. És ara, per tant, quan cobra vigència un dels articles més celebrats de Domènech, que jo sempre he tingut present i que va publicar el 1995 quan a les municipals d’aquell any “el PP va passar d’un a quatre regidors sense cap explicació plausible en clau de política local”. L’article es titulava “Reus és Espanya” i setze anys després aquell redactat continua sent molt clarificador de com ha anat tot plegat al nostre món.

Curiosament un servidor llegia l’article del Quico al Punt dissabte a la nit, mentre pel twitter m’arribaven piulades de Lluís Miquel Pérez explicant que era al Barri Montserrat de festa major “amb un clàssic com Manolo Escobar” deia l’alcalde en funcions. Suposo que devia ser la música del cantant, no ell en carn i ossos ja que, altrament, això hagués estat extraordinari. L’Escobar cantat “¿Dónde estarà mi carro?” mentre Pérez no fa res més que preguntar-se “¿Dónde estarán mis votos?”. Però en tot cas l’exemple del cantant de la pell de brau em ve com anell al dit. Hi ha un Reus més enllà del tomb de ravals que sociològicament és Espanya i on la gent només acaba votant dues formacions, PSOE O PP. Pot canviar el vot d’unes eleccions a les altres però sense moure’s d’aquestes dues realitats. És aquest Reus, per exemple, on es balla la música del Manolo Escobar i on hi ha gent que no té ni idea de qui és Joan Masdéu. Sóc conscient que estic generalitzant i que naturalment hi ha excepcions. Però, a grans trets, aquesta és una realitat evident en alguns barris de la ciutat, en aquest altre Món de Reus que alguns polítics semblen ignorar. I parlo amb coneixement de causa.

Mentre acabava de llegir l’article on Domènech assenyalava que “Ja no hi ha certeses i tot són interrogants en una ciutat que es manté orgullosa de si mateixa. Aquest orgull inalterable és una altra dada objectiva. Potser la que assegura que, deixant de banda guanyadors i perdedors, la ciutat continuarà endavant mani qui mani”, Pérez enviava ja de matinada una altra piulada al twitter amb missatge on deia “Es nota que ja han passat les eleccions. Al barri Montserrat només hi sóc jo, doncs que us pensàveu?” Val més prendre-s’ho amb filosofia i cridar, com diria el Manolo Escobar, que “¡Viva España!” que, si fem cas al Quico Domènech, seria el mateix que dir “Visca Reus!” I olé!.

El davallament de la creu de París i Cortadelles

2011-06-05T23:44:00.001+02:00

Canal Reus no ha retransmès mai la processó del Sant Enterrament del divendres sant. La seva aposta televisiva per Setmana Santa sempre ha estat les Tres Gràcies tenint en compte que es tracta del gran referent dels dies sants a la nostra ciutat. Però curiosament aquests dies la nostra tele local, fóra de temporada, ens ha ofert una altra processó, la del martiri i crucifixió política de l’Ernest París i l’Àngel Cortadelles, els grans “perdedors” de les municipals a la nostra ciutat. Com Nostre Senyor camí del Gòlgota, els hem vist passar per tots els estadis. I aquest cap de setmana, tot revisant la redifusió del Tribuna de dimecres passat, vaig poder veure’ls en el pas del Davallament de la Creu, el més antic de la nostra ciutat que porten els pagesos, els de la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia, l’entitat del raval robuster que presideix l’activíssim Josep Maria Vallès. Com ve recordarà l’amic/ga lector/a, el pas en qüestió reprodueix el moment en el que es baixa a Jesucrist de la creu després de morir crucificat. Salvant les distàncies París i Cortadelles al Tribuna semblaven que també haguessin baixat de la creu a la que els hi van portar els mals resultats del 22 de maig. S’ha de recordar, i és de justícia fer-ho, que ambdós van demostrar una altíssima categoria política i ciutadana la nit electoral. Els seus discursos, davant les càmeres de Canal Reus, van ser impecables. El candidat d’Iniciativa -ho vaig dir a la meva crònica del 22M- va fer el seu millor discurs en el pitjor moment de la seva vida política. El “Nen París” -com els seus detractors l’han definit fins a la sacietat- va madurar de cop. I Cortadelles va demostrar una admirable capacitat per mantenir, fins i tot en les circumstàncies més adverses, aquesta mesura i reflexió que han lloat també els seus adversaris polítics.

Així doncs, després de suportar estoicament les ferides de la derrota, les llançades de la indiferència dels electors, van fer acte de presència al salonet de la Cori Sebastià per explicar les seves sensacions. I d’entrada vaig veure clar que sense un ni l’altre l’ajuntament hi sortirà perdent. No ho dic per la ideologia que defensen, ja que entraríem en qüestions de fons a les que tothom hi té alguna cosa a dir. Em refereixo, concretament, a la forma del seu discurs. París i Cortadelles van estar esplèndids, construint un discurs impecable. Sens dubte perdem a dos dels millors oradors de la política local. I la seva absència a les sessions plenàries, per aquells a qui ens agrada el debat dialèctic d’alçada, s’ha de lamentar. He de dir, també, que tots dos van estar infinitament millor que no pas el dia del debat televisiu. És cert que les circumstàncies eren unes altres i que aquell dia hi havia molta més tensió a l’ambient. Però al Tribuna es va demostrar que el debat no els havia fet pas justícia.

Per l’ocasió Sebastià va convertir el seu salonet televisiu en una sessió de psicoanàlisi. Només hi faltava la “chaise longue” per ajeure còmodament als convidats. El com o el perquè de la derrota planava sobre totes i cadascuna de les preguntes que formulava l’audaç presentadora. I tots dos van aprofitar aquell entorn tan confortable per parlar amb claredat. La periodista va voler saber si ja havien fet autocrítica després de la derrota. París va tornar a ser absolutament transparent “Jo ja la vaig fer la mateixa nit de les eleccions acceptant en primera persona els resultats i anunciant que ja no tornaré a ser el cap de llista del partit d’aquí quatre anys”. I en aquest punt va començar a ballar la “Yenka” que era allò saltar donant passes d’un costat i a l’altre ja que el cap de llista d’Iniciativa va mostrar la seva disposició a “donar els passos enrere que facin falta en benefici del partit”. Cortadelles, per la seva banda, va reconèixer obertament que “a mi en van enredar a presentar-me” deixant clar que això d’enredar ho deia en el bon sentit de la paraula. Si és que -entre nosaltres- en té cap de bon sentit i més veient els resultats finals “Ara, com abans, estic a disposició del partit. EL que no faré és postular-me. Si volen alguna cosa ja saben on sóc i també coneixen la meva disposició a col·lobrar” va acabar dient el cap de llista republicà. Per cert, amb Cortadelles he arribat a una conclusió. Diria que té una qualitat que en política podria ser un defecte: és massa bona persona.

Anant més enllà la presentadora també va voler saber com s’havia d'interpretar l’irrupció de l’ARA REUS i la CUP a l’ajuntament “Jo ja tinc prou feina per explicar els meus resultats i no he tingut temps d’anar més enllà” va deixar anar París amb una sinceritat nítida i transparent. Tot i així l’ecosocialista va reconèixer que els cupaires han influït en els seus resultats “I tanta que ens ha afectat la CUP!” va dir sense embuts davant de l’evidència que era previsible molt abans de les eleccions. Només calia treure el cap al míting de la CUP al Bravium i recomptar entre el públic quants n’hi havia que s’havíen significat històricament amb la gent d’Iniciativa.

La Sebastià, que durant tota l’entrevista va fer preguntes curtes i directes, els hi va demanar si consideraven que els seus partits s’han de reiventar per recuperar el protagonisme perdut. Tots dos van coincidir que hi ha d’haver una altra manera de fer política, més propera al ciutadà. Em va agradar París a l’afirmar que “s’ha d’aconseguir que el ciutadà vegi que la política no és el problema sinó la solució”. I en aquest punt Cortadelles, fruit de la seva experiència a la Generalitat –va ser director general del departament de relacions internacionals- va apuntar que havia conegut una realitat a sudamèrica on tots els ciutadans tenien el número de telèfon mòbil del seu representants institucionals. Cortadelles ho va posar com a model, gairebé com ideal. Però m’esgarrifo que aquí fessin una cosa semblant. Hi hauria mòbils o, millor dit, regidors que traurien fum per les orelles. Jo mateix aquest cap de setmana he tingut motius objectius per trucar a un parell de regidors. Doncs imaginin 107.000 habitants amb el número de mòbil de tots els membres del ple municipal. Farien saltar la centraleta telefònica de l’ajuntament.

I a la recta final de l’entrevista tocava valorar el pacte de govern que regirà els propers quatre anys l’ajuntament. L’ase dels cops va ser, en aquest cas, el partit Popular. S’hi van referir, això sí, amb molta elegància, però se’ls hi va entendre tot. París va comentar que el pacte “és legítim. Però pel que he vist pels diaris només es parla de càrrecs i no de projecte de ciutat”. Cortadelles va reblar el clau destacant la presència del PP en el govern de la ciutat. Un partit “del qui no s’ha d’oblidar el seu discurs i la seva ideologia que influirà en la gestió. I això comportarà, inevitablement, una espanyolització de la vida política reusenca”.

I així es va acabar el davallament de la creu de París i Cortadelles. Ara, si seguim amb els estadis corresponents, tocaria ressuscitar al tercer dia. Però aquesta mena de miracles en política costen una mica més, concretament quatre anys, fins a les propers eleccions. I caldrà saber quin és el peregrinatge que acaben fent l’un i l’altre durant tot aquest temps. Esperem, això sí, que tinguin tota la sort del món en el camí que vulguin seguir a partir d’ara. La sort del Món de Reus. Se la mereixen.

PAM! L'última temptació del Pellicer

2011-06-03T00:42:00.002+02:00

He de reconèixer que aquests dies estic experimentant una certa descompressió després de les intensíssimes emocions viscudes al #reus22m. De fet allò no es podia aguantar. Hi va haver dies que vaig escriure fins a cinc articles i encara me’n va quedar algun al calaix per acabar de perfilar. Recordo aquelles nits de maig picant el teclat de l’ordinador de manera malaltissa, intentant abraçar amb les meves cròniques l’excitació -política, naturalment- dels protagonistes d’aquells èpics episodis d’amor i odi, de ganivetades i traïcions, de cruentes batalles i sonades desercions. I allò que semblava que no s’hagués d’acabar mai, avui ja és història davant d’un horitzó que sembla de color de rosa gràcies al vals que ben aviat ballaran els nuvis de la política municipal el dia que formalitzin el seu enllaç consistorial. Em refereixo, naturalment, al pacte entre el Carles Pellicer i l’Alícia Alegret. Però no es pot dir blat fins que és al sac i ben lligat. I menys en una relació d’enamorats on, tot esperant la confirmació oficial del casament, els nervis propis del casori imminent poden acabar provocant un autèntic daltabaix quan menys t’ho esperes. Fins i tot després que Mossèn Roquer o -millor dit- el Màrius Pàmies ja hagi publicat les amonestacions reglamentàries.

Aquest és l’ensurt que en vaig endur dimecres al tenir notícia de la suposada ruptura de l’idili entre Pellicer i Alegret a l’ interposar-se entre ells dos una tercera opció. Segons sembla el candidat convergent s’hauria deixat seduir per una temptadora proposta deshonesta caient de quatre grapes en l’adulteri polític. És veu que Pellicer, a qui últimament totes li ponen, se li hauria posat tan bé la temptació en qüestió que… PAM! va insinuar que potser s’ho acabaria repensant això de l’Alegret, consumant la infidelitat política més impactant i demolidora de la història recent d’aquesta ciutat. I, per acabar-ho d’adobar, tot plegat ho va fer públicament, amb llum, taquígrafs i micròfons. Sobretot micròfons.

Resulta que al virtual alcalde el van trucar el dimecres poc abans de les dues de la tarda des de PUNT 6 Ràdio, concretament des del programa CANVI DE TORN que presenta la Sílvia Sagalà, la locutora de veu portentosa. Va ser una trucada en directe, teòricament sense preavís. El guanyador de les eleccions es va trobar a l’altre costat del fil telefònic amb el Miquel Ventura, el líder del PAM –el Partit de l’Avi Miquel- que té la seva seccioneta al programa de la Sagalà dins d’aquest contenidor esbojarrat que es diu Òrbita R que remenen cada dia l’alter ego de l’avi en qüestió, el Pere Rius, i l’home que te els ordinadors més ben posats de tot Reus, el Ramon Bergadà.

Per fer-ho entenedor. Això del PAM és com una mena d’ARA REUS de la tercera edat que lidera aquest iaio encantador del que ja en vaig parlar en aquest mateix blog en plena precampanya. Aleshores va trucar-me per proposar d’anar a la seva llista. Una candidatura, per cert, que ha aconseguit un bon pessic de vots. Amb quatre paperetes fetes a mà -m’ho crec tot després de veure sufragis en forma de tranchettes o de paper higiènic usat- ha obtingut representació municipal. I d’aquí el seu interès per treure’n rèdit oferint-se al futur alcalde. La conversa -que poden escoltar descarregant-se el podcast corresponent a www.punt6radio.cat - és realment divertida i es veu a un Pellicer relaxat, proper, amb ganes fins i tot de fer broma. Es nota que aquests dies està acostumat a negociar. Potser per això el diàleg arriba a un punt on fins i tot el polític supera en enginy al mateix avi Miquel. Sobre la marxa, a cop calent, el Pellicer inventa el “Gaiating” quan se li proposa crear un carril “gaiato” adreçat als iaios i que estaria situat en paral·lel al famós carril bici de l’Ernest París “Això del gaiating anirà bé perquè fins i tot faríem pessetetes per l’ajuntament” destaca Pellicer corroborant, una vegada més, la seva obsessió per les noves línies de negoci que permetin generar beneficis que confortin les escadusseres arques municipals. Després el polític convergent li compra la idea de crear el Mercadal Park. “Entre els que estan acampats i el gran espai de les obres municipals al Gaudí Centre podrem fer un parc temàtic” diu absolutament embalat en la seva disquisició irònica. Però el que no té preu és quan l’avi Miquel li explica l’eslògan del seu partit “PAM PAM a l’Ajuntament”. Pellicer, d’immediat, li respon “Val més PAM, PAM que no PIM, PAM, PUM a l’Ajuntament”. Brutal. Realment si Pellicer no esperava la trucada -i en principi sembla que va ser així- el candidat convergent va demostrar dots per la improvisació certament notables. Una capacitat que li servirà per governar una ciutat on, això sí, ni els seus rivals polítics ni els seus socis de govern tindran la bonhomia de l’Avi Miquel. Vaja, que a Pellicer li esperen trucades i entrevistes amb alguns PAM, PAM sense gaire gràcia, dels que fan mal. Esperem que, com a mínim, no perdi l’humor que sempre ajuda a viure. Fins i tot a l’Ajuntament.

Al gran Joan Ciurana

2011-06-02T02:20:00.001+02:00

El "gran" Joan Ciurana

Ahir a la tarda pel facebook vaig saber que ja havien operat al Joan Ciurana, president de l’Orfeó Reusenc. Fa mesos el Joan em va explicar, tot esmorzant al bar de l’entitat que regenta el simpatiquíssim Àlvar Vall, que estava pendent d’una operació de cor, esperant dia i hora per la intervenció. I ahir vaig comprovar que finalment havia passat pel quiròfan de manera satisfactòria, cosa que celebro enormement.

Jo al Joan Ciurana fa un munt d’anys que el conec. El vaig descobrir de molt petit quan el meu pare em portava a les velles Gràfiques Reus del senyor Alemany, impressor i tenora de la històrica Cobla Reus. Les Gràfiques estaven situades darrere l’ajuntament, al carrer Aleus, en el local que ara ocupa el selecte restaurant del Joan Urgellès. Recordo com s’hi fos ara la imatge d’aquells homenots de la cobla assajant al bell mig del taller, envoltats de màquines, papers i clixés, amb aquella olor de tinta tan característica que fan les impremtes autèntiques. Treballant amb l’impressor hi havia el Joan, aleshores un jove alt i prim que ja gastava –si no vaig errat- el mateix bigoti que l’ha acompanyat tota la vida. Com que de petit això de la ràdio a mi ja em fascinava, al Joan també l’identificava amb Ràdio Reus. Ell era el presentador d’aquells entranyables programes infantils que es feien des de la vella emissora del raval Santa Anna els dissabtes al matí. Un dia el Joan, en un dels tallers radiofònics que del Parc Infantil de Nadal, em va entrevistar. Poc podia imaginar-me aleshores que acabaríem treballant junts i que, precisament, seria al seu costat en aquella inoblidable retransmissió del primer tres de nou amb folre carregat pels Xiquets de Reus del 10 d’agost de 1996 al Mercadal. Aquesta matinada, assegut davant l’ordinador escrivint aquest article, he volgut recuperar la Crònica Sentimental de Ràdio Reus on es pot sentir la narració del Joan just en l’instant que l’anxaneta fa l’aleta en aquest històric Castell. Han passat gairebé quinze anys però el document sonor encara fa esborronar. Si avui la meva dona i jo som socis dels Xiquets és per ell. Ens va convèncer quan va ser president d’una colla on els seus fills són, actualment, castellers de referència. La seva vinculació associativa, amarada possiblement de la seva històrica relació amb el Bravium i amb d’altres mogudes ciutadanes, el va portar després a presidir una de les entitats històriques, l’Orfeó Reusenc. I així fins ara. I tota aquesta feina l’ha compaginat, com és lògic, amb l’activitat professional. L’aprenent de ca l’Alemany és ara un impressor de referència, amb establiment a l’avinguda Pere el Cerimoniós i comptant, sempre i a tothora, amb l’eficaç i diligent col·laboració de tota la família Ciurana Zaragoza.

Per tot això que explico, i com molt bé saben els qui tenen la sort de coneixe’l, el Joan viu amb molta passió totes i cadascuna de les seves múltiples activitats. I aquesta passió ha fet que el seu cor s’hagi debilitat fins a requerir d’aquesta intervenció quirúrgica. Ahir llegia al facebook que l’operació havia anat bé. I casualment a la nit, a quarts d’onze, tornant cap a casa, em vaig trobar al Pallol a un dels seus fills, el Roger, que havia acabat d’arribar de Barcelona on el pare està ingressat. El Ciurana gran em va explicar com havia anat tot, i que just al despertar-se de l’anestèsia el Joan ja havia remugat pel dolor de la cicatriu. O potser –vaig pensar- pel fet d’haver de guardar repòs, ell que sempre ha d’estar actiu, amunt i avall, fent i desfent. És un cul inquiet.

Avui em venia de gust dedicar aquestes línies al Joan i, de retruc, a tota la seva família, especialment a la seva esposa, la Queta. Els Ciurana són molt bona gent. Es fan estimar i generen bones vibracions. I per això avui m’atreveixo a dir que jo també sóc un d’ells amb voluntat de “fer pinya” al seu voltant i fer realitat la ràpida i feliç recuperació del Joan. Això sí, que no corri, que es prengui el temps que li faci falta per posar-se en plena forma. Aquí l’esperarem tant com convingui perquè el Món de Reus necessita del seu cor gran i generós en plenitud. Una forta abraçada amic.

Els de Reus som la pera

2011-06-01T01:42:00.002+02:00

Alguns dels assistents a la #fila0

Ahir l’ínclit Anton Tapias, l’àcid articulista del Diari de Tarragona, publicava la seva última perla titulada “Un ajuntament de Champions”. En aquesta ocasió l’autor establia els seu peculiar paral·lelisme entre el triomf barcelonista a la Copa d’Europa amb l’èxtasi convergent i popular a les municipals del Món de Reus. Com sempre l’article és un compendi recargoladíssim de les inclassificables reflexions de Tapias, l’home que va ser cap de campanya dels alcaldes socialistes Martí i Borrell a les primeres municipals de la nostra ciutat. Sempre és interessant llegir els seus articles. Però, això sí, cal prendre’s el seu temps. Amb una sola lectura no n’hi ha mai prou. Els escrits de Tapias ja ho tenen això. Per entendre’ls cal rellegir-los vàries vegades. Igual que els resultats de les municipals. Ja han passat alguns dies de l’històric #reus22m però encara avui tenim moltes incògnites per resoldre a l’hora d’explicar el comportament de l’electorat.

Conscients d’això els inquiets integrants del #fila0 van voler fer dilluns a la nit una sessió d’anàlisi i reflexió per interpretar-los adequadament. Com recordarà l’amic/ga lector/a això del #fila0 és aquest grupúscul de rara avis que s’interessen per la política local i els seus protagonistes. Un reducte del que un servidor té el goig de formar-ne part gràcies a l’amable invitació que em van traslladar el consultor piulador Xavier Menduiña i l’àvid periodista, Guillem “la bèstia” Ramos-Salvat en motiu de la primera iniciativa del col·lectiu, el de visionar en pantalla gegant al Círcol el debat televisiu de caps de llista a Canal Reus. Una experiència inoblidable. Per això, i després d’aquell èxtasi político-televisiu, els promotors de la iniciativa van voler afavorir la reflexió i la interpretació serena dels resultats. I per això van apostar per un suís. I no em refereixo a la degustació de la tassa de xocolata desfeta amb nata al damunt que rep aquest nom helvètic, sinó a un suís de debò, el consultor Xavier Fahndrich, persona avesada a l’anàlisi polític. Fahndrich és un personatge interessantíssim. Suís de naixement i nacionalitat, salouenc d’adopció i autèntic ciutadà del món amb una visió global de les coses que en el nostre món de Reus sempre s’agraeix, Fahndrich va estudiar a La Salle on va excel·lir en l’art dramàtic formant un autèntic duet meravelles amb el genial Xavier Gómez, avui tècnic de referència i prestigi d’aquest projecte cabdal que es el Tecnoparc. Amb els anys ha esdevingut un expert en la realitat d’un altre teatre, el de la política, on dirigeix a alguns dels actors principals d’aquesta dramatúrgia carregada d’emocions d’alçada.

Al que anàvem. Dilluns a la nit Fahndrich va fer un anàlisi profund dels resultats, ensenyant-nos allò que se’ns escapa a la majoria dels mortals quan contemplem unes xifres que a simple vista sempre són fredes i distants. I d’entrada ens va regalar el titular de la nit “Els de Reus són la pera”. Perquè en el nostre món es produeixen unes dinàmiques de resultats insòlites, sense parió, i que generen una grandíssima singularitat a l’hora d’explicar el comportament electoral de la nostra ciutat. Segons ell, a Reus fins el 2003 tot era molt previsible. El reusenc votava a Jordi Pujol a les autonòmiques, al PSC a les municipals i a les generals apostava pel que es coneix com el vot útil. Però a partir d’aquell any aquesta dinàmica es capgira, la realitat es torna més convulsa, menys previsible i predictible. I és en aquest punt quan l’analista embogeix davant la impossibilitat d’establir una certa lògica a l’hora de valorar les xifres.

Els arguments de Fahndrich, però, eren convincents i els va anar desgranant de mica en mica amb voluntat pedagògica, il·lustrant de manera gràfica i exemplificant cada interpretació. I apuntant algunes conclusions que conviden a una reflexió encara més profunda, com la que es deriva de la suma dels sufragis de la CORI i els vots en blanc. La xifra total no és gens menyspreable i posa al descobert una realitat que no s’ha d’ignorar i que hauria de fer reflexionar als partits tradicionals i als seus representants.

I a l’acabar aquesta exposició inicial es va produir la primera pregunta. I li va adreçar, tot just, el charmant Jordi Lamas, representant socialista al costat d’algun cadell de les JSC com la Núria Bondesio que havia de ser la cap de llista del seu partit a les municipals de la Vilella Alta i que finalment -amb bon criteri- va rebutjar la proposició deshonesta davant la previsible abstenció massiva registrada al poble. El seu oponent, aquell canari del Partit Popular, no va fer marxa enrere i es va emportar el pitjor dels càstigs que pot rebre un candidat, la indiferència total de l’electorat. Lamas, de manera escueta però directa, va demanar un perquè de la desfeta socialista. Un partit amb un sostre de 20.000 vots a la Reus i que aquestes municipals es va quedar amb poc més de 8.000 sufragis. Fandrich va donar un argument de pes: la marca PSC està devaluada i l’enrenou amb la confecció de llista i l’afer Ortiz tampoc va ajudar. Feta la pregunta, Lamas no va dir res més en tota la nit. Un silenci que va cridar molt l’atenció de la majoria d’assistents. De fet el regidor socialista va fer cap a la Glorieta després d’assistir a l’assemblea del PSC. Una assemblea de la que ahir en parlava Francesc Gras -Gras III al Món de Reus- al Diari de Tarragona i que il·lustrava amb un fotomuntatge molt gràfic dels regidors que -potser- no continuaran, ple d’interrogants i creus. La imatge d’aquest article sembla més aviat una simulació d’una partida de Cluedo, aquell mític joc de sobretaula on els jugadors han de descobrir qui és l’assassí descartant als possibles sospitosos. Amb això de l’assassí no vull insinuar res, que quedi clar. Només era un exemple. Durant tota la nit Lamas només va tornar a intervenir una altra vegada, quan l’Alícia Alegret, sense tallar-se ni un pèl, li va preguntar si Lluís Miquel Pérez seria el cap de l’oposició. Ell, amb la lliçó ben apresa a l’estil Francesc Vallès, va tirar pilotes fóra amb l’elegància que el caracteritza. Algú va dir que aquest home a l’oposició pot fer tremolar a més d’un regidor de l’equip de govern sense obrir la boca, només amb la mirada. Ja veuran com el charmant ens demostrarà, aquesta legislatura, que hi ha mirades que poden matar.

Al costat de Lamas hi havia el David Fernández, el periodista amb millor percepció ciutadana, dotat d’una àcida creativitat. Durant la sessió va enviar una piulada que resumia a la perfecció l’exercici que se’ns va proposar a la Glorieta “Gran invent això de la #fila0: fòrum plural, obert i necessari. Efectivament, aquestes coses només poden sortir a #Reus”. És important fixar-se en aquesta pluralitat, que es va veure reflectida amb l’enorme transversalitat i l’heterogeneïtat dels assistents. I això que l’Anton Baiges no va venir. D’Esquerra hi havia l’Angel Cortadellas a quin vaig veure en plena forma. Tothom va coincidir en assenyalar que la seva havia estat la millor campanya electoral. Ell, tot i les sàvies reflexions de Fandrich, encara deu intentar assimilar l’impacte d’una desfeta tan injusta com imprevisible. Fins i tot el convergent Marc Arza, que durant tota la nit es va expressar amb una claredat meridiana (potser massa i tot) va reconèixer que la seva campanya, la de CiU, havia estat “un homenatge als anys 80”. Tampoc ens ha d’estranyar. Si tenim en compte la reconeguda simpatia de Carles Pellicer per aquesta època –les motos que gasta en són una bona mostra- sembla lògica aquesta fixació per la dècada prodigiosa. D’Esquerra també hi havia el Jordi Cartanyà, un home de discurs mesurat però contundent a l’hora. Es d’aquells que les deix anar gairebé sense adonar-te’n. Va buidar el carregador disparant alguna bala traïdora, especialment adreçada als Irreductibles de qui va dir –se li va entendre tot- que era un moviment poc seriós. L’home que va aturar el tret enverinat era el genial Lluís Gibert que, de manera desacomplexada, va continuar fent les seves ocurrents aportacions com, per exemple, a propòsit d’una de les disquisicions de Cartanyà ”Perdoneu, estem entrant en un debat filosòfic que no se on anirem a parar. Zzzzzzzzz“ . Per tant no és d’estranyar el foc creuat entre un i l’altre. De republicans també hi havia el cap de campanya, l’Oscar Subirats, que va quedar clar que el seu fort és piular i no pas la intervenció pública que va semblar defugir. Tot el contrari que el riudomenc Salvador Mestre, l’home que ha evitat els efectes devastadors del tsunami Cruset a l’abandonar el lideratge del seu partit a Riudoms. Mestre va introduir en la discussió d’altres elements més globals, que van servir per refrescar aquest món de Reus on de vegades ens mirem massa el melic. I ens va regalar un dels somriures de la nit a l’explicar que un dels candidats que es presentaven al seu poble se n’havia anat, ell sol, a repartir caramels entre la canalla que sortien de l’escola. Espectacular. D’Esquerra també hi havia l’Alfred Pitarch, amb aquella mitja rialla constat i còmplice. En una de les seves intervencions va introduir l’argument de la crisi econòmica per explicar també algunes tendències de vot. Em va sorprendre la seva poca operativitat al twitter. Només va piular al començament i al final. I res més.

L’òrbita convergent també estava representada per l’Alfred Artiga. El seu discurs sempre és directe, no te manies ni està per punyetes. S’agraeix. S’identifica a la xarxa amb el nom de PLIMCAT. Ho trobo sensacional. L’essència de la ciutat i del país resumida en una sola paraula. I en aquesta mateixa òrbita nacionalista cal situar a l’Octavi Anguera a qui feia temps que no veia actiu en l’àmbit polític. Anguera va tenir un cert protagonisme fa anys com un dels joves valors emergents de Convergència. Celebro el seu retorn a la primera línia, ni que només sigui a la vinculada a la reflexió i a l’anàlisi. Poc va parlar la dona que ha portat la comunicació de Pellicer, la Laia Solanellas, potser encara assaborint uns dies plens de triomfs, els polítics i els esportius amb l’ok lliga del “seu” Reus Deportiu. La Laia sap patinar sense perdre mai l’equilibri. D’això se n’ha de saber. L’acompanyava el seu inseparable Adrià Sánchez, a qui en una sola nit li vaig conèixer dos apel·latius “el cues” i el “bodyguard”. Ben bé no sé quin li fa més gràcia a ell.

De la CUP hi havia dos representants. L’increïble home avellana, el Miquel Saperas, que ens regalava una descripció acurada del que hi passava a la xarxa “Debat paral.lel al twitter... I ganivets esmolats”. Si els ganivets són de “Productes de la terra” rai, vaig pensar. I també hi havia el Bartomeu Castellano de la CUP, incansable en la seva feina de relacions públiques de l’increïble home normal. El Bartomeu es va endur cap a casa un munt d’elogis per la bona feina del seu partit. Esperem que tot plegat no se’ls pugi al cap i siguin capaços d’administrar la confiança i l’admiració que han generat al seu voltant.

La canallesca també estava representada per la meva estimadíssima Núria Valls. Continua lluitant contra la maleïda lesió que l’obliga a moure’s a mig gas. Alguns polítics haurien d’aprendre del seu coratge i tenacitat davant de l’adversitat. En un altre punt del menjador hi vaig veure al locutor-cuiner, el Jordi Escoda, que va preguntar directament als dos caps de llista -Alegret i Cortadellas- pels seus resultats obtenint respostes previsibles. I just davant seu hi seria el Marc Cámara, el locutor-actor de Ràdio Reus que al punt de la mitjanit, a la recta final de la sessió, va deixar anar una enginyosa piulada tot dient “en qualsevol moment em convertiré en carabassa... #jasonles12”. En va sorprendre aquesta obsessió horària d’alguns dels assistents. Es veu que hi ha gent al món de Reus que dorm –o al menys ho intenta- les hores que toquen.

A la mateixa “ala” del menjador hi havia el Xavier Plana, persona dinàmica i responsable. Impulsor i organitzador empedreït de múltiples iniciatives ciutadanes. Potser per això, i després de la felicitació merescuda als impulsors de la trobada, posava l’èmfasi en alguna mancança operativa “llàstima que la distribució de l'espai no hi ha ajudat. Val la pena tenir-ho en çompte per a la propera edició.” I el Lluís Pallejà, sempre atent i amatent amb la iniciativa, com ho demostra la creació del grup de la fila0 que va articular l’endemà mateix i que ens permet en un únic finestral anar coneixent les reflexions dels savis piuladors de la fila0. A l’Angel Pérez Magrané li va “tocar” el Tapias al costat. I la seva reflexió va ser contundent “Definitivament el senyor de la meva dreta a fila0 és del segle passat.” I al Jordi Pinyol, reusenc de tota la vida, sembla que el va captivar l’Alegret com demostra una piulada amb missatge “Alicia is starting to uuuuaaaauuuu a la #fila0”. De fet el fenomen Alegret comença a ser digne d’estudi. Per un caprici del protocol –o no- la regidora més “popular” es va asseure al costat del RamosSalvat que va quedar novament captivat. Definitivament aquesta dona deu generar alguna mena de camp magnètic al voltant seu que neutralitza a les bèsties més ferotges del periodisme local. El Tapias, sense anar més lluny, també sembla afectat per aquestes radiacions. A les acaballes de la sessió, vaig traslladar-li la pregunta que ens feia el Francesc Domènech des del twitter “contra qui anirà ara en els seus articles tenint en compte que Pérez ja no és alcalde.” Tapias va respondre que l’únic que sap del cert és “contra qui no aniré, l’Alícia Alegret”. A l’acabar l’acte van quedar que la propera cita seria en motiu dels primers cent dies del nou govern municipal. Però em temo que com l’Alícia continuï exercint aquest atracció fatal sobre alguns dels nostres analistes més punyents qualsevol reflexió estarà condicionada. Veurem si trobem l’antídot per guarir-los d’aquest objecte obscur del desig que està inundant la política local i que posa de relleu, com tan bé va definir Xavier Fahndrich, que els de REUS som la pera. I qui sap si llimonera i tot.

Ho ha dit la ràdio: havemus pacte

2011-05-27T22:07:00.000+02:00

Alegret i Pellicer ballant la sardana del pacte (delcamp.cat, Laia Solanellas)

Això del twitter deu ser com les sirenes que alertaven a la població dels bombardejos durant la guerra civil. Aquest divendres en vaig tenir una bona mostra. Estava tan tranquil al despatx, tancant temes abans de començar un intensíssim cap de setmana, quan de cop i volta vaig observar un missatge al mòbil que em va cridar l’atenció. El signava SER_TgnReus que, per fer-ho entenedor, és el nom a la xarxa de la Ràdio, de Ràdio Reus naturalment. I vaig llegir “Exclusiva del pacte #Reus22M a partir de l’11 de juny. Claus i repartiment de cartipassos a partir de les 14:15 a #Hora14. 97.7FM i 1.026 OM”. Havent vist la piulada, talment com si sonés la sirena, vaig començar a buscar un receptor. I com sempre, per la ditxosa Llei de Murphy, no en tenia cap a l’abast. Vaig sortir com un llampec de les oficines, baixant les escales com si anés al refugi del barri del Carme. I a la primera planta vaig iniciar una recerca minuciosa pels despatxos dels companys. Al final vaig localitzar un petit transistor on sintonitzar l’emissora. I amb l’orella al costat de l’altaveu, amb les palpitacions a cent per hora per l’esforç i la tensió, vaig sentir com queia la bomba. La informativa, naturalment.

Per si quedava cap dubte, Ràdio Reus continua sent un dels referents periodístics de la nostra ciutat. Aquestes municipals ha marcat sovint el batec informatiu amb els episodis protagonitzats per Ortiz, Pérez i Pellicer. I avui divendres ha reblat el clau. L’emissora ha avançat en exclusiva el cartipaç municipal que -sembla- tenen ben repartit els dos partits que governaran en coalició durant els propers quatre anys a la nostra ciutat. De fet la vella emissora que va nèixer al Centre de Lectura, després de 86 anys d’història i moltes batalles ciutadanes, continua amb la seva fidelíssima relació d’exclusives periodístiques vinculades a l’actualitat política. L’altre dia tot contemplant les llàgrimes de Lluís Miquel Pérez, en va venir al cap el record de quan Ràdio Reus va donar l’exclusiva de la renúncia de Josep Abelló de presentar-se a les municipals del juny del 99 en benefici, precisament, del mateix Pérez, que aleshores exercia de diputat a Madrid. La noticia se la va treballar Francesc Domènech en una redacció on també hi havia el Josep Maria Arias, la Natàlia Borbonès i l’Enric Tricaz. Es poden imaginar, per tant, el que vaig arribar a aprendre al costat d’aquells monstres de la comunicació local.

Divendres Gemma Torrents, dins de l’informatiu HORA 14 conduït pel locutor-actor Marc Càmara, va ser l’encarregada de descobrir-nos el pastís del proper govern municipal. Com ha xalat la Torrents aquests dies amb tota aquesta escudella de les eleccions. Podria dir que ella també està vivint una segona joventut. Però, no ens equivoquen. La Gemma continua sent jove. Passa, però, que la periodista selvatana s’hi va posar molt aviat en el món de la comunicació i fa tants anys que s’hi arrossega que sembla que tingui una altra edat. Recordo quan va començar de becària a la ràdio. Una nit, a quarts de dotze, vaig anar a l’emissora a picar una peça. I a l’entrar em vaig endur un bon ensurt al trobar-me, asseguda a la recepció, amb una senyora a la que no coneixia. “Sóc la mare de la Gemma. És a la redacció. L’he acompanyat perquè no estigués sola” em va dir. No em negaran que es una imatge entranyable. La mare ara, satisfeta, deu observar com al cap dels anys la “nena” s’ha convertit en una de les periodistes de referència del món de Reus. Déu n’hi do.

En la seva introducció Cámara havia dit que el pacte “estava signat”. Però Torrents, amb el seu estil habitual, directe i contundent, no va utilitzar les mateixes paraules. En concret va apuntar que Pellicer i Alegret “s’han donat la mà després de pactar” sense explicitar si la signatura, pròpiament, s’havia formalitzat. Algú pot pensar que entre signar i donar-se la mà hi ha una diferència substancial. Però Reus és un ciutat eminentment comercial. I en aquest sentit tots sabem, per tradició i convicció, que l’acord verbal segellat amb una encaixada te tant o més valor que una signatura en un paper. Per tant, si es van donar les mans és que el pacte, a Reus, cal donar-lo per bo.

Segons Torrents -és a dir, segons la ràdio- Convergència i Unió es quedaria amb l’alcaldia i controlaria també urbanisme, hisenda, cultura i serveis socials. Per la seva banda el Partit Popular es faria càrrec de les àrees de promoció econòmica, medi ambient, via pública i esports. Totes dues formacions compartirien Educació i família. I, segons sembla, s’ha ideat una fórmula per compartir decisions en àmbits sensibles com immigració i seguretat ciutadana. Això d’ “idear fórmules”, com literalment va dir la Gemma, em va semblar sensacional. Al TBO cada setmana el doctor Franz de Cophenague ideava fórmules que donaven resultats si més no curiosos. Eren els seus famosos "invents". Del TBO se’n va fer alguna edició esporàdica en català. I al personatge en qüestió se’l va presentar com el doctor Rius de Reus. Així, tal com raja. Serà que els de Reus, pel que sigui, ja tenim la fama d’idear fórmules peculiars. Esperem que la que ens ocupa -de fórmula- no acabi explotant.

Per la tarda es van succeir les reaccions a la notícia avançada per la Cadena SER. Fonts dels partits implicats confirmaven en essència la primícia tot i deixar clar que faltaven encara alguns “serrells” per polir. Això del serrells és l’eufemisme que s’utilitza, en l’àmbit polític. per dir que tot està fet però que marejarem la perdiu encara uns quants dies més. En aquest sentit vaig trobar molt reveladora la dada que aportava Punt 6 Ràdio: només havien fet falta tres reunions per tancar l’acord. O això és una bassa d’oli o el pacte el van cuinar fa setmanes posant-lo a la nevera i esperant el moment oportú per escalfar-lo al microones i servir-lo en safata a la nova taula municipal. Em sembla que la resposta és òbvia.

La propera setmana assistirem a la presentació de l’acord i a l’assignació de carteres als regidors corresponents, alguns dels quals ja fa temps que tenim clar quina responsabilitat jugaran. Però mentrestant els recomano que segueixen atents a la seva emissora de capçalera, sigui Ràdio Reus o Punt 6. Sovint s’ha comentat que si Tarragona es ciutat de Diari, la nostra és ciutat de Ràdio. I aquestes municipals s’ha demostrat amb una sèrie d’impactes que han generat informació veraç i rigorosa. Perquè a Reus si ho diu la ràdio, és veritat. Curt i ras.

Pellicer i Sabater, units per la victòria

2011-05-27T01:20:00.005+02:00

Celebració de l'Ok Lliga. La foto és de la Laia Solanellas pel delcamp.cat. que ahir, tot just, feia l'aniversari. La Laia, és clar.

No hi ha dubte que els noms propis d’aquesta última setmana al Món de Reus són Carles Pellicer i Joan Sabater. Tots dos han obtingut -en l’àmbit polític el primer i en l’esportiu el segon- sengles títols de renom. I a més ho han fet trencant una sequera d’anys i panys en les respectives confrontacions. Pellicer aconseguia diumenge acabar amb l’hegemonia socialista a l’ajuntament després de 32 anys. Sabater assolia com a president del seu club el títol de lliga que se li resistia des de l’any 1973 i que ell mateix va guanyar, com a jugador, sobre la pista. De tot plegat ja fa 38 anys. Es poden imaginar, per tant, l’alegria, els sentiments i l’eufòria d’un i l’altre. L’èxit justifica segurament tots els esforços i patiments. I converteix als seus protagonistes en persones noves, diferents. Especialment als ulls dels altres. La prova més evident d’això que explico la vaig tenir ahir abans del partit del Reus Deportiu quan les autoritats anaven arribant a la Llotja del palau d’esports. Per primera, primeríssima vegada a la vida, vaig veure que Carles Pellicer no saludava absolutament a ningú. Perquè, en realitat, ahir tothom el saludava a ell. No tenia temps ni d’encaixar les mans dels qui venien a rebre’l de manera entusiasta. Només treure el cap a la Llotja, un bé de Déu de persones el van envoltar per saludar-lo efusivament. Més d’un fins i tot s’hi va abraonar per abraçar-lo i petonejar-lo. Deu passar que al guanyar unes eleccions municipals o la lliga del teu club, de cop i volta tothom, absolutament tothom et riu les gràcies. Deu ser això. Per cert, algú se’n recorda avui de l’elefant negre….? Visca el Reus!

Ahir al matí, al punt de les nou, em vaig trobar sortint del pàrquing del Simonet al propietari de la sastreria CASA PUJOL, el Joan Llauradó. Si a Reus mai es fes el museu del botiguer li haurien de posar a ell com exemple genuí de comerciant local. No li vull cap mal, naturalment, al Sr.Llauradó. Ans al contrari. Però el seu em sembla un cas paradigmàtic de comerciant genuïnament reusenc, atent, simpàtic, amb una grandíssima vocació de servei i d’atenció al client. Només per això ja paga la pena entrar al seu històric establiment del carrer Monterols. Doncs bé, al trobar-me’l li vaig comentar que al vespre ens deuríem veure a l’hoquei “Ara hi estava pensant!” em respongué tot afegint que havia anat a Andorra a veure la maleïda final perduda i que, per tant, per la nit no les tenia totes comptant, a més a més, que depeníem de l’etern rival, el Barça. És allò que en diem l’esquizoreus. Una patologia que afecta a seguidors roig-i-negres que maleeixen els colors blaugrana a l’hoquei però que al futbol es transformen en acèrrims seguidors del club culer.

A la nit a Llauradó el vaig veure assegut a la seva localitat habitual acompanyat de la seva esposa. També hi havia al seu costat el que fou regidor de cultura i esports amb l’últim govern de Josep Abelló. Em refereixo a l’actual president del Bici Camp, Josep Maria Galofre, del que n’he parlat diverses vegades en aquest blog. Tots ells eren a pocs metres d’una Llotja presidencial on no s’hi cabia. Al marge de Sabater i Pellicer la primera fila l’ocupaven la regidora de formació Misericòrdia Dosaiguas, la nova delegada d’esports de la Generalitat Gemma Solé, el regidor d’esports Joan Anton Verge i el Jordi Cervera. De fet a l’entrar em vaig trobar amb els més estrets col·laboradors del líder d’ARA REUS. L’advocat Pujol, per cert, lluïa una morenor insultant. Ahir devia celebrar a la platja la consecució del segon regidor, segur. I dins del pavelló també vaig veure al Jordi Poguet. Primer el vaig localitzar a la general, dempeus, entre el sector més acèrrim i sorollós de l’afició roig-i-negre. Potser buscava nous afiliats pel partit. El dia abans em va confessar que el seu proper repte és arribar al miler de militants. Després, com si s’hagués “teletransportat”, l’home que ha fet possible l’ascensió al cel municipal de Cervera el vaig veure assegut a l’altre costat del pavelló. Per un moment em vaig pensar que n’hi havia dos de Pougets. Això explicaria, de fet, la capacitat de treball d’aquest home que no para mai. Però tornem a la Llotja. L’alcalde va arribar just a l’inici del partit. I a la primera fila, assegut a l’extrem es va trobar a Carles Pellicer. L’abraçada entre ells dos va ser molt efusiva. Diria que Pérez fins i tot tenia ganes d’abraçar-lo. Ahir m’ho va dir algú que coneix bé a l’alcalde “Si una cosa el caracteritza és un profund sentit de responsabilitat institucional”. I per això vaig veure clar que Pérez no s’abraçava al seu rival, sinó al seu futur alcalde. Em va semblar un gest sincer, espontani. Amb això demostra, també, la seva inequívoca estimació a la ciutat.

A la fila del darrera, com no podia ser d’altra manera, l’Alícia Alegret amb el Marcos Massó al costat. Ja no ho diré més que era la Vedette. Però ahir, tan ben centrada, al bell mig de la Llotja, vaig veure clar que els feia ballar a tots al so de la seva música. Em va semblar talment com s’hi veiés una afrodita emergint, amb la seva esveltesa, per sobre d’aquella colla d’homenots. Aquesta dona -políticament parlant és clar- em té el cor robat. Una mica més amunt vaig veure a l’Àngel “piulador” Cortadelles que conversava animadament amb Manel Oliva, el perruquer del desfibril·lador del carrer Major, el marit de la regidora Dosaiguas. Potser Cortadelles li comentava com de “pentinat” havia quedat després de les eleccions de diumenge. Queda clar que els electors li van fer la permanent a ell i al seu partit. Per cert que Pellicer i Dosaiguas també la feien petar. Potser el futur alcalde li demanava algun consell a l’encara regidora d’ensenyament. La Misericòrdia ho ha fet bé en aquest àmbit, en puc donar fe. I em pregunto si els Convergents ho tenen clar en aquest àmbit. Al debat sobre la matèria que es va fer al Centre de Lectura hi van fer anar a la delegada territorial d’ensenyament de la Generalitat, la salouenca Àngels González. Una decisió fins a cert punt incomprensible. És com si al debat d’alcaldables de Reus alguna formació enlloc d’enviar al seu cap de llista, hi hagués enviat al candidat del seu partit per l’Arbolí. Doncs això.

Mentre estava acabant de repassar als integrants de la Llotja on també sobresortia l’empresari amb bona química Xavier Martínez, propietari de l’empresa TECNOL que esponsortiza l’equip, acompanyat de l’home “fort” de la Morella Nuts, el sempre rialler Òscar Sans (el regidor que va marcar la majoria absoluta dels socialistes l'any 91) vaig sentir com l’speaker del palau d’esports, el brillant radiofonista Ferran Calabuig, anunciava l’alineació dels reusencs. Calabuig té un estil peculiar. Adorna cada presentació amb un un renom dedicat a cada jugador. Per això vaig tenir un ensurt quan va dir “I amb el número 3 l’arquitecte de l’equip....” I, coi!, vaig pensar que sortia el Miquel Domingo. Però, és clar, no es referia a l’equip municipal, sinó al d’hoquei. I enlloc del futur regidor d’Urbanisme la gent va aclamar al Marc Gual. Confio, per cert, que en la seva nova responsabilitat Domingo no patini com els jugadors d’hoquei. Especialment quan es mogui entre “torres” de quinze pisos.

I el partit va començar. Durant la primera part, i mentre el porter del Tenerife ho aturava tot, tot i tot, em vaig entretenir en buscar a alguns dels periodistes que ahir van tenir la sort de poder cantar la lliga del Reus Deportiu. Només arribar m’havia trobat al Marc Libiano, periodista cambrilenc del Diari de Tarragona, que sempre se’l veu feliç. Deu ser que això de tocar pilotes -eufemísticament parlant és clar- és molt agraït. Després vaig fixar-me amb el Raúl Rodríguez, del Reus24.com. El Raúl s’ha fet un fart de pencar amb la web de referència de l’esport reusenc. La seva iniciativa periodística i empresarial és digne d’elogi. Canal Reus donava el partit en directe i el Jordi Benavent va posar veu al triomf. Benavent és un home de Reus i d'hoquei, que de petit ja gaudia dels partits dels roig-i-negres acompanyat dels seus pares. La bèstia, Guillem Ramos, enfilat a la tribuna de premsa -o millor dit al galliner de la canallesca- anava enviant piulades amb les incidències del partit. De fotògrafs n’hi havia una colla. El José Carlos León, el Xavi Jurio, el Vicenç Llurba, l’Alba Mariné (aquests dos últims riudomencs) i la Laia Solanellas. La Laia, per cert, brillant assessora de Pellicer, ahir feia anys. Va poder celebrar l’aniversari amb el millor regal. I també vaig localitzar, amb el micro de la ràdio, al Gabi Sanz amb el suport a l’inalàmbric del Joan Ramon Mestre. La meva ràdio, Ràdio Reus naturalment, sempre ha estat íntimament lligada al món de l’hoquei. Per això em va fer gràcia veure dues o tres fileres més avall d’on jo estava a l’històric locutor Enric Tricaz. Deu ser l’home que ha retransmès més partits d’hoquei de la història. I, el que són les coses, mai ha pogut cantar una lliga de cap dels equips de la seva ciutat. Ahir Tricaz s’ho mirava amb inquietud. Malgrat que no gesticulava ni cridava gaire, jo que el conec bé veia que estava patint, que no les tenia totes. N’ha vist tants de partits on s’ha girat la truita en un tres i no res que ahir devia témer que no acabés el mateix, especialment amb els seus “amics” del Barça.

Però a la segona part el Reus es va deixar anar. I a la porteria dels canaris hi va entrar tot el que s’havia resistit al primer temps. I l’EsquizoReus arribava a la seva màxima expressió amb la celebració entusiasta dels gols que el Barça li anava clavant al Liceo. Tot i així al meu darrera un grup considerable de seguidors no es va poder estar de cantar allò tan bonic de “PUTA BARÇA”. El que deia, pura esquizofrènia. I parlant de càntics, la parròquia veient que “Aquest any, sí”, que a la treinta-vuitena anava la vençuda, es va deixar anar amb un repertori escollit amb peces de referència com “Que voti el pavelló”, “Campeones, campeones” o “Sí, sí, sí, la liga ya está aquí”. I després va arribar l’onada. No em refereixo a la conservadora i xenòfoba que segons alguns militants d’Esquerra i d’Iniciativa els ha ensorrat a la misèria aquestes municipals. Em refereixo a l’onada que es fa als recintes esportius i que es va popularitzar durant el Mundial de Futbol de Mèxic al 86. I a la Llotja, totes les autoritats a l’uníson s’aixecaven a mesura que la marea humana arribava a les seves localitats. Pellicer mirava de cua d’ull a l’Alegret, com assajant pel dia que junts faran l’onada per signar el pacte de govern. I, per cert, com xalava la Dosaiguas. Crec que la regidora socialista necessitava una cosa així després de la tristor de diumenge. Pellicer no li podia seguir el ritme. De tant que ballava la Misericòrdia semblava que estigués a la pista de la Cage. De fet al futur alcalde el vaig veure acalorat, no parava de vantar-se. O potser es que li va agafar calor pensant com s’ho farà per ajudar, des de l’ajuntament, al nou guanyador de l’OK lliga. A cada gol de Molet, Marín i Gual Pellicer es ventava més fort. Quin fart de patir.

I a l’acabar el partit, amb 4 a 1 pels reusencs i 7 a 4 pel Barça, l’entusiasme col·lectiu va ser espectacular. Un servidor tenia quatre anys quan el Reus va guanyar la seva última lliga. Doncs ja es poden imaginar el meu sentiment i el dels milers de seguidors reusencs. Sobre el xiuelt final, Sabater es va girar a la seva esquerra i va rebre la felicitació de la Gemma Solé, la delegada d’esports de la Generalitat a Tarragona. I a continuació, com aquell qui dóna la pau a l’eucaristia, es va girar a l’esquerra on es va trobar amb Lluís Miquel Pérez. Però l’alcalde l’esperava amb els braços oberts de bat a bat. L’abraçada de tots dos va ser antològica. La vaig cronometrar. Per poques centèsimes no va arribar als deu segons. Aquest gest va tenir una càrrega emocional i sentimental que, per explicar-la, necessitaríem un article sencer.

I al final invasió de pista. I a l’entrenador, l’Alejandro Domínguez, el mantejaven els seus jugadors i aficionats. Em va venir al cap una de les primers entrevistes que li vaig fer a Domínguez a la ràdio quan era jugador. Va venir amb un altre argentí, l’Ortís, que va tenir un pas discretíssim pel club. Recordo que Domínguez, aquell dia, em va dir “muchas gracias al operador” en referència a un servidor que era a l’altre costat de la peixera fent l’autocontrol. Domínguez sempre m’ha semblat una persona honrada, treballadora i humil. Crec que es mereixia un èxit com el d’ahir. L’entrevista a la ràdio la vaig fer, naturalment, amb la companyia del Tricaz. I per cert, el Tricaz va saltar també a la pista? Naturalment no. A l’acabar el partit el vaig veure aixecar-se i dirigir-se cap a la sortida. Però semblava que li costés marxar. Mirava una vegada i una altra la pista, avançant molt a poc a poc. Com si no s’ho acabés de creure, maleint “la seva sort per la desgràcia” (frase heretada de l’històric radiofonista argentí establert a Reus Alberto Correa Córdoba “El amigo invisible”) de no haver pogut cantar per ràdio, per la seva ràdio, la lliga del Reus Deportiu. Però en el fons crec que Tricaz devia pensar –coneixent-lo- que allò ja no ho tornaria a veure mai més a la vida. Que ja no hi seria a temps d’esperar-se 38 anys més per viure la consecució d’una altra lliga. Esperem que, aquesta vegada, s’equivoqui. Visca el Reus!

Quin formatge! Surt la CORI i entra la Cori

2011-05-26T00:56:00.003+02:00

El Tranchete més popular del Món de Reus captat per Francesc Gras Tercer

69 hores i 45 minuts. Tot just 69, un número amb grandíssimes connotacions eròtiques. Això és el que finalment va durar l’escrutini més llarg del Món de Reus, el de les municipals del 2011. Un escrutini que començava a les vuit del vespre del diumenge 22 a les meses electorals repartides pels col·legis de la ciutat i que finalitzava el dimecres 25 a tres quarts de sis de la tarda a la sala de vistes número cinc dels Jutjats de Reus. El resultat de tot plegat ja el coneixen. El gran damnificat ha estat l’Ariel Santamaría amb la pèrdua de la seva cadira al plenari en benefici de la Cori Fargas, d’ARA REUS. L’inquiet activista del partit de Cervera, Jordi Pouget, un home que no perd mai l’esperança, ja em regalava el titular de la jornada a mig matí quan era una incògnita com acabaria tot plegat “Baiges, demà al Món de Reus hi has de posar: Surt la CORI i Entra la Cori”. I al final Poguet, que a les seves diverses qualitats hauria d’afegir la de visionari, la va encertar. Però allò que ahir vam viure als jutjats, en sessió de matí i tarda, podria merèixer un altre titular del tipus “QUIN FORMATGE!” jugant amb el Tranchete que un distret elector va col·locar dins del sobre i que el jutge va confirmar, finalment, que era nul. Què va passar amb el Tranchete? Com va fer cap a dins de l’urna? Possiblement l’elector en qüestió diumenge al matí, abans d’anar a votar, va decidir preparar-se un biquini per esmorzar. I en plena elaboració, tot meditant a qui faria confiança per governar la ciutat durant els propers quatre anys, va confondre els ingredients. El tranchete va fer cap al sobre electoral i la papereta del partit va anar a parar entre les dues llesques de pa Bimbo. Segurament tot cruspint-se el biquini en qüestió devia pensar “Noi, quin formatge més insuls. No té gust de res. És l’última vegada que compro Tranchetes del DIA”. Però el formatge de debò, l’autèntic, el saborós era un altre. I avui, el que són les coses, dóna nom a una nova crònica del #reus22m, les municipals que mai ningú hagués pogut imaginar. Només faltava això. Per cert, mira que si el del Tranchete a qui realment volia votar era a l’Ariel avui potser el líder de la CORI seria regidor. Al·lucinant.

Ahir al matí vaig anar a presentar l’acte del desè aniversari de l’Hospital de Dia de la Fundació Esclerosi Múltiple al Mas Sabater. A la ràdio fa una colla d’anys vam viure de molt a prop el naixement d’aquest centre d’assistència impulsat per la Fundació i amb l’empenta, a nivell tècnic, de les eficaces Dolors Sans i de la Sefa Bové, dues professionals de la casa que sempre han demostrat una grandíssima capacitat de dedicació a la causa realment excepcional. Mentre estava presentant l’acte, entre parlament i parlament, aprofitava per mirar-me el mòbil de cua d’ull. I la voràgine que es vivia al twitter era brutal. S’havia iniciat el recompte dels vots als jutjats i la “bèstia” del delcamp.cat, Guillem Ramos-Salvat, i el repòrter del Diari de Tarragona, Francesc Gras Tercer, començaven a piular fent un autèntic carrusel electoral, donant el minut i resultat dels vots nuls que s’anaven validant. El ritme d’informació era frenètic i la resta de piuladors hi anaven posant salsa, el que convertia aquella cataracta de missatges en un dels moments “twitter” més apassionants que recordo. Allò, la veritat, no es podia aguantar. I quan vaig acabar de fer la presentació i després d’acomiadar-me de les meves gentils amfitriones, em va faltar temps per anar al jutjat. El recompte es feia en aquell espai del palau de justícia al que s’hi arriba per un accés que hi ha davant de l’entrada del Pryca, altrament dit Carrefour. Has de baixar una escales i et trobes, després d’un distribuïdor, amb una sala petita, ingrata, amb evidents taques d’humitat a les parets. Algú em va dir que era el lloc on es feien els casaments pel civil. Casar-te aquí deu ser una condemna, vaig pensar al veure aquell lloc infame. Dins no s’hi cabia però paradoxalment al Jordi Sugranyes, l’afanyós responsable de comunicació de la CORI, no l’havien deixat passar per no portar la corresponent credencial. Jo tampoc en duia cap a sobre i el guàrdia jurat també em va barrar el pas. Estava tan excitat que vaig estar a punt de dir-li allò de “Usted no sabe con quien está hablando. Soy el finalista al premio al periodista del año” (un reconeixement del Col·legi de Periodistes per la meva feina en aquest blog i del que em vaig tenir notícia dimarts). Però em va semblar que no era el lloc ni el moment per fer servir aquells arguments. I vaig preferir utilitzar una tàctica que m’acostuma a anar bé en aquests casos “Soy de CANAL REUS. Usted no ve la televisión? Yo salgo en la tele local”. I aquell home s’ho va empassar de mig a mig. Acostuma a passar que la gent del Món de Reus em tenen vist d’alguna cosa, la meva cara els hi sona. Però ben bé no saben on ubicar-me. Un dia una caixera del SABECO, altrament dit SIMPLY, em va dir “Vostè no és metge del seguro?”. Naturalment estava equivocada. Per això quan en situacions com la del guàrdia jurat els hi dic que sóc “el de la tele” suposo que per evitar algun “plantxasso” m’acostumen a deixar passar. A dins, com he dit, no s’hi cabia. I, a més, hi feia una calor que no es podia aguantar. Darrera la taula hi seien els tres Jutges de la Junta Electoral. Parlaven castellà, evidentment. Com diria la meva mare, eren “castellans castellans”, així, repetit dues vegades. Això no em va sorprendre. Però el que sí que em va sobtar és que no riguessin mai, ni per mal de morir. No es tractava de fer riallades, però almenys podien deixar anar un lleuger somriure, ni que fos per exercitar els rígids músculs facials. Puc entendre que en un judici hagin de guardar el capteniment. Però tenint en compte aquell cerimonial d’ahir, fins i tot hagués anat bé fer broma per relaxar l’ambient. Per exemple, quan van treure el famós tranchete que poden veure a la foto que acompanya aquest text i que va immortalitzar Gras Tercer. O quan d’un dels sobres va sortir el que vindria a ser una mena de paper higiènic utilitzat, per dir-ho finament. Per cert, davant la visió d’aquell “sufragi escatològic” vaig veure clar que si mai em toca ser president de taula exigiré uns guants esterilitzats i una careta sanitària. De dins dels sobres pot sortir qualsevol cosa infecciosa.

Però com els jutges no estaven per bromes, alguns dels presents anaven amenitzant el recompte. Quan es va validar un vot d’Esquerra algú va dir “Vigileu, que el Cortadelles remunta”. Lleig, vaig pensar. I amb el famós tranchete, que després de sortir de l’anonimat ja forma part de la història política contemporània d’aquesta ciutat, un altre dels presents va comentar que els socialistes potser el reclamarien com a vot vàlid, atenent que en aquesta ciutat molta gent encara identifica a l’alcalde amb el sobrenom de la seva època de jugador d’hoquei en el que sel comparava, pel seu joc hàbil i escorredís, amb un popular rosegador a qui agrada molt el formatge. Em sembla que ja ens hem entès.

Però ahir els protagonistes de la jornada no estaven per bromes. A poc de començar el recompte l’Ariel ja va veure clar que allò no anava bé, i de fet els pitjors presagis es van confirmar ben aviat. Mai l’havia vist així, tan seriós. Ni quan l’alcalde no el deixava entrar a Innova. Aquell home tan gran i gros amb aquell posat feia fins i tot una mica de por. Estàs acostumat a veure’l sempre de broma, rient. I ahir no semblava ell, repetint una vegada i una altra “Impugnaré, impugnaré!”. Mentrestant l’Albert Tafalla, de Plataforma, estava impertèrrit, dret davant la taula. Semblava que tingués els peus clavats al terra. S’ho anava mirant amb una colla d’adlàters -suposo- del seu partit. I Cervera, al matí, no hi era. El representaven l’advocat Pujol, el Jordi Poguet, el Miquel Salvadó -grandíssim col·leccionista reusenc forjat en mil batalles esportives i polítiques- el Dani Rubio i l’Enric Bosch, un altre d’aquests cervells a l’ombra que ha donat forma a la tan activa com sorprenent candidatura cerveriana. També vaig reconèixer a l’advocat Carles Just, membre de la Reial Congregació de la Puríssima Sang, persona d’excel·lent tracte i educació mesurada. Algú em va dir que representava al PP. Com era de preveure també hi havia l’advocat Jaume Vendrell, assessor de Convergència i peça clau en l’engranatge tècnic del futur alcalde. La militant d’Unió, Montse Gené, candidata de veu contundent i molt ben impostada, es barrejava entre la canallesca. I d’advocats també hi havia l’Anton Aluja, amant de causes perdudes que gràcies al seu bon fer acaba convertint en guanyadores. Aluja deu ser l’únic reusenc que a aquestes alçades de segle encara utilitza corbata de llaç, la popular “pajarita” enlloc de la corbata tradicional. Em van dir que representava al PSC que en el pitjor dels casos, si finalment es validaven un allau de butlletes a favor de Plataforma, podia acabar perdent el vuitè regidor. Finalment no va ser així i el misteriós personatge que celebra per SMS les desfetes socialistes es va estalviar de pagar una altra ronda.

El recompte s’havia iniciat tard ja que abans, i per escrupolós ordre d’abecedari, es van revisar els resultats dels pobles del partit judicial de Reus. És aquell territori on la ciutat encara és capital d’alguna cosa. A quarts de tres els jutges van dir prou. Es veu que tenien gana i volien menjar alguna cosa. A més la sauna ja no donava per més, estava a punt de petar, amb la temperatura pels núvols. La gent va tocar el dos, però els nervis continuaven a flor de pell.

A primera hora de la tarda vaig tenir notícia de la represa del recompte novament pel twitter. La bèstia Ramos-Salvat i Gras Tercer van advertir als piuladors de l’inici de la segona part. Veient com s’escalfava novament l’ambient, amb un ascens considerable dels sufragis validats a favor de PxC, no me’n vaig poder estar de tornar als jutjats. Allò era massa emocionant per perdre-s’ho. A l’arribar al palau de justícia em vaig trobar que l’espai on s’havien ubicat al matí estava tancat. Resulta que havien canviat l’emplaçament, instal·lant-se a la sala de vistes número 5. Allò ja era una altra cosa. La sala era molt més gran i tenia aire condicionat. La fresqueta ambiental, per tant, permetia amortir l’excitació regnant. Tot i així, quedava clar que l’Ariel havia baixat els braços. Vaig parlar amb ell, el vaig veure cap cot, assegut en una de les últimes fileres de la sala. Semblava resignat. Crec que dibuixava la imatge més frapant de la derrota del #reus22m, només comparable a les llàgrimes vessades per l’alcalde la nit de les eleccions. Em va dir que no descartava tornar-se a “presentar d’aquí quatre o vuit anys, ara no ho sé. Però igual acabo marxant de Reus, m’exiliaré” em va dir, tot rematant amb una frase lapidària “Mira, jo el que volia és que el Pères no continués i ho he aconseguit. Doncs ja estic content” En política, com en tot arreu, d’injustícies n’hi ha moltes, però això de l’Ariel és el súmmum. Ho vaig trobar molt cruel. Que et diguin diumenge que tens un regidor i que després te’l treguin és una mala passada. I suposo que estarà dies a pair-ho. Especialment quedant-se amb el 4’99% dels vots, a pocs sufragis d’aconseguir representació. Com apuntava ahir, amb un mínim esforç a la campanya Santamaría avui seria regidor. Però en tot cas quedem-nos amb una evidència “els vells roquers no moren mai”. I per tant l’Ariel potser ens depara alguna sorpresa a mig termini. Jo no la descartaria.

Tot i una embranzida inicial que va posar emoció al recompte, va quedar clar que la remuntada de la gent de l’Anglada era cap cop més difícil. Amb això el Cervera ja s’havia presentat al jutjat “M’hagués estimat més nedar 24 hores seguides als Ploms que passar per això” em va dir el nostre tragamilles més il·lustre per definir el seu estat d’ànim. “Estic molt nerviós, no tinc ungles!” és el text del SMS que em va enviar al matí quan seguia l’escrutini des de la distància. I a la sala també hi havia el David Vidal, l’increïble home normal de la CUP. Curiosament a la nit tots dos –Vidal i Cervera- van participar juntets al Tribuna de Canal Reus. Si tinc temps en parlaré demà del seu debut televisiu com a duet meravelles de la política local.

I al final, a tres quarts de sis, el jutge va fer la lectura dels resultats definitius. La gent de l’ARA REUS no van poder retenir l’eufòria. Especialment significativa va ser la reacció de l’advocat Pujol, número tres de la llista, que va sortir corrents al passadís per enlairar-se amb els braços alçats com aquell qui celebra el gol del triomf a la final de la Champions exclamant una mena d’onomatopeia eufòrica que no vaig encertar a identificar. De fet a Pujol se li pot disculpar aquesta reacció. Com ja vaig explicar aquest advocat vilanoví arrelat a Reus ha estat al darrera de fins a tres projectes polítics independents. Fa vuit anys a l’ombra de Josep Machado a la FIC i en fa quatre encapçalant la llista de la PRIM. En cap dels dos casos va obtenir representació. Per això ell també pot dir, com Pellicer o Artur Mas, que en el seu cas a la tercera ha anat la vençuda. Dani Rubio, el director de comunicació del partit, ens va regalar una celebració al més pur estil Operación Triunfo, abraçant-se amb els seus companys, petonejant-los. I Pouget només repetia “Avui us espero al SOL DE NIT, ho hem de celebrar” en referència al popular local nocturn que hi ha davant de les Peixateries. S’ha d’entendre i comprendre tanta alegria. Els resultats del partit municipalista s’han de qualificar d’històrics atenent que la formació es va crear fa quatre mesos. La figura de Cervera, a més, emergeix com un autèntic líder ciutadà. Els seus detractors, després de la deserció de Convergència, el criticaven amb un argument sagnant “Com s’atreveix Cervera amb això de l’ARA REUS si va ser incapaç de guanyar les eleccions del seu club, dels Ploms”. Finalment l’acreditat “sportman aquàtic” els ha tapat la boca amb fets i no paraules a tot aquest personal. Queda clar que el seu problema a les eleccions als Ploms fou no tenir al Pouget de cap de campanya. La seva sort hagués estat una altra.

Però més enllà de les mostres d’eufòria em quedo amb un detall que em va colpir. A l’acabar Cervera i Tafalla es van fondre en una sentida abraçada. Els més dolents diran que era lògica aquesta reacció ja que, en el fons, els vots validats de Plataforma son els que han donat l’acta de regidor a Cervera. Tafalla també va tenir una salutació afectuosa per l’Ariel i la seva número 2, la Cori Alegre, que ahir per primera vegada no lluïa la seva agraïda i “alegre” rialla. En aquest sentit la correcció entre els candidats va ser absoluta malgrat el que hi havia en joc. I Tafalla va demostrar ser un senyor, acceptant l’escrutini i felicitant al guanyador. Ahir pel twitter ja hi havia gent que feia broma amb els 88 vots validats finalment de Plataforma. “És el número de Hitler!” deien. Fins i tot algú apuntava que si acabava traient representació municipal “era per marxar de la ciutat.” Em consta, també, que algun candidat li ha negat la salutació durant aquesta campanya. I aquestes actituds -ho he de dir, no me’n puc estar- jo no les trobo bé. És evident que Plataforma per Catalunya defensa unes idees amb les que costa estar-hi d’acord, per no dir que és impossible coincidir. Però és evident que ha aconseguit un suport que no es pot menystenir. Algunes persones vinculades a les esquerres -ho dic en general, no referint-me concretament a ERC- s’han escandalitzat amb el suport obtingut per PxC. “Hi ha gent que no sap votar” o “No m’hagués pensat mai que hi havia tants xenòfobs a Reus” són algunes de les afirmacions que s’han vessat durant els últimes dies. I explicar-se els vots de PxC només amb aquestes asseveracions em sembla d’una frivolitat extrema. El suport a Plataforma és un símptoma i un reflex que alguna cosa passa i que potser se’ns escapa. No em facin dir el què. Per això hi ha polítics que han d’administrar la ciutat i fer-ne el diagnòstic. Tenim quatre anys per endavant. Però altrament, si seguim amagant el cap sota l’ala i limitant qualsevol anàlisi a reflexions tan superficials com les anteriors, ja veuran com l’any 2015 Plataforma entrarà de carrer a l’ajuntament. Temps al temps.

L'escrutini més llarg del món i el cas Santamaría

2011-05-25T01:41:00.000+02:00

Possiblement l’amable lector/a recordarà una pel·lícula espanyola de l’any 2005 titulada “El Penalty más largo del mundo”. El film, protagonitzat per Fernando Tejero, explica la peculiar història d’un porter suplent d’un equip de barriada que ha d’intentar parar, a l’últim minut de partit, una decisiva pena màxima. Un penalti, però, que triga una setmana en llançar-se ja que l’àrbitre es veu obligat a suspendre el matx per invasió de camp i el comitè de competició decideix reanudar el partit, a porta tancada, set dies després. De fet només quedarà temps per llençar la falta i prou. I el partit s’haurà acabat. Doncs bé, una situació similar es produirà aquest dimecres a la seu de la Junta Electoral. Naturalment l’atenció no l’acapararà una piloteta que ha d’entrar en una porteria sinó un grapat de paperetes que es van introduir diumenge en diverses urnes i que l’àrbitre o, millor dit, els presidents de les meses van decidir anul·lar. L’emoció del que avui es viurà a la Junta és comparable al que va passar dissabte en l’última jornada de lliga a la divisió d’honor de futbol. Diversos equips, és a dir, partits polítics estan pendents d’una combinació de resultats per saber, finalment, quina és la seva sort. El partit que va començar diumenge no s’acabarà fins avui. N’hi ha que ja van celebrar la victòria que es poden quedar amb un pam de nas. I en canvi d’altres, que no van poder obrir les ampolles de cava, igual acaben fent l’onada sota una pluja de beguda espirituosa al conèixer els resultats. Estem, per tant, davant de l’escrutini més llarg del món. Del Món de Reus, és clar. Mai abans s’havia viscut una cosa semblant a la nostra ciutat. Sembla que fins i tot el “post eleccions” vol estar a l’alçada de les emocions que ens va deparar una campanya electoral única i excepcional.

El resultat de diumenge acabarà variant en funció dels vots nuls recollits que, finalment, la Junta consideri correctes. La gran beneficiada pot ser Plataforma per Catalunya, la formació més damnificada per aquest allau de paperetes invalidades. Les possibles combinacions són aquestes:

· Si donen a PxC entre 1 i 44 vots més, no passa res.

· Si els en donen entre 45 i 145, la CORI perd el regidor (Ariel Santamaría) i el guanya Ara Reus, que en tindria dos (Jordi Cervera i Cori Fargas)

· Entre 146 i 273, entra Plataforma (Albert Tafalla) i surt la CORI (Ariel Santamaría).

· I més de 274, PxC té dos regidors (Albert Tafalla i Francesc Xavier Jerez) i en perden un la CORI (Ariel Santamaría) i un el PSC (Josep Allueva).

Per tant quatre partits viuran avui amb l’ai al cor un escrutini del que tothom estarà pendent. Bé, aquest “tothom” és relatiu, naturalment. Fa referència al grapat de persones vinculades a partits polítics i mitjans de comunicació que segueixen amb passió tot el que té a veure amb les conseqüències del #reus22m. No oblidem que gairebé la meitat de la població del Món de Reus sabem objectivament que tot això no els interessa gens ni mica com van evidenciar diumenge amb la seva abstenció militant.

Repassant les possibles combinacions, qui més té a perdre és l’Ariel Santamaría. En tres dels quatre supòsits se li escaparia una representació que va guanyar legítimament a les urnes i que a molts ens va sorprendre enormement. Contràriament al que va passar amb Jesucrist, a ell al tercer dia el poden enterrar políticament. És per això que des de dilluns he intentat analitzar els resultats de l’Ariel. Ningú, ni ell mateix, semblava donar un ral per la seva opció. S’havia dit, fins i tot, que la CUP arrossegava a bona part de l’electorat natural de la Coordinadora. La crisi semblava un altre factor que no jugava a favor. “La gent ja no està per bestieses, volen solucions” em van dir alguns analistes de la realitat ciutadana. I a tot plegat s’hi ha d’afegir una campanya que ha estat, en línies generals, decebedora tenint en compte el que representa l’Ariel i els antecedents d’ara fa quatre i vuit anys, on se’ns va presentar com un autèntic showman, amb mil recursos i propostes transgressores. Jo mateix ho havia constatat en els meus articles. Aleshores, com s’expliquen els seus resultats? Molt fàcil. Perquè en el nostre anàlisi hem ignorat la realitat de l’altre Món de Reus, la dels “altres” reusencs, parafrasejant en versió local a Candel.

Ja ho he dit moltes vegades. Aquest Món que retrato en aquest blog no equival al global de la ciutat. En sóc molt conscient. Aquesta realitat és la que representem uns pocs centenars de reusencs, que ens movem pel centre i que, sovint, perdem la perspectiva mirant-nos massa el melic. Però hi ha un altre Reus, molt més gran, fins i tot més fecund, i on la gent també vota, sovint sense manies, prescindint de si aquest o l’altre candidat va vestit d’Elvis. Això, per ells, es secundari. Valoren d’altres coses. I és en aquesta altra realitat, on Ràdio Reus es converteix en la CADENA SER per citar només una evidència que jo constatava sovint quan treballava a l’emissora, on l’Ariel i la seva gent han fet molt bona feina. Hi ha alguns llocs on al líder de la CORI se’l considera l’únic polític de debò, l’únic que els ha escoltat, que els ha anat a veure, que els ha ajudat en moments crítics. És important aquest matís. Els ha anat a veure i els ha ajudat. N’hi ha que han fet el primer, però no pas el segon. Per molta d’aquesta gent l’Ariel és l’únic regidor de l’ajuntament que coneixen. L’únic. Ahir parlava amb la senyora María del Barri Gaudí. Té més de 70 anys i en porta més de la meitat vivint a Reus. El seu testimoni el vaig trobar molt revelador “Es el único regidor que me saluda por la calle. Y en más de una ocasión le he preguntado cosas del barrio y se ha preocupado de resolverlas. Por eso lo he votado. Y no sólo yo. Mis amigas, las del Centro Cívico, también.”. No ho hagués dit mai. Però el testimoni és real com la vida mateixa. I de vots com els de la senyora María, l’Ariel n’ha aconseguit un bon arreplec. Un històric líder veïnal de la ciutat també em corrobora aquesta impressió “Yo a todo el mundo les he dicho que votasen al Ariel. Es el único que nos ha escuchado y defendido. ¿Qué si ha servido de algo? Pues no lo sé. Pero al menos nos hemos sentido acompañados. Y eso es lo mínimo que se puede esperar de un político. De los otros (regidores) todavía hoy no tenemos noticia.” I com és que tot això no ha transcendit? Com és que ens hem quedat amb la imatge més superficial de l’Ariel, amb la foto fàcil, amb el titular rimbombant, amb la ganyota mediàtica, amb tot el sidral d’Innova i les seves estúpides disputes amb l’alcalde? És tot culpa nostra, dels periodistes? O potser al partit li ha faltat l’assessorament d’un bon comunicador per poder transmetre la realitat polièdrica del seu líder?. Crec que hi deu haver una mica de tot. Però davant d’aquesta evidència, d’aquests més de 1.800 vots que ha aconseguit Santamaría sense fer campanya i amb recursos limitadíssims, superant a Esquerra i a Iniciativa, la pregunta és obligada. Quins resultats hauria pogut fer la CORI si la seva campanya hagués estat imaginativa, original, reveladora, efectiva i constant? Quants regidors hauria pogut sumar l’Ariel si ell mateix, en campanya, hagués estat fidel a la seva activitat ciutadana i a la dels seus més estrets col·laboradors? Si hagués estat així l’escrutini d’avui seria absolutament intranscendent. Una llàstima tot plegat.

Las chicas de la Cruz Roja

2011-05-25T01:38:00.002+02:00

Las chicas de la Cruz Roja municipal, Teresa Gomis (CiU) i Alícia Alegret (PP)

El locutor-cuiner de Punt 6 Ràdio, Jordi Escoda, continua aquests dies fent un sofregit de balanç electoral al seu debonmati. Ahir va decidir preparar una exquisidesa, amb quatre delícies de la política local. Però dues, al final, li van fallar. La “trabucaire cupaire” Agnès Toda es veu que va tenir una indisposició d’última hora. I la republicana Ester Alberich tampoc hi va poder anar perquè es veu que la indisposició la té des de diumenge després de la patacada electoral d’Esquerra. Una crisi que mai és agradable. Però L’Ester és jove, té tota la vida per davant. I possiblement si s’ha de passar per un sotrac com aquest ara, per ella, és el millor moment. La forjarà políticament, l’ajudarà a créixer en l’adversitat i aquesta experiència li permetrà millorar en la seva indubtable vocació de servei a la cosa pública. N’estic segur. Per tant de les quatre delicadeses previstes inicialment, Escoda només en tenia dues a punt. Però noi, quines dues. La Teresa Gomis de CiU i l’Alícia Alegret del PP. Ja veuen que no faig servir els renoms que els hi vaig adjudicar en campanya. Ahir elles en van parlar i jo ho faré la final de l’article. M’anirà bé per acabar de fer el rossejat.

Entrem en matèria. I per començar em permetran un anàlisi formal de la tertúlia. Ja vaig dir fa dies, en motiu del debat a Canal Reus, que mentre l’Alícia estigui en la primera línia de l’activitat política municipal els seus companys a l’ajuntament s’haurien de negar en rodó a participar en un programa televisiu al seu costat. El seu domini del mitjà es tan insultant que pot deixar en evidència. Estem parlant d’una professional. I aquesta reflexió també podria servir si la traslladem a l’àmbit radiofònic. Allò d’ahir va ser brutal. Que quedi clar, per evitar equívocs, que no parlo de contingut del discurs on, naturalment, totes dues van dominar a la perfecció els arguments i matisos que van defensar. Són persones amb una preparació altíssima. El meu anàlisi fa referència a la desimbolutura davant dels micròfons. En aquest àmbit l’Alícia és una professional, juga una altra lliga. Fent la comparativa futbolística, Alegret en un estudi de ràdio és Messi, fa el que vol. Té una llibertat de moviments, una agilitat, un joc de paraules, uns malabarismes lingüístics. És una cosa excepcional. Fins i tot en un moment donat va dir al moderador “Deixi’m fer mig de periodista”. Mig? Però si és un tros de periodista! I això es va traduir en el resultat final de la tertúlia. El càlcul és demolidor. La líder del PP va superar el 70% de possessió de micròfon. La Teresa i el locutor-cuiner, que devia al·lucinar davant d’aquell discurs devastador, es van repartir la resta.

I què van dir les dues dones més importants del futur govern municipal? Jo crec que ahir es va visualitzar que hi ha bona química entre elles. Parlaven amb tanta franquesa, coincidint amb tantes coses, amb una grandíssima familiaritat que semblava que estiguessin fent el talladet al Soler Pont menjant-se una d’aquells pastetes tan bones que tenen a l’aparador. Se les veia tan agust i tan d’acord que en més d’una ocasió el locutor-cuiner em va semblar un convidat de pedra. O millor dit, el cambrer del Soler Pont. Totes dues van coincidir en assenyalar que els hi sabia molt de greu el que havia passat amb l’Àngel Cortadelles “És una persona moderada, centrada, educada, elegant. Però ha tingut la desgràcia de topar-se amb un tsunami amb molta virulència amb el que ningú comptava” va dir l’Alícia. Per cert, no va dir res semblant de l’Ernest París. De fet no el va ni citar en aquest capítol de condolències electorals. Era previsible.

“Estem en un forat negre” va dir la Teresa Gomis tot reconeixent que el panorama no és fàcil “però també es responsabilitat nostra. Això de posar-se davant d’un partit polític no només és per fer-se la foto, sinó per treballar i fer feina.” I va insistir en el tema econòmic deixant clar que, atenent la previsible manca de cash “l’ajuntament s’haurà d’administrar com una casa particular. Si no hi ha recursos, doncs haurem de menjar arròs bullit per molt que ens agradi l’arròs amb llamàntol”. Ja saben, per tant, quin serà el plat del dia a partir d’ara a casa dels Pellicer Vidal. I l’Alícia va rematar amb els mateixos arguments destacant que el canvi a l’ajuntament “s’ha d’entendre com una oportunitat històrica. I no farem com el senyor Zapatero, nosaltres no enganyarem a ningú.” I en aquest punt Alegret va voler deixar constància de les vegades que havia repetit el seu missatge en campanya. I va voler dir “trirepetit” -paraula, per cert, molt complicada-. I en l’intent només li sortia “tripartit”. Li devia trair el subconscient.

La conversa va continuar dibuixant un escenari preocupant de l’ajuntament. Es veu que no hi ha un ral. O això és el que podia deduir l’oient. I en aquest punt totes dues van coincidir en un dels missatges de campanya “Hem d’aprimar l’ajuntament, això és bàsic”. Doncs bé, que es decantin d’una vegada per la dieta Pronokal o pel mètode Dunkan que l’altre dia llegia al Diari de Tarragona que fa furor. Parlant de calers, o de “pessetetes” com diria Carles Pellicer,. la regidora convergent va tornar a posar un exemple molt gràfic “Mira, a casa, si no arriben els diners, prescindeixes del servei. I per tant acabes passant l’escombra i netejant els vidres, no? Doncs aquí igual.” I la imatge que se’m va representar d’immediat va ser la de l’Hipòlit passant el “panyo”. Per cert que a Montseny me’l vaig trobar al matí a la plaça Llibertat. Em comença a fer patir el seu rictus facial. Des de diumenge al vespre que articula el mateix somriure impertèrrit. Sembla dibuixat. Ell si que és l’home més feliç del món de Reus.

Però tornem a la tertúlia. El domini radiofònic de l’Alícia era tan aclaparador, tan insultant, que seguia donant tants arguments que costava seguir-la. Va insistir que ara, més que mai, l’ajuntament no ha de perdre el temps en fer política “per això ja hi ha l’ajuntament. Nosaltres no podem destinar energies a qüestions identitàries, de banderes...” I la Teresa Gomis va rematar dient “sí, sí, estem perduts. No podem gastar energies”. Em vaig quedar parat. Convergència no vol parlar d’identitat i de banderes? Em sembla que els Irreductibles hauran d’esmolar l’eina aquesta legislatura. Com xalaran.

L’Alícia, fent mig de periodista, també va voler parlar del PSC. I va fer un elogi encès de la Teresa Pallarès que algunes fonts apunten com a futura cap de l’oposició atenent la previsible marxa de Lluís Miquel Pérez i fins i tot de Jordi Lamas “Amb la Teresa ens entendríem. De fet les dones ens entenem més ràpid. Tot seria més fàcil” va dir entre d’altres moltes coses la líder popular sense amagar la seva admiració de la futura regidora socialista. Em sembla que han estat els elogis més encesos a la figura de Pallarès que he sentit d’ençà el seu retorn de la subdelegació. I arriben del PP. Molt simptomàtic.

Però en línies generals, i atenent el diagnòstic, la biòpsia que van fer de l’ajuntament, les senyores Gomis i Alegret em van deixar molt preocupat. Escoltant-les a totes dues el panorama de l’ajuntament no és negre. És negríssim. I com que no estem per bromes aparco els renoms de la “dama de ferro” i de la “vedette” que un servidor els va adjudicar en campanya. Això que tenim entre mans, el govern de la ciutat, ja és molt més seriós. Malgrat que no em puc estar de dir que ahir, amb tanta cirurgia, bisturí i operacions reductores a l’administració municipal, em va semblar sentir a las “Chicas de la Cruz Roja” d'un autèntic exèrcit de salvació. I ves que no facin una recol·lecta, amb bandereta i tot, per recollir fons municipals. Temps al temps.

El dia després del #reus22m a les ràdios

2011-05-24T02:01:00.001+02:00

L'èxtasi de Pellicer a la portada del Diari de Tarragona

Suposo que és fàcil imaginar el primer que va fer ahir Carles Pellicer al despertar-se del seu somni d’una nit de maig. No, no va participar de la famosa ronda que pagava generosament aquell que va convidar a tort i a dret amb un SMS la nit de les eleccions. No siguin mal pensats. El primer que devia fer el flamant guanyador de les municipals va ser pessigar-se per adonar-se’n que, realment, el seu somni s’havia fet realitat. Es devia aixecar tard. La jornada de diumenge i especialment la nit electoral havia estat intensa. Pellicer, a més, havia regalat per la posteritat la imatge de la felicitat. A partir d’ara a les escoles del Món de Reus quan alguna criatureta pregunti al seu mestre com ha de dibuixar la felicitat, el docent li ensenyarà la portada d’ahir del Diari de Tarragona i mostrant-li la carona del candidat guanyador li dirà: “Veus, fill meu. La felicitat és això”. Una foto per la història on es pot veure al gran protagonista de la nit envoltat d’alguns secundaris de luxe. Identifiquem a la Teresa Gomis, l'Hipòlit Montseny o al seu fidel escuder, el Sr.Berga. Enlairant-se per sobre la multitud una de les assessores amb bona òptica que ha fet possible, en aquesta recta final de campanya, que Pellicer comuniqués més i millor, la Laia Solanellas, per disparar l’enèsima instantània al seu líder. A la dreta del candidat un altre periodista, el Josep Cartanyà, director de Punt 6 Ràdio. El veiem intentant la connexió impossible, en rigoròs directe, per retransmetre a l’audiència un moment per la història després de 32 anys de democràcia. I sorprèn el cap cot, molt cot, del Jaume Vich, l’home empresa de Canal Reus. Sembla que veient la ma alçada de Pellicer, temi que li engegui un calbot i per això fa aquest acte reflex, el d’acotxar el cap, per amortir el previsible impacte. Si Pellicer s’ha penjat o li han penjat aquesta foto al seu facebook, me l’imagino espitjant compulsivament, una vegada i un altra, el botonet del “I like”. Acabarà espatllant el teclat de l'ordinador, segur.

La cara de Pellicer ho diu tot. I és lògic que després de l’èxtasi el candidat estigués esgotat. Els periodistes també ho estaven. Especialment il·lustrativa va ser la piulada del Marc Cámara, el locutor-actor de Ràdio Reus “Si el cansament fossin paraules avui escric un llibre #ressaca22M”. Però els seus més estrets col·laboradors -els de Pellicer- ja eren al peu del canó des de primera hora. Aquest era el cas de l’home orquestra convergent, el Jaume Vendrell, sempitern assessor del grup municipal i que a partir d’ara està cridat a desenvolupar tècnicament un paper clau en el proper govern local. El vaig descobrir fent xup-xup als fogons del Jordi Escoda, el locutor cuiner del debonamati de Punt6. Fogons radiofònics que aquests dies treuen fum. Vendrell participava de la tertúlia matinal al costat d’un altre comentarista al que també se’l veia o, millor dit, se’l sentia satisfet. Era el Xavier Alagarda, un dels desencantats d’Iniciativa que va trobar aixopluc a la CUP. I que veient el resultat final deu agrair la seva sort. Especialista en botifarrades alternatives de Divendres Sant, algú potser imaginava a Alagarda diumenge a la nit fent alguna “ídem” als seus antics companys de partit. Però no és aquest el seu estil.. Ahir no tocava fer llenya de l’arbre caigut. I a més va arribar a misses dites després de fer-lo treballar durant la nit electoral. Escoda em sembla que explota una mica massa als seus marmitons locutors.

Vendrell havia dormit poc. Però tenia el motoret ven engrassat i anava garlant amb facilitat. En la seva primera intervenció va destacar la duresa d’aquesta campanya electoral, especialment pel que fa a l’allau d’actes i convocatòries. “Una feinada que hem fet amb horaris “draconians”. Això de “draconians” ho vaig trobar peculiar. Valorant els resultats, va reconèixer la seva sorpresa pel número de vots d’Esquerra i Iniciativa. Escoda va insistir en la valoració demanant algun comentari en concret sobre les xifres del PP i l’ascensió de la seva cap de llista, l’Alícia Alegret. Vendrell, al sentir la pregunta o, millor dit, al sentir el nom de l’Alícia va somriure complagut. Era un d’aquests somriures que sense ser sonors, per ràdio se senten. De fet ara, entre convergents i populars, tots són rialletes i clucades d’ull. Com una parella d’enamorats. Ves quines coses. Això la política ja ho té. Quan han de començar a pactar semblen dos adolescents que fan el ruc. Però com també passa a la vida real, en política no totes les relacions són iguals. Hi ha alguns enamoraments que acaben amb relacions tempestuoses, que freguen el sado-masoquisme més brutal. Que els hi preguntin al París i a l’Ortiz. Sense comentaris.

Però bé, al que anàvem. L’assessor convergent va descriure els resultats populars com “l’onada que ha escombrat en feus tradicionalment socialistes”. I al dir això de l’onada se’m va representar l’Alícia com l’Ester Williams a Estrella de Sirenas. Aquesta Alegret dóna per tot. Té tants registres que pot fer tots els papers que se li proposin. Per cert, hi trobaríem un raconet per l’sportman aquàtic Jordi Cervera en aquesta pel·lícula plena de sirenes? S’ho imaginen? Deixe-m’ho estar. Em sembla que el protagonista masculí, el Carles Pellicer, no ho toleraria.

Escoda va treure el tema de l’embolic de les paperetes nul·les que, si s’acaben validant, poden provocar un autèntic daltabaix. De fet el twitter n’anava ple. Ramos Salvat i Marc Arza -el número 11 convergent que s’ha quedat a un pam de la glòria o, millor dit, del Quimet Sorio per entrar a l’ajuntament- centralitzaven les nombroses consultes dels piuladors. La conclusió és que pot passar qualsevol cosa: que tot quedi igual, que la CORI perdi el seu regidor en benefici de Plataforma, que fins i tot el partit de l’Albert Tafalla aconsegueixi fins a dos regidors en detriment de l’Ariel i del PSC –només els hi faltaria això als socialistes- o que fins i tot, en una d’aquelles múltiples combinacions, que el Jordi Cervera es pugui endur a la seva parella de ball, a la Cori Fargas, a l’ajuntament deixant amb un pam de nas al Juantxi Santamaría i al candidat del partit de l’Anglada.

Va ser aleshores quan vam descobrir que Vendrell és membre de la Junta Electoral de zona “en formo part com vocal no judicial amb 3 jutges i un altre company”. Les reunions deuen ser divertides amb tant de jutge junt, vaig pensar. Vendrell va apuntar que serà dimecres quan es revisaran totes les butlletes. Serà un procés complicat ja que s’han de validar tots els sufragis, un per un. Pot ser una tasca “draconiana” com diria el mateix Vendrell. Però l’assessor convergent també va voler ventar-se de l’èxit del seu partit recordant que no ha estat precisament un camí de roses el que han hagut de superar “Hem obtingut un resultat que és el fruit de vuit anys de picar pedra, a les dures i a les madures. Les hem vist de tots colors. Hem aconseguit, això sí, mantenir un projecte que no ha anat a batzegades, ni s’ha canviat compulsivament de candidat. S’ha deixat consolidar un projecte, que va començar fa vuit anys amb sis regidors. I ara hem aconseguit el que volíem en unes eleccions difícils i fent caure l’status quo de tants anys a l’ajuntament”. I en aquest punt el locutor cuiner, que ahir estava dolcet, va decidir posar la cirereta amb una connexió telefònica. Va ser com el “Sorpresa, sorpresa”. Va interrompre al Jaume Vendrell per punxar -telefònicament, és clar- a l’Alícia Alegret. Va ser una connexió entranyable. Tots dos -el Jaume i l’Alícia- van viure junts l’etapa d’assessors dels respectius grups municipals. I fou aquí on va germinar -com saben fer tan bé els de la CUP- una bona amistat entre ells dos. Durant la conversa, de fons se sentia al fillet de l’Alícia. Ahir no havia anat a escola per recuperar amb els pares les hores robades per culpa de la jornada electoral.

Tot era tan de color de rosa que Vendrell i Alegret es van tirar floretes. El convergent va afirmar que “l’Alícia ha aconseguit trencar el sostre del PP a Reus”. Abans n’hi havia que al PP més que trencar-li el sostre preferien empastifar-li la façana de la seu, a l’edifici del Caracas del carrer de Sant Joan, on encara són visibles els impactes dels projectils acolorits en forma d’ou que enviaven els energúmens de torn. Però al dir el Jaume això del sostre se’m va representar a l’Alícia trencant amb el mall el fals sostre de pladur que fa vuit anys va instal·lar el López Mallol a l’ajuntament. Ja em perdonaran però un servidor té una imaginació infinita. I l’Alícia, com sempre tan gentil, li va tornar la floreta elogiant els mèrits de l’assessor convergent “Igualment Jaume. Et felicito per la part que et toca. Fa molts anys que ets la part menys visible de CiU, la de la trinxera, la que està treballant molt. Els mèrits ens els emportem nosaltres però els qui sou al darrera sou molt importants”. En aquest punt Escoda, que va estar a punt de punxar Wonderfuld Wold de Louis Armstrong per il·lustrar musicalment tanta harmonia política, li va voler recordar a l’Alícia la carrera plena d’èxits que presenta el seu currículum “Ja podria plegar” va respondre la candidata més popular rient per sota el nas. Però no, l’Alícia no plegarà. Agrada i s’agrada. I el millor està per venir. Una vegada més, com ja li va passar a la nit electoral, se li va escapar que el pacte està fet. Va ser de manera indirecte i inconscient “Ja veurem com ens trobem la caixa” va dir sobre la situació amb la que es trobaran les arques municipals. Havia utilitzar la primera persona del plural. Quan se’n va adonar va corregir d’immediat “com ens trobem la caixa! Volia dir. No vull que interpreteu que tenim un pacte fet”. Aquestes relliscades són encantadores, especialment venint de l’Alícia.

I de la cara a la creu. Just després de la connexió telefònica amb l’Alegret, Escoda va trucar al Cortadelles. Que et truquin en un dia així, l’endemà de la gran patacada republicana, es pot considerar una autèntica putada, i ja em perdonaran que sigui tan gràfic. Però l’Àngel està demostrant molta enteresa donant la cara en uns moments realment traumàtics per ell i el seu partit. El candidat més piulador ahir ja estava treballant a la seva oficina, reincorporat a la seva activitat professional. Un altre detall que el dignifica encara més. La vida continua i Cortadelles ens ha donat una lliçó de com ha d’afrontar un candidat un naufragi com el que ha patit el seu partit.

I Pellicer? On era Pellicer? Suposo que a aquella hora encara devia fer el ronso entre els llençols, mentre el senyal acústic dels missatges no deixava de sonar al mòbil. Pagaria per poder llegir el repertori de SMS felicitant-lo que deu haver rebut en aquestes últimes hores. N’hi deu haver d’increïbles. Però Pellicer, a la tarda, va concedir la primera entrevista formal després de guanyar les eleccions. I ho va fer a l’estudi de Ràdio Reus que ha estat l’escenari de grans moments de campanya. L’estudi que s’hauria de dir ORTIZ, PEREZ I PELLICER en record a la impactant entrevista de la ganivetada al regidor socialista i també al Cara a Cara que van fer els dos candidats. Va ser el Cara a Cara del facebook, el plantxasso i tota la pesca. Sembla que hagi passat una eternitat de tot allò i realment només han transcorregut poc més de quinze dies. Déu n’hi do.

Pellicer va passar el Balcó, l’informatiu de tarda que edita i presenta el Marc Cámara (treballant a la ràdio s’hauria de dir Marc Micro, no? Res, molt dolent. Deixem-ho estar). El locutor-actor (és un artista dalt dels escenaris) va convidar al virtual alcalde de Reus. Pellicer seguia flotant. “Estic feliç, content i il·lusionat” va deixar anar només obrir-li el micròfon. El candidat convergent va destacar l’eufòria que es va viure a la seu del partit, al Mercadal, on hi va anar una gernació a felicitar-lo “Amb tanta gent vaig arribar a patir perquè no s’enfonsés el pis”. Si Pellicer pensa obrir un cicle polític guanyador, a l’estil Guardiola, convindria que encarregués al Miquel Domingo un diagnòstic de l’estructura de l’edifici. Potser convindria reforçar-la.

Cámara, però, volia anar al gra quan abans millor. I va entrar en matèria preguntant-li pels pactes. Pellicer va filosofar afirmant que era “partidari dels pactes estables atenent la situació de crisi econòmica i atur. Hem de gestionar bé. Hem d’aconseguir quan més aviat millor un govern fort, preparat, per tirar endavant la ciutat. Ens cal estabilitat, fugint de les disputes”. Però Cámara, que potser per la seva vena teatral li agraden les comèdies “d’enredu” havia trucat poc abans a l’Alícia Alegret que aquests dies està d’oferta. I per telèfon la candidata popular va dir que no descartava que Pellicer pogués governar en minoria amb pactes puntuals amb el seu partit. És el que deia abans. Actuen com dos enamorats que fan el ruc. Pellicer va ser molt clar en aquest punt “Nosaltres no tanquem les portes a res. El que farem a partir d’ara és explorar. Volem un govern fort, cohesionat i transparent que treballi amb l’objectiu de la gestió de ciutat.” El futur alcalde amb salacot, el barret dels exploradors, deu ser de foto. Cámara li va demanar a continuació la seva reflexió sobre el nou arc municipal tan insòlit com imprevisible abans del 22m “És sorprenent i no me n’avinc que Esquerra i Iniciativa hagin desaparegut del mapa. Son dues formacions històriques. Ho lamento ja que també fan la seva funció i són necessàries. Han entrat d’altres i res a dir, són legítimes.”. I en aquest punt Pellicer va fer una declaració encertadíssima “Mà estesa amb tothom, fins i tot amb aquells que no han aconseguit entrar, com Esquerra i Iniciativa. També els necessitem i amb ells podem parlar de moltes coses. A la ciutat li calen tantes coses i hem d’ajudar a tantes persones que és imprescindible mantenir aquesta voluntat de sumar amb tothom.” Insisteixo, una voluntat manifesta que, s’ha de dir, l’honora políticament.

Però Cámara seguia embolicant la troca, volia marro. I potser per això li va etzibar la pregunta més delicada “Mà estesa amb Jordi Cervera també?”. El locutor-actor havia citat a l’innombrable, al desertor de l’exèrcit convergent, a l’apàtrida del canvi municipal. Pellicer, però, va donar en directe una notícia impactant, comparable pel seu abast al tractat de pau de la segona guerra mundial “Acabo de parlar amb ell (Cervera) fa deu minuts. I li he dit el mateix que acabo de comentar. Sóc persona honesta i no enganyo a ningú. Li he dit `Jordi, enhorabona, felicitats. Som on som, els esdeveniments ens han portat fins aquí, però sàpigues que tenim mà estesa per sumar per la ciutat´. Cervera m’ha dit el mateix, mostrant la seva disponibilitat a parlar per la ciutat.”. Cámara va insistir sobre si volia un pacte a gran escala, amb més complicitats amb d’altres partits al marge del PP. I Pellicer es va tornar a posar el salakot “és una possibilitat a explorar” va respondre. La conversa va derivar cap a qüestions econòmiques vinculades a les arques municipals. El candidat va assenyalar que les prioritats serien combatre l’atur i la crisi econòmica, amb especial atenció a les persones necessitades i a l’empresari. Però Cámara volia fer un salt mortal. Això de les arts escèniques el motiva. I li va preguntar, curt i ras, si l’any vinent hi hauria Trapezi a Reus. Si algú esperava que el futur alcalde rondinés amb la resposta, tot el contrari. Va ser taxatiu “I tant!” va dir. I en aquest punt es va produir un silenci en antena que es va fer etern. Fins i tot es van sentir com uns moixonets. Creia que s’havia espatllat l’emissió. O que s’havia equivocat de festival i que fent broma, estava fent una ganyota més pròpia del COS, el festival de Mim i Teatre Gestual. Una ganyota que els oients no podíem percebre. Però al cap de 6 segons el mateix Pellicer va dir “silenci...”. Semblava que juguessin a fet i amagar davant l’astorament de l’audiència. I el candidat va tornar a arrencar amb la seva explicació. Vaig quedar esmaperdut. Potser tot això que passa últimament a Ràdio Reus és per culpa de l’estudi aquest que deu tenir alguna mena d’esperit maligne amagat sota la taula. En tot cas, i després d’abandonar la dimensió desconeguda, Pellicer va afirmar que el Trapezi està garantit per bé que no va descartar algun canvi que serveixi per enriquir-lo. El candidat convergent va deixar clar que “nosaltres no volem destrossar res, sinó complementar. No passarem la piconadora per tot arreu, estaríem arreglats.”

I després del nus, calia el desenllaç. I Cámara ho volia acabar en punxa, parlant d’immigració i de les mesquites. Es nota que aquest xiquet ha passat pel sedàs de la Torrents. Pellicer va ser rotund “drets i deures, control i ordre. Una mesquita ha de tenir permisos. I si no té permisos se’ns pot anar de les mans”. I el candidat va dir que tot això no era una mania de CiU, sinó que l’evidència l’havien constatant des del propi govern “ens ho va dir el mateix regidor de polítiques transversals afirmant que existia permissivitat en les mesquites i l’empadronament”. I saben qui és el regidor en qüestió? L’Eduard Ortiz, naturalment. Ja ho veuen, han passat les eleccions i el seu record continua planant sobre la vida política local. O, més ben dit, sobre l’estudi de Ràdio Reus. Potser és el seu l’esperit que rondina encara avui per l’emissora. En tot cas queda clar que la seva ombra és molt allargada, gairebé tant com la d’un gegant d’aquests que l’ínclit regidor es carrega sovint a les espatlles per festa major.

Si volen escoltar l’entrevista a Carles Pellicer poden fer-ho a l’adreça http://podcast.radioreus.com/index.php?id=320

El somni d'una nit de maig

2011-05-23T03:16:00.012+02:00

Alícia Alegret i Carles Pellicer, protagonistes del Somni d'una nit de Maig (reusdigital.cat)

Abans d’escriure aquest article he volgut rellegir-me el que vaig redactar el passat vuit de febrer titulat “La nit dels Pellicer escèptics”, publicat just l’endemà de la conferència que el candidat de CiU va fer al Palau Bofarull. Aquell dia al saló noble no s’hi cabia. Estava a petar. Però vaig veure clar que no tots els assistents eren seguidors incondicionals del candidat nacionalista. N’hi havia una colla d’aquells que sempre han escampat que Pellicer no podia ser mai alcalde de Reus. Per això, escèptics de mena, van anar a cal Bofarull a comprovar, amb els seus propis ulls, si el xiquet de la Barnicícola realment podia convertir-se en el màxim representant institucional de la ciutat. D'aquests mateixos, per cert, ahir n'hi havia més d'un que treia el cap eufòric des de la seu convergent a les connexions televisives darrera la closca del guanyador. Ja acostuma a passar. Pellicer no ho ha tingut gens fàcil per arribar fins aquí. Recordo com s’hi fos ara les eleccions de l’any 99. Es va quedar amb un pam de nas al perdre l’acta de regidor a la candidatura de Tomàs Barberà. El vaig veure en un racó de la seu del Mercadal, desencaixat. Gairebé tant com ahir estava el bon jan del Daniel Pi per raons ben diferents. I va córrer la brama que Pellicer portava malastrugança, que marcava precisament la línia de tall. D’ell en avall no sortia ningú. Però com canvien les coses. 12 anys més tard Pellicer serà l’alcalde de Reus després de fer caure l’Imperi Socialista després de 32 anys de domini insultant. Cailà, Escoda, Cardús, Gilabert i Barberà, defensant la mateixa bandera, no ho van aconseguir. I Pellicer, a la tercera, se n’ha sortit. Seu ha estat, finalment, el somni d’una nit de maig.

No és fàcil condensar en un sol article tot el que es va viure la nit del #reus22m a la ciutat de Reus. Una nit que vaig tenir el goig de presenciar, en bona part, en directe a Canal Reus Televisió, amb la grata companyia del director, el Quico Domènech, i del periodista Joan Carrión. Van ser més de tres hores assegut en una d’aquelles complicades butaques del Tribuna, intentant assimilar tota la informació que ens arribava en rigorós directe i opinant, de vegades, a partir de percepcions i no pas amb dades reals. Vaja, que en més d’una ocasió em vaig tirar a la piscina sense xarxa ni flotador. Per sortir esquitxat.

La patacada d’Iniciativa-Verds i Esquerra Republicana va ser de consideració. No recordo cosa semblant. Dos partits fortament arrelats a la nostra realitat ciutadana que quedaven traumàticament fóra de l’ajuntament. I aquest fet dóna encara més valor a la intervenció dels seus respectius caps de llista, l’Àngel Cortadelles i l’Ernest París. El primer no tenia una papereta fàcil. Després de la tibantor existent dins de partit, Cortadelles va assumir la responsabilitat de liderar el projecte. Ha fet una campanya excel·lent, imaginativa i propera, treballant moltíssim, en contacte directe amb la ciutadania. La seva gent, especialment l’Òscar Subirats, mereixen un deu per la dedicació. Però per damunt de qualsevol altra consideració, l’Àngel és una grandíssima persona, atenta, sensible, cordial. Algú d’Esquerra em deia ahir al Mercadal que Cortadelles era el candidat ideal per liderar la llista ara fa quatre anys, quan el partit encara no havia entrat en aquesta dinàmica negativa a nivell de país que l’ha acabat d’enfonsar. En qualsevol cas el seu discurs impecable a la militància en un dels pitjors moments de la història d’Esquerra és per emmarcar. A la façana del Casal, al raval Santa Anna, hi penja una pancarta on s’hi pot llegir “Sempre hi som”. I aquesta ha de ser la màxima que ha d’imperar, la de continuar treballant per recuperar les representació d’aquí quatre anys. Al Casal la vaig fer petar amb un parell de militants. La resta ja havia marxat cap a casa. Opinions dispars. Em va agradar la visió d’un d’ells “Això és una oportunitat. Aquí hi ha molta gent que no ha fet la mili. Doncs ara n’aprendran de les dificultats.” Però l’altra militant no ho veia tan clar. Reflexions enfrontades que són una prova fefaent de l’ambient que es respirarà a Esquerra durant els propers dies. Tenen mala peça al teler.

I l’Ernest París des d’Iniciativa, amb un Daniel Pi desencaixat en segon terme, va fer el seu millor discurs en el pitjor moment. De cop i volta a molts els va semblar que el “Nen” París s’havia fet gran. Iniciativa ja va passar per una travessia del desert similar i se’n va sortir. Curiosament en aquella ocasió li va tocar el rebre a la mare de l'Ernest, la Rosa Just. És qüestió de temps i d’imaginació, malgrat que el mal tràngol que ahir van passar costarà de pair. A París se li va entendre tot donant per fet que el relleu és imprescindible. A Pi el vaig veure després a la tele. Li vaig donar dos copets al clatell amb to afectuós. Tot plegat em va saber molt de greu.

No havia vist mai al meu alcalde a punt de plorar. Perquè, no ho oblidem, l’alcalde del Món de Reus -sigui del color que sigui- és l’alcalde de tots. De fet no havia vist mai a cap polític, la nit de les eleccions, a punt de vessar llàgrimes a la nostra ciutat. Ahir Pérez va ser més transparent que mai. I en el moment d’adreçar-se a l’audiència el que no va dir, se li va entendre perfectament. L’home que ha transformat la ciutat, que l’ha capgirat com un mitjó, perd l’alcaldia de la ciutat. Queda clar que alguna cosa no s’ha fet bé i més quan se t’escapa el govern d’una ciutat on el teu partit ha estat el gran dominador durant els últims 32 anys. Pérez va estendre la mà a ajudar, des d’una oposició responsable “Nosaltres no fallarem” en referència a la necessitat de treballar col·lectivament per combatre la crisi. En conversa amb Quico Domènech, aquest li va preguntar pels motius de la derrota. Pérez va respondre amb un lacònic “Si jo ho sapigues fill meu….”. Després quan vaig anar a la seu de la plaça del Castell, Pérez era a punt de marxar, acomiadant-se dels seus més íntims col·laboradors. Jo intercanviava impressions amb la Núria Pérez -cap de comunicació- i amb el Quico Artero –cap de gabinet-. I precisament aquest últim s’hi va adreçar tot dient “Alcalde! Perquè encara ets el nostre alcalde, fins el dia 11”. I Pérez, agafant-los a tots dos pel braç, em va dir “Jo sí que ha estat afortunat de tenir a dos col·laboradors d’aquest nivell”. El gest de l’alcalde, en aquells moments, em va semblar enorme.

L’altra cara de la moneda era a la seu de Convergència. En la primera de les connexions la interlocutora va ser la Teresa Gomis. Valorant els primers resultats, que ja apuntaven la victòria contundent de CiU, Gomis afirmava rebre les dades “amb il·lusió!” fent seva una de les frases de capçalera de l’Artur Mas. I a l’acabar la seva intervenció li sortia la seva vena docent afirmant que Pellicer “havia aprovat l’examen”. Cal pensar, a més, que l’havia aprovat amb nota. Quan els resultats van ser definitius la intervenció de Pellicer ja va ser apoteòsica. Al moment de connectar vaig creure que el candidat convergent levitava. Semblava que toqués el sostre amb el cap. Després va resultar que estava dret damunt la taula rebent amb entusiasme els crits dels seus seguidors. “Torero, Torero” li deien. Quedava clar que el “niño de la Barnicícola” havia fet la seva millor “faena”. Només li faltava sortir a “hombros”. I en aquell moment va fer el discurs que més vegades deu haver assajat davant de l’armari mirall del seu dormitori. Un discurs apassionat, donant gràcies a tothom per l’esforç i la dedicació “Sense vosaltres no ho haguéssim aconseguit!” va dir enmig d’una ovació sonora. I va voler dir uns quants noms propis, com el de la Teresa Gomis o el Mario Pàmies. També al Gregorio Simón, que s’ha fet un fart de treballar “transportant” el missatge convergent. I finalment al Sr.Berga. Sempre l’he anomenat així i només sé el seu cognom. El Sr.Berga ha estat l’ombra de Pellicer, el seu més lleial escuder, durant una colla d’anys. Ha estat al seu costat a les verdes i a les madures. El vaig veure emocionat recordant tantes i tantes pàgines viscudes al costat de qui ben aviat serà el seu alcalde. “Els que són dalt segur que també aplaudeixen” va dir Pellicer en referència a la gent que van dedicar temps i esforços en benefici del partit i que ja no hi són. “A la tercera vegada va la vençuda” va repetir en diverses ocasions, donant les gràcies a la seva més fidel col·laboradora, la seva esposa Cori Vidal. “Disfrutem-ho, m’hi deixaré la pell. Amb il·lusió. Per la ciutat que més estimo!” va dir per tancar el discurs més esperat després de proclamar-se campió de salt de llargada. M'explicaré. Durant la seva intervenció va repetir fins a la sacietat que per fi havien aconseguit superar "els tres metres que ens separen de l'ajuntament" en referència a la proximitat de la seu convergent amb la casa de la vila. El seu espectacular salt d'ahir l'hagués signat el mateix Carl Lewis.

Suposo que les paraules de Pellicer –que es barrejaven amb les dels indignats acampats al Mercadal- poc o molt es devien sentir al local del Partit Popular. Em refereixo als baixos del carrer metge Fortuny on fa anys els de Cal Domènech hi venien mones i on durant els últims dies la “mona” -en el bon sentit- de la política local, l’Alícia Alegret, hi ha fet estada. De fet ahir va estar exultant durant tot el dia, especialment després de veure la portada del Diari de Tarragona on directament la seien al comandament de l’aeronau municipal en una foto que, finalment, ha estat premonitòria. Alegret, com indica el seu nom, estava “alegreta”. Era la viva imatge de la felicitat. Totes li ponen. La vedette ha aconseguit el paper que més desitjava, el de superstar del music hall municipal. López Mallol, assegut a la terrassa de l’Absenta, esgotava les últimes energies en una celebració de la que se’n sent partícip. Ell també té la seva part de culpa d’aquesta victòria. I el Sebastià Domènech també estava radiant. A ell si que li ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, després de 33 anys picant pedra a la política local, sovint a l’ombra i fent tots els papers de l’auca. El Sebastià va començar en això de la política el mateix any que va néixer l'Alícia. Amb això ja està tot dit. La Misericòrdia Bonfill, la número cinc, també somreia. Se li dibuixava al rostre la il·lusió d’aquell que aconsegueix entrar per primera vegada a l’Ajuntament. Esperem que un cop dins no la perdi mai la il·lusió. Per cert, vaig trobar a faltar els cèlebres barrets blaus de campanya. Com que els resultats van ser per “treure’s el barret” els deurien desar.

I als d’ARA REUS ja s’ho poden imaginar. Això del Cervera és acollonant. Del no res, en quatre dies, han fet un partit i han tret un regidor que podrien haver estat dos. Gairebé un parell de milers de vots. Són la quarta força de l'ajuntament. És evident que no hi ha cap antecedent similar a la història de la ciutat. Quan els vaig anar a veure a la seu del carrer de Sant Joan el Cervera ja no hi era. Havia anat cap a casa. Tot plegat se li devia haver fet més pesat que les 24 hores que es va estar nedant fa una colla d’anys. Aleshores ja li van dir que li faltava un cargolet per voler nedar un dia sencer a la piscina dels Ploms. I ell se’n va sortir. Gairebé el mateix que ha passat ara. El dia que va marxar de Convergència ningú donava cinc cèntims per la seva opció política. I aquí tenen els resultats. Em sembla que d’aquí quatre anys molts copiaran el sistema de “O fabuloso” de la política local i l’últim dia de campanya veurem a moltes coristes brasileres. A la seu dels independents vaig parlar amb el Dani Rubio, cap de comunicació, i el Gerard Aragonès, l’antic responsable de la secció d’hoquei del Reus Deportiu, que també formava part de la candidatura. Encara insistien amb aquest segon regidor que deu ballar per pocs vots. I vinga omplir-me la copa amb cava per celebrar la victòria. Les brasileres, per cert, no hi eren. I també vaig trobar a faltar al Jordi Pouget . Tots van coincidir a destacar la feina determinant que havia fet l’inquiet activista cerverià “Els vots que ha aconseguit ell sol han estat vitals” em van comentar. Esperem que l’ARA REUS tregui rendiment d’aquest tresor tan preuat. I que ho facin amb seny i responsabilitat. Les brasileres, de moment, no cal que les treguin a passejar altra vegada.

Al David Vidal de la CUP també me’l vaig trobar al Mercadal, davant de l’ajuntament. A l’Increïble Home Normal el vaig veure, com era d’esperar, normal a l’hora de celebrar els resultats. Això de la CUP és molt gran. Ha aconseguit germinar la planta en un temps rècord. Segur que alguna empresa farmaceútica li compra la fórmula miraculosa. En aquest sentit la vaig encertar al predir que els veia dins de l’ajuntament. Tot el contrari que amb la CORI. Donava per fet que aquesta vegada es quedaven fóra. Totes les enquestes coincidien. Queda clar, per tant, que la CORI aglutina un altíssim percentatge de vot ocult. Vaja, que la gent se’n dóna vergonya de reconèixer que vota a l’Elvis amb DO Reus. Jo no conec ningú que els hagi votat. S’ha de dir, però, que ni el mateix Ariel creia en les seves pròpies possibilitats. Per molt que digués que volia ser alcalde, es conformava amb una derrota dolça, amb un miler de vots com els que va aconseguir el seu admirat Josep Machado al capdavant de la FIC ara fa vuit anys.

Impagable va ser la connexió en directe que va fer la tele amb el Cafè de Reus, seu de la gent de la CORI. Ja em diran, per cert, quina transgressió. Un cafè burgès acollint a un partit que, temps enrere, havia fet del mític Bar Chana el seu centre d’operacions. Doncs bé, durant la connexió en directe la CORI va perdre el regidor que li adjudicaven les primeres dades. En aquest sentit la nit va ser realment boja. I al comunicar-li la periodista Cristina González a la número 2, la Cori Alegre, que es quedaven sense representació, aquesta va estar sensacional dient “Ah, doncs bueno, és igual….” i va continuar com si res fent la valoració de rigor dient que ells ja estaven contents. El discurs d’Alegre ja ho té això, és com enrevessat i desmanegat. Però té la seva gràcia. Després l’Ariel ja va estar en la seva línia. Tot i que vaig veure que, finalment, se n’ha adonat compte que això de l’Elvis Presley dóna pel que dóna, afirmant que els resultats obtinguts “Havien estat un miracle de la Mare de Déu de Misericòrdia”. Ara t’escolto! vaig pensar. Al Mercadal també el vaig saludar. I l’eficient responsable de comunicació, l’omnipresent Jordi Sugranyes, va aprofitar per fer-me un retret sobre els meus últims articles on apuntava la possible desaparició de la CORI del mapa municipal. Hi ha responsables de comunicació que ja ho tenen això de queixar-se pel que escriuen els altres. Jo no ho he fet mai. Ho he trobat sempre una impertinència.

Sobre aquesta qüestió, la de l’Ariel i el seu regidor, és evident que m’he equivocat amb el meu pronòstic, no tinc cap problema en admetre-ho. Però s’ha de dir que el primer sorprès ha esta el mateix Ariel que ni en somnis s’ho hagués imaginat. Ara bé, s’ha de dir que ahir vaig tenir una revelació. Ho vaig veure claríssim. Quan jo deia que a l’Ariel li faltava en campanya un guionista em vaig equivocar completament. El guionista a l’ombra l’ha tingut durant aquests últims anys. Ha estat l’alcalde qui li ha fet la campanya. L’obsessió de Pérez amb l’Ariel ha estat la millor plataforma publicitària pel líder de la Cori. Esperem que Carles Pellicer no caigui en el mateix parany.

I així es va acabar la nit. Amb l’home pernil, l’Albert Tafalla, a només 140 vots de l’Ariel Santamaría i superant en número de sufragis a Esquerra i Iniciativa. Ciutadans es va quedar en 577 (la meitat que ara fa quatre anys) i Solidaritat en va sumar 543. La participació va arribar al 53,82% i es van recollir la gens menyspreable xifra de 1.129 vots en blanc. Més d’un miler de persones que van voler exercir el seu dret democràtic però que no van trobar cap opció interessant a l’hora de decantar el seu vot. I això que hi havia onze candidatures. Avui escoltarem moltes reflexions. Però poques aprofundiran en una dada demolidora. El primer partit d’aquesta ciutat, el que realment ha guanyat les eleccions al Món de Reus és l’abstenció. I dels seus militants diria que n’hi ha una colla d’instal·lats al campament dels indignats del Mercadal. Una realitat a tenir molt en compte.

Una última cosa. Poc abans de les dotze al mòbil em va arribar un missatge escuet, directe “Demà pago una ronda a tothom”. Em consta que l’autor de la missiva el va enviar a tots els seus contactes. Alguna pista? Per aclarir el panorama ja els hi dic jo que no era l’articulista Anton Tapias que ahir devia arribar a l'èxtasi. S’accepten apostes.

L'abraçada de l'ós

2011-05-22T16:58:00.001+02:00

Pérez i Pellicer abraçant-se a Canal Reus Televisió

Hi ha moltes accepcions sobre l’anomenada “abraçada de l’ós”. Me’n quedo amb una, la que diu que els protagonistes s’abracen bàsicament per bloquejar-se, per immobilitzar-se mútuament. Aquesta és la sensació que he tingut aquest migdia al veure a Canal Reus Televisió la contundent abraçada que s’han dispensat Lluís Miquel Pérez i Carles Pellicer al coincidir al seu col·legi electoral, a l’escola Prat de la Riba. Després d’una breu conversa un s’ha llençat als braços de l’altre. No hem sentit el que es deien ja que la veu en off, l’home empresa de la tele Jaume Vich apuntava “en un to cordial s’han abraçat i s’han dedicat molta sort”. A casa -avui teníem convidats- un dels comensals ho ha dit clar i català “Qui s’ho creu això que s’han desitjat sort? Però si no es poden ni veure!“. Certament aquesta escena és d’aquelles que no saps ben bé com valorar-la. Si durant tota la campanya s’han regalat mútuament retrets i desqualificacions contínues, quin sentit té avui dedicar-se aquesta prova d’afecte com si res hagués passat? I fer-ho, a més, amb llum i taquígrafs? I l’electorat, quines conclusions n’ha de treure? Que la política és una gran comèdia? O que, com va dir l’Eduard Ortiz, en aquest món els rivals són els adversaris polítics i en canvi els enemics de debò són dins del propi partit? No ho sé. Però no em negaran que l’abraçada de l’ós en qüestió és per emmarcar-la després de tot el que ha passat i hem viscut aquesta campanya. Veurem com ho valoren els electors. La resposta d’aquí unes hores quan s’obrin les urnes.

Ja he votat al #reus22m !

2011-05-22T13:06:00.000+02:00

La portada del Diari de Tarragona del #reus22m

D’un dia com avui, el de les eleccions, se n’acostuma a dir “la festa de la democràcia”. I certament quan arribes al teu col·legi electoral pots ratificar aquesta màxima al peu de la lletra. Interventors i apoderats dels diversos partits et regalen el millor dels seus somriures i les paraules més agraïdes. Tot són atencions i reverències. No poso en entredit la sinceritat d’aquestes reaccions espontànies, per bé que n’hi ha que et sorprenen venint de qui venen. És, però, l’esperit d’una jornada on també n’hi ha que no semblen tan contents. Veus alguns –no tots- presidents i secretaris de taula que fan una cara de fàstic que no es pot aguantar, com maleint la seva sort per la desgràcia d’haver estat triats per desenvolupar aquesta responsabilitat. I es que ja se sap que de festes, especialment a les que t’hi fan anar per força, no n’hi ha al gust de tothom.

Només arribar al meu col·legi electoral, l’escola Ciutat de Reus, en trobo amb la Laura Salvat, membre de la candidatura de l’ARA REUS. El seu germà, el Tito Salvat, és candidat de la CUP. És la xarxa del Món de Reus que tot ho lliga i ho relaciona. A la Laura la vam veure ahir des de casa per la tele, cridant i animant al seu Reus Deportiu. Va ser un dels molts intrèpids reusencs que ahir se’n van anar a Andorra. El Gabi Sanz, l’home de l’hoquei a Ràdio Reus, ho descrivia d’una manera molt gràfica per antena “Andorra sembla avui el carrer Monterols!”. L’objectiu de l’expedició era cantar en directe el Mambo, el número vuit, tantes com copes d’Europa hauria de tenir a dir d’avui l’equip roig-i-negre. Així de clar ho vèiem quan en pocs minuts ja dominàvem per 3 a 0 al marcador. Ferran Calabuig, a Punt 6 Ràdio, va arribar a dir que ja “tenim una ansa de la copa!”. Però, el que són les coses, quan ens les prometíem tan felices, vam deixar escapar el títol davant del Liceo que esperem sigui aquesta l’única copa que ens acaba prenent aquesta setmana. Per cert, ahir vaig pensar molt amb l’històric delegat del Reus, el Ton Roig, periquito d’alçada. Ell això de perdre una final que vas guanyant per tres gols de diferència no li ve de nou. I mira que han passat anys d’allò de Leverkusen, però mai més te’n treus l’espina.

La Laura, però, no perd el somriure i avui encara menys. Ella és mestra a la Ginesta, l’escola bressol que hi ha al costat del Ciutat de Reus i per tant ha tingut a tots els Baiges Petits. De la seva estada ahir a Andorra m’explica que va coincidir a la graderia amb l’Anton Borrell, el fill del qui va ser alcalde de Reus després guanyar les municipals d’ara fa 28 anys. Encara avui n’hi ha molts que recorden la figura de Borrell, amb el seu famós pla de rellançament de la ciutat. I per això es pregunten que hauria estat de la ciutat si no hagués perdut la vida en aquell tràgic accident a la carretera de Cambrils del març del 85. El seu fill, que es diu igual que el pare, treballa ara d’advocat a Andorra i per això ahir, enfundat amb la samarreta de l’equip del seu poble, no es va voler perdre la final de la Copa d’Europa.

Camí del gimnàs on s’habiliten les taules electorals al Ciutat de Reus, vec a tres cupaires que s’esperen. Sembla que la gent de la CUP vesteixin fins i tot seguint un mateix llibre d’estil. Samarreta i pantalons pirata o bermudes i barba de 4, 5 o 6 dies. Estan tots tallats amb el mateix patró. Amb ells la fa petar el Toni Fullat que actua com interventor de Convergència. Fullat va ser un dels valents que va donar cos i forma a la gènesi de la CORI ara fa vuit anys. A les últimes municipals va ser persona de confiança de l’Empar Pont a Esquerra, i ara treballa, des de la base, a les ordres de Carles Pellicer. Veient la seva promiscuïtat política, n'hi ha que es pregunten on serà de qui quatre anys. Amb Convergència, també acreditada, una veïna dinàmica del Barri Gaudí, la Noemí Llauradó que enguany repeteix a les llistes nacionalistes. I també la Cori Domènech, mare de l’Escola Mowgli, i assídua lectora d’aquest blog cosa que li agraeixo. No és l’única. Fent cua per votar -davant meu hi ha alguns residents de la llar d’avis del pont de la carretera de Castellvell- se m’atansa la socialista Pilar Osete, persona vinculadíssima a l’associacionisme del Barri Gaudí. Ella em va fer l’honor, fa anys, de convidar-me a fer el pregó de la festa d’estiu del Barri. I també ha treballat activament a l’AMPA de la Mowgli. Amb el seu somriure encantador em comenta que xala tant amb la lectura del Món de Reus. Em satisfà la seva reacció. Si amb aquestes quatre paraules puc regalar grams de felicitat als meus lectors ja em sento sobradament recompensat.

A la taula, com acostuma a passar, també identifico a alguns dels soferts patidors que vetllen pel perfecte desenvolupament de les votacions. Reconec a l’infermera de la Doctora Casajuana Briansó, fisioterapeuta amb consulta oberta al carrer de la Lleona, just davant de la popular Taverna de l’Almir. I al seu costat la Missi, monitora del menjador de l’escola dels Baiges Petits que es desfà amb atencions vers ells. Precisament els hi demano si poden ser ells, els petits, els qui dipositin la butlleta. M’agrada que se sentin partícips de la festa, que valorin la importància d’anar a votar. La meva mare sempre ho diu això. Ella se’n va estar molts d’anys sense poder votar i per això considera gairebé un sacrilegi aquells que practiquen l’abstenció més ufana. La presidenta de la taula accedeix al meu prec de manera complaent després de comprovar que, efectivament, només en tenen un de sobre a la mà. La meva dona sempre m’explica que en una ocasió que li va tocar ser presidenta de taula un d’aquests candidats de repertori que hi ha Reus, que encara avui reomple alguna de les llistes electorals, va intentar dipositar dues butlletes a l’hora. La meva dona se’n va donar compte i ho va evitar. Ell, al veure’s descobert, i com aquell qui res enmig d’una sonora riallada, va deixar anar “Si cola, cola!”. Déu n’hi do com les gasten alguns “demòcrates”.

Al sortir em trobo a l’artista Aureli Ruiz, fent d’actiu militant d’Esquerra. L’Aureli m’ha anat informant aquests dies des del twitter de la moguda dels indignats al Mercadal. I abans de marxar, encara tinc una estona per fer-la petar amb la Montserrat Adzerias, la dona de l’Àngel Cortadelles qui, per cert, ha estat un dels candidats més matiners a l’hora d’anar a votar. Amb la Montse la pregunta retòrica i obligada “Com ho veieu?”. I després de dir-me que estan molt contents per la feina feta i la resposta de la gent, m’explica una anècdota d’aquest mateix matí: “Ha vingut un senyor que ens ha dit que no ens votaria però ens ha volgut agrair que gràcies a la nostra guia d’itineraris de la ciutat han descobert coses que no sabia de la ciutat!. De fet la guia d’Esquerra és un d’aquells reclams electorals que valdrà la pena conservar a l’hora de fer neteja del #reus22m.

Mentre els nens s’entretenen amb alguns dels jocs infantils de l’escola, dono una ullada al mòbil. Pel twitter em quedo amb una reflexió de l’increïble home avellana, el cupaire Miquel Saperas, sobre l’aparença d’alguns interventors i apoderats al seu col·legi electoral “Hi ha apoderats que semblen homes-anunci: megatargeta identificadora, megacarpeta… Només els falta anunciar “compro oro”” I veient com, efectivament, alguns apoderats volen fer-se veure a qualsevol preu, em pregunto si el Cervera haurà agafat a les brasileres de l’altre dia per col·locar-les a l’entrada d’algun col·legi amb plomes i tot. Hagués estat fantàstic.

Al final, de tornada cap a casa, ens aturem al quiosc. I a la portada del Diari de Tarragona, avui amb l’agraïda capçalera DiariREUS, llegeixo “Todo en el aire” amb una foto dels candidats amb representació municipal retratats al costat d’una de les avionetes de l’Aero Club. Tots envolten l’aparell però n’hi ha un de candidat que seu al comandament. No em podia ser cap altre. És l’Alícia Alegret, la filla de la primera dona pilot de la ciutat. I el candidat socialista, el Lluís Miquel Pérez, al costat de l’hèlix com disposat a fer el que convingui. I Pellicer, mentrestant, s’asseu a l’ala però, atenció!, sense paracaigudes. La foto de l’Alba Mariné compta amb l’assessorament del Francesc Gras -Gras Tercer al Món de Reus- que a pàgines interiors veiem com empeny l’aeronau. Ves que aquesta foto no sigui tot un presagi. Ves que no la puguin fer servir fins i tot demà per il·lustrar els resultats electorals. Se'm farà eterna l'espera fins aquest vespre a les vuit. És la passió pel #reus22m.

M'havia quedat un acte al calaix, el de SI

2011-05-22T12:56:00.001+02:00

Mercè Ferrer-Argote a la cloenda de l'acte de dijous a la Cambra

Dijous al vespre la marató d’actes electorals era considerable. I un servidor es va veure obligat a fer un autèntic número de circ, més propi del Trapezi que no pas de la responsabilitat periodística, per intentar mínimament estar al cas de tot el que passava. Els actes centrals de la CORI, la CUP i el PSC van fer que únicament pogués treure el cap -i realment va ser així- a l’acte que Solidaritat va realitzar a la Cambra de Comerç de Reus. Només vaig poder escoltar la intervenció inicial de la Carme Massagué amb una dicció impecable. Va ser un discurs abrandat en el sentiment però mesurat amb l’entonació. Un discurs que rebien complaguts molts dels assistents. A primera fila primers de la llista com la Dolors Solé, la Mercè Ferrer-Argote i el Josep Maria Bru. De tots tres s’ha de destacar el seu comprimís amb la ciutat i amb el país des de diversos àmbits. Bru, farmaceútic d’alçada, va ser un element important a Esquerra, figurant en llocs principals de les llistes republicanes ja fa anys. Ara sembla que ha trobat encaix en el partit independentista. També hi havia el Xavier Jiménez, persona compromesa amb la defensa dels valors de l’ecologia, amb un llarg currículum en aquest àmbit i que ara aporta aquesta experiència a la iniciativa política. Un altre dels candidats, el Joan Rius, seia cap al mig de la sala. El Joan té un nebot que es presenta a la candidatura de la CORI. Una demostració més que el Món de Reus és un mocador. I també vaig veure a l’Emili Argilaguet, un candidat amb bona òptica com ho demostra la seva contrastada habilitat fotogràfica que l’ha convertit en un dels referents d’aquest art a la nostra ciutat. Ben aprop seu, activíssim amb l’Iphone, el Cesc Invernon. I també el Benet Oriol que va tenir l’atenció d’obsequiar-me amb uns magnífics dibuixos del meu pare. Tot un detall.

Carme Massagué, a l’hora dels agraïments, va voler fer un incís en la figura de la Montserrat Marcer, membre de Solidaritat i, segons ella, persona cabdal per fer possible l’organització de l’acte. Marcer és filla del primer síndic de greuges de la ciutat, Ramon Marcer i Buti. El dia que es va anunciar la concessió de la Menció Honorífica Municipal a Francesc Palacín, un dels portaveus municipals que va prendre la paraula va destacar l’encert de la decisió al tractar-se del “primer síndic de greuges de la història de la nostra ciutat”. Als nostres representants polítics se’ls hauria d’exigir un mínim de referència històrica i més quan estem parlant de coses que van passar fa quatre dies. L’advocat Marcer fou una persona compromesa en l’àmbit associatiu i, no cal dir, el gran suport de la seva esposa, la pedagoga Àngels Ollé, fundadora de l’escola Mowgli de la nostra ciutat. L’Àngels era entre el públic que formaven persones de l’òrbita nacionalista però de formacions molt heterogènes. Sense anar més lluny al marxar la vaig fer petar amb l’Anton Baiges, l’home “transversal” que era d’Esquerra, va a les llistes de CiU, circula amb la bicicleta d’un d’Iniciativa i va finançar simbòlicament la campanya de la CORI fa quatre anys. Amb l’Anton al veure’ns em va passar com amb molta gent del món de Reus aquests dies. Enlloc de parlar del temps o de futbol la primera pregunta que ens vam creuar va ser “Com ho veus per diumenge?”. Les eleccions del 22m s’ho mengen tot. I mentre la fèiem petar va arribar el Pere Borràs, el fill de cal Negrito, la històrica botiga de teixits del carrer Monterols. Borràs, que es mou ara en l’àmbit dels Irreductibles, venia també a escoltar les reflexions dels conferenciants vinculats a la Fundació Catalunya Estat.

I entre una cosa i l’altra vaig marxar per fer la meva marató d’actes tot recordat l'espectacular míting que Solidaritat va realitzar al Fortuny per les autonòmiques amb Laporta, López Tena, López Bofill i Uriel Bertran. Aquell dia vaig ser al teatre de la plaça Prim i feia temps que no respirava tant entusiasme en un acte polític. Després va passar el que ja sabem. I la incògnita és saber si el partit podrà recuperar aquella energia que a molts es va sorprendre. Veurem que passa diumenge.

La dona que pot copilotar l’ajuntament de Reus

2011-05-21T01:24:00.001+02:00

El míting dels populars al Teatre Bartrina

Ni fet expressament. Els dos secundaris que poden ser els autèntics protagonistes de la nit electoral de diumenge van fer el seus actes finals de campanya l’últim dia i a la mateixa hora. Si Jordi Cervera apostava per la seva troupe de coristes (com s’explica a l’article “Cervera “O fabuloso” de la política local”), l’altra artista del món de #reus22m, l’autèntica vedette d’aquestes municipals, l’Alícia Alegret, triava un escenari de referència com el Bartrina per oferir l’espectacle amb el que vol triomfar diumenge vinent, l’Estrena un nou Reus. La dona políticament més desitjada de la ciutat, l’obscur objecte del desig de convergents i socialistes, va tornar a estar pletòrica dalt de l’escenari. Però em va cridar l’atenció un detall, el seu new look. La candidata devia passar hores abans per la perruqueria per enfosquir-se el cabell. Dels reflexos rossos que llueix habitualment no en queda res de res. Potser pensant que a partir de dilluns haurà de despatxar amb els seus pretendents i decidir amb quin d’ells vol viure una apassionada història d’amor durant els propers quatre anys, deu haver pensat, fent seu el títol del llibre d’Anita Loos “Los hombres las prefieren rubias, pero se casan con las morenas”. Deu ser això.

Els populars ahir van treure pit. Perdó, això ho van fer els d’ARA REUS. amb les seves brasileres En que devia estar pensant. Volia dir que els del PP van omplir el Bartrina. I ho van fer amb un ambient, també s’ha de dir, molt familiar. Em va cridar l’atenció el Joan Gallardo amb la seva filleta –dedueixo- molt petita que no parava d’anar amunt i avall pel passadís de la platea. Fins i tot, en un moment de distracció del seu pare, la criatureta va pujar dalt de l’escenari mirant al públic com si res. Això ja vol dir alguna cosa. Genèticament té fusta de candidata. També hi havia el fillet de l’Alícia de qui n’estava pendent, abans no comencés el míting, el seu marit, sempre atenent en un discretíssim segon pla,de les evolucions de la seva esposa. El petitó s’entretenia amb els nombrosos globus blaus que èren al peu de l’escenari. Entre el públic hi vaig veure alguns referents del PP a Reus com els fundadors del partit a nivell local. D’una banda, el Jacinto Grandío acompanyat de la seva muller, la senyora Capdevila, que durant tants anys va regentar la botiga de cal BEBÉ del carrer Monterols. No cal dir, amb aquest nom, quina era la tipologia de l’històric establiment. Grandío sempre ha esta un secundari de luxe d’Alianza Popular -primer- i del Partit Popular, després. És d’aquells ciutadans compromesos amb la causa, treballador infatigable, grandíssim col·laborador amb la dinàmica de partit, però que a l’hora d’elaborar les llistes sempre ha preferit quedar-se en un segon pla, per sumar i ajudar en el que faci falta. Una manera de ser molt lloable. I de l’altra, l’Anton Borràs, el senyor Borràs de la Nectina, la popular crema d’ametlla. Aquest borgenc arrelat a Reus és un personatge entranyable, vinculadíssim durant anys a la Cambra de Comerç. És un dels devots més fervents de la mare de Déu de Misericòrdia i activíssim en la seva tasca en benefici de la gran família sacerdotal de la parròquia de Sant Francesc. Borràs és, possiblement, la persona que al cap de l’any va eamés enterraments al Món de Reus, fruit de les seves quantioses i celebrades amistats i coneixences.

Abans de començar, un altre dels clàssics del PP –tot i la seva extremada joventut- l’actiu dependent de comerç i inquiet activista del carnaval de Reus repartia entre el públic les banderes blaves amb l’anagrama del PP. I a continuació, sobre la sintonia oficial dels populars, la sortida a escena de l’Alícia a qui semblava que portés enlaire un Sebastià Domènech a qui ahir vaig veure pletòric. I al seu darrera la Dolors Comte, el Marcos Massó, la Cori Bofill, la Tona Duch i la cambrilenca Carme Cros que va assistir a l’acte en condició de responsable comarcaldel PP.

Després de la intervenció inicial de la Dolors Comte i de la salutació de la rarme Cros, va ser el torn del Sebastià Domènech que, com he dit anteriorment, desbordava felicitat. No l’havia vist mai en plan “mitinero” (com diria el charmant socialista Jordi Lamas) i certament em va agradar. Se’l veia crescut, com alliberat. Va recordar que amb 18 anys ja era el responsable de Nuevas Generaciones i que 33 anys després és el secretari general del partit. Curiosa la xifra. Domènech ha viscut tota la seva dilatadíssima vida política en l’àmbit municipal a l’ombra del govern socialista. Per això no es va poder estar de dir que “s’està respirtant un canvi”. Va elogiar la manera com s’ha fet el relleu al capdavant de la candidatura “Una renovació ben feta i no com la d’altres partits. Amb el Miquel Angel López Mallol tancant la llista”. El número 2 popular va afirmar que, en el supòsit de governar, no retallaran cap servei bàsic d’atenció a les persones. En canvi si que faran estisorada a la “propaganda, el protocol i a la festa”. Quina mania amb la festa, vaig pensar. Aquesta no és una bona política de comunicació ja que estàs donant a entendre al ciutadà que el deixes sense l’única opció d’oci que l’administració pública t’ofereix al cap de l’any. A un servidor de l’ajuntament només li arriben rebudets a casa com l’IBI, la brossa, l’aigua, els pàrquings, les multes, alguna bonica contribució especial, alguna llicència, etc. Doncs, home, al menys que em paguin la ballaruca per festa major ja que altrament és per tancar la paradeta i tocar el dos.

Domènech va tornar a insistir en el tema d’Innova i les Societats Anònimes “Aprimarem les SAMS. N’hi ha 27 (és la xifra que va donar) i ni els regidors les coneixem totes”. S’ha dit tant això que aprimaran INNOVA que a un servidor, cada vegada que es comenta, se’m representa la imatge del gerent, l’excel·lent professional senyor Prat, fent el règim del PRONOKAL. Mirin, va així, no hi puc fer més. I finalment Domènech es va encarregar de cridar a la “primera dona que serà alcalde de la ciutat de Reus. És treballadora, exigent, està molt ben preparada. Al PP. no necessitem de les quotes per posicionar a les nostres dones. Són on són per mèrits propis. Ha arribat l’hora del canvi, ha arribat l’hora del PP.” I en aquest punt van punxar un vídeo de la candidata amb diversos moments de la campanya i amb alguns inserts amb declaracions seves. I a continuació, la vedette va sortir a l’escenari acompanyada d’una ovació extraordinària que s’aniria repetint durant tota la seva intervenció. Diria que ha estat el míting d’aquesta campanya on més s’ha aplaudit al candidat i a on més se l’ha interromput de manera entusiasta. Hi va ajudar la perfecta coordinació existent amb el responsable de la claca que s’encarregava d’encendre la metxa a cada moment. Res a dir, al contrari. Els mítings estan per això. He assistint a alguns actes on el de la claca dormia o havia marxat a fer el café. En canvi ahir al Bartrina el responsable dels aplaudiments va fer correctament la seva feina.

Alícia va estar en la línia habitual. Solvent, correcte, professional. Darrera del faristol, gairebé sense mirar el guió. Creia que s’atreviria a anar més enllà, a fer el discurs circulant per l’escenari, com el dia d’Esquerra amb el Cortadelles. Però en aquest sentit va ser més "conservadora". És el que toca en el seu cas. I així va anar explicant el programa i deixant anar alguna perla. “Això no és cosa de dos (en referència a PSC i CIU). Ja n’ hi ha prou de 32 anys de socialisme. Nosaltres som la garantia del canvi”. I precisament per avalar aquesta garantia va demanar la confiança dels assistents per ser decisius en qualsevol escenari “A mi em fa més por un govern del Carles Pellicer en majoria absoluta que no pas que es torni a repetir un triparit”. L’asseveració em va semblar molt contundent. Alegret tampoc va descartar una sociovergència “perquè aquests dos (altra vegada PSC i CIU) el que volen és un govern a qualsevol preu”. L'Alícia també es va queixar de la hipocresia que, segons ella, gasten alguns per criminalitzar constantment al PP “Molt bé ho hem estat fent durant els últims anys quan tothom parla de nosaltres” i va destacar el sentit comú que ha imperat en la presa de decisions.

La candidata popular també va reivindicar la capitalitat comercial de Reus i va advertir que no tolerarà que “cap tarragoní qüestioni la nostra capitalitat. Ni que posi en dubte el nom de l’aeroport, ni la ubicació de l’estació intermodal. Defensem amb orgull la capitalitat de la nostra ciutat” va dir Alegret en una referència que, particularment, vaig entendre que s’adreçava al seu company a la Imperial, Alejandro Fernández, que ha fet precisament de la lluita “capital” amb Reus un dels eixos de campanya. També va defensar la seva campanya “limpia, sin insultos. Bueno, un dia hice callar a mi compañero comunista (en referencia a l’Ernest París) porque ya no podía más” va dir en castellà, idioma que també va utilitzar en el seu discurs.

I després de diverses referències al programa, amb especial atenció també a qüestions com la lluita contra l’incivisme o la regulació de la immigració, va tenir paraules d’agraïment cap a la seva família i també una evocació sentida per la seva mare, la Cèlia Martí, que va morir pocs dies abans de les eleccions autonòmiques de la tardor. La Senyora Cèlia, com ja hem recordat en d’altres ocasions, va ser una dona avançada al seu temps, pionera en el camp de l’aviació. Va ser la primera dona de la ciutat que es treure el títol de pilot. Ja és curiós. La seva filla, i en funció dels resultats de diumenge, podria convertir-se en copilot de l’aeronau municipal durant els propers quatre anys. Veurem, si és capaç d’enlairar el vol. Ahir, com a mínim, va quedar clar que d’electors per fer girar les hèlix no li faltaran.

Cervera, “O FABULOSO” de la política local

2011-05-21T01:17:00.003+02:00

Les brasileres del Cervera en una foto del Bartolomé Pluma

S’acostuma a dir que sovint la realitat supera la ficció. I aquesta asseveració es pot aplicar fil per randa al que ahir va fer l’ARA REUS per tancar la seva campanya electoral. No fa gaires dies, concretament el passat onze de maig, i després de veure l’esperit artístic d’algunes imatges dels seus principals candidats, escrivia en aquest mateix blog la següent frase “el Jordi Cervera fa d’empresari, el Pouget de representant i el Pujol d'advocat d’una autèntica companyia de revista plena d’estrelles rutilants i coristes fabuloses que estan donant un altre color a la campanya”. Naturalment la reflexió era en sentit figurat. Però ahir al vespre van decidir corroborar fil per randa aquesta imatge traient a passejar a les coristes en qüestió que van excitar, i mai tan ben dit, el centre de Reus.

Des del servei de comunicació del partit, dirigit amb una imaginació desbordant pel Dani Rubio, se’ns havia anunciat una batucada amb origen a la seu de la formació, al carrer de Sant Joan, fins a la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia al raval Robuster, on els independents tenien previst realitzar el míting final de campanya. Al llegir això de la “batucada” vaig creure que seria un derviat de la Banda de Cornetes i Tambors de la Mare de Déu de Misericòrdia a qui Cervera ha donat cert protagonisme en campanya anunciant que, si d’ell depèn, participaran del seguici de festa major. Una promesa electoral que pels puristes de la festa grossa és, poc o molt, un autèntic sacrilegi. Pero no, de cornetes i tambors res de res. Cervera va decidir treure’s el talonari –el Deustche Bank, naturalment- i va llogar a una autèntica batucada brasilera, d’aquelles que donen llum i color a la torcida de la selecció carioca. Però no en tenia prou amb els timbals, sinó que els va fer venir acompanyats d’autèntiques coristes amb plomes, sabates de talons i roba tan ajustada que semblava que s’anessin a sobreeixir amb aquell bé de Déu de carn rebotida.

Al passar per la plaça Prim jo diria que el general va girar el cap, n’estic gairebé segur. I quan van arribar al Mercadal la festa va ser absoluta. Imaginin quina sorpresa la dels convergents que éren a la seva seu, a la cantonada del carrer de la Galera, veient la “troupe” del seu més il·lustre desertor amb aquell exercit de coristes brasileres. Per no voler el Trapezi no hi ha dubte que Cervera, ahir, va muntar un bon número de circ. Al meu costat el Cesc Invernon, de Solidaritat, me’n deia una de bona “Caram, i després diran que nosaltres som els de Caranval!” en referència a la coneguda vinculació de la seva cap de llista, la Dolors Solé, amb la FRAC. També s’hi va arribar l’Hipòlit Montseny, cap local d’Unió Democràtica. Diria que va ser l’únic de CiU que es va atansar de manera evident i desacomplexada a la rua cerveriana. Tinc la impressió que l’Hipòlit podria ser la clau d’una hipotètica aproximació de la coalició nacionalista a l’ARA REUS si finalment treuen representació i el seu regidor és determinant per inclinar la balança a favor de Pellicer. Montseny és, allò que en diuen, un home de consens. Ell, precisament, al veure aquella currua de plomes acolorides, va deixar anar “Això és millor que la meva sípia!” en referència a la seva cèlebre sípia amb patates “transversal” que serveix cada divendres sant a la classe política local. I amb tot això el Jordi Pouget, que viu una segona joventut amb tota aquesta història, anava repartint de manera compulsiva les paperetes electorals dient “honradesa, voteu honradesa” en referència –suposo- al partit i no pas a aquelles noies que continuaven movent-se al ritme demoníac dels timbals fent trontollar aquelles sines prominents que feien més goig que els melons que despatxa el Pere Margalef -membre de la candidatura- al Mercat Central. Al meu costat, casualment, s’hi va posar l’irreductible Abel Andreu que no donava crèdit al que estava veient i que, diria, va estar a punt de proclamar allà mateix la seva independència ciutadana per desvincular-se de l'escàndol públic que protagonitzaven alguns dels seus conciutadans.

Al final, la rua va baixar pel carrer Major camí de la Germandat. I també van fer sonar els timbals davant de la Prioral. M’imagino que Sant Pere, el de l’altar major, devia posar-se les mans al cap. Si dijous va haver d’aguantar les irreverències sonores de l’Ariel, el gitano de Balaguer i companyia a les Peixateries, ahir només li faltava ser testimoni d’una desfilada amb aquelles mosses mig nues que semblava que les enviés el dimoni.

Amb tot això, i mentre feia una foto amb el mòbil per enviar-la als meus seguidors al twitter, vaig veure una piulada que deia “Això del Cervera ja sembla la CORI”. I em va fer reflexionar. L’ARA REUS, potser conscient de la necessitat d’esgotar els últims recursos per vendre el seu producte, va arriscar-se amb una proposta que certament va ser impactant però que no ajuda a enfortir la credibilitat del seu projecte. Més aviat posa en entredit la seva seriositat. Avui, ja ho veuen, parlem de l’espectacle i no pas del missatge que es va donar al míting de la Germandat. I el paral·lelisme amb la CORI em sembla també sagnant. Ja sabem com va començar l’Ariel i com possiblement acabarà. A l’electorat potser se’l pot enganyar una vegada, però més no. I al darrera de l’espectacle o l’astracanada, hi ha d’haver alguna cosa més per convèncer mínimament de la conveniència del projecte. Però bé, el poble és sobirà i potser diumenge farà confiança a una formació, la del Cervera, que ahir va demostrar que quan convé sap donar el do de “pit”. D’això, veient a aquelles brasileres, que no en quedi cap dubte.

Reus als meus peus

2011-05-20T02:22:00.004+02:00

1.500 persones sopar al pavelló en l'acte del PSC

L’eslògan socialista d’aquestes municipals és el PENSAR EN REUS. Però durant aquests últims dies han aparegut alguns cartells on, sobre un fons blanc i jugant amb el vermell i negre, s’hi pot llegir DEFENSAR REUS signat per Lluís Miquel Pérez l’alcalde. Una de les tanques de grans dimensions que reprodueix aquest eslògan es pot veure davant de l’accés principal al pavelló olímpic municipal que ahir va acollir el gran sopar de campanya del PSC. Precisament Pérez es va adreçar amb to enèrgic, des de dalt de l’escenari, a les 1.500 persones que s’hi van aplegar. Però més que un discurs, vaig tenir la sensació que el candidat socialista feia una arenga a les tropes per defensar l’ajuntament del setge d’aquell home “que diu mentides, falsedats, que es posa amb mi i amb la meva família. A Convergència hi ha molt bona gent, però n’hi ha un que només es mou per la seva ambició de manar”. Carles Pellicer, altra vegada, convertit en l’ase dels cops de Lluís Miquel Pérez. I en canvi l’Alícia del PP, novament, sortint indemne de la ferotgia dialèctica socialista. Curiós.

El Diputat Francesc Vallès, l’home que dóna classes de “charmant” a Jordi Lamas, va ser l’encarregat d’actuar de mestre de cerimònies. Ja vaig dir l’altre dia que el diputat a corts no perd mai la mesura ni el capteniment. Però ahir es va deixar anar. Potser tip i cuit del xàfec que li ha caigut a sobre després de la complicitat del PSC amb el PSOE en l’afer dels fons de competitivitat, va decidir cremar adrenalina amb un discurs encès i excitat “Amigues i amics, estem en un moment difícil. La crisi econòmica és complicada, molta gent ho passa malament. Però precisament per això necessitem un govern de progrés que vetlli per la nostra ciutat!” I en aquest punt Vallès, observat de ben a la vora pel seu alumne Jordi Lamas que havia pujat també a l’escenari acompanyat de Teresa Pallarès, va treure pit “Cap altre partit a Reus pot posar 1.500 persones en un pavelló” que mentrestant, per cert, donaven compte d’un bon pa amb tomàquet i embotit que s’havia servit amb prestesa. “No ens podem permetre el luxe -va dir Vallès- en un moment difícil com aquest de prescindir de l’alcalde, del millor alcalde per Reus”. I en aquest punt l’aplaudiment entusiasta dels assistents es va confondre amb la presentació final del candidat. A Pérez el vaig veure amb un punt d’emoció. Aquests dies hi penso en les sensacions que deuen experimentar els candidats al veure teatres i pavellons plens amb gent que creuen amb tu i amb la teva opció política. I segurament el candidat socialista, que per motius diversos està passant una campanya complicada, ahir amb aquest bany de masses devia tenir una profunda satisfacció personal. Per això va voler assaborir cada instant de la seva intervenció per enumerar als representants de les entitats que l’acompanyaven “Gent que són el Reus de veritat. Vosaltres sabeu que hem fet molt bona feina. Ho diuen fins i tot els nostres contrincants, la gent que ve de fóra ho reconeix. La ciutat ha canviat, s’ha transformat”. No li falta raó. Altrament no s’explica que a Tarragona hagin convertit la nostra ciutat en un dels ítems de debat polític. Aquí a Reus, de la veïna ciutat no se n’ha parlat enlloc. Deu voler dir alguna cosa.

I en aquest punt Pérez va voler fer l’enèsim homenatge -merescut- als que són responsables d’aquesta transformació i que ja no repeteixen a les llistes com el Pepe Magrazó, el Joan Anton Verge o el Josep Morató “Té un nom i ho sap tothom, que s’aixequi Josep Morató” va dir l’alcalde més distès i proper que he vist en tota la campanya. “Hem fet l’hospital somniat de la gent de Reus. Ens el volen retallar. Però no ho permetrem. Volem tirar endavant el nostre projecte”. Un projecte que necessita de gent, de regidores i regidors. I Pérez va reclamar la prèsència a l’escenari dels candidats. Em va cridar l’atenció la indumentària coincident de Misericòrdia Dosaiguas i de la Sandra Guaita. Ambdues amb camisa vermella i pantalons negres -la primera- i faldilla negra -la segona-. Colors corporatius dels socialistes o, també, del Reus Deportiu que tot just feia pocs minuts que s’havia classificat per la semifinal de la lliga europea d’hoquei. En va sorprendre, en canvi, la negror de la Rosa Garrido, el meu referent de campanya socialista. La veritat, li queda molt millor el vermell.

I amb tothom dalt de l’escenari, Pérez va demanar un últim esforç per convèncer a familiars i amics de votar socialista “Nosaltres tenim el compromís de treballar per la ciutat. D’altres volen “pluriempleu” fent de diputat al matí i d’alcalde a la tarda.” I sobre l’última crida del candidat, els acords del REUS del Joan Masdeu. I Pérez, distès i proper, es va atrevir a fer la tornada, allò del “Reus als meus peus”. No sé que en devien pensar de la seva afinació els integrants del grup reusenc DA IGUAL que havien d’actuar just després. Aquests xicots són aquells que van participar a la fase de selecció per triar la cançó que havia de representar a Espanya a Eurovisió. Se’n recorden? Van quedar eliminats davant d’aquell prodigi musical titulat “Que me quiten lo bailao” interpretat per Lucía Pérez que, com havia anunciat, volia deixar a “España en el lugar que se merece”, és a dir, avantpenúltima. Potser amb els DA IGUAL haguéssim quedat millor. Vaja, segur. I mentre hi anava donant tombs sentia a Pérez cantant altra vegada “Reus als meus Peus”. I pensava que potser estava assajant per cantar victòria la nit del dia 22. Tot i que haurà de vigilar, no fos cas que als seus peus li acabi sortint un ull de poll Pellicer i que no trobi enlloc l’ungüent de la Doctora Alegret per remeiar-ho. Podria passar. Jo ja l’he avisat.

Ves que la llavor no acabi germinant

2011-05-20T02:11:00.003+02:00

Imatge de l'acte de la CUP a http://reus.cup.cat/

Ahir els de la CUP es van plantar al Bravium. I mai tan ben dit això de “plantar” atenent que el seu candidat, que està sembrat, és jardiner i que s’han passat la campanya repartint llavors fent honor al seu eslògan. Però ahir més que plantar-se al Bravium el van ocupar. Des de les celebrades representacions del BROTS del Toni Albà que el teatre no feia tan de goig. La gent de la CUP el van omplir fins al capdamunt en un míting diferent, on van intercalar cada intervenció amb l’actuació musical del cantautor Borja Penalba. La CUP volia refrescar la política, i em sembla que han aconseguit refrescar-ho tot, fins i tot el format arcaic i obsolet dels mítings. No sóc massa bo amb les travesses i no me la jugaré pas a l’hora de fer un pronòstic del que pot passar diumenge. Tinc tantes etiquetes penjades a l’esquena que només em faltaria dir segons què. Però després d’allò d’ahir i de seguir la campanya dels cupaires, ves que la llavor no acabi germinant. I es qui si d’una cosa en sap l’increïble home normal és, precisament, fer créixer plantes .

El que crida més l’atenció de la gent de la CUP és, en línies generals i amb alguna destacada excepció, la seva insultant joventut. Ahir dalt de l’escenari en vam tenir una bona mostra. La Mar Joanpere, la conductora de l’acte, s’encarregava de donar pas a candidats com la Mireia Prats, membre destacada de la Candidatura i no Coordinadora com ahir vaig posar equivocadament (El Bartomeu Castellano, sempre atent i amatent amb les coses de la CUP i d’aquest blog em va treure del meu error). La Mireia va dir una cosa que em va agradar molt “S’ha d’acabar això de passar per la vida de puntetes”. I la metàfora em va semblar d’una clarividència total. I per això m’agrada el compromís de la joventut de la CUP. Com és lògic podem estar d’acord o no amb les seves idees, però enmig d’una crisi com l’actual, que va molt més enllà de les qüestions econòmiques per afectar als principals valors de la societat com el compromís i la responsabilitat, veure l’interès que demostren els cupaires per la seva ciutat, pel seu Món de Reus a mi, particularment, em fa mantenir l’esperança en un futur millor.

Després de la Mireia, i del corresponent complement musical, va ser el torn del Xavier Angelergues. Un cognom, per cert, que no havia sentit mai. Dedueixo que sempre li deuen dir el mateix quan el pronuncia per primera vegada “Perdoni, com s’escriu? Angel què?” Vaja, com si ho veiés. Doncs bé, la seva intervenció em va agradar, té fusta de monologuista. Va tenir mota gràcia i va connectar bé amb el públic. Tot i sentir-se reusenc va comentar que no hi havia nascut a la ciutat i que això li donava una percepció diferent d’aquest món meravellós on tenim la sort de moure’ns cada dia. I va fer una predicció. Després de recordar que mai abans la CUP, en ciutats similars a la nostra, ha obtingut representació la primera vegada que s’hi ha presentat, va dir estar convençut que a Reus es pot aconseguir entrar a l’ajuntament. Angelergues també es va referir a “l’amenaça” –segons ell- d’un possible pacte de govern on hi participi el PP. I en aquest sentit va posar un exemple referint-se al que va passar a Tarragona quan els populars van pactar amb CiU l’alcaldia de la Imperial “Van posar la bandera espanyola al costat de la catalana i la de Tarragona als principals accessos de la ciutat. Us imagineu que facin el mateix a Reus, i que posin la bandera espanyola a l’entrada de Misericòrdia o a la carretera del Morell? Això només ho pot evitar l’esquerra independentista”. I en aquest punt se’m va representar la imatge de la candidata més popular i alegreta de l’ajuntament baixant cada matí al santuari de Misericòrdia, amb aquella gràcia que la caracteritza, hissant la bandera de la pell de brau amb l’assistència del bon jan del Sebastià Domènech, i amb la banda municipal de Sant Josep Obrer dirigida pel López Mallol cantant allò de “Banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda, llevas sangre llevas oro, en el fondo de tu alma.” A veure, siguem seriosos. En general a Reus ja fem les coses d’una altra manera. Però en el cas que ens ocupa la sort que tenim és que el nostre PP no té res a veure amb el de la resta d’Espanya, i encara menys amb el de Tarragona. I si acaben sent decisius, espero que el vertigen del govern no els acabi fent perdre el món de vista.

I després d’Angelergues, i del motet musical complementari, va sortir a escena el David Vidal. I la millor manera de definir la seva intervenció és dient que va ser normal. Vidal va ser fidel al renom que es va guanyar el dia de la seva intervenció al cicle de conferències #reusfutur2015 i que -sembla- ha fet fortuna aquesta campanya. Fins i tot en els moments de teòrica excitació va mantenir el mateix to de veu, la mateixa cadència. Cap escarafall, ni un. El seu missatge, però, era rebut de manera apassionada pels assistents. Vaig trobar interessant comprovar com un home normal també pot generar entusiasme entre l’auditori. Deu ser que ja n’estem cansats de messies que ens han de treure de la crisi i la misèria i que, al capdavall, no són res més que herois de plàstic. Potser per això Vidal, perquè és tal com raja, connecta tan i tan bé amb la seva gent. Gent com, per exemple, la Montserrat Foraster i l’Eudald Llésera que seien a segona fila. Ex militants destacadíssims d’Iniciativa que van abandonar el partit després de l’última crisi de la formació ecosocialista. Gent que ara viuen i veuen, des de la barrera, l’evolució d’un partit on els seus responsables, a qui coneixen prou bé, són gent amb una insultant joventut. Pocs dies abans i sobre el mateix escenari del Bravium l’encarregat de fer la conducció de l’acte d’Iniciativa era el Quim Besora. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Diumenge veurem si la veterania és un grau o sí la joventut pot, finalment, deixar de passar de puntetes pel Món de Reus.

S'acaba la gira municipal de l'Ariel

2011-05-20T02:05:00.001+02:00

El Josep Maria Casas del Barato, de davant de la Prioral, és l’encarregat de vestir als Gegants de la ciutat. Potser per això aquests dies s’ha encarregat de vestir a l’altre gegant, el de l’ajuntament. Em refereixo a l’Ariel Santamaría, que després de comprovar com el diàmetre de la seva panxa s’ha desenvolupat de manera considerable, especialment d’ençà que ha deixat de fumar, va decidir entrar a l’establiment de la plaça Sant Pere per fer-se un vestit d’Elvis amb el que afrontar aquesta nova contesa electoral. Casas ha creat una indumentària clàssica de rei del rock que, segons com, sembla més la disfressa d’un astronauta o d’un extraterrestre. De fet ja ho diuen que l’Ariel sembla d’un altre món. Deu ser això. Ahir l’Ariel va fer l’acte central de la CORI a les Peixateries. No hi ha gaire cosa a dir. A ell se’l veia apurant els últims cartutxos d’aquests anys “meravellosos?” que li han tocat viure a la casa gran. Per això vaig tenir la sensació d’assistir a l’últim dels concerts de la gira municipal de l’Ariel Santamaría. Un gira que acabarà diumenge, segurament, per falta de públic. I això que fa quatre anys el problema era trobar entrades. Que és trist això de la política.

L’Ariel Santamaría va posar tota la carn a la graella, o millor dit, l’alcohol al got per intentar captar l’atenció de l’electorat. Per això va preparar un concert amb una magnífica representació de la lliga de juantxis extraordinaris. Realment impactant va ser l’aparició d’un cantautor anomenat “el Gitano de Balaguer” que quan vaig arribar a les peixateries estava interpretant una cançó amb un missatge profund i colpidor on s’anava repetint, de manera obsessiva, la tonada del “Mecagun Déu, Mecagun Cristo”. Vaig témer que aquella música del dimoni pogués interferir la celebració de l’eucaristia que a aquella hora es celebrava a la Prioral. El Sant Pere que presideix l’altar major es devia tapar les orelles per no sentir tanta irreverència. El Jaume Vich, l’home empresa de Canal Reus, va pujar a l’escenari quan el Gitano interpretava un altre tema del seu repertori on tota l’estona anava dient “Cavall, cavall”. Veient al Jaume tan a prop d’aquell detritus humà em va fer por que aquest, el gitano, no li clavés una mossada equina. Per cert que el personatge en qüestió, el de Balaguer, resulta que té el seu propi partit i es presenta a les municipals de la capital de la Noguera. Planyo als seus convilatans. Déu n’hi do quina arracada. Al seu costat l’Ariel sembla Kennedy.

Mentre esperava els parlaments vaig conversar una estona, també, amb la dona del Santamaría, de nom impronunciable. Em va comentar que ells no perden l’esperança i que confien tornar a entrar a l’ajuntament. “Tindrem majoria absoluta” va arribar a dir l’Ariel en la seva intevenció. El líder de la CORI em va comentar que enguany, a diferencia de les últimes eleccions municipals, no podien regalar cervesa per culpa de la Junta Electoral, que últimament aixafa més guitarres que el propi Ariel als seus concerts. “Això de regalar cervesa fa quatre anys ens va donar molts vots”. Curiosa manera de convèncer a l’electorat, vaig pensar. I a l’hora del discurs, tan atropellat com sempre, va intentar guanyar-se les simpaties dels veïns de l’urbanització Blancafort deixant anar una de les perles de la nit “Aquell bossa de gas (en referència al magatzem que volen construir a la carretera de Cambrils) que se la fotin al cul!”. Segurament el Sr.Barberà, president de l’associació de veïns Reus Sud Misericòrida i capdavanter de la lluita anti-magatzem deu pensar el mateix, tot i que no ho deu dir de manera tan evident i gràfica per raons evidents.

I poca cosa més. En un dels balcons de la Peixateries hi havia l’omnipresent Jordi Sugranyes fent la retransmissió de tot el que feia i desfeia el seu líder. I també vaig veure al Pirata el del Gorro. I a d’altres personatges històrics de la Coordinadora. Però seguia faltant el guionista. Fa setmanes ja vaig apuntar la necessitat o, més ben dit, la urgència que tenia l’Ariel de contractar aquest guionista, que aportés idees genials per reforçar la imatge del candidat. L’Ariel no hagués existit, per exemple, sense les complicitats del magnífic Jordi Martínez o del genial Gerard Martí la primera vegada que va concórrer a les eleccions, ara fa vuit anys. L’any 2007 va ser el Lluís Oliach l’encarregat de relligar tota aquesta escudella de la CORI. Però ara sembla que l’Ariel estigui sol, perdut. No sembla ell. Potser és que el rei del rock ja no en vol saber res de l’espectacle consistorial i que per això és prepara per retirar-se dels escenaris de la vida política. En tot cas, passi el que passi diumenge, sempre ens quedarà l’Himne a Reus. El millor, amb diferència, que ha fet l’Ariel per aquesta ciutat. Oh yea.

El debat del #reus22m a la República Checa

2011-05-19T01:07:00.007+02:00

Imatge del naufragi del debat. Fins i tot el fotògraf va fer aigües

L’amable lector/a ja sap quin és l’esperit d’aquest blog, el d’intentar fer una crònica local sense gaire pretensió, senzilla, propera i distesa. Fixant-nos en les petites coses, les que realment són importants a l’hora d’humanitzar als nostres polítics. I de tant en tant deixar anar algun esquitx irònic, alguna pinzellada humorística tan pròpia de la nostra idiosincràsia ciutadana perquè, al cap i a la fi, això és el que ajuda a viure. Però avui he decidit canviar l’esperit d’aquest anàlisi i ser una mica més contundent. I no pas per criticar l’actuació dels nostres polítics que sempre em mereixeran tot el meu respecte, sinó precisament per qüestionar la manera de fer d’un periodista que, possiblement deixant-se portar per un egocentrisme malaltís, està desprestigiant la nostra professió.

A Reus les municipals sempre s’havien caracteritzat per un tractament periodístic impecable que també es projectava a l’àmbit dels debats públics. El Fortuny i el Bartrina han estat escenari de memorables confrontacions dialèctiques amb els candidats a les municipals, amb els teatres plens, amb una posta en escena acurada, elegant, en un ambient d’anàlisi d’idees i de plantejaments realment enriquidor. Amb una participació de la societat civil, amb el protagonisme que mereixen les nostres entitats. Només per això, per aquests antecedents històrics, qualsevol acte similar que es volgués plantejar hauria de tenir uns mínims de qualitat. Jo he vist moderar debats de les municipals a professionals com el Josep Maria Girona, al Carles Francino, el Xavier Bas, el Josep Maria Arias, el Quico Domènech o la Gemma Torrents. La setmana passada, sense anar més lluny, el director de Punt 6 Ràdio, el Josep Cartanyà, conduïa de manera impecable el debat de joventut al Centre de Lectura. Un periodista local que va saber fer la seva feina a partir d’un profund coneixement d’una realitat i d’un entorn que coneix a la perfecció. El bon moderador és, com els bons àrbitres, aquell que passa més desapercebut i que només es deix veure en moments de màxima excitació, com prou bé va demostrar la Gemma Torrents el dia del CARA A CARA a la SER.

I aquest esperit, aquesta manera de fer, aquesta classe, aquesta posta en escena és el que vaig trobar a faltar en el debat organitzat ahir pel Sindicat de Periodistes de Catalunya a la Sala de la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia. Un Sindicat, tot sigui dit, del que no en formem part tots els professionals d’aquesta ciutat. Per tant, si us plau, no ens posin a tots en el mateix sac i encara menys no confonguin al Col·legi de Periodistes amb aquesta organització sindical. Però el problema no és el Sindicat que segurament ha de merèixer la nostra consideració per la feina que fa arreu del país en benefici dels professionals d’aquest sector. El problema és el seu representant territorial, Ricard Checa. Un periodista amb un afany de protagonisme desmesurat que amb la seva manera de fer empeny sota mínims la imatge de la professió.

Mirin. Jo estic enamorat dels meus companys i de les meves companyes que es dediquen cada dia a aquest noble exercici periodístic. Al Món de Reus els vec treballar amb il·lusió, amb ganes, amb una vocació i una dedicació absoluta. Amb afany constant de superació. I no és fàcil atenent que la conjuntura econòmica no ajuda i que les empreses de comunicació també estan passant per una situació complicada. Per això em rebenta que pugui venir algú de fóra, que sota el paraigua d’aquest sindicat es presenti com un referent del periodisme amb unes practiques molt discutibles, que freguen l’esperpent. A qui se li acut fer entrar al teatre als candidats, als futurs representants de la ciutadania, un per un com s’hi passessin per la passarel·la d’Operación Triunfo? Qui és ell per criminalitzar a la Dolors Solé de Solidaritat per no participar al debat d’ahir? Per l’amor de Déu, que no la coneix a la Dolors? Clar, el problema és aquest. Periodistes de saló que arriben com s’hi fossin mil homes a donar lliçons a gent de poble com nosaltres. Com es pot interrompre de manera tan barroera les intervencions dels polítics? Una mica de mà esquerra, d’elegància per favor. Com et pots tancar en banda, inicialment, a la suggerència del candidat socialista, que va comptar també amb la complicitat del mateix candidat de CiU, de repartir de manera més equitativa el temps d’intervenció en una actitud noble i generosa pròpia de la gent de Reus? Com pots anar tractant de tu als candidats sense tenir cap mena de criteri com s’hi fóssim al bar de la cantonada? Com pots exigir de manera obsessiva el compliment del temps pactat i començar fent una introducció lamentable recreant-te en el no res per tenir el teu minut de glòria davant d’un auditori perplex? Em comenten, a més, que va exigir la presència de la guàrdia urbana per si es produïen altercats. Ni que això fos el Bronx. No és això, Checa, no és això. Reus no és una república bananera que actua al dictat d’un periodista estrella que pot acabar estrellant a tota la professió contra el mur de la credibilitat. Ahir la seva incompetència no ens va ajudar a millorar la nostra imatge davant la classe política, ans al contrari.

Em sembla que els professionals d’aquesta ciutat i per extensió de les nostres comarques hauríem de començar a parlar clar, desmarcant-nos de segons quines actituds i maneres de fer, deixant en evidència pràctiques com la d’aquest individu. Perquè altrament pot passar que ens acabin posant a tots al mateix sac. I tot just enguany, que els periodistes d’aquesta ciutat havien ratllat a gran altura, amb un seguiment professional i mesurat d’una campanya extremadament complicada pel que hi ha en joc, arriba aquest home i converteix l’únic debat públic de caps de llista en un monument al disbarat.

El pitjor, però, és que el debat no va existir perquè, senzillament, era un debat impossible. I els que hi vam sortir perdent vam ser tots, polítics, públic i molt especialment periodistes. Tant de bo no es torni a repetir mai més una cosa semblant al Món de Reus. No ens ho mereixem.

La meva estimadíssima Empar Pont

2011-05-19T00:48:00.000+02:00

Un servidor, l'Empar Pont i el periodista "puntaire trabucaire" Jordi Olària

Al locutor/cuiner de Punt 6 Ràdio, el Jordi Escoda, li va venir de gust ahir al Bonmatí preparar una bona paella valenciana. Per això va convidar a l’Empar Pont, la regidora que durant els últims setze anys ha fet anar el ventall com ningú a les interessantíssimes sessions plenàries del nostre consistori. Ho feia tant i tant bé això de ventar-se, que em sembla que fins i tot el General Prim (el que presideix el saló de plens) trobarà a falta la fresqueta que generava la regidora des de la seva majestuosa butaca de tinent d’alcalde. Escoda, però, va considerar que la paella per acabar de tenir gust necessitava d’altres complements com ara un bon escamarlà. Per això va convidar a un servidor que d’ençà que em dedico a fer aquest blog de pa sucat amb oli sembla que estigui d’oferta. Com que també li calia un bon condiment, un pensament de safrà, va convocar a la cita radiofònica al periodista puntaire/trabucaire (treballa al Punt i dispara el trabuc per Festa Major) Jordi Olària, home de poques paraules i que, de vegades, sembla que tingui la pólvora mullada (per allò del trabuc, és clar). Però contràriament al que es pugui pensar Olària hi és, i quan carrega l’arma i prem el gallet, els micròfons retronen amb potència. És, per tant, un cronista ciutadà que administra les piulades radiofòniques amb mesura i que quan dispara, dispara de veritat.

He de reconèixer que m’ho vaig passar bé ahir amb l’Empar. O, millor dit, m’ho he passat molt bé amb ella durant aquests 16 anys en els que tots dos, a banda i banda de la trinxera ciutadana -ella a la política i jo a la periodística- hem lluitat amb la mateixa finalitat, la de fer ciutat. Jo vaig veure per primera vegada a la “Rexidora” –com li deia el Tricaz a la ràdio- fa gairebé 20 anys. El Josep Maria Arias em va fer anar a cobrir la inauguració del curs acadèmic de l’Institut Salvador Vilaseca que realitzava el Josep Maria Martí i Martí, referent de la radiodifusió local. Si a casa els Baiges petits esmorzen amb les tres bessones o els Barrufets saltant i ballant, un servidor va créixer prenent-se la llet amb Nesquik escoltant de fons els aguts comentaris del Martí de la ràdio al primer informatiu de l’emissora de la ciutat. Un informatiu d’aquells que, com s’acostuma a dir, escoltava “tothom” i marcava indubtablement el batec de l’actualitat.

A la sala d’actes de l’Institut aquell dia Martí seia al costat d’una xica a la que delatava el seu accent valencià. Vaig preguntar al del meu costat qui era i em va comentar que es tractava de la directora. Em va sorprendre. Al Vilaseca hi havia anat la meva germana en una època en la que el director era l’inoblidable Ramon Oteo, a qui anys més tard vaig tenir de mestre durant el meu pas per l’Institut Gaudí. De l’Oteo a aquella “valencianeta” hi havia una diferència considerable. Més tard, però, vaig acabar lligant caps. A la nostra ciutat passa com amb les cireres, quan n'estires una del cistell te n'acaben seguint sis o set al darrera. El seu marit va resultar ser el fill del Juli Garola -un dels millors referents d’aquesta escola pictòrica del món de Reus que durant anys va proveir la nostra ciutat de magnífics artistes- i de la Maria Bartolí, l’entranyable Senyoreta Bartolí, la meva mestra de música al Centre de Lectura. Bartolí formava part d’aquell estol de professionals de la docència musical on també s’hi comptaven la Senyora Briansó, la Senyoreta Duran o la Senyoreta Besora. Aquesta última compartia la direcció de l’escola de dansa del Centre, d’on va ser un referent, amb les classes de música al tercer pis de l’ateneu del carrer Major, a l’ombra del campanar. Jo vaig ser alumne de totes aquestes mestres en aquell món de Reus que mai més tornarà.

Per tant, la Pont es va quedar a Reus per amor. Ahir a la ràdio es queixava que encara ara n’hi ha que li retreuen que no sigui de la ciutat “M’ho van dir fa uns dies els representants d’una entitat de la que fins i tot en sóc sòcia. I em va molestar molt” reconeixia. I ho entenc. L’Empar s’ha convertit en una reusenca de cap a peus que des de la seva responsabilitat ha sabut treballar en benefici de la nostra realitat. Això li ha fet guanyar un innegable protagonisme públic que, com passa amb tots els professionals de la política, ha generat opinions de tota mena. Però en el seu cas particular aquesta avaluació constant per part dels observadors ciutadans és gairebé malaltissa. De la Pont tothom en parla, tothom te’n diu coses, tothom la passa pel sedàs. Sovint de manera injusta, amb reflexions acarnissades, lluny de qualsevol plantejament mínimament reflexiu i raonat. Però, en el fons, això també té el seu mèrit. Hi ha regidors, fins i tot de l’equip de govern, que acabaran marxant com van arribar, en un discretíssim segon pla, fregant fins i tot l’anonimat. En canvi tothom sap qui és la Pont perquè ha fet feina i li ha donat visibilitat. I s’ha convertint, per tant, en objecte constant de debat i anàlisi.

L’Empar és transparent. No enganya a ningú. Un torrent d’energia, de vitalitat. La manera com mou el ventall, sense parar, és un reflex de la seva personalitat. Els seus detractors li pengen l’etiqueta de ser formalment caòtica, anàrquica, desorganitzada. Els qui te’n canten les excel·lències li reconeixen la seva capacitat d’il·lusionar-te, de generar complicitats, de treballar en un entorn d’absoluta confiança. Segurament, com passa sempre, tots tenen la seva part de raó. Però ningú s’està setze anys en un càrrec, a primera línia de foc i en una ciutat com la nostra, si no té innegables capacitats de lideratge. Ahir a la ràdio comentàvem que segurament a l’Empar se la jutjarà bàsicament per aquests últims quatre anys al capdavant de l’IMAC. Em semblaria terriblement injust. I no pas perquè no hagi fet coses, que de treballar se n’ha fet un fart. Ho dic perquè a la nostra ciutat tothom és regidor de cultura, tothom es veu amb pit de criticar la festa major, tothom creu que ho faria millor que el polític de torn. I l’anàlisi, per força, serà esbiaixat. Des d’aquest punt de vista és una responsabilitat que davant de l’opinió pública pot resultar absolutament ingrata.

Per això en el moment de tancar aquests setze anys d’activitat a la cosa pública, em sembla de justícia reconèixer la feinada que l’Empar va fer en l’àmbit de l’Educació i/o Ensenyament (ben bé ja no saps com s’ha de dir) sota el paraigua de l’administració local. I més concretament en la creació i desenvolupament de les llars d’infants municipals i del Centre de l’Atenció a les Famílies Mas Pintat. En puc parlar amb propietat ja que a més a més de viure-ho com a periodista he pogut valorar tot aquest procés com usuari d’aquestes instal·lacions. I el que ha fet l’Empar en aquest àmbit ha estat molt gran. Generant una empatia brutal amb els tècnics que han fet possible un petit miracle com el de dotar la nostra ciutat d’una xarxa de llars d’infants municipal que ha donat resposta, de manera efectiva i diligent, a les necessitats existents. Tot va començar amb aquella petitíssima Ginesta del Barri Gaudí, a recer de l’escola Ciutat de Reus, amb un equip de professionals dirigit per la Carme Jordán i on s’hi van sumar una sèrie de persones compromeses i il·lusionades per tirar endavant aquell projecte de tanta envergadura a partir del no res. I després de consolidar les primeres llars i de desenvolupar un projecte excel·lent, va venir el Centre d’Atenció a les famílies Mas Pintat que ahir celebrava el seu quart aniversari. En aquest blog hi vaig dedicar l’article Un Mas Pintat al Món de Reus que durant moltes setmanes, i abans del tsunami electoral que s’ho ha emportat tot per endavant, era dels més llegits. El Mas Pintat s’ha de conèixer. És un oasi al mig de la ciutat. Un entorn ideal pel desenvolupament de les famílies, en perfecta harmonia entre pares, mares i fills. I tot sota l’assessorament d’unes professionals, dirigides per la sempre amatent Rosa Maria Martí, que es desviuen per la seva feina. No hem d’oblidar, amb tot aquest detall de col·laboradors que la regidora anomena sovint amb complaença, a la seva mà dreta, l’Engelbert Magrinyà, sempre en una eficaç segona línia, sumant i ajudant en benefici d’aquest projecte col·lectiu.

Passaran els anys, i les llars municipals i el Mas Pintat continuaran fent la seva feina, repartint felicitat entre els seus usuaris. Però seria imperdonable oblidar que tot allò va néixer del coratge polític d’una dona que va fer cap al nostre món enamorada d’un reusenc i que es va acabar enamorant de la nostra, de la seva ciutat. Un amor que dóna sentit al perquè de tot plegat.

El dia de la cloenda del CONVIT, el Congrés de Serveis Lingüístics dels territoris de Llengua Catalana, l’alcalde va tenir unes paraules molt emotives per l’Empar Pont. De fet una de les coses que se li ha criticat a la “rexidora”, fins i tot des del seu propi partit, és l’excessiva submissió a la figura de l’alcalde. N’hi ha que fins i tot han afirmat que se sentia més còmode sota el paraigua socialista que no pas el del seu propi partit. Ahir ella, l’Empar, ho negava amb vehemència a la ràdio. Aquell dia, el de la cloenda del CONVIT, Pérez va voler agrair davant de tothom la feina feta per la “meva estimadíssima Empar Pont”. Avui faig meves les seves paraules bàsicament perquè gràcies a la llar d’infants la Ginesta i al Mas Pintat els meus fillets són, indubtablement, molt més feliços al Món de Reus. I això sense la Pont hauria estat, segurament, impossible. Gràcies per tot, estimadíssima Empar.

El candidat de la CUP està "sembrat"

2011-05-19T00:38:00.000+02:00

L'íncreïble home normal de la CUP, que aquesta campanya està "sembrat", als estudis de Punt 6

A la Macedònia del Cervera a la Labrador que ahir explicava al Món de Reus, resulta que li faltava un bon recipient. Al rebost no vaig saber trobar el CUP per poder fer la barreja com cal. I així m’ho va fer notar el pare de la criatura, el locutor/cuiner Jordi Escoda de qui semblo últimament el seu director de comunicació. Naturalment el CUP en qüestió és la CUP de l’Increïble home normal, el David Vidal, que va passar pels micròfons de Punt 6 per prendre el pols a la campanya. En aquest sentit vaig trobar interessant la dinàmica d’actuació de la seva gent durant aquests dies de frenesí propagandístic. Si Cortadelles es mou amb un tot terreny 4x4 per fer les seves 12 rutes ciutadanes, Vidal tomba per la ciutat “en bicicleta. Anem pel centre i pels passejos nord i sud de la ciutat amb banderes de la Coordinadora i reclamant que cal sembrar un nou Reus”. Aquest sembrat és l’eix del seu eslògan electoral que reforcen regalant als electors “llavors de bajoques i síndries”. Vidal sap del que parla. És jardiner del camp municipal i, per tant, el tema de les llavors el controla. La pregunta és obligada, si fos electricista l’eslògan seria “CUP, la xispa de la vida”? Perdonin, ja sé que és molt dolent, però a aquestes alçades ja no es pot ser gaire original. Vidal va defensar la naturalesa de la campanya ja que, segons ell “es una manera econòmica i diferent de promocionar la nostra opció política diferenciant-nos de la resta de partits”. No hi ha dubte que amb tanta llavor, de l’Increïble Home Normal en podríem dir que aquesta campanya està sembrat. I ja veuran que si finalment acaba entrant a l’ajuntament hi haurà cua de pretendents per adobar-lo de tota manera.

Després, a l’entrevista, Vidal va explicar novament alguns dels eixos de campanya centrats en temes com la participació, la transparència, l’urbanisme i les empreses municipals. Hi podrem aprofundir demà atenent que avui al vespre fan, precisament, el míting central de campanya al Bravium. Ja és curiós. Les forces més esquerranoses, com Iniciativa o la CUP, han apostat pel Centre Catòlic per fer els seus actes més destacats. Si el Cardenal de Arriba y Castro aixequés el cap… votaria al PP, és clar.

Escoda li anava preguntant sobre diverses qüestions i en un moment donat al locutor/cuiner se li va tallar l’all i oli al preguntar sobre economia i societats anònimes municipals “a veure si ho explico bé això” va insistir Escoda que semblava que s’hagués posat de quatre potes en un d’aquests jardins que sovint arregla, precisament, el mateix Vidal al camp del Reus. Però l’ínclit radiofonista també va fer entrar al seu convidat a la Dimensió Desconeguda demanant-li una mica de política ficció per imaginar a qui podrien donar suport si acaben sent determinants l’endemà del 22m “no tenim presa cap decisió -va dir Vidal-. Com a partit transformador no donarem les claus de l’alcaldia a formacions com CiU o el PSC. Uns són la continuïtat. Els altres l’alternativa de govern. Però cap dels dos són alternativa real de ciutat, no la representen. I per això la nostra prioritat és ser l’oposició real. Entre d’altres coses perquè CiU no ha sabut fer mai oposició.” Això ja ho va dir una vegada l’articulista Anton Tapias: Per canviar a l’alcalde abans has de canviar al cap de l’oposició. Veurem si al final s’acaba menjant amb patates la seva sentència.

Però el sofregit radiofònic continuava i Vidal, davant de la insistència del Chef Escoda que seguia movent el morter amb energia, també va comentar “que CiU i PSC representen la burocràcia i el cofoisme, pendents únicament de repartir-se les quotes de poder, sense prioritzar ni treure més rèdit a qüestions com el benestar social o els equipaments de la ciutadania”. I tot això ho va dir amb aquell to de normalitat absoluta que tant el caracteritza. El discurs de Vidal, una vegada més, va quedar clar que està ben treballat, discutit, analitzat i debatut. I per tant les seves idees i el seus plantejaments, que et poden agradar o no, estan perfectament raonades. Em sembla, en canvi, que hi ha altres opcions polítiques al Món de Reus que ja fan tard per fer aquest exercici. Ai! com patirem.

El Míting de l'Esquerra Piuladora de Catalunya

2011-05-18T02:32:00.001+02:00

Cortadelles al míting d'ahir al Batrina (http://www.esquerracampdetarragona.cat/reus/)

Ahir vaig decidir pujar a l’últim pis del Bartrina per veure amb perspectiva aèria les evolucions dels candidats d’Esquerra Republicana en el seu míting central de campanya. Atenent la presència a la llista d’un àngel piulador, de l’altra Mare de Déu de Misericòrdia o de la mateixa senyora Barenys del miracle gaudinià, creia que algun dels candidats podria enlairar-se a les altures per tocar el cel de la glòria municipal. Però vet aquí la meva sorpresa a l’adonar-me’n que la glòria, ahir al Bartrina, no era al cel sinó a la platea. Quan es van apagar els llums del teatre per donar inici a l’acte, vaig començar a veure a la planta baixa una quantitat infinita d’estels lluminosos provinents dels aparells de telefonia mòbil que portaven els assistents addictes al twitter. Era evident que tots seguien l’estela del gurú local de les noves tecnologies, l’Ernest Benach, que guiava al poble per la xarxa amb un flamant Ipad d’última generació. Ahir vaig comprendre, per tant, que el partit de Cortadelles en realitat és l’Esquerra Piuladora de Catalunya. Si Francesc Macià aixequés el cap... es compraria un Iphone, és clar.

Només arribar em vaig trobar a l’entrada del Bartrina, per la Plaça del Teatre, el nou Nissan Cortadelles 4x4 amb el que els republicans estan anunciant la campanya. El tot terreny és un vehicle perfectament equipat amb la imatge del seu líder per tots quatre costats. L’ús d’aquest cotxe d’innegables prestacions té la seva lògica, atenent que el fil conductor de la campanya republicana són les “12 RUTES IMPRESCINDIBLES DEL REUS, PAÍS… PERSONES” que el partit independentista ha editat després d’un treball exhaustiu de recerca, anàlisi i debat que ha servit per forjar un producte de primeríssima qualitat. Ja fa anys que els republicans a Reus van un pas per endavant en relació a la resta de partits pel que fa a la imatge de la seva oferta electoral que sempre està treballada de manera exhaustiva. Les seves propostes et poden agradar o no, però indiscutiblement hi ha un profund treball d’elaboració i reflexió al darrera. I aquesta evidència, per desgràcia, no es reprodueix en molts altres partits de la nostra ciutat.

Ja dins del teatre, i acomodat a dalt de tot del Bartrina, vaig iniciar la meva contemplació celestial. I d’entrada vaig patir un sotrac emocional important. Em vaig adonar que les famoses retallades que afecten al país també han esquitxat a alguns assessors de referència dels republicans com al Xavier Bailach. Ahir vaig comprovar com havia de compatibilitzar la seva ocupació professional amb la d’acomodador del Bartrina per treure’s un sobresou. Això sí, se’l veia eficaç i diligent, omplint amb rigor cadascuna de les butaques buides. L’he de felicitar per l’elegància que va demostrar al fer seure a una de les primeres autoritats locals de la nostra ciutat, el Miquel Àngel Masip, il·lustre portador del Bou. Això de les banyes a Reus es veu que imposen.

Entre el públic moltes cares conegudes. Hi havia una filera que era per sucar-hi pa amb un trio de reusencs extraordinaris. Vaig reconèixer al Jordi Torres, dirigent veïnal del Barri dels Poetes i fill d’un entranyable cronista ciutadà com fou el Celestí Torres. Gairebé al seu costat el David Llambrich, que ha trobat en el twitter una bona vàlvula d’escapament per engegar píndoles del seu sovint àcid i corrosiu pensament ciutadà. I tancant files o, millor dit, la filera el Sr.Moncusí, històric representant republicà al Patronat de Turisme i expresident de l’Associació de Mares i pares de l’Escola Mowgli. Sempre penso que un dia li he de preguntar on ha viscut emocions més fortes, si a la política o l’AMPA. Ja els hi dic jo que li costaria respondre.

Darrera seu hi havia assegut també un dels millors pintors d’aquesta ciutat, el Josep Maria Gort, pare d’un excel·lent periodista reusenc – el Gerard Gort-, germà d’un dels fidels mantenidors de la nostra història local –l’Ezequiel Gort- i fill del gran Josep Maria Gort Sardà, l’inventor de l’autèntic elefant torrat que no té res a veure amb el del Trapezi, malgrat que ell, el pare Gort, feia sovint alguna genialitat pròpia del món del circ. El Josep Maria Gort, el que ahir era al Bartrina, va impulsar quan jo era petit una revista infantil que es deia EL GANXET i de la que en tinc la col·lecció sencera a casa. Em sembla que mai s’ha fet prou justícia al Món de Reus amb aquella publicació avui desgraciadament oblidada per molts.

I amb tot això, gairebé situats a l’entrada del teatre, l’Àngel Cortadelles i la seva esposa, la Montserrat Adzerias, semblava que haguèssin obert la porta de casa seva als convidats i que actuessin d’amfitrions. Amb gran amabilitat anaven donant la benvinguda a tothom, agraint l’assistència i la confiança. El matrimoni Cortadelles Adzerias és entranyable. Ja ho he comentat amb més d’una ocasió malgrat que sovint he equivocat el nom de la seva senyora amb el de la seva germana. Déu n’hi do quin embolic. Elles dues -la Montse i la Maria- són Adzerias Saperas i el seu cosí és el Miquel Saperas, l’increïble home avellana que es presenta amb la CUP. Per tant es demostra, una vegada més, que el Món de Reus es un mocador.

A l’altre extrem de la platea, a la primera fila, hi vaig veure als germans Salvadó, el Pau –president dels botiguers del Centre Comercial del Pallol- i l’Estanis, posseïdor d’una de les veus més característiques de la ciutat per las seva potència i dimensió. Ell va ser el gran impulsor de la modernització de l’actual Patronat Municipal de Turisme i Comerç a finals dels vuitanta al capdavant de la regidoria en qüestió. El seu gran fitxatge va ser el de l’actual gerent, el sol·lícit Josep Maria Cabré, lliurat en cos i ànima a la causa en benefici de la ciutat. L’Estanis va fer molt bona feina en l’àmbit polític malgrat que n’hi ha que el recorden pel plànol que es va confeccionar des del Patronat on es veia el perfil de la Costa Daurada. Al mapa en qüestió Tarragona no existia. Vaja, que la platja de l’Arrabassada començava just després de l’aeroport. Com és lògic aquell fet va provocar riuades de tinta i multitud de declaracions. I no pas de felicitació. Carles Francino, aleshores cap d’informatius de Ràdio Reus, va publicar al REUS DIARI un article sobre la qüestió titulat “STALIN” SALVADÓ. Em sembla que no cal dir res més.

Però deixem la crònica social per centrar-nos en el míting dels piuladors d’Esquerra que van fer una disposició original de l’escenari amb tots els caps de llista de la comarca a un costat, asseguts en cadires altes, de pub chill out, deixant a l’altra meitat una pantalla des d’on els DESAFINADOS (el duet meravelles Pitarch - Llongueras) anaven projectant imatges de l’acte. L’encarregada d’obrir el míting va ser l’Empar Pont, la regidora que plega després de 16 anys. De l’Empar en parlaré demà, tinc ganes de buidar el pap. La senyora Pont, en base també a la seva dilatada experiència, va dir algunes coses a tenir en compte com per exemple “Estem assistint a una campanya bruta, amb descrèdits personals, amb mentides sobre els candidats. I tot per que la dreta veuen que poden guanyar”. I per això la reusenca de la Vall d’Albaida va demanar serenitat “Més que mai necessitem tenir els peus a terra i el cap serè”. I en aquest punt, potser perquè és precisament un home molt assenyat, va donar pas a l’Àngel Xifre, l’alcalde d’Almoster i candidat a la reelecció. Xifré s’ha reincorporat fa ben poc a la seva activitat professional a l’IES GABRIEL FERRATER. I no és l’únic al seu centre educatiu. L’han acompanyat la fins ara delegada del govern central, Teresa Pallarès (PSC) i el delegat territorial de medi ambient, Josep Lluis Pau (Iniciativa). Tots tres, curiosament representants del tripartit més genuí, han cessat en les seves funcions i tenen plaça al mateix institut. La canalla del Gabriel Ferrater deuen haver quedat distrets amb l’aterratge de tants ex-alts càrrecs.

I després de l’Àngel Xifré, la intervenció de l’Ester Alberich. Sempre he cregut que la confiança cega que ha demostrat l’Empar Pont en la petita dels Alberich Forns es deu a una raó ben senzilla. Quan la va conèixer, l’Empar es va veure a ella mateixa. L’Ester té idèntica energia, frescor, displicència i simpatia que la seva mare política. I crec que acaben generant, entre la gent que els envolta, el mateix sentiment. Una i l’altra aixequen passions extremes a favor i en contra. No hi ha terme mig. I per tant no deixen mai indiferent a ningú. Ahir, fins i tot, em va semblar que tenen el mateix fons d’armari. L’Alberich portava un d’aquests vestits estampadíssims, amb unes flors generoses, acolorides, als que l’Empar està tan aficionada. Durant la seva intervenció l’Ester va dir que la dreta espanyolista “posa a la mateixa alçada a la banda de cornetes i tambors que a la nostra estimada Mulassa”. La dreta no ho sé, però el Cervera sí que ha dit que de si ell depèn deixarà actuar a la Banda de Misericòrdia al seguici de la festa major. I coneixent al Jordi ves que no faci un grupet de Majorettes amb les candidates de l’ARA REUS. Temps al temps.

En tot cas l’Ester no va tocar precisament la corneta per donar pas a l’estrella convidada de l’univers piulador republicà que ahir era el seu secretari general, el Joan Ridao. La seva intervenció va ser correcte, movent-se amb seguretat per tot l’escenari, amb to didàctic, reflexiu. Va fer l’acudit de la nit “Al Sr.Pérez i al Sr.Pellicer se’ls ha d’exigir que diguin abans de diumenge que no estan en disposició de pactar amb un partit que ha posat en perill el bé més preuat d’aquest país, com és la convivència” en clara referència al discurs del Partit Popular sobre la immigració. Algú li hauria d’haver dit que els caps de llista de CiU i PSC ja fa dies que tenen la foto de l’Alícia Alegret al capçal del llit amb la inscripció “I like”. En tot cas, però, la intervenció de Ridao -formalment impecable- no va ser un míting, sinó una classe magistral que la gent escoltava amb un silenci sepulcral. El dirigent republicà va parlar vàries vegades del Barça, del Guardiola i de l’alcaldessa de Santpedor, el poble on va néixer el messies blaugrana i que tot just és un dels ajuntaments on hi governa Esquerra. Des de dalt i en la distància Ridao tenia una certa retirada a l’entrenador barcelonista.

I en aquest punt va sortir Cortadelles. I si l’Ester Alberic anava amb un vestit al més pur estil Pont, l’Àngel Piulador duia una indumentària idèntica a la del Ridao, amb un vestit gris i camisa blanca. Semblava que s’haguessin posat d’acord. Però més enllà d’aquest fet, Cortadelles va estar ahir esplèndid. Prescindint del faristol, movent-se amunt i avall de l’escenari, gesticulant amb mesura però amb convicció, mostrant quan calia amb fermesa el programa electoral al públic o assenyalant amb complicitat a la resta de candidats de la comarca. Si el dia de la seva conferència a Cal Massó ja va ratllar a gran alçada malgrat les dificultats tècniques, ahir va demostrar que dalt de l’escenari, en un format de míting diferent, més àgil i modern, Cortadelles es creix. Dubto que ara mateix hi hagi a Reus gaires polítics capaços de fer aquest desafiament escènic amb solvència. Naturalment deixo al marge a l’Alícia Alegret que ella seria capaç de fer un míting cantant i ballant. És el que tenen les vedettes.

El discurs també el vaig trobar molt interessant, sense ni un retret directe a cap rival polític. Res de desqualificacions, cap menyspreu. Un discurs de futur, concil·liador, aparcant la política del “Blanc i Negre. Nosaltres la ciutat ens la volem mirar amb una nova tecnologia, amb digital i si pot ser en tres dimensions” per ser més positius i constructius, fugint de la picabaralla política gratuïta i reaccionària que no ajuda al desenvolupament col·lectiu. Un discurs de sumar en un context complicat “Hem d’aconseguir el somni de sortir reforçats de la crisi”. I potser per això, per demostrar que la unitat fa la força, al final va fer sortir a tots els seus companys de candidatura a l’escenari, disposats en filera, mirant a la platea. I es van donar les mans i van alçar els braços. I quan pensava que començarien a ballar la Santa Espina, van dir a l’uníson “PER REUS FEM FEINA” rebent l’aplaudiment entusiasta del públic congregat al teatre.

Tot administrant les emocions viscudes, em vaig estar encara uns minuts assegut a la meva discreta localitat mentre els assistents anaven marxant del Bartrina. I em vaig entretenir fullejant el llibre de les 12 rutes imprescindibles, tot descobrint, també, el perfil dels candidats. I em van cridar una vegada més els apunts de la senyora Montserrat Barenys, la del miracle gaudinià de la que en vaig parlar fa setmanes en l’article d’aquest blog LLISTES, LLESTOS I MIRACLES. La redacció del currículum dels integrants de la llista destaca, al final, alguna curiositat personal. Per exemple, de l’Antoni Masip, l’històric gerent del Reus, diu que és feliç de ser avi. Del Jordi Cartanyà, que va ser dels millors al debat d’economia al Tribuna de Canal Reus, destaca que és el fill de la bodega del carrer de les Galanes. Un detall molt interessant pels qui vivim amb passió el Món de Reus. Ara ja he lligat caps. I de la senyora Barenys hi diu que “Va ser al balcó de la Generalitat quan va tornar al president Tarradellas”. I em va venir al cap l’acudit del Fernández i el papa de Roma. El recorden? Per això el vaig traslladar a la situació històrica que va viure l’any 1977. Veient que la nostra protagonista és una caixa de sorpreses, n’estic segur que el dia que va tornar Tarradellas, quan va sortir al balcó del Palau de la Generalitat, més d’un devia preguntar al del costat “Escolta, qui és aquell senyor tan alt que ha dit “Ja sóc aquí” i que està al costat de la senyor Barenys?”. Potser no va anar ben bé així, però poc hi devia faltar, segur.